Marató Donostia 29-11-2009
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
En primer lloc vull agrair a l’Aureli, Flora, Julià i Carme tots els esforços que van fer per aconseguir que arribes a la linia de sortida amb les millors condicions possibles. Sou senzillament genials!!
Diumenge a les 6.30 sona el despertador. Aquesta vegada es diferent, no hi ha l’homedferro, el meu mestre. El trobo en falta i m’agradaria que hi fos… Segueixo els mateixos rituals pre-marato que m’ha ensenyat, no vull deixar res a l’atzar, cada cosa al seu lloc i no hi ha possibilitats d’improvitzacio.
Fem el viatge fins a l’estadi amb l’Aureli, Julià i dos companys mes d’Artesa, que descobrim que s’allotgen al mateix hotel que nosaltres. Anem molt be de temps i sembla que tot va sobre el previst. Arribem i vaig al guardaroba, deixo la bossa i em disposo a buscar al Juanjo, Molins i Joan Navarro. Els trobo disfressats amb bosses d’escombraries i “chubasqueros” comprats en un xino, quina fila que foten els paios, estan de foto!!!
Cafe, escalfament, estiraments, pixadeta i cap a la sortida. Aixo ja comença i que no s’aturi! En principi farem un grupet de tres amb Juanjo i Molins per intentar buscar les 3h 15′. Quina sort, anire amb la millor companyia!
La sortida es rapida, molt rapida…massa rapida! Surten 2kms per sota de 4’/km. Ei, ei, afluixem que aixo no es un 10.000 i queda molt peix per vendre! Passem el 1r 10.000 molt rapid, per sota de 44′. Calma i bons aliments. Afluixem i ens posem al ritme que ens toca, comodes i deixant marxar la llebre de les 3h 15′ que va com una moto.
L’ambient es espectacular, aquesta gent estan fets d’una altra pasta, no paren d’animar, cridar, aplaudir. Es una sensacio fantastica i molt emocionant. Hi ha un grup de franceses vestides de vermell que foten un merder impressionant i tenim la sort d’anar al mateix ritme que un dels francesos i la cridoria es increible! Mercí.
Sense adonar-nos ens plantem a la mitja marato al voltant de l’1h:38. Anem clavats amb el temps pero al meu gps em surt que portem 600 metres de mes. Aixo ja no canviara sino que anira augmentant fins a sumar 1 km extra de regal!!! Si no recordo malament l’any anterior van sortir uns 800-900 metres de mes.
Cap al km 28 el Juanjo va molt valent i decideix tirar una mica mes rapid. Carreron company, ets una bestia! En Molins i jo ens quedem enrera pero sense abandonar el ritme, estem comodes. Anem sumant kms, sembla que ara costen una mica mes de passar, com si s’allarguessin una mica, i es que el cansament es comença a notar. Pero nosaltres a lo nostre, no afluixem.
Al km 37 de la cursa m’adono que la cosa anira justeta per aconseguir el temps desitjat, perque veig que en el meu GPS hi ha una diferencia d’1 km en relacio a la distancia de la cursa i aixo ens obliga a apretar mes del compte. Vaig be de forces i millor de cap, pero canviar de ritme a falta de 5 kms per acabar em sembla agosarat. Decideixo fer-ho progressiu i passem del 4’35” del 37 al 4’15” del 42. En Molins no fa la seva millor cara pero demostra que es un gran lluitador i aguanta fins al final. Ets un crack Jordi!
Abans d’entrar a l’estadi em torno a trobar a la claca, el Julià, la Carme i la Flora. Pero com s’ho fan per estar a tants llocs? Riuen, criden, aplaudeixen, ens feliciten… Quines cares de felicitat, quina emocio em transmeten! Ells saben que aquesta marato es molt especial, te una motivacio extra i saben que no m’aturare per res.
Entro a l’estadi i encaro els ultims metres gaudint com un boig. Aixo ja esta fet, l’objectiu s’ha aconseguit. No faig el temps que tenia previst per 21″ pero estic molt satisfet. Altra vegada no he fet cap avituallament solid, sense dubtes m’he d’esforçar en millorar aquest aspecte. Nomes vaig ser capaç de fer una mossegada d’una barreta que em va costar mes d’un minut d’empassar i al final la vaig llençar.
