[flo]

Arctos ha escrit:

Quote:

– Un parell de frases que Flo em va dir al arribar.-Això no és saludable- amb un somriure d’orella a orella i desprès un altra frase que es ve a resumir dient -No valorem les nostres marques, sembla que fer 3h6′ sembli una merda- Quanta raó i gràcies per fer-me obrir els ulls.

Arctos, un plaer i un honor poder conversar amb tu, ja sigui abans, durant o després d’una cursa, sempre en trec quelcom. Indicar només que la reflexió sobre el fet de què sembla que ja no valorem els temps no és meua, és del gran Sergi FP, i crec que té tota la raó. Ja t’ho vaig dir, per mi ets un referent pel teu esperit de lluita, la teva capacitat d’autocrítica i la teva modèstia. Fins a la propera company!!

[anton]

Dos dies després de la marató, la sensació continua sent d’una alegria immensa, proporcional a les agulletes que tinc. Em moc igualet que els del vídeo que va penjar el Kaiser :laugh:

La qüestió és que la cosa va anar bé, molt bé. Però podia no haver-hi anat.

És curiós com es pot anar madurant una idea durant dies i canviar-la després sobtadament en uns minuts. Perquè si la idea inicial era sortir a 4’45” per intentar acabar en 3h20m, la realitat és que als pocs quilòmetres -i vist que anàvem més ràpids- vam decidir allò que els llibres i els entesos no aconsellen: continuar així, a veure que passa, en lloc de frenar…

(I jo, que en això de córrer poc m’hi entenc, tampoc recomano fer-ho, a no ser que es compti al costat amb dos bons companys de viatge com el Vaker i l’Artur42. I els deures fets, és clar…)

Ara, que no puc dir que fos fàcil, no: cap allà al km 20 les sensacions no eren tot lo bones que m’hagués agradat; al 30 corria quasi per inèrcia, i del 35 en endavant només pensava en anar descomptant quilòmetres. No em feia mal res i em feia mal tot. No pensava en parar, si de cas en afluixar una mica, però la increïble animació al carrer, la música, els voluntaris, els avituallaments i els companys, m’anaven distraient de les meves traïdores cabòries.

Fins molt a prop del final no vaig ser plenament conscient que era possible parar el rellotge en 3h15m. I el cap va fer un petit canvia a positiu (les cames no, eh? que ja estaven a les últimes !!), canvi necessari per encarar la “pujadeta” del carrer Sepúlveda per sortir a la plaça d’Espanya. Tot i així, la recta final em va semblar -com sempre- llarguíssima !!!!

Al final, 3h15’35”, i cansat com poques vegades recordo. Això sí, més feliç que un gínjol ! ! ! !

A resaltar:

L’autocar del Km0. Això es mereix un 10. Quin luxe arribar a la sortida sense patir per aparcar, i que et recullin després de la cursa i d’un bon dinar per tornar-te plàcida i relaxadament a casa. La llàstima és que no el vam omplir. Que sigui la última vegada.

Durant la cursa. Imatges que tinc grabades: quan entre el km 20 i el 21 ens creuem amb els companys, uns que ja tornen (Bru, Arctos, Flo), i d’altres que venen (HomedFerro, Pitit, Sime, Carlos, Agulletaman, Alexoro, quin goig que fèieu un grup tan compacte).
I una que em va frapar molt: veure a l’Albertbo per allà al km 21 amb la seva guitarra, dedicant-nos uns acords.

Post cursa. Les marques. Renoi ! ! ! ! No les llistaré perquè ja ho fa l’HdF, i tot i que m’agradaria destacar-ne un parell, no ho faré. A més, crec que els hi hem de concedir una importància relativa, m’agrada més parlar de sensacions. I el cert és que el Sime, tot i no poder acabar la cursa, transmetia molt bones vibracions durant el dinar. I al Roma34, per telèfon, se’l sentia feliç per haver-la acabat.

Apa, ja us he fotut una mica el rollo, ara me’n vaig a Robocopejar una mica. Ens veiem el diumenge a la Marxa.

[Sime]

Jo també hi vaig ser.

Vaig estar durant catorze setmanes abans de la marató preparant-la amb ganes, amb una bona colla de companys que vau fer que el 90% d’aquests entrenaments els fes acompanyat. Sí, sí, el 90%!!!

Vaig estar escalfant amb els etíops i els nigerians i tota una sèrie d’atletes d’élit que anaven a còrrer la mateixa cursa que nosaltres.

Vaig estar a la sortida més espectacular que he viscut mai en una cursa, amb gairebé 12000 corredors i corredores populars omplint amb els colors de les seves samarretes els carrers de Barcelona de banda a banda.

Vaig tenir l’enorme privilegi de còrrer durant 25 quilómetres colze a colze amb mitja dotzena d’amics que van batre el record del món d’esforç i compromís.

Vaig ser-hi en el cos d’un tossut que malgrat el mal de peus, que havia començat a sentir al km 5 i que anava en augment, es resistia a abandonar aquella aventura.

Vaig ser-hi en la ment d’un desfortunat que al km 25, quan el problema era insoportable va prendre la decisió més dificil que he tingut que prendre mai en una cursa, perque una marató no la puc tornar a fer la setmana vinent i la il·lusió própia i col·lectiva era molta. Comunicar a un company que no puc seguir, deixar-los anar i abandonar la cursa sense deixar de còrrer, poc a poc.

