MARATÓ DE BARCELONA 2013
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Marató molt especial per a mi, ja que era la 25 i la 1ª que repeteixo per cel.lebrar-ho.
Lluny queda aquell 2006 en la que era la meva 3ª marató i en la que passava la mitja a 1h 28′ i acabava en 3h 03′ fent fins al moment la MMP, compartint metres amb Critabans de crear-se Km 0 Ponent.
Els temps han canviat, he deixat enrrera la marquitis i he guanyat 5 kg.
Un matí enveijable, 12º, sense sol ni vent i alguna goteta.
Volía gaudir de la cursa i el proposit era baixar de 3h 30′, per aixó vaig surtir amb Hache i Malualesquivant molta gent els primers kilometres i un pel lent per a mi, fins que al km. 3 ens avança Juanjoi marxo amb ell cap el Nou Camp. A partir d’ara no ens despegarem fins l’arribada. Ell porta un mini ipad i va parant a fer fotos i les penja al moment al seu twiter.
Anem devorant kms a bon ritme i compartint l’ampolla d’aigüa als avituallament, ja que qüasi no se sua.
Veiem a la Su en varies ocasions, la qual va fer una sub-marató, anant a diferents parades de metro per estar a molts llocs amb la campaneta, cosa que li agraeixo.
Passem la mitja amb 1h 42′ i saludem als companys al creuarnos per La Meridiana.
Ve el 30 i el 35 i el muro no apareix, sembla que avui les coses van be i continuem per la part més avorrida del circuit i de seguida arriba la més divertida, Arc de Triunf (amb foto) i salutació a la familia i amics, Pl. Catalunya, Colón i ja estem al 40 sense adonar-nos ni defallir, adelantem decenes d’atletes i ens plantem a l’arribada (foto al km 42) i entrem amb 3h 26’i la sensació de que encara tens forçes.
Es d’agrair que cada vegada hi ha més públic als carrers i ajuden de debó al llegir el teu nom al dorsal, així com els 48 punts d’animació. En serio que tenim una marató de les millors del mon.
A l’arribada hidratació, massatge i al anar a buscar el bus per anar a les dutxes, veiem un atleta transportat amb camilla i amb la cara tapada per una manta térmica, cosa que ens va estranyar i més tard ens varem assabentar de la mort d’un company d’H’Lospitalet, de 45 anys i experimentat fondista, que després d’acabar en unes 4 h es va desmaiar i morir fent el que més li agradava (DEP).
També hi ha moment divertits, com aquesta “pedida de mano”:https://www.youtube.com/watch?v=O9e9RWZF0sA
Després de la reparadora dutxa, dinar de germanor al KIKIRIKI explicant-nos les batalletes.
Força vida a la marató de Barcelona.
Salut i milles.
AbelLa meva crònica(una mica llargueta, però és que una marató bé s’ho mereix
)Quote:El dissabte al matí marxem amb la família cap a Barcelona. Anem directament cap a Montjuic per recollir el dorsal i donar un tomb per la fira del corredor. Aprofitem i entrem al pavelló de la “Pasta Party” a menjar un plat escàs de pasta que no ens evitarà tenir que buscar un restaurant per acabar d’atipar-nos.Per la tarda donem un tomb per la ciutat resseguint part del circuit de la cursa i anem a casa d’uns amics on passarem la nit. Un bon plat d’espaguetis per sopar i a dormir aviadet encara que sé perfectament que no podré dormir gaire. I efectivament així és, encara que comparada amb la nit que vaig passar a Donosti, la del dissabte em sembla una meravella
A les sis m’aixeco abans que soni el despertador. Una bona dutxa, esmorzar i cap al metro on poc a poc ja començo a respirar ambient de marató al veure com a cada parada pugen altres corredors que també han triat el transport públic per arribar a Plaça Espanya.La imatge de la sortida del metro em recorda al dies de partit de futbol quan tota la gent va camí de l’estadi.
A mesura que em vaig apropant a la font màgica, on hem quedat molts de Lleida per trobar-nos i fer la foto, els nervis van en augment. Curiós tenir aquest neguit per una simple cursa :huh:
Trobada amb els companys, fem la foto i amb l’1_team, el Benet i el Juan Manuel, anem tirant cap als calaixos de sortida que ja comencen a estar mig plens. Allà uns estiraments i una mica de moviment per escalfar una mica i les darreres fotos abans de la sortida.