Enhorabona a tots els companys de Km0! Destacar la magnifica cursa de Lo Quique i el Font, no nomes pel temps sino perque van estar saludant i animant en tots els encreuaments. Magnific debut del primer i recuperacio de bones sensacions maratonianes del segon. Que grans que sou companys! No vull deixar passar l’ocasio de felicitar al Kaiser i Alexvica perque tot i no tenir un bon dia, van demostrar un gran esperit, esperit Km0, lluitant i patint fins aconseguir l’objectiu final.
I des d’aqui agrair tambe tots els missatges privats, sms, trucades i e-mails que he rebut durant els dies previs de la marato i en acabar-la. Amb vosaltres al costat soc una mica mes fort i no puc tenir por de res. Gracies!
Vull dedicar aquesta marato al meu cosi germa Gerard. Junts lluitarem contra totes les adversitats. I guanyarem!
Salut i kms
Excel·lent. :woohoo: És la paraula que resumeix la primera impressió d’aquesta marató. El circuit, el clima, l’organització i el públic. Molt content també per la marca, 3:22:58 (1:41:11 / 1:41:47). Gaudint novament del primer al darrer kilòmetre.
Ja us ho explicarè.
Menció especial per l’espectacular salt en la marca d’en Redman així com la resta de l’expedició Km 0. I també donar la benvinguda a l’Alexvica al club dels maratonians.Enorme nois, quins records, moltes felicitats a tots!!
ENTRENAR AMB L’ARNAU ARA JA ÉS IMPOSSIBLE, CALDRÀ DEMANAR AUDIÈNCIA, ÉS UN EXTRATERRESTRE!! :woohoo:
Va, que ja som quasi a nadal i menjarem turrons!! JEJE!!
Enhorabona companys, efectivament Donosti es la marató on més cops et poden veure i animar els acompanyants i sempre deixa un bon regust.
Molt bones marques i ara a recuperar-se.
Salut i milles.
AbelEnhorabona a tots el Km 0 pel resultats de Donosti però seguint el fil de Pitit, és veritat que ara qualsevol va a entrenar amb l’Arnau. És una passada el temps que vau fer tot tres (Juanjo, Jordi M. i Redman), moltes felicitats.
Jo particularment també estic molt satisfet només per acabar la cursa sinó per baixar de 03:30 hores, encara que després de creuar la meta les molt bones sensacions emocionals s’enfrontaven directament amb les penoses sensacions físiques (veure’m la cara era un poema).
Tot i així, cada hora que passa m’adono d’haver superat un nou repte personal i això em satisfà enormement.Gràcies a tots i expecialment de nou a Josep Antoni Font, que sense el seu ajut hagués estat impossible seguir el pla d’entrenament del gran Roger Roca (per cert em vaig endur un pòster d’ell de Donostia que el tinc penjat a la meva habitació).
Fins aviat!
Sota un gran núvol negre, rumiant encara si ens beneeix abans o després, tots ens anem ajuntant cap al punt de trobada, formant una filera llarga i compacta darrera l’arc inflable. Falten pocs minuts per posar a prova la feina de les darreres setmanes, el traçat del circuit és al cap fent companyia a l’estratègia de la cursa, formant un dibuix imaginari, només falta saber si la realitat l’anirà difuminant o bé l’acolorirà. L’escenari és a punt, amb els carrers humits per la pluja de la nit. Avançant cap endavant per tenir una millor posició inicial trobo a en Redman, aspirant a 3:15, i ens desitgem sort. Trigo una mica més de 20 segons a trepitjar la catifa després del tret de sortida.