Vaig estar també entre el km 29 i el km 30 en la pell d’un boig que després de seure al terra i treure’s les sabatilles per calmar el dolor, mirava el camí de gespa que seguia la via del tranvia i decidia trotar per l’herba, aliviat pero pesant, amb una sabatilla a cada ma, imaginant-me que al tornar-me a calçar el problema hauria desaparegut, pensant que podia guanyar temps a una cursa que se m’havia escapat.

Vaig estar al costat dels que lluitaven, passat el km 30 per un objectiu que no compartiem, ells volien arribar a meta, jo volia trobar-me amb la meva dona perquè no vaig tenir la previssió d’agafar diners per al metro o per trucar i perquè ella era el meu únic destí.

Vaig estar a l’Arc del Trionf, sense trionf ni derrota.

Vaig trobar-me entre ànims que no eren per a mi, amb un públic increiblement amable que llegien el meu nom al dorsal i m’encoratjaven a seguir i jo intentava explicar-lis amb la mirada que no, que s’equivocaven, que animessin als altres, jo només estava de pas. El meu crono feia estona que no mesurava el meu esforç.

Vaig córrer sense peus més de 30 km pero vaig tocar de peus a terra.

Més tard vaig estar al dinar amb el grup de gent més cansada i més feliç que us podeu imaginar. Fent del seu trionf la meva victoria. Feliç de tenir el plaer i el privilegi de ser, una vegada més, al seu costat.

No vaig ser-hi, però, a l’hora de creuar la meta…

…aquest cop :whistle:

[Álvaro]

Hache,

Un abrazo

[Jordi Codony]

Felicitats amics per les vostres cròniques. En elles poden notar-se les emocions, de vegades ben a flor de pell. Quan portem el cos i/o la ment a situacions límit, les sensacions es manifesten de formes de vegades una mica estranyes.
Jo per la meva part, vaig procurar deixar-me portar pel moment, sense esperar ni calcular gaire, ni tan sols tenia clar si podria acabar.
Els primers 12 Km, els vaig córrer molt a gust amb amics de Km 0, els següents 20 van anar caient sense adonar-me’n, però els últims 10, van ser una mica més durs. Malgrat tot, vaig ser prudent i mai vaig deixar de sentir-me més o menys bé durant tota la cursa.
M’agraden les maratons encara que només n’he fet 4. M’agraden pel temps que et demanen, per les emocions que es van succeint una després d’una altra, per les sensacions físiques (de vegades dures) que apareixen per moments.
Crec que fer una marató és una manera de fer-se una mica millor. Veure el patiment dels altres, et fa patir a tu també.
Igual que l’amic HACHE, veig que el plaer està en el fet de córrer sense mirar massa el crono, sentint cada pas sense pensar massa.
Córrer, córrer, córrer…¿córrer?

Fins aviat.

[ivax]

Enhorabona a tots els maratonians i als acompanyants per fer costat.
Realment t’acaba agafant ganes de començar a córrer una marató després de llegir totes aquestes magnífiques cròniques. Jo encara ho veig massa lluny. Però…

PD. Gran, Sime, ets molt gran.

[Artur42]

Primer de tot vull expressar la meva -fonda- satisfacció pel nivell adquirit per la Marató de Barcelona en tots els aspectes. Jo vaig debutar en la distància a Barcelona-2004. Crec recordar que vam ser uns 3.000 participants, i els únics crits que se sentien al carrer no eren pas d’ànim. Eren retrets de conductors i vianants que se sentien envaïts per “quatre malalts amb calça curta”. L’any següent ja no es va fer.

Poc podíem pensar aleshores que, cinc anys després, la Marató de Barcelona se situaria en el cinquè lloc del rànquing europeu! I no només això. Diumenge vam poder constatar que també hem crescut moltíssim pel que fa a animació i respecte popular en vers la Marató.

La jornada començava aviadet. A un quart i cinc de vuit trobo l’alexoró al guarda-roba. Poc després van apareixent altres km0’s que sortiran també a la foto de tres quarts de vuit, davant l’objectiu de l’infatigable Aureli -que n’ets de gran!. La segona foto la faig amb el company Arcadi42, que compleix el centenari acompanyat d’un bon grapat d’amics.

Des de la sortida fem trio amb Vaker i Ton. La barqueta funciona com un rellotge, però s’avança uns quants segons respecte el que havíem dit abans del “pistoletasso”.

Ens presentem a la mitja dos minuts abans del que tocava. Mentre escoltem la guitarra d’Albertbo no pensem que tenim dos minuts de marge per acabar en 3h20″. No diem res, però tots tres volem mantenir el ritme i seguir llimant segons a la marca.

Al km30, per si algú en dubtava, ja es veu clar que Vaker va sobrat, Ton es guarda una carta i jo vaig més justet. Així, en el 35 perdo contacte amb el grupet quan em cau l’ampolla d’aigua en l’avituallament i m’he d’aturar a plegar-la. Ells van mirant enrere per esperar-me i, com que no els vull fer esperar, accelero una mica per agafar-los com més aviat millor. Aquest excés l’acabo pagant. Aguanto fins al 39, però la pujada del Paral.lel ja em posa al lloc. La Ronda San Pau, on hi ha el 40, em sembla el carrer Cavallers, i el carrer Sepúlveda el Tourmalet. Ja fa estona que vaig amb la reserva, però en aquest punt apareix el cap per arribar on no hi van les cames.

