Marató de Muntanya La Forestal (Sort ) 17 maig
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Un petit comentari: a mi el xip (Thunar) no em va pitar a l’arribada i a la Neus no li va pitar a la sortida
Sempre em fa una il.lusió d’infant viatjar fins els Pirineus Centrals. En concret, el Pallars és una de les zones més boniques de tota la Serralada i conserva encara la força de l’autenticitat que l’home no ha pogut domesticar. En breus paraules, valls amb caràcter i cims de llegenda, una fauna i flora molt interessant i unes viles i llogarets rústics i acollidors, amb una fesomia molt característica. Com a nucli comarcal, Sort la “coneixia” de fa bastants anys encara que només de pas, sempre camí d’un cim determinat o una visita naturalista a raconades més solitàries. Desafortunadament, continuo sense conéixer-la, malgrat ja puc dir que hi he fet nit. Tres hores he necessitat per atansar-m’hi i he arribat amb poc temps per assistir a la xerrada pre-cursa i el posterior sopar amb la resta de corredors. Un sopar de buffet lliure molt agradable amb tota una colla d’amics. A l’habitació de l’hotel m’adormo sentint la fressa de la Noguera Pallaresa, que baixa molt crescuda… i els clàxons del cotxes, celebrant la victòria del Barça a la lliga.
Al matí em llevo amb una certa mandra, esmorzo, baixo a fer el tallat, recullo pitrall i xip i retorno cap a l’habitació, doncs la gent s’ho agafa amb molta parsimònia i no hi ha ben bé ningú enlloc. Passo una estona divertida mirant a la tele l’Homo Zapping i després d’algunes visites al Sr.Roca, arriba l’hora i encara em fa mandra baixar a la sortida. Definitivament, no estic per massa cursa avui, però m’hauré d’espavilar doncs no serà precisament una passejada… Tinc alguns dubtes, en vuit dies només he fet 7 kms i a més a més correré sense plantilles, amb el neguit de la reaparició de la neuràlgia al peu. Poc abans de sortir, torno a temptejar la Neus per si vol que l’acompanyi però em quedo amb el misteri com a resposta. Si més no, tinc el fidel Bodi que segur no defugirà la meva companyia.
Sortida mandrosa. No només jo, sinó tothom. Potser és que trepitgem asfalt el primer km, però al meu parer la cosa sembla que va molt ralentitzada. De fet, qui no s’entera de la pel.lícula sóc jo: la cursa té més 2100 m+ i jo vaig amb la idea que són 1300 m+. Com a tàctica, podria ser pròpia de Bruce Lee -“be water”, “be corriol”, “be desnivell”, “be quickly”, “be quickly down”, etc. etc.-, però el més assenyat hagués estat mirar-se el perfil i/o el mapa… En fi. Vaja, que els primers minuts vaig trotant amb la companyia de la Neus, la Roser i en Bodi. M’aturo uns breus instants a pixar -moment filosòfic- i aleshores decideixo que aniré a la meva bola i apretaré a les pujades. La realitat és que la planta del peu m’ha donat seriosos avisos que la neuràlgia és allà -només començar la cursa!- i com segurament hauré de fer els descensos molt a poc a poc, per evitar forts impactes, ho puc compensar guanyant temps a l’ascensió. En resum, improvisació al poder! De fet, és una llaaaaaaarga ascensió de 29 kms amb alguns breus descensos. Es puja un cim d’alta muntanya. El que més m’agrada!
Ja a un corriol, engego el motorcillo i començo a adelantar gent. En aquestes curses la motivació és clau i en aquells moments estava transitant per un “pont de Mahoma” particular: automotivar-me o sucumbir a l’agobio total. Tot molt recargolat, marca de la casa. Mentrestant vaig mirant els roures com van treient fulla -si mires fixament es veu-, el sotabosc verd i tendre, la llum del sol com es filtra a través del fullam i brancatge, els insectes brunzinant… i és que aquesta gent ja fa hores que s’han llevat i som nosaltres que passem per allà “de guais”, cadascú amb la seva petita vanitat i algun aire de grandesa. Des del mateix cim que trepitjarem després no som ni formigues, de fet, no som res. Com esperits que fugen de quelcom i s’atansen a no se sap ben bé on…
Jo ja camino, suant abundantment en un microclima humit i enganxifós. Estic esperant la sortida al sol doncs aquestes condicions no van amb mi. Per fi connecto més establement amb un grup, tot i que el grupetto s’esmicola marxant de Soriguera. Ja s’entreveu el port del Cantó, però encara queda estona per posar-hi el peu. Entrem a una pineda, on el corriol es posa seriós i precisament trobo una postura molt agradable per pujar i desapareix el mal a la planta del peu. Enrera queda en Josep Artigas, que feia la goma i atrapo en Jonatan, amb el que compartirem força camí avui. També es queda enrera i em sorprenc a mi mateix. Vaig pujant, pujant, al trot o caminant ràpid i m’ho començo a passar bé. Tinc ganes de ser als prats alpins, tinc set d’alta muntanya, massa neu aquest any, massa temps sense tocar les alçades.
