Marató d'Empúries 2008
- This topic is empty.
-
Entrades
-
Hola gent,
Us passo les fotos de la marató i el terç, fetes per la Lídia
Els maratonians –bodi, crit, bru i Luigi– hem fet al voltant de 3h39min. El company de Xatafolls ha arribat molt abans
Del terç no en sé res
Més endavant la crònica
Ja tenim les classificacions penjades a la secció corresponent del web.
També hem afegit les fotos que ens ha passat en Luigi. Gràcies company! 😉
Bon vespre,
Ja som a casa, d’arran de mar a ponent. A primer recompte, la 17a al sac -demà ho tornaré a mirar. Un rodatge llarg i agradable envoltat de grans amics.
Ja ho explicarem.
Salut
Resultats Marató
Luigi 3:39:15
Bodi 3:39:24
Crit 3:39:19
Bru 3:39:39Resultats terç
Quim 1:05:56
Imma 1:10:45
Gemec 1:14:58afegiu i esmeneu…
Bon dia,
Córrer a la terra on has nascut i crescut, i envoltat d’amics no té preu.
Marató diferent, una rodada llarga i suau que permet fixar-te amb detalls que no t’havies fixat mai en una marató. Núvols alts que enterenyinaven el cel, què vols més?
Sortida maca i salutacions a la parella de Linyola i l’amic d’Artesa de Segre en els primers quilòmetres. El Balasch feia una altra guerra i el vam poder saludar sempre que ens vam creuar. Al grupet Bodi, Bru, 3a i el Luigi que no rondava gaire lluny.
Ritme de 5′ constant i un trenet molt ben dibuixat, festa major. Vinga a beure i menjar i pixar fins a tres vegades, i un flat emprenyador però ben suportable. La tornada de Sant Pere sempre es complicada, però vam saber trobar el ritme.
Ai, làs, però 42 km d’asfalt trinxen la màquina i Berga és a la cantonada, esperem que aquella remullada de potes hi ajudi una mica.
Salut a tots
Crit
Hoooola,
Bon cap de setmana per Empúries seguint als corredors i fent-los fotos. Felicitats a tots/es i fins la propera.
Ieeeeeeeps,
Molt bones fotos Luigi i Assumpta!! 😉
Un any més, i ja en fan tres, ens vàrem reunir un grup d’amics, el pont de l’1 de maig, davant del mar per fer front a la marató més entranyable i més especial de l’any.
Retrobament de nou amb en gemec, el més petit i el que té més seny de tots, tot i així, va pagar la pena fer els més de 42 kms amb una companyia immillorable 😉
Especial menció a la gran cursa de la 3a, amb premi inclòs i, tot i la calor, gran temps d’en Ballak.
Salut
.
La meva intenció éra anar a rodar, anar a fer kilòmetres amb l’únic objectiu de no quedar malmès i a poder ser baixar de les 4h. L’objectiu inmediat es diu Zegama i vull quedar-hi bé.
Vet ací que el KOMANDO PONENT, me’n tenia preparada una de bona. Ells també farien kilometratge (de cara a Berga) i compartirien la marató amb mi. Hosti, quin luxe!
Aquest fet trastoca el plantejament inicial i per no putejar-los massa decideixo anar un ritme més ràpid, ells no hi estan acostumats aquests ritmes tan populars, estem parlant de dos sub-3 que hauran d’anar a ritme de sub….sub….sub….ja es veurà. Intentaré anar a cinc fins que pugui, com gairebé sempre. Espero que puguin soportar el "ritme", per mi gens menys, però per ells inhabitual tot i que se la prenguin com un entrenament.
Sense voler es forma una barqueta magnífica on també si troba la Teresa (la dona de l’entranyable Pau, presi dels correcats) El ritme és per fer 3h.30′, massa ràpid per mi (porto tres setmanes entrenant per muntanya i no tinc el feeling de l’asfalt), però m’hi trobo bé, no m’amago, tots pendents de la Teresa, ella va 4arta. i pretén baixar de les 3h.40′. És una barqueta collunuda. Em recorda la de l’any passat, una de formidable compartint amb l’artur i jordigràcia. Agafar una barqueta així és collonut, el mal és que generalment no arriba mai al final.