Arribo a meta amb 3h15 llargs. 9 minuts menys que a Berlín-2007, on havia fet marca personal i, alhora, havia entrat en el túnel que va esdevenir la lesió als genolls. -Sime, tu també veuràs la llum;) -.

El primer que faig a la zona d’arribada és hidratar-me, però no vaig a buscar la medalla. Me’n torno al quilòmetre 42 a esperar l’arribada de l’Arcadi42. Pelat de fred, gairebé una hora després, m’afegeixo al seu grup i torno a passar la meta amb 4h08′ de rellotge, i l’alegria d’haver fet els últims metres amb qui em va mostrar aquest meravellós món del córrer.

La jornada queda arrodonida amb un dinar fantàstic, una companyia immillorable i les postres a la festa centenària de l’Arcadi. El Xupito i la Marxa, diumenge!!!!

[agulletaman]

Bueno,

Sólo deciros que es un orgullo conocer a un grupo de gente como vosotros.
HdF, gracias por meterme en este lío.
Sime: ERES GRANDE, MUY GRANDE (y un poco… marica;) )
Roger, Jordi…

Bueno y al Ton, al Carlos y al Josep, pues gracias por los buenos y malos ratos que hemos compartido.

BCN ha crecido, mucho, es grande y ya no dejarà de serlo. Me gusta, este año 3:31:15 y primero parece una derrota, luego lo saboreas y luego te llamas tonto por no ser conscientes del mérito que tiene preparar una maratón y luego correrla.

Hache, lo importante es… disfrutar, disfrutando se avanza, la proxima la hacemos sin crono, vale?
Caragolet, te exiges demasiado…

Mis chicas: gracias por vuestros animos cuando no ha ido bien, gracias por vuestra fuerza y vuestro calor a cada paso.

Nois… que quedan muchas. Alguna más caerà al sarronet.

Seguimos;)

[kaiser]

Només acabar Donostia el passat novembre, ja vaig començar a pensar en com prepararia la propera marató, com ho podia fer per evitar les rampes que em van amargar la cursa durant els últims 12km. No podia tolerar un altre infern. La cosa passava senzillament per entrenar millor: constància, esforç, menjar bé, hidratació, recuperar bé, estiraments…

Els entrenaments van anar prou bé, alguns dies em costava més seguir el ritme dels meus companys (tots ells sub 3h30′ o casi) però sobretot durant el febrer em vaig trobar molt còmode i van caure dos marques personals: deumil i mitja marató. Vaig anar a Barcelona amb els deures fets, sabent que la sort també és necessària quan t’ho jugues tot en un dia.

Ara ja puc dir que tot va anar molt bé, diumenge vaig acabar la marató sense incidències destacables, ni rampes, ni sobrecàrregues, ni irritacions. Evidentment que vaig acabar rebentat, com tothom, però vaig mirar de gaudir el que vaig poder i el bon record que en guardo m’acompanyarà tota la vida. Hi havia moments en què, a falta de 7km, se’m feia la cursa molt llarga. En canvi hi havia altres moments que em sabia greu que s’acabés la marató. El simple fet de poder dir això és una cosa que he de valorar i assaborir.

Pel que fa a la cursa, la major part la vaig fer acompanyat (clar, acompanyat per 12.000 ànimes!) evidentment vull dir que quasi tota la cursa la vaig fer al costat de companys/es. Començo la cursa amb la Caragolet, la Gemma, l’Agulletaman i el Carlos (enorme cursa, companys!!). Aquests dos marxen de seguida i em quedo amb les noies. Als primers quilòmetres s’afegeix la Mireieta. Del 5 al 12 vaig cometre l’error d’anar massa ràpid, però em trobava còmode amb la Caragolet i la Gemma. Els ritmes sortien per sota de 5’/km, això vol dir sub 3h30′. Com que somiar és gratis, vaig voler aguantar una estona a aquest ritme, però a partir del 12 aprox. la Mireieta i jo vam deixar marxar a les altres dos noies.

La Mireieta tenia problemes per respirar, va estar malalta la setmana anterior, però en realitat em va fer aguantar un ritme molt bonic fins a la mitja marató. Jo crec que va fer una marató molt valenta i la felicito per aquest gran debut. La propera marató em costarà seguir-la!

Just abans del Passeig de Gràcia em saluda l’Ernest, un blocaire de Terrassa, amb qui havia intentat quedar per compartir barqueta de 3h45′, genial! Amb aquest grupet de 3 afrontem la que per mi és la part més dura psicològicament: Meridiana amunt i Meridiana avall. A la mitja marató la Mireieta es despenja. Bon moment per fer-ho ja que encara queda molta cursa per poder recuperar. Afluixant una mica el ritme va aconseguir acabar tot i els problemes respiratoris.