El primer kilòmetre es fa una mica complicat per agafar el ritme i és un desori, doncs l’organització ha tingut el poc encert de deixar una filera de cons al mig per quan fem les següents voltes; més d’un acaba rodolant per terra. Faig costat amb en XaviO, únic correcat que veurè en tota la cursa, i el primer cau en 4:34, ritme ideal pel seu objectiu de 3:15 però incompatible amb els meus sub 3:25, :huh: que hauria de ser 4:50, amb uns parcials de 24:00 per compensar el 195 metres finals. Afluixar el pas sempre és fàcil, puc córrer amb comoditat i el rellotge em confirma les sensacions marcant 47:58 al Km. 10. Han passat molt bé, planers i només amb una mica de vent cap allà al 8. La temperatura acompanya, en bastants indrets el públic anima força i el núvol segueix d’observador. :dry:
Poc després enfilem ja cap a la coneguda platja de La Concha, aprofito que ofereixen un gel en un avituallament intermedi, i encara que he anat fent només amb aigua, segur que mal no em farà. Passat un petit túnel girem cap unes avingudes que ens condueixen a la zona universitària; noto que de forma imperceptible fa pujada, però no afecta massa la marxa i al fer la rotonda tornant en sentit contrari pel mateix lloc es recupera bé, a més de permetre intercanviar crits d’ànim amb en XaviO, en Redman, en kaiser i l’alexvica.:woohoo: M’atrapen un parell de corredors de l’Atletisme Girona i la petem una estona, volen millorar marca baixant de 3:25, però a poc a poc s’allunyen cap endavant. Jo, a la meva, escoltant la música del mp3 es dilueixen 10 km. més en 47:55. N’hi fet expressament. Menjo una barreta entre glops d’aigua i una mica més enllà signo la meitat del recorregut en 1:41:11, potser una mica ràpid per baixar només de 3:25, però no anirem ara a canviar res quan tot va bé. Entrem per segon cop a l’estadi, penso que quan hi torni a passar aquesta volta serà la de l’èxit final. Repetir el circuit és un avantatge, ja saps tot el que t’espera i com encarar-ho. La climatologia sembla definitivament al nostre favor, fresca, gairebé sense vent i amb el núvol canviant de color.
Durant una marató vas tenint corredors al teu costat com a referència, portem ritmes similars i es van alternant les posicions, algun cop s’estableix conversa i això ajuda a deixar enrere kilòmetres sense preocupacions. Fins que arriba un moment que es trenca, cap allà al 25 es comencen a alterar les referències: o els deixes o et deixen, doncs cadascú prepara a la seva manera la lluita que esdevindrà.
Res em fa mal i em sento bé, amb força per continuar igual. Quan agafo el gel al kilòmetre 30, el rellotge diu que n’han passat 10 més en 47:38. Porto 2:23:31 i resten 12 kilòmetres. Els visualitzo en trams de tres, només cal córrer en parcials de 15 minuts sense passar de 5’ i aconseguiré l’objectiu, tots els segons que guany aniran a favor i no cal forçar. Així sembla molt més fàcil que fer el clàssic parcial de 5 km.:cheer:Ja gairebé no m’avança ningú, el rosari dels qui per un motiu o altre defalleixen s’escampa pel recorregut. Uns amb el cap cot caminen fent-se preguntes, altres arrosseguen un pes invisible, amb la passa petita i l’esguard del patiment. No m’agrada avançar-los perquè jo també ho he sofert molts cops, veure com et passen et va enfonsant una mica més i els crits d’ànim ressonen en un pou sense fons.:dry:
Ara estic molt concentrat, aïllat entre la gent que m’envolta, la mirada fixa uns metres davant meu, deixant que les cames portin el seu ritme, amb la respiració sostinguda i acompanyat per la música, sempre endavant, com diu el ribet del pantalons “find your rythm, enjoy your run”. :huh:Darrer creuament amb en XaviO, va molt bé, doncs a distància el segueix el grup de 3:15 entre els que hi veig a en Redman i li foto un crit d’ànim, doncs ho té a l’abast. Gir a la rotonda i avall, on em trobo un dels dos corredors de l’Atlètic Girona, va bé de cap, però ha tingut d’afluixar una mica per unes molèsties que ja coneix i anem plegats uns centenars de metres. Es va quedant enrere i el meu pas de metronòm em duu al 36, el primer grup de 3 en 14:32 i el segon en 14:30, un minut a favor, i a més, ens acostem a la zona on la cridòria de la gent ja no ens deixarà fins al final.:woohoo: Els hi ho agraeixo saludant-los de tant en tant amb els braços i em porten en 14:38 al km. 39, a punt d’entrar ja a la zona esportiva amb Anoeta a la vista. Ho tinc, i guspireja l’emoció per dins. Lleugera pujada fins al 40 i llarga volta per l’exterior fins entrar a l’estadi, buit de gent, llevat la zona d’arribada on els acompanyants esperen pacientment que aparegin els seus, aplaudint sense parar a tothom.