També, com l’any passat a partir del 30 (encara estàvem per 3h.30, tot i que el rellotge avui era el de menys) ja afluixo, encara arribo a l’avituallament del 33 per omplir dipòsits. La Teresa i el Pau, que s’hi acaba d’afegir, se’n van i no els puc seguir. En Luigi també arriba a la nostra alçada i el perdem de vista. Collons, ja hi tornem a ser. Sensacions conegudes, reaccions familiars, malauradament, ja hi tornem a ser, amb la diferència de que avui no tocava. Ponent m’espera. Tinc les cames carregades i em fan molt mal els genolls. A cada avituallament hi paro, m’els refresco hi tornem-hi. Jo els hi dic que tirin, jo ja faré la meva, la pel.lícula ja me la sé. Sé com acaba. No hi ha manera, com a bons "capitans de vaixell", no em volen deixar naufragar sol. El Jordi amb les seves gesticulacions, alertant dels perills de la carretera, animant el cotarro, controlant la situació fins i tot quan li apareix el seu company de penúries: el flato. Ell dissimula per no crear alarma gens es menys. Un tros d’home, n’hi ha un tros, es clar. Un company. Un amic. El Joan fa menys "soroll" m’havien dit que parla poc, es veritat. Ara és a l’esquerra, a davant, li agrada anar més per la dreta. Cara de patiment….si anàvem a 5 ! ! ! !, és l’estil, el de cadascú, el que li anat tant bé. Un altre tros d’home, encara que minyó. Un company. Un amic.
Continuen amb mi fins el final. He de parar als avituallaments per refrescar-me….els genolls!!!!, quina xorrada, suposo. Quan correm, ho fem a +- 5’30….em deuen maleir els ossos!!!! A l’últim km. intento regalar-los una progressió que puc mantenir fins creuar la línia d’arribada. Tot sia per baixar de 40′ ! He vist les fotos. Hem quedat bé. Un "papus verd" per davant d’aquest dos mites de Ponent ! ! ! ! l’enmarcaré, je, je,je …..
Una altra al sac, la de Crist, 33, com el canal, ben compartida durant el cap de setmana amb bones menges, bona companyia, bones tertúlies…..Fins l’any que vé que hi tornarem, oi? A veure si la resta de Ponent també la marca al calendari. Val la pena.
Salut 😉
.
Gràcies Assumpta per les fotos!!!
Un circuit molt bonic, llàstima que el terç de marató no se’l prenen gaire seriosament, atès que ni tan sols van mesurar el circuit amb precisió: fa dos anys van ser 14,700 i aquest any, (després de parlar amb l’organització) ni ells mateixos ho sabien. Segons el nostre cotxe, 15 km 700.
A banda d’això, molt contenta amb la tercera posició a la general femenina.
Salut!
La marató.
Així de senzill.
És una paraula que en la ment de tots els corredors i moltes més persones va associada a una pluralitat de pensaments, reflexions, records i experiències. Pot evocar satisfacció, expectació, desavinença, respecte, glòria, èpica, estimació… Una prova tan carregada simbòlicament de significació que quan arriba el moment personal d’enfrontar-se novament, la imaginació comença a treballar incansablement.
Aquesta vegada però, la ment no ha tingut gaire temps per construir-se imaginaris. M’he inscrit pocs dies abans de la fi del termini. Tot i que des de feia un any molt i molt endins guardava un raconet per aquest dia i aquesta cursa en concret, tal i com porto la temporada, afegir ara una marató d’asfalt més aviat fregava la temeritat. I per complicar una mica més les coses, he estat malalt tota la setmana i a més a més, i molt a desgrat meu, hauria d’estrenar sabatilles el mateix dia de la marató. Però vés per on, i no sé si per qüestions de fe en mi mateix o d’il.lusió per la cursa, he tingut la intuició de que tot acabaria bé. I així ha estat.
Dissabte a la tarda anem amb la família fins a l’Escala a fer el tastet d’anxoves amb pa amb tomàquet i vi. I també a recollir el pitrall. El tracte més que correcte i l’ambient parsimoniòs eclipsen el preludi a la distància mitificada. Ens retrobem amb amics amb els que hem compartit aventures, configurant en conjunt una simfonia ben melodiosa. Possiblement no sigui la màgia de la distància, sinó la màgia de la Marató d’Empúries, que ho fa tot especial i entranyable.