A partir de la mitja, l’Ernest i jo compartim una lluita a mort contra el globus de les 3h45′. De vegades li traiem una distància de gairebé 100m i de vegades ens trepitja els talons. En un avituallament ens arriba a superar, però el tornem a avançar, i així anar fent. En realitat el globus està format per un grupet compacte de llebres que no paren d’animar i de donar consells als corredors. Bona feina!

Sensacional l’ambient popular al gir de 180º de la torre Agbar, quina emoció!

Finalment, cap al 30, en un avituallament perdo de vista a l’Ernest i baixo el ritme. Durant el passeig marítim segueixo lluitant contra el globus però m’acaba superant. Em trobo bé muscularment, però cansat d’haver portat un ritme massa alt durant el primer tram de la cursa. Estic pagant el meu error de novato, encara que sigui la meua tercera marató, i llenço una mica la tovallola. Almenys sembla que arribaré, però ja no lluito pel crono.

Passem per l’Arc del Triomf, Ciutat Vella, les Rambles, segurament la part més bonica de la marató tot i que aquí ja estem tots ben fosos. Els quilòmetres costen molt de passar, se m’acaben les piles i vaig sol. Però de sobte, entrant al Paral·lel…

“KAISER!!” em saluda el gran Hache i m’avança. Em quedo uns segons sorprès fins que decideixo que tinc una oportunitat d’or. “M’enganxo!” li dic i seguim junts. Faig un gran esforç per aconseguir el “fabulós” ritme de 5’20″/km, que no és gaire però és millor que els casi 6’/km que estava portant.

Mentre anem pel carrer Sepúlveda aprofito per reflexionar, la cosa ja s’acaba i han sigut moltes setmanes d’esforç i sacrifici, molts ànims dels companys i moltes esperances dipositades.

Travessar les torres venecianes amb la font màgica i el palau de Montjuïc de fons és una postal impagable. La cridòria de la gent és impressionant. Entrem junts, tot i que amb una diferència de 3 minuts en el temps real. Entro somrient, perquè em trobo molt bé malgrat el cansament. Quina diferència amb Donostia! Em pengen la medalla i em feliciten, ja en tinc tres. De la primera en fa un any.

En resum, la conclusió que em queda cinc dies després és que fer una marató és una cosa extraordinària a tots els nivells, i sempre hi ha un percentatge de tot plegat que no depèn de tu. En aquesta, per sort, tot ha anat molt bé.

Només puc desitjar que la propera em vagi tan bé com aquesta!

Unes consideracions sobre el crono, tot i que no era l’objectiu per mi, la idea era anar a per les 3h45′. He fet un minut més, per tant estic molt satisfet, baixant 9 minuts de la marca de fa un any. Potser la propera marató intentaré esgarrapar alguns minuts més, per aconseguir-ho només hi ha la fórmula coneguda per tots: constància i esforç.

També penso que enganxar dos planificacions de marató consecutives és esgotador. Poder fer dos maratons l’any és una gran cosa per mi, però cal que estiguin ben distanciades en el temps.

El dinar, un gran plaer, i el bus, un encert indiscutible!

Vull felicitar als ciutadans de Barcelona i a tothom que s’hi va apropar per donar-nos ànims: en una cursa d’aquesta magnitud no només és necessària una bona organització, sinó que l’actitud de la ciutat vers la cursa pesa molt. Enguany s’ha notat que Barcelona volia una gran marató.

Felicitats també als debutants, espero que sigui la primera de moltes! Mireieta, Gemma, Lluís, Coro, Pomponio, Ernest, Joan Carles, Mesigual, Alexoro (ho sento, segur que em deixo a algú, però us voila esmentar).

Enhorabona a tothom pels temps increïbles que han sortit! En especial als meus companys d’entrenament, que per molt que m’esforci sempre corren més.

Sime, persevera, la propera serà la bona!

Gràcies als companys d’entrenament i als que heu cregut en mi.

Temps hi haurà per pensar en la propera.

Dedicat al Samuel

[Mireia]

Jo també hi era, però per poc no….

Be, joc soc nova en això de les cròniques, però llegint les ratlles que heu anat plasmant amb tanta emoció, i havent compartit amb alguns de vosaltres aquesta experiència, crec que és de calaix explicar-vos en quatre línies (i algunes més) les meues sensacions en un dia tan important.

I dic tant important, perquè jo m’estrenava !! Si, era la primera, tot i que en algun moment de la cursa pensava que seria l’última!!. Però ara, mirant enrere ja amb el cap i el cos més relaxats (després de varies sessions d’spa i sauna), me’n adono que el que vaig fer, viure i sentir, no te preu, i que carai, vui tornar a experimentar-ho!

La meu crònica comença tres dies abans del dia MB, quan ui “em trobo una mica marejada”, ui “estic tossint”, ui “ moquitos”…moquitos??,uiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii “FEBRE!”; no m’ho podia creure, a tres dies de la marató i agafo un gripazo de campionat, amb principi de bronquitis!! NO!!

Se’m va caure el mon a terra, tres mesos entrenant i tota la meua il•lusió i ànims posats en aquests 42,195 km, i ara estava davant d’una senyora amb bata blanca que sols feia que repetir-me “Nena, si no pots corre, no pots corre!” AHHH!! No volia sentir-ho!!; i com a recepta tres dies d’antibiòtic, que si que em va baixar la febre, si, però que em van deixar KO!.