No cal accelerar per esgarrapar uns segons; me’ls he guanyat abans, al passeig de La Concha, a l’avinguda Zurriola, a la de Tolosa, a la de Zumalakarregui, a cada revolt, a cada pont i a cada rotonda de Donostia. Ara només cal somriure a la victòria i aixecar la mà enlaire, per dedicar-li al meu pare, allà dalt, els 3:22:58.
El dibuix ha sortit ben definit i ple de colors.
Al final vindràn els de la SGAE :angry: i ens demandaràn, perque alguna de les cròniques que apareixen son de llibre!!!:woohoo:
Gracies, i es que realment, es un plaer.
Força vida!
Hola a tothom
ja han passat tres dies de la meua segona marató:
Barcelona 2009 3h55’14”
Donostia 2009 3h56’38”Els temps de les dos maratons han sigut força similars, però aquí s’acaben les semblances. Al meu debut a Barcelona tot va anar rodat, potser massa i tot, en canvi a Donostia el patiment va ser enorme. Vaig tenir la primera rampa al km 32, al bessó esquerre, i des de llavors fins al final el problema es va estendre i empitjorar, i prou content vaig estar de poder arribar a l’estadi d’Anoeta pràcticament arrossegant-me. Així és com va anar el tema.
Dissabte
Em recull l’Alexvica, company d’aventures, i tira milles cap a terres basques. Durant el trajecte, la principal preocupació és quin temps farà demà, perquè anunciaven un canvi de temps amb vent i pluja.A la capital guipuscoana ens allotgem en un pis d’uns amics de l’Àlex, situat a uns 200m de la sortida. L’hospitalitat de la Concha i del seu fill van ser el punt més brillant del cap de setmana, la sorpresa més agradable. Eternament agraït!
Dinem a casa Tiburcio, 19 a taula entre petits i grans, parlem dels nostres objectius i de si plourà o no. Després ens apropem a Anoeta a recollir el dorsal, i al vespre fem uns pintxos amb el Quim i l’Imma, uns moments de qualitat.
Diumenge
A les 6 del matí sento la pluja des del llit i m’agafen tots els mals. Intento seguir dormint.
Sona el despertador a les 7 i ja no plou. Esmorzem tal com diu el manual: torrades amb pernil dolç, codonyat, fruits secs, cafè, barreta i plàtan. És moment de decidir la roba, crec que l’encerto. Sortim a un quart de nou passat.
Trotem la poca distància que hi ha fins a la zona de sortida, estirem a Anoeta i ens dirigim cap a la sortida. Allí ens trobem al Josep Antoni Font i a lo Quique (felicitats a tots dos per una marató esplèndida!!). A mesura que s’apropa l’hora ens adonem que el paravent que portem, necessari fins llavors, ens molestarà de seguida. Sona el tret de sortida i comencem a caminar, quan albiro a l’Imma a la vorera, o ara o mai! Ens apropem i li donem els paravents, mil gràcies per carregar-los durant quatre hores!
La cursa
El primer quilòmetre es fa molt lent i mirem de recuperar-lo, però de seguida me n’adono que el GPS no ha agafat bona cobertura i portem una diferència de 150m ja al km 3 o 4, és una diferència enorme que ja no recuperarà (en realitat augmentarà!) i m’he de fiar només del temps. A cada km he de calcular el temps previst per km, el problema és que quan corro perdo la capacitat de fer operacions matemàtiques per senzilles que siguin. En fi. Però més o menys calculem que anem molt bé, cenyits a l’objectiu de 3h45′, amb un ritme sostingut de 5’20″/km.