El diumenge al dematí es repeteix la logística comuna a les últimes setmanes. Però avui tinc ganes de córrer. Vull dir que tinc ganes de fer una tirada llarga sense cap pressió, sense objectius, deixar-me endur per les cames i trobar-me a mi mateix en algun moment o altre. O potser no. Tant se val. No cercar res, que és la millor manera de trobar alguna cosa…
També hi ha detalls no tan espirituals. M’agradaria estar al voltant de les 4 hores, la família m’acompanya i s’esperen –ells obligats sempre a estar atents al rellotge…- i al cap de set dies en tinc una altra de marató, més aviat serà assenyat no fer gaires experiments i sortir conservador.
Les ruines d’Empúries –al meu parer- constitueixen un marc incomparable per l’inici de la marató. Els pins s’ajeuen en direcció al sol, el cel ho domina tot i més enllà, el mar i la platja amb els primers rajos del dia presenten unes tonalitats fantasioses, molt càlides. Sembla fins i tot, que en algun moment pugui aparèixer a l’horitzó un vaixell grec, impulsat per la força humana. De fet, el que veiem és una barca de pescadors, fent les seves últimes feines. Una imatge esplèndida que, malauradament, aviat també formarà part de la història.
Ara tot es limita a seguir la comitiva romana per dins de les ruines, un aspecte singular per part de la organització. Uns minuts abans queden les retrobades, les fotos de grup i els últims detalls. No amago un cert pessigolleig. En bodi m’explica que avui fa la trenta-tresena, jo no goso articular paraula, estic a l’expectativa.
Aviat ja som en marxa, engego el crono –avui novament em farà molt poc servei- i circulem pel camí forestal, a tocar del mar. És una sortida molt maca, però una mica estreta, hi ha gent que adelanta fent sobtats canvis i s’ha d’anar molt despert, com les arribades a l’esprint del Tour. Em passen en bru i en crit, cercant la seva pressa, el pobre bodi, que avui tant sí com no haurà d’intentar els 3h30min, tot sigui dit, molt ben escortat. Què n’estem de tocats del bolet!
Sortim a la carretera que entra al casc antic de l’Escala i el grup s’estira. Donem la volta a tota la zona de les restes gregues i retornem al punt de partida, on la gent que s’hi congrega ens pot tornar a animar. De nou a la carretera, a mesura que anem pujant, el paisatge es va obrint i a la banda esquerra se’ns regala una impressionant vista de la badia de Roses, així com de les properes petites platges amb dunes. Redueixo i gaudeixo uns segons d’aquest paisatge, els colors a aquestes hores són efímers i subtils. Per altra banda, també és cert que em costa respirar, sinònim del fort refredat que he patit aquests dies. De totes maneres, vaig fent suaument, per sensacions.
El petit tram pel casc antic és força distret, amb el color blanc predominant, i en un moment som al passeig. Tot just han obert les parades del mercat i bastants ens miren encuriosits, altres no prenen cap atenció i els que menys animen, sobretot si hi ha algun corredor local. Cadascú va agafant posicions i ja s’escolten els típics comentaris sobre minuts per km i estats de forma. Jo segueixo intentant agafar un ritme, que la respiració es normalitzi i la gola no em quedi obstruida…
Passem el km.10 en 50 i poc. M’emporto una bona sorpresa, en teoria hauria d’haver marcat 57 per fer les teòriques 4 hores. O sigui, vaig camí de les 3h30. Però en queden 32 km! En un instant, decideixo aleshores canviar d’estratègia: ara ja corro bé, respiro amb normalitat i les sensacions són… normals. Continuaré així!
Em passa pel costat l’Enriccb i el crido. Amb ell hem coincidit insospitadament a diverses proves i avui ja n’és una altra. Ell fa el terç i té ganes de xerrar. Jo tot just estic acabant de decidir si plegar alguna vela o “a galeras a remar”. Com no podia ser d’una altra manera, parlem de curses de muntanya i així el passeig es fa molt més agradable. Amb les seves senzilles paraules m’acaba de convèncer de seguir al mateix ritme i al trencant on ens despedim, on et quedes sol i imperceptiblement l’espai s’eixampla entre corredor i corredor, la cursa es transforma i adquireix –o se’m presenta- com una metàfora del conegut quadre de Caspar David Friedrich “Dona davant la posta”
Ben bé era el que cercava: el desconegut, l’infinit, la fusió amb la distància, o sia, el plaer de córrer per córrer, en un espai de soledat compartida. Em sento afortunat.