I arribem al dia MB:

Sortida puntual del bus maratonià del Camp d’Esports (un 10 per la idea!!!); recollim a la resta de companys al Mac Donalds 10 minuts desprès; encarem el camí cap a la capital entre riures, comentaris i estratègies de com assolir la prova; jo em descarto un miqueta i intento descansar, que entre la tos i els nervis, no havia aclucat l’ull en tota la nit.

L’autocar ens deixa gairebé a peu de torres i tots junts ens encaminem cap a la fonteta on quedem per fer-nos al foto a les 7:45h; com sempre hi arribo tard, ja que entre localitzar al company que m’havia de portar el pitral, canviar-me, deixar la bossa al guarda-roba, fer un pipi darrere uns matolls, ja que la cua pels zulos urinaris era descomunal, i fer-me una foto amb Montjuic al fondo, eren passades les 8 que arribava al punto de encuentro, i esclar, ja no hi havia ni deu.

M’encamino amb el Ruben, el meu company d’entreno, cap al calaix corresponent i comencem a estirar; de cop m’adono que no m’he posat el xip, i que aquest el te un company suís que es va puntar a acompanyar-me , ja “ que así mientras corres yo hago turismo”; surto com una bala, a veure si per miracle, el localitzo entre els milers de persones que animaven l’esdeveniment; “sis plau, sis plau, que el trobi, on ets, aiiiiiiiiiiiiiiii!!:S ; desesperada, renuncio a la recerca, quan de cop me’l trobo de morros “Deu meu, has escoltat les meus plegaries!!; emocionada, corro a manca de 5 minuts cap a la meua posició inicial dins el calaix, ara ple de gom a gom per milers de colors; impossible localitzar de nou al Ruben; nooooooooooo! Ell ere la meua llebre, entrenaments junts, esforços junts, meta 3:40, i de cop em trobo sola, mig marejada, i pensant estratègies per sobreviure a la tan desitjada primera marató; gafe, ja ho dic, jo.

Pum! Sortida… recorro els primers metres pràcticament caminant, i de cop… uns quants km 0!! Hola….que em puc afegir a vosaltres??; he vingut amb el bus … I tant, ets la Mireieta (Kaiser);…..Si, si!!..

I així és com la meua desesperació inicial es va anar convertint en una major relaxació. Els primers 12 km els fem en grupillo, juntament amb la Caragolet i la Gemma; jo començo a anar força malament d’aire (nas i pit carregats + tos a tope), i sols penso que hauria d’estar a un ritme si més no com la Caragolet i la Gemma. En aquells moments les envejo tant…..Però Sant Kaiser em fa tocar de peus a terra i m’anima incondicionalment, dient-me que anem molt bé de temps, i que no em preocupi; de cop la Caragolet i la Gemma comencen a desaparèixer del nostre camp visual; he d’afluixar perquè cada cop em trobo pitjor, més marejada per la falta d’oxigenació; el Kaiser no em deixa (ara tiro jo, ara tira ell, i ens anem complementant); li demano disculpes per no donar-li gaire conversa (he d’administrar l’aire) i saludem a l’Aureli quan passem a prop del seu objectiu.

Arribant a Gràcia se’ns uneix un company de Terrassa i junts encaminem la Meridiana cap a la mitja; poc abans d’assolir-la, ja he tingut prou temps per madurar la meua estratègia vist el meu estat deplorable (1.-abandonar; però això significaria no assolir la meua meta personal, per a la qual tan sacrifici i il•lusions havia invertit; 2.-baixar el ritme, respirar amb més tranquil•litat, i parar a tots els avituallaments per hidratar-me i millorar les vies respiratòries); opto per la 2, ja que tossuda en soc un rato, i li comento al Kaiser que els abandono, que baixo el ritme, i els hi desitjo un bona marató.

Així que la resta de km me’ls prenc més tranquil•lament, gaudint del magnífic paisatge que a cada racó va sorgint com per art de màgia (majestuosa Sagrada Família, imponent Torre Agbar, amb un gir de 180 graus amb un clamor humà impressionant…).

Sobre el Km 23 em ve a animar la dona del gerent del Zenkiu, corrent uns metres amb mi, i aquest suport m’ajuda a continuar; me la trobo de nou als Km 25 i 30, durs psicològicament, i en aquell moment me’n adono que no estic corrent sols per mi, si no també per molta gent que m’ha animat i recolzat durant aquests tres mesos, als quals no puc defraudar; del Km 30 al 41 em començo a trobar més còmoda i accelero el pas, tot i que continuo perdent alguns segons en cada avituallament per hidratar-me.

I arriba el 41, amb la pujadeta de Sepúlveda, la qual en principi creia molt dura, però que finalment la vaig fent amb força brio, i per fi, les torres, giradeta final i recta cap a la meta!!! 3 h: 59!!! Ja puc dir que soc maratoniana!!!. Feliç, feliç, feliççççççççç!!!:woohoo: I….uiii, els quadriceps, quin mal!! Fins ara no m’havia adonat de la carregamenta monumental que havien suportat al porta un ritme tant lent, al qual no estan acostumats, pobrets….!