En realitat jo tinc males sensacions des del bon principi. No em fa mal res en especial però em trobo massa cansat massa d’hora. Assumeixo que aquesta cursa se’m farà llarga. Cap al 16 parem a pixar i perdem un minut. Passem la mitja marató en 1h54’20”, això vol dir que excepte el minut que hem parat, hem portat un ritme de 5’22″/km. L’Àlex va molt còmode a aquest ritme i em farà de llebre fins al km 28, on em quedo enrere.
Al 29 camino una estona vora la platja, i intento recompondre’m. Torno a córrer, i sense la (diguem-ne) obligació de seguir el ritme de 5’20” que marcava l’Àlex, em trobo més còmode i respiro una mica millor. Recupero un ritme bonic, potser 5’30”, que ja és molt tenint en compte que al 28 estava rebentat, i me n’adono que acabaré la marató. Remunto unes quantes posicions, però aquesta situació no durarà gaire.
Cap al km 32 em sorprèn una rampa al bessó esquerre que em fa afluixar, a partir d’ara els 10km que resten seran un suplici, i el ritme baixa fins a superar els 6′. Després d’un bessó ve l’altre, i també els dos quàdriceps, ara ja no es tracta de mantenir un ritme o un altre, sinó d’intentar córrer sense contraure els músculs afectats, i cada cop són més.
La cursa gira 180º per últim cop i ara els últims quilòmetres són en direcció a l’arribada, això vol dir que estic molt lluny però també vol dir que cada metre que faci m’aproparà al final. Al final de la cursa i del patiment!
Cap al 38 veig en la distància una samarreta coneguda, és l’Àlex que està més a prop del que em pensava. Si mai he fet un esforç heroic va ser aquest: malgrat les rampes em vaig proposar atrapar-lo, no sé pas d’on vaig treure les forces però cada cop estava més a prop. Aquest km, que va representar l’esforç de la meua vida, el vaig fer al “vertiginós” ritme de 5’30”.
L’alegria de retrobar-me amb l’Àlex de seguida s’esvaeix quan entenc que ell també està patint rampes, òbviament és per això que l’he pogut atrapar. Els últims 3km anem alternant les punxades, com si unes fletxes invisibles se’ns clavessin a les cames sense avisar. Un crit i parar, ranquejar fins que el dolor es fa menys insuportable, i a seguir endavant fins la següent. L’última volta per fora de l’estadi és especialment dolorosa. Amb prou feines reconec els crits d’ànim del Julià, la Carme i la Flora.
Finalment entrem a l’estadi, només entrar he de parar a estirar. Hem d’acabar sigui com sigui, és igual el dolor. Última recta, última rampa, amb la cama estirada faig els últims metres com puc, la cara de dolor deu ser un poema… entrem junts, ja està.
Respirem una mica, ens abracem.
Em donen la medalla, me la penjo al coll i em surt tot. Mentre l’Àlex es treu el xip m’assec en una escala i ploro. Una mà anònima em dóna un copet a l’esquena.
Després
(Diuen que totes les coses importants d’aquesta vida tenen un abans, un durant i un després)
Com podem travessem l’interior de l’estadi menjant fruita i bevent. Fa fred i ens emboliquem amb aquells papers tèrmics metal·litzats. Seiem una estona fora, en unes escales molles, i bevem. Decidim anar cap al pis… però no tenim els paravents, i la clau està en una butxaca! Avancem penosament, embolicats amb el paper brillant, aquesta distància tan curta fins al pis que se’ns va fer infinita. Pel camí un senyor gran ens pregunta per què anem disfressats amb aquest paper metàl·lic. Quan se n’adona que venim de la marató ens sorprèn dient que ell l’ha fet quatre vegades, durant les primeres edicions! I és que ja són 32…
Arribem a l’edifici però no hi podem entrar, no ens obre ningú. Abans que ens arribi la desesperació, veiem arribar la Concha, el nostre àngel de la guarda, que ens obre la porta del carrer, del pis, i del cel. Seguidament ens dutxem i reviscolem. Quedem amb el Quim i l’Imma al carrer, que ens han guardat els paravents i la clau, i aprofitem per intercanviar impressions. El Quim també ho ha passat força malament, espero que ben aviat solucioni el problema amb el peu.