Tinc un moment d’esguard pel rellotge, allà a mitja cursa: 1h 45min 38s. Així, només es tracta de dosificar l’esforç si es vol repetir els dígits. Quant més temps passi, major l’esforç. Prenem camí d’Albons. Tot amb senzillesa.
Vaig fent, ara al costat dels cotxes, ara un corredor et passa, ara el passes tu, un avituallament, un seguit de conos a l’asfalt, una cua de cotxes, uns conductors incívics pitant, uns xipresos, unes mans que piquen, un somriure com a resposta… Tot va fent, sense esforç, fluidament. M’inunda una sensació d’alegria i satisfacció, tot està sortint sense entrebancs. Arribem al km.25, ja espero la rebuda i per fi els veig, l’Alina em passa l’ampolleta i el gel, altres fan fotos i et dediquen algunes paraules, que arriben molt endins. Aleshores, després de la emoció, de nou de bracet amb la soledat, curiosament m’adono que m’he desconcentrat i noto les cames un xic més pesades.
Tot seguit visc uns minuts d’una certa manca d’harmonia. Recordo allò del mur, mentre els pensaments es succeeixen ràpidament. No puc dir que hagi estat un tràngol, però tampoc ha estat senzill. Simplement, sento haver patit un desgast i ara la gambada ja haurà de ser controlada. Ho supero amb dignitat i em motiva el fet. Estic al km.30 i la carretera apareix esquitxada aquí i allà de corredors en moviment, cadascú en el seu món. Intueixo que el temps que porto ja no respecta la progressió aritmètica, però no em molesto en consultar el rellotge ni en fer càlculs. Tot i el cansament -doncs ara ja estic cansat- encara m’hi veig amb cor d’apretar els últims kms si fos necessari. Són els deliris de la ment, que amb l’esforç acumulat li costa copsar la realitat.
A cada avitullament consumeixo l’aigua glopet a glopet. No vull agafar un vas d’isotònic per no perdre la tècnica de cursa. Aleshores noto que estic escurçant la gambada. Les cames m’han començat a fer mal i serà qüestió d’esforçar-se de veritat. L’encreuament amb els corredors que ja tornen és agraït, però les seves cares anuncien el patiment que m’espera. El sol comença a caure a plom. És la marató, amic meu.
Inexplicablement els kms es fan més llargs i qualsevol mostra de suport es converteix en una empenta. Hi ha gent que ja camina i grups que es desintegren. Com el format per en bodi, crit, bru i la 3a. Visc en directe el seu esmicolament, mala senyal. La 3a continua, acompanyada per en Pau. En bodi camina i quan passo pel seu costat mecànicament, escolto: “Mira’l, fresc com una rosa!”, però no és així, economitzo paraules i només faig un gest. Com m’agradaria recolzar-lo! Però no tinc gaire marge de maniobra. Començo a viure en directe el meu propi defalliment, jaja, és sensacional. Em sembla però, que no és tan patètic, simplement l’esforç és molt més gran. Aleshores em proposo arribar al grupet taronja, el de la 3a i en Pau.
Definitivament, arribem a la fi de l’anada per la carretera i ara ja sí retornem cap a l’Escala, cap a l’arribada. Comença el compte enrera. El grupet perseguit no em porta ni 100 m, inclús a l’ultim encreuament en Pau em convida a afegir-m’hi. Paulatinament em costa més i més mantenir el ritme, la davallada és més que apreciable. No és un problema de cansament físic, és un mal a la planta dels peus considerable i un mal generalitzat a les cames. Aquest últim és del tot normal, ja el conec, però una mica més específicament, noto els isquios sobrecarregats. Ara entenc l’escurçament de la gambada.