Canvi de roba, dinar amb la colleta del bus (estupendo, molt bon ambient, dinar força bo i comentaris de la jugada).

Acomiadar-se dels que es queden a la big city, autobús, peli Crepúsculo, silenci, camí a casa, silenci, arribada a Lleida, comiats novament, i corrents a casa, dutxeta, i corrents al curs de salsa que faig diumenge a la tarde.

La meua conclusió és que, tot i la pena de no assolir el temps que tenia marcat, i que en altres condicions crec que el podia haver aconseguit, puc dir que he participat en una magnífica marató a molts nivells i que l’he acabat tot i el meu estat deplorable. I compartida amb uns companys fenomenals. Que més puc desitjar?; AH SI!!, que em passin aviat aquestes agulletes bestials que tinc (un altre 10 pel vidio-Kaiser; reflexa una veritat com una catedral), i tornar de nou a la carrera, que ja tinc mono.

Gràcies a tots per la gran acollida que vareu fer a una forastera (amb brometes molt ben encertades del Julià); ara ja soc una de vosaltres, així que prepareu-vos…

Al igual que el Kaiser felicito a tots els debutants, als repetidors per les grans marques assolides, als que no varen arribar a la meta, però ho varen intentar amb il•lusió, als que no ho varen poder intentar, als acompanyants pel suport incondicional, i a tota la ciutat de Barcelona, pels ànims i la gran organització.

I ara somiant potser en…..Berlín 2010 (Carles Oró “ Fill del Vent”, Redman, i qui es vulgui afegir….)

Mireieta.

[CARLOS]

Hola companys!
Quin diumenge!

Pugem a l’autocar de Km0 a 2/4 de 6 del matí, tothom amb puntualitat britànica, i anem fent la xerrada fins que ens va deixar al costat de la sortida, amb temps pels preparatius per la cursa. Alguns vam badar una mica i ens vam perdre la foto de grup.

Ens col·loquem als calaixos i fem un grup amb la Caragolet, la Gemma, el kaiser i l’Agulletaman i sortim.
L’Agulletaman i jo ens embranquem en una discussió sobre si és ell o soc jo el que imposa un ritme massa ràpid que després pagarem i quan ens adonem hem perdut la resta del grup.

Van passant els quilòmetres i després del 16, de sobte , apareix el Pitit que havia fet una parada tècnica i ens diu que la barqueta de l’Homedferro no són lluny. El Pitit marxa com una bala i nosaltres continuem a bon ritme. Abans del 20 ens agrupem amb l’Homedferro, Sime, Alexoró i Pitit.

Aquest grupet arribarà compacte fins ben entrada la Diagonal , on començarà a perdre unitats. Jo aguanto fins l’avituallament de l’Arc de Triomf on em quedo i vaig fent fins al Km 40. A partir d’aquí les cames em fan molt, però que molt mal i no paro per que penso que ja no tornaria a arrencar i per que la gent no parava d’animar-nos.

Finalment veig l’arc d’arribada. El rellotge diu que baixaré de 3,30 (encara no m’ho acabo de creure). Creuo la meta i vaig a fer una abraçada a l’Homedferro i al Pitit . Ja no em fa mal res i cada cop em sento més bé.

I d’aquí cap a les dutxes i cap a dinar. Molt bon dinar amb molt bona companyia. I l’autocar que ens passa a recollir gairebé a la porta, i viatge de plaer cap a casa.

A més de l’autocar Km0 (genial) i del públic (fantàstic, amb menció especial per l’Albertbo) hi ha una altra cosa que remarcaria, tots esteu pensant ja en la propera.

Sou grans Km0s.

[albertbo]

Dissabte faré nit a ca la mare. Durant la tarda em dedico a negociar.

Tinc una idea tan folla com il·lusionant al cap, de fa temps. Si tot surt bé diumenge serà un fet. He volgut venir d’espectador-animador. A la meva manera. Després d’estudiar el recorregut de la marató crec que entre l’Av. Meridiana i Felip II puc trobar un bon lloc. Un bon punt, al voltant de la mitja. Estratègic.

Negociacions complexes i diverses, a l’horabaixa tanco allò que sembla un bon acord amb Jony Bar. Tinc no un, sinó dos! punts de llum a la meva disposició per demà. A dormir tranquil.

La meva idea ja l’heu revelat. Jo ja en vaig donar bastantes pistes anteriorment. Des de fa un temps m’ha donat per esgarrapar les cordes d’una guitarra elèctrica. Escales, acords, compassos… tot això arribarà. Ara com ara em sento bé només per tenir-la entre les mans i extreure’n algun tipus de sons electrificats, amplificats, distorsionats… Improvisaré i ja està !

La idea nua és aquesta: si jo corrés la marató i hi hagués un paio maldestre barallant-se amb un instrument que ni de llarg domina però que pot transmetre alguna cosa que servís per fer-me el pas per allí millor… per mi seria suficient i ho agraïria.

També pot ser que amb tal de sentir-me el mínim temps imprescindible tothom passi més ràpid per aquest punt on jo estic. Si és així, encara és millor ! :laugh:

Els maratonians són gent molt agraïda i m’ho van demostrar un cop més. Gestos, paraules, mirades, fotos !, rebo moltíssim més del que jo puc oferir-los.
________________________________________________________

A les 8 del matí surto confiat des d’un pis de l’Eixample. Tinc temps i Barcelona encara dorm. A Pça. Espanya, però, hi deu haver màxima ebullició.