Tot té un límit, és clar. M’he revolucionat una mica massa i just quan agafem una pista que davalla cap al Port, després de travessar uns prats d’un intens verd, em començo a trobar fluix. Aviat ja em trobo malament. En una paraula: “descomposició”. A més a més, terreny pla vol dir mal als tibials. Avui tindré la sinèrgia de tots els mals pre- i post-plantilles. Vaja fastidi. La descomposició ja és en majúscules i vaig demanant paper a tots els corredors que m’adelanten… Quin patiment! Em roda el cap i tot i gairebé cagant llets aconsegueixo arribar a l’avituallament on assalto l’Elena -la dona d’en Jordi Ballesta- que molt amablement corre fins el cotxe i correm tots dos esperitats i m’ofereix un paquet de kleenex i li dono les santes gràcies i travesso la carretera i un mosso atura els cotxes que hi passaven i aquest mateix mosso em segueix amb la vista perquè surto del recorregut i vaig mirant els arbres i són pins negres i m’amago allà on no em vegi ningú i ……….. ahhhhhhhhhhhhh …….. la marca dels kleenex: Bosque Verde…
Ara sí refet i nou de trinca, comença la cursa de veritat. Saludo l’Assumpta, la Sara i la Isabel que van fent fotos i comparteixo una estona de camí amb en Jordi Ballesta, amb el que ens adelantarem diverses vegades. Torno a engegar el motorcillo i amunt que fa pujada. La gent se sorprèn que els torni a adelantar, però amics meus, aquesta vegada la cosa ha sigut seriosa. Per mi com si pugés així fins el cim. Però no. Ja es veu que no podem anar directes al cim, doncs faltarien kms. Desemboquem a una pista, la que mena al refugi de comes de Rubió i és el moment em que em ratllo totalment. No estava preparat mentalment per trotar sis o set kms seguits i se’m fa feixuc, mooolt feixuc. Mentalment vaig pensant la queixa que li faré a en Robert, l’organitzador. Mentalment em vaig castigant. A més a més, em fa mal la planta del peu per dos cantons i també els tibials. Ni la pineda de pi negre, ni els prats ufanosos, ni els cèrvols que m’imagino es veuen a primera hora, ni els galls fers que deuen habitar el bosc… ni res de res aconsegueix fer-me passar una mala estona, bastant pèssima. Inclús vaig pel mig d’un petit torrent que envaeix la pista, a veure si així disminueix el mal al peu. Per fi, després d’una eternitat, el refugi de les Comes de Rubió.
Aquí menjo com un poseso. No m’he adonat, però he arribat lleugerament hipoglucèmic, doncs a Port de Cantó amb les presses intestinals no vaig ni beure aigua. El refugi és tota una monada i em revifo tant físicament com espiritualment. Em canvia l’humor i novament em tornen a adelantar la mateixa colla de gent que adelantaré després. Quina cursa més estranya! Em despedeixo del control en pla “friends-for-life” i vaig a la caça dels de davant per un corriol al mig del bosc. De nou pista. Ja estic fins als güevos de la ditxosa pista. Prou vaig córrer fa dues setmanes a Empúries! Però de sobte enllaço amb en Jonatan que em dedica un somriure “Iberia-vuela-contigo” i m’enganxo a roda com si fos la pujada al Tourmalet. La pista de mica en mica va salvant desnivell, anem deixant el bosc enrera, travessem alguna divertida congesta i el trenet va fent camí, agafant a aquest i l’altre que ja van una mica tocats i sobretot, fent kms, uns kms que repeteixo no esperava i m’han ratllat de valent. Per fi, el paisatge s’obre, el vent fresc bufa en contra i apareixen les condicions preferides per córrer amb ganes.