El cop anímic esdevé quan de no se sap on, apareix en massa i comença a tibar del grupet. I jo més enrera sense llebre. De mica en mica se m’escapen. Faig un gran esforç, el mal es multiplica i el patiment sobrepassa els pensaments més estimuladors. Estic perdent la batalla, però no la guerra. Els deixo marxar –és un eufemisme- i redueixo, arribaré de totes maneres amb una gran satisfacció. El taronja de les seves samarretes es va difuminant a l’horitzó.
La sobrecàrrega no ha desaparegut, m’estic uns minuts apretant les dents i per fi m’aturo a caminar. km.38-39. Sembla mentida, però és així. Sempre he trobat impropi el fet de caminar a una marató d’asfalt, crec que li resta essència al repte. Estic enrabiat, però què li farem, cal ser pràctic i guardar per un altre dia. Que no sigui que per guanyar un parell de minuts m’hipotequi les properes tres setmanes, amb dos reptes importants. Tossut com una mula, continuo amb la tempesta mental i torno a trotar, tinc forces però cada impacte i cada aixecament del peu em fan molt mal. Camino novament, ja sense prejudicis.
km.40. Adopto una tècnica una mica diferent, troto i ja es veu la fi de la cursa. Augmenta el nombre de gent que anima, entrem a la zona urbanitzada i enganyo el patiment amb aquesta distracció. Al camí forestal he d’anar amb compte amb els domingueros poc curosos. Últims metres, llenço la gorra i m’agafa de la mà l’Alina, enmig d’una cridòria vivificadora. Entrem tots dos junts. Quina emoció. Ja torno a ser maratonià! 3h 39min 15s
M’envaeix una gran satisfacció i la gent em felicita. També aprofito per felicitar a altres companys. Al final ha fet calor, menys de la que esperàvem, però s’ha fet dur. Començo a pensar en la marató del proper cap de setmana, cal recuperar-se aviat. Massatge, hidratació, bany al mar, dutxa, etc. Voldria quedar-me a animar, però no pot ser, cal dinar i tornar a casa. La vida pot ser una cursa, però a diferents ritmes. Ara toca descansar.
Voldria agrair els ànims dels i les acompanyants de la marató i l’ambient que vam viure tots plegats
I també, agrair el reportatge de l’assumpta 😉
Fins aviat
Enhorabona a tots, deuría ser una arribada molt guapa, tots plegats. Si feu aqeust temps per rodar que no fareu competint a tope. I a ra a Berga.
Salut i milles.
AbelHola família,
Ja he fet el primer pas, ja m’he registrat i cotillejat la web, ara només falta associar-me. 😉
Ha sigut un plaer i un luxe poder córrer amb vosaltres la major part de la marató. Sense el vostre ajud i ànims no ho hagués aconseguit, gràcies Crit, Bru i Body!
No tenia molt clar a quin ritme havia d’anar, doncs no l’havia preparat gaire, així que decideixo anar per sensacions. Passo els primers kms per sota de 5,00 i sobre el km5 m’atrapeu els cracks del km0. El ritme em va bé i m’afegeixo al grup. Mantenim un ritme constant de 5,00 fins el km 33. Sobre el 24 em quedo enrera en un dels avituallaments (no soc capaç de veure i córrer a la vegada,
), i el Crit no em deixa separar-me, em recull i em torna a conectar amb el grup. Gràcies Crit !
A partir del 33 el grup es desintegra. A mi ja m’havia agafat el Pau, que junt amb el Massa m’ajuden en els kms finals.
Al final una bona classificació, però patint molt els últims 5 kms.Fins l’any vinent!!!
Benvinguda i enhorabona 3a! 😉
Amb les llebres que duies havies d’arribar segur!
Per cert, assumpta, gràcies una altre cop per les teves fotos, bon treball! Ja les hem afegides al web.:wink:
Bona crònica Luigi!
Eiiiiis, siguis benvinguda 3a,
Tot un plaer compartir aquells quilòmetres, i pots estar convençuda que si no arribes a estar en bones mans a partir d’aquell 33 un dels dos t’hauria estirat fins al final.
Voler és poder, ara ja sé quin peu calces, coincidim poc però això ho repetirem algun altra dia.
I no hi pateixis per associar-te, ens conformem en què passis per aquí de tant en tant.
Salut
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.