Els carrers on jo vaig encara no estan tallats. Aparco en plena vorera davant Jony Bar. És tancat i oh! sorpresa desagradable: el rètol és encés però cap dels dos punts de llum promesos té corrent. Contrarietat, nervis no. Negocio infructuosament algunes altres noves possibilitats fins que se m’acut que el pas de mitja és ben a prop. Allà sens dubte hi ha d’haver la sol·lució. Me n’hi vaig. La Guàrdia Urbana ja no és tan cortés com una estona abans, algun membre sembla emprenyat per haver de treballar en diumenge per una cosa com això…

Trobo a terra una base “professional” amb un punt lliure. Els meus ulls es claven en ell !!! Li pregunto al noi que controla amb fotos o video (no ho sé) el pas de mitja. És estranger, no anglés però amb anglés ens entenem. Per ell no hi ha cap problema, els de la catifa tampoc no em poden dir gran cosa més i sí m’animen a fer-ho. La sol·lució era tan senzilla com això, cony !

Corro a aparcar bé el cotxe (trobo un bon lloc!) i carrego amb la guitarra, l’ampli i els 20 metres de cable per si de cas.

Ara ve el pitjor. No en sóc conscient fins que no polso la primera nota de prova i em sembla que sona escandalosamente alta. Em sembla que tots (no gaire a prop) al meu voltant són força indulgents amb les meves proves. Com a mínim no se me’n riuen ni s’allunyen més. Porto un “quitamiedos” a la butxaca del darrera del pantaló en forma de petaqueta de bon escocés. En faig una mica d’ús.

Amb tant temps com tenia, el primer grup de corredors arriba ja. Cap a quarts de 10. Compacte, uns 20. Aplaudiments cortesos per a ells i per a tots els gairebé tan ràpids al darrera. No intentaré tocar fins començar a veure als més populars arribar a la meva alçada, un anar-i-tornar.

M’hi llenço. Sento certa vergonya però no hi ha marxa enrera. Maltracto les cordes però hi ha gent al meu costat. No dec ser tan insuportable, no ?

Riuades de gent amunt i avall. Clisso alguns Km 0’s, alguns Km 0’s em clissen a mi. Poquetes paraules, mantinc molta circumspecció concentrat en no tocar massa malament del tot. No ajuda que els dits se’m vagin entumint pel fred. Just després de les 11 tanco la paradeta com tenia previst, mentre van passant poc a poc els cuers.

A partir d’aquí jo no tenia cap pla. Em sembla que és massa aviat per tornar a ca la mare. Decideixo que baixaré al centre. Faig alguna excursioneta per barris com La Sagrera i La Verneda, coses dels talls de trànsit.

Finalment arribo a l’alçada de Rda. Sant Pere i enllaço amb la cursa. Penso que seria fantàstic topar-me amb en kaiser, l’acompanyaria fins al final. Però no.

Per a qui no arribo tard és per a l’alexvica (grat record de la tirada a Sant Guim) i Pomponio, nova coneixença. Vaig al costat d’ambdós durant dos breus trams.

Ara segueixo reculant buscant amb la mirada cares conegudes. En passen i em maregen moltes, MOLTES, però totes desconegudes. A Arc de Triomf sé immediatament on vull anar ara però no sé ben bé que m’hi puc trobar ni com en puc reaccionar.

Efectivament l’organització ha disposat al punt fatídic del Pg. Circumval·lació música cèltica i una bandera irlandesa força visible. També veig un arbre amb una altra bandereta, i veig una fotografia i dos rams de flors en l’arbre, i veig l’escorça d’ aquest arbre gravada amb dates i paraules com “Mom” i “Dad”. I veig que la família sens dubte ha visitat el lloc.

Jo realment no sé que fer, aquestes coses m’imposen molt respecte. Si cregués potser pregaria per l’ànima d’en Colin. Esmaperdut, vagarejant una mica per aquí i per allà, em recolzo en la paret amb un nus a la gola i llàgrimes a punt de brollar. Que hi farem !, hom és un xic sensible. Creia que havia estat bona idea ser en aquest precís instant aquí, ara potser no, jo que sé !…

Jo i les meves cabòries veuen de sobte aparéixer la samarreta taronja d’en… … … Pucurull !

Foto un bot i sense demanar permís m’empego a ell. Desfaig amb ell part del camí que havia fet fins ara. Aquest home és increïble, fins i tot a aquestes alçades de la marató té el cap clar, la conversa interessant i la xispa d’un xaval, tot amb un ritmet de cursa ben maco. En principi la intenció seria acompanyar-lo fins on he deixat el cotxe però m’allargo fins la Pça. de la Catedral, on l’espera un extraordinari punt d’animació Correcat. Alguns metres abans jo m’en retiro discretament tot animant-lo.

Tota una experiència, a Pça. Catalunya ell augmentava el ritme i tot !

Ara sí. Vaig allunyant-me del circuit no sens abans aturar-me una estoneta a veure actuar “Luz Verde”. Em fixo molt en els dos guitarristes, je, je…

[Icaro]

Hola Km0’s…!!!