Al llom de la muntanya ja ens fan anar carena amunt, sense camí. Només es pot caminar. Anem xerrant amb en Jonatan i vaig recuperant les ganes de competició. De fet, la competició és amb mi mateix, em motiva molt poder córrer a aquesta altitud i amb un panorama extraordinàriament grandiós com el que podem gaudir. Vaig identificant muntanyes: Montsent de Pallars, el fantàstic rosari de pics encara blancs de l’alt Pallars, Monteixo, la Pica, Comapedrosa, serra del Cadí, el Port del Comte… preciós… Amb en Jonatan ens expliquem les penes i de tant en tant, trotem. És molt maco veure els puntets grocs muntanya amunt de la resta de corredors, cadascú amb el seu esforç, intentant absorbir el màxim d’oxigen, coneixedors que el desnivell de pujada ja l’estan exhaurint… a mi els bessons se’m posen com una pedra, però encara els hi demano més, només faltaria!
A dalt del cim (2439 m), a part de l’aparatosa i lletja instal.lació que no vull comentar més, hi ha en Toni -l’abuelo- totalment esmaperdut animant, apuntant pitralls i oferint cervesa als corredors que tot just recuperen l’alè. I mira que fa un vent fred del carajo, i mira que ja vaig prometre que no tastaria més la cervesa en cursa, però sucumbeixo a l’oferiment i em cardo una Voll amb un gel, tot gola avall, un nou brebatge d’alçada no sé si amb esperances de transformar-me en una mena de Mr.Jornet que baixi ràpid fins a Sort (685 m). 13 kms i gairebé 1800 m de descens… M’adelanten part dels components del grupet ja entranyable, me’ls miro pensant que tard o d’hora els tornaré a adelantar, com si fos una mena de mite de Sísif… comença el descens!
De bones a primeres em quedo literalment meravellat de les muntanyes que hi ha a l’horitzó, redueixo ritme i faig una petita reverència: potser és l’alcohol, potser no, què-sé-jo, aquesta imatge encara m’acompanya. Torno a identificar-ne unes quantes. Moltes, la majoria, no les conec, no és moment de mirar mapes, però resulten totalment irresistibles. Després de la primera ensopegada ja vaig mirant més sovint al terra, i les mirades queden focalitzades més específicament al Montsent de Pallars, tota una senyora muntanya. La gent corre amb ganes, travessem uns prats i alguna congesta i vaig agafant embranzida, no vull ser menys. Hi ha un moment que el desnivell s’accentua i de sobte es veu el fons de la vall i apareix allà, com una miniatura, Sort. Realment vertiginós. Arribo a l’alçada d’en Jordi, que m’esperona dient-me que aprofiti el meu terreny. Però en Luigi ja fa mesos que no baixa bé, per problemes de tots coneguts, però faig una excepció i per uns minuts recupero aquella manca de seny que facilita el descens meteòric: Gloria in excelsis Deo. Els meus quàdriceps imploren pietat, però ja farem comptes dilluns i dimarts, segueixo fotent-li canya, fins que arribem a una pista. A la transició gairebé em mato i aterro enmig d’un torrent, on vés per on, refresco els peus i recupero bones sensacions.
La pista em torna a ratllar. Tothom ja té una pressa demencial. Tant bado que em desvio del recorregut i uns crits ens fan retornar al camí correcte. Moment que han fet servir part de l’entranyable grup per tornar-me a adelantar. Ara per corriol a una pineda amb els seus anys ja decideixo que per avui hi ha hagut prou emocions i poso tercera. Tinc moltes ganes de plegar i el corriol només fa que fer llaçades per eternitzar l’arribada. Dintre de tot, estic content, la carrosseria ha aguantat i el motor ha funcionat de primera. No val a badar, doncs els últims kms solen ser testimoni de les nates més inversemblants. De mica en mica, em torna a fer mal la planta dels peus, però… ara a qui no? Recullo en Jonatan, pobre, que ja camina degut a una sobrecàrrega. La resta de la cursa la farà caminant, i com qui arrisca a les etapes reines del Tour, li caurà una injusta minutada. A cada torrent refresco els peus i per fi entro a Sort, on la senyalització no és massa bona i la calor es fa notar. Abans d’arribar l’Assumpta em treu la foto recordatori de la cursa i al Parc del Riuet amb el millor somriure entro donant saltironets com una daina. Total, perquè el xip no piti i hagi d’anar després a dir el temps que se suposa he fet…
Una bonica cursa molt ben organitzada, que recomano amb ganes.
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.