La primera intenció que tenim és intentar que no se’ns escapin gaire les llebres de 3h15′, al menys fins a la MM i a partir d’aquí les forces ja ens ficaran al lloc que ens correspongui. La sortida esglaonada que han fet aquest any ajuda a que al principi no hi hagi molta aglomeració i sortim a un ritme fortet intentant agafar les llebres que ens porten uns quants metres de distancia. L’1_team i el Benet van una mica més forts ja des del començament per enganxar el grupet de seguida i el Juan Manuel i jo ens ho prenem amb més calma mantenint-los a la vista però un segons per darrera. De seguida vaig entrant en ritme i abans del km 5 ja m’uneixo al duet del davant i poc a poc anem deixant enrere al Juan Manuel.
Arribem a Avda Madrid i ens encaminem cap al Camp Nou ja dins del grupet de les 3h15′ on ens trobem molt còmodes amb el ritme que van marcant les llebres. Seguim així fins el km 15 on gairebé sense adornar-me vaig deixant poc a poc enrere l’l_team, el Benet i les llebres. Penso que es molt aviat però em trobo bé així es que decideixo tirar. Pugem Pg de Gràcia fins la Pedrera i encarem Rosselló fins a la Sagrada Família.
Em trobo realment bé i començo a capficar-me preguntant-me si seré capaç d’aguantar fins al final. Arribat a Meridiana em distrec una mica dels “mals pensaments” buscant la família i uns amics que tenien que estar per aquesta zona. Arribo fins a Fabra i Puig i ni rastre, i quan ja començo a perdre l’esperança els veig tot just abans d’arribar a la MM que passo en 1h36’30”
Enfilem cap el mar i en arribar al km 26-27 és quan començo el moment més difícil de tota la cursa, no tant a nivell físic, perquè els temps de pas per km segueixen sortint bé, sinó a nivell mental. I es que la part de Diagonal Mar (pujada fins a Torre Agbar i baixada de nou cap al mar) i la part del Fòrum se’m fan eteeeeernes. Només vaig pensant els kms que em falten fins arribar a Colon, des d’allà fins a la meta ja arribaré com pugui
.En arribar al parc de la Ciutadella, tot just a sota l’Arc del Triomf, tinc una agradable sorpresa al tornar a veure a la família. Una trobada del tot inesperada perquè havíem quedat que anirien directament a l’arriba i que em suposa una bona càrrega de moral per enfilar els darrers kms.
La veritat és que des d’aquest punt fins al Paral·lel torno a recuperar sensacions, en gran part ajudat també per la multitud de gent i l’ambient extraordinari que hi ha a tota la part de Plaça Catalunya, Portal de l’Angel i Via Laietana. I per fi arribo a Colon i diviso la pujada del Paral·lel. En aquest moment, encara que no he creuat la línia d’arribada, mentalment ja he acabat la cursa. Per davant queden poc més de dos kms per disfruitar-los intentant no perdre gaire temps i poder acabar amb una bona marca.
Arribo a la meta amb la sensació que ha tocat lluitar la cursa de valent, però l’esforç ha valgut la pena. La segona ja és al sac
Finalment 3h14’24” molt millor del que podia imaginar i ara a pensar quina serà la propera, possiblement Valencia al novembre.
Bones a tothom. Aquí va la meva crònica.
La història comença el 19 de novembre de 2012. Al dia següent d’acabar la marató de València ja sabia que correria la de Barcelona. Havia tingut bones sensacions i la “pressió mediàtica” em podria. Així que per què donar més tombs. A la feina. Setmaneta de descans (discutible si és prou…:huh: ) i em torno a ficar en mans de l’Iván Espílez que algo sap d’això. S’ha de dir que a l’Ekke és LA MARATÓ. Es prepara molt exhautivament i amb molta dedicació al grup de corredors que la volen fer.
De les 15 setmanes d’entrenament destaco tres coses: una, el boníssim ambient que tant al grup de l’Ekke com al Km0 hi ha hagut (com sempre, ja ho sé, però no està de més dir-ho); dos, el bon entrenament que em va sortir, inclòs el test de Gavela i la Mitja de Barcelona; i tres, les sortides de diumenge (és que són genials…:side: :woohoo: ).
Hi ha un quart factor que no puc oblidar: l’esquena m’anava avisant succesivament al llarg de l’entrenament de que algo no rutllava bé.