Enhorabona a tots.

Les vostres cròniques son un regal… :woohoo: :woohoo:

Gràcies per compartir-les amb nosaltres

Txema

P.D Ens veiem el diumenge, companys…

[bru]

Ieeeeeeeeeeps!!!!!!!

Un any més, i serà la meva tercera marató a Barcelona, em trobo sortint del hotel, caminant camí plaça Espanya, per arribar a les fonts de Montjuïc, lloc a on haviem quedat per trobant-se tots per compartir els últims moments i fent-se la foto de rigor:)…gran, gran Aureli…mil, mil gràcies un cop més!!!!

Fa una temperatura que ja m’agrada, amb fred a primera hora del dia i previsió de temperatura baixa i poc sol…ideal pels corredors!!!

Les sensacions tambè son bones, confiança amb la preparació que he fet (gràcies Ivan) i convicció que la marató es per intentar disfrutar-la el màxim posible.

Aquest cop, i a diferencia de l’any passat, no m’acompanyarà en Xavithai, i el trobaré molt a faltar al llarg dels més de 42 kms.

De moment, tot funciona com ha de ser, doncs encara que sigui la meva 17 marató, sempre estic nervios com si fos un debutant…bona senyal!!!

Compartim algunes xerrades amb el grup i ens donem ànims, fem l’ultima foto i cap als calaixos. Estic convençut que els nostres km0 faràn unes grans marques, s’han preparat de conya!!!

Durant la primera meitat de la marató, vaig seguint el ritme previst, i vaig anant amb diferents grupets fins que tinc la sort de veure…si es ell!!!! M’enganxo amb en Quim (correcat i gran, gran corredor…quin nivell i quina control de carrera!!!!) , amb qui anirem practicament junts fins al final (gràcies company!!!).

L’ambient es fantàstic i realment, ja es pot dir que Barcelona ja té una marató de primera. Cada any, hi ha més gent al carrer i molt més soroll… quina diferancia de fa 4 anys endarrera!!!

La claca d’animadors, tant de km0 com del EKKE els vaig trobant en diferents punts del recorregut. És molt d’agrair, un no s’imagina fins a quin punt ajuda i et dona forces per seguir endavant (no vaig poder veure l’Albertbo…i no sabeu el greu que me sap!!! :angry: .

Passo la primera meitat amb 1.28 passats. Em trobo molt bé, però sempre, en una marato, tinc present que realment, això es una cursa de 12 kms, a partir del km 30!!!!

Vaig disfrutant, i fins al km 35, vaig aconseguint mantenir el ritme previst i les cames em van responent.

Ja em veig amb el sub3 a la butxaca, i per tant, intento seguir disfrutant de la gentada que hi ha tot i el cansament acumulat.

A partir del Arc del Triomf (hi ha una gentada!!!), la cosa canvia, vaig perdent segons al cronometre i les cames ja comencen a queixar-se…tot i aixó, els ànims de la gent (et van cridant pel teu nom, ja que el veuen escrit al dorsal) i l’ambient de festa que hi ha, fan que el cos tregui forces d’on sigui.

No tinc la sensació que hagui trobat el maleït mur que a vegades, el punyeteru m”ha vingut a fer companyia…:blink:

Estic a Rambla Catalunya, l’ambient es increïble, passo pel km 40 i ja començo a ensumar la linea d’arribada…tot i així, els dos últims kilometres semblen gairebe com pujar La Seu Vella durant 10 minuts…veig gent que va molt millor que jo i sembla que acabin de començar (dic sembla, clar…), però tambè veig molta gent que pateix rampes a les cames o es posa a caminar pel cansament acumulat.

M’encaro a Plaça Espanya i veig la linea d’arribada…de cop i volta, sento la airun amb les nenes que em criden, m’emociono un cop més i faig l’sprint final per arribar amb un temps de 2.58.45 h..

Aixeco els braços, i torno a sentir aquella sensació que tot corredor coneix tant bé …exhaust i amb quatre llagrimetes com de costum, una noia molt maca em posa la medalla i em disposo a gaudir d’uns moments de felicitat eterna.

Ara, a fer un xic de muntanya, i el juny, tornarem a disfrutar i patir com nomès nosaltres sabem…però això, ja serà una altra història…

Salut

[albertbo]

bru ha escrit:

Quote:

Ieeeeeeeeeeps!!!!!!!

L’ambient es fantàstic i realment, ja es pot dir que Barcelona ja té una marató de primera. Cada any, hi ha més gent al carrer i molt més soroll… quina diferancia de fa 4 anys endarrera!!!

La claca d’animadors, tant de km0 com del EKKE els vaig trobant en diferents punts del recorregut. És molt d’agrair, un no s’imagina fins a quin punt ajuda i et dona forces per seguir endavant (no vaig poder veure l’Albertbo…i no sabeu el greu que me sap!!! :angry: .

Totalment d’acord. En que Barcelona comença a tenir una marató de primera i en que hi ha eixelebrats que hi foten el soroll corresponent. :laugh: :silly: :side: :S

Quina hora és ? Pregunteu-li al bru, ell és el rellotge suís de ponent.

[Autor]

Entrades