Amb tota la calma del món, dinem amb la Concha unes faves i un bacallà al pil-pil celestials, que ens acaben de retornar la vida. Gaudim d’una sobretaula deliciosa i ens acomiadem passades les 5. El futbol serà el protagonista del viatge de tornada.
Reflexions finals
Quan parles amb algú que ja porta unes quantes maratons a les cames i li dius que tot ha anat bé, que estàs cansadíssim, però que has gaudit durant 42km (aquest va ser el meu cas a Barcelona) segurament et felicitarà. En canvi, quan els expliques que has lluitat més enllà del dolor, i sense saber com, has trobat les forces per arribar fins al final, la reacció és diferent. Et miren als ulls i fan que sí amb el cap, com dient “jo ja sé de què em parles, jo també he passat per aquí”.
Després de la cursa vaig tenir una sensació de fracàs, ja que la cosa no va anar tal com m’esperava. En canvi, tres dies després ho veig en certa manera com una victòria, ja que he aconseguit acabar sense rendir-me malgrat el dolor. Avui valoro més què representa acabar una marató que després de Barcelona, i també em sento més proper als companys i companyes més veterans.
Tinc dos medalles, però quan les miro em provoquen sentiments diferents. La de Barcelona representa el record d’una festa atlètica, la de Donostia és com la cicatriu d’una ferida de guerra, d’una batalla guanyada contra el pitjor enemic: els propis límits.
Moltes gràcies pels missatges i les paraules de suport, les he necessitat totes i cadascuna d’elles. Ha sigut un luxe compartir els entrenaments amb el Sime, el Muntanyenc, l’Alexvica, el Pitit i l’Homedferro entre altres.
Un agraiment especial a l’Alexvica, aquesta marató hagués sigut totalment diferent sense ell. Enhorabona company, perquè en menys de 4 hores has passat de la il·lusió del principiant a superar-te a tu mateix. Has entrat al món de la marató per la porta gran!
Evidentment, enhorabona als companys que, fruit del seu esforç i constància, les coses han sortit segons lo previst! Redman, Buff, Lo Quique, Josep Antoni, Juanjo, JMolins, heu deixat ben amunt el nom de Km0 Ponent!!
I res, ara toca descansar. Pair-ho i anar pensant en la propera. Gràcies per llegir-ho.
Estimat Kaiser,
el que no ens mata ens fara mes forts.
Repeteixo el que vaig dir-te diumenge: FELICITATS
kaiser, jo he fet algunes maratons més, però de moment són minoria les que m’han anat com la que vàrem compartir a Donostia.
Ara ja coneixes les dues cares que et pot ensenyar aquesta distància, però malgrat les dificultats i la sensació de “fracàs” que vas sentir assegut a l’escala, ara has sabut valorar el mèrit que té aconseguir-ho. És el primer pas per la següent que ja et comença a voltar pel cap. I és que la marató es sap fer estimar la punyetera.
Fins a la propera cursa i sempre endavant!!:woohoo:I després d’això, intenteu convèncer-me per a que faci la Marató de Barcelona? Estan folls, aquests km0’s!!!!!
Felicitats, Kaiser…
Companys, no em cansaré de repetir-ho, sou grans MOLT GRANS.
Enhorabona a tots però molt especialment als que ens ho heu explicat amb aquestes meravelloses cròniques,
En Buff des de la seva veterania, controlant i gaudint de cada moment…………
En Redman des de la seva immillorable progressió i la seva gran sensibilitat. Abans que se m’avanci algú, vull inaugurar el seu club de fans, jo seré el soci nº 1;) . Imprescindible perruca roja:side: :side: :side: ……………
En Kaiser, un clar exemple de que “querer es poder”. No ho podies explicar millor, la història la coneixem casi tots, el viure-la t’enforteix, t’enriqueix. En realitat no té explicació, només els addictes a aquest esport ho podem entendre………………….
Una abraçada a tots i a continuar……………
Jose H
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.