En aquestes que la setmana d’abans es comença a queixar a lo bèstia (ciàtica, inclosa). Ostres, no…penso. L’any passat ja em va passar una altra cosa i no la vaig poder córrer. El dijous dia 14, com la cosa no millora, decideixo no participar. Però vet aquí que el miracles existeixen, a vegades amb nom i cognoms. I el divendres, espelmeta inclosa, no em puc creure que estigui de sobte molt millor. Així que, amb prudència, “a la carga”.
Dissabte cap a Barcelona amb la dona, recollida de pitralls (encàrrecs inclosos), visita a la Fira -espectacular- i a dormir com es pugui. Sembla que l’esquena aguanta.
Diumenge cap a la sortida. Foto Km0 de rigor (gràcies com sempre, Aureli) i trobada amb els membres de la barqueta 3h30′. Vaja, sembla que ha punxat, doncs només som dos membres (L’Hache i jo) i a darrera hora hi puja el Cargol (coi, quina companyia, vaig pensar).
Comencem a córrer. A poc de començar el Cargol es troba amb un de la seva espècie (véase Juanjo Garra) i marxa amb ell. Normal. S’hagués avorrit un munt.
Bé, doncs “mano a mano” amb l’Hache. Al km 3 me n’adono que les cames no van bé. Em pesen moltíssim. No vaig sens suelto. I malgrat que l’Hache, que va tan tranquil, em va donant ànims, veig de seguida que tocarà patir (el cos és savi i sabia que no estava bé, m’ha dit algú que en sap molt. Cert.).
Els kms. passen i arribem a la Mitja. 1h 47′ (a 5.05′). No està tan malament, penso. Però les sensacions cada cop són pitjors. Poc després el meu company de barqueta s’allunya, gira el cap per buscar-me, però li dic que marxi. No estic per seguir-lo. Ja li he dit personalment, però quin tros de corredor i persona tenim entre nosaltres. Vaig gaudir moltíssim els kms. amb ell.
Toca patir. Sobre el km.26 començo a pensar en deixar-ho estar i abandonar. Queda moltíssim i vaig fatal. Les cames, les put..cames. Aquí és on em vaig fer més fort: busco totes les formes mentals d’animar-me i emplenar-me de pensaments positius, m’enrecordo de moltes persones que estaran pendents de mi i amb un parells de plàtans, un vas d’isotònica i un gel, reviscolo un munt. L’estratègia és clara: amb calma, anar fent, parar 10” als avituallaments a menjar i beure i continuar. I sí, així ho vaig fer. Pel camí encara vaig tenir temps d’animar alguns altres corredors i vaig gaudir molt els 12 últims kms. (sembla mentida). Al km. 40 se’m fa un nus a la gola d’emoció i quasi no puc respirar. Al 42 veig a la meva dona, paro i li dóno un petó ben gros. S’ho mereix, per moltes, moltíssimes raons que si començo a explicar no acabo. Entro a meta tot aixecant els braços i sent un home feliç, molt feliç.
Al final, 3h 45′ 47”, molt més del que tenia pensat, però m’és ben igual.
Una marató, la meva quarta, gaudida i patida a parts iguals, però que sens dubte m’ha fet més fort i més bon corredor.
Ara toca descansar una llaaargaaaa temporada de les maratons, que m’ho mereixo, què coi. Aixó sí, tinc el compromís personal amb el meu company de barqueta que tard o d’hora tornarem a atacar les 3h30′. I creu-me que ho farem.
Una felicitació ben forta a tots els que van ser.hi amb major o menor èxit, i un record especial pels que haguessin volgut estar i no van poder. També heu participat, que ho sapigueu.
Salut!!!.Robert
Enhorabona MALUAL!!!
m’ha encantat la teva crònica…
ànims i quan ja hagis descansat el suficient, a por la 5º!!!!!
L’INICI
Només acabar la Marató de València al mes de novembre, fent millor marca personal i acabant amb boníssimes sensacions, tenia clar que la següent era Barcelona. L’havia fet ja en quatre ocasions, però per un motiu o per altre, encara no havia aconseguit un resultat satisfactori i a més, les dues úniques punxades maratonianes les havia patit aquí. A més a més havia d’aprofitar l’assegurança que tenia amb el patrocinador per córrer gratis:laugh: !!!
LA PREPARACIÓ
Sempre que faig una Marató a la tardor, em costa molt motivar-me per preparar la de primavera, pràcticament és enllaçar dos plans d’entrenament, però aquesta vegada ho tenia clar, sense fer cap aturada, descansaria de seguir cap planing i començaria a entrenar en serio a mitjans de gener. I així ho vaig fer, nou setmanes, i tot i no haver fet cap mitja per testejar el meu estat de forma, confiat i amb bones sensacions.
BARCELONA
Arribem a Barcelona dissabte amb el meu mític mini-club de fans, aquest cop més mini que mai perquè els meus xicots s’han quedat a Lleida, i tot i estar molt ben acompanyat, els trobo a faltar. Tota la tranquil•litat que havia tingut fins ara, es comença a transformar en nervis i aquell pessigolleig a la panxa tant difícil de definir. Després de dinar vaig a buscar el dorsal i passo una bona estona a la Fira del Corredor i a voltar amb la family, sopar amb pasta, com no potser d’altra manera i cap a dormir….. dormir???? Doncs no massa, entre els nervis, el mig litre d’isotònica i les dues cerveses del sopar, no sé quantes vegades em tinc que aixecar per la nit, finalment cap allà a les sis toc de diana, a esmorzar, a preparar-se i cap a la Plaça Espanya……
LA MARATÓ
Si hi ha algo que m’encanta de la Marató són els moments previs, l’ambient al metro, l’espectacle d’arribar a Plaça Espanya i veure tot el muntatge…… i arribar a les fonts i saludar als companys, i amb el luxe de tenir a l’Aureli-Lo Marrako per deixar constància de l’event……… l’últim riuet, petons al mini-club i cap a buscar al MALUAL per agafar la barqueta del sub 3h30. A última hora el cargol decideix anar amb nosaltres, convidat de luxe sí senyor!!!! Anem a buscar els tres el nostre calaix, i literalment està a petar, no hi cap ni una agulla, al final “algú” obre una de les tanques i aconseguim entrar, però la veritat estem com sardines en llauna, sembla perillós i tot……
I tret de sortida i comença la Marató, la temperatura és ideal, i el plugim s’agraeix i tot, de seguida el cargol es comença a distanciar, anem massa lents per ell, i aprofitant que apareix sobre el km. 3 el crack del Juanjo marxen tots dos amb una tranquil•litat sorprenent. Per la meva part m’ho estic passant de conya, tot i passar pel costat del Nou Camp que no m’agrada massa:P
……… son els primers km’s i les forces estan intactes, casi sense adonar-nos ja estem al km. 10, però vaig veient que el MALUAL no està massa còmode. Sé que ha fet una preparació bestial, i que està per fer molt millor temps que jo, però em diu que avui no és el cap sinó les cames. Jo intento animar-lo i estirar-lo tot quan puc, em fa il•lusió que faci marca, i si la podem fer junts millor, i així anem fent fins arribar a la Mitja, entretant jo ja havia tingut les meves dosis de “subidón” al km. 12, 18 i 22 amb la fantàstica dona i cunyades que tinc. No vaig massa pendent del crono, però el temps de la mitja és una mica més lent del que pensava 1:47:22, però tampoc em preocupa massa, casi sense adonar-me veig que el MALUAL s’està quedant, tinc un moment de dubte, no sé si esperar-lo o no, però ja havíem quedat que si un es trobava fort, que ho intentés, i vaig decidir emprendre l’aventura en solitari …… bé, en solitari amb la resta de corredors, és clar……. passant prop del Pont de Calatrava i apropant-se la part lletja de la Marató, em venen al cap els fantasmes passats en forma de “hombre del mazo”, rampes, etc. Però aquest cop dic que no, estic bé, estic fort i continuo gaudint com un cabró, o sigui que salvo imprevist, res m’aturarà!!!!! Passat el 35, sé que la família m’espera a l’Arc de Triomf, al mític arc on dues vegades havia arribat triomfant però altres dues m’havia sentit totalment derrotat. És psicològic, però el veure allà als meus em va injectar l’última dosi que em faltava per arribar, ni gels, ni isotònica ni punyetes, ADRENALINA PURA en vena i molta emoció, tanta que estic a punt de la llagrimeta, aquest tram m’encanta, la gent no para d’animar, GALLINA DE PIEL…….. I jo a lo meu, sense defallir en cap moment, arribo a Colom, Paral•lel, i tot i ser en pujada, vaig com una moto….. bé, en realitat vaig a 5’/km. però com en aquest punt hi ha molta gent tocada, et dona la sensació que vas més de pressa, arribat a la recta final veig que si apreto una mica encara baixaré de 3’36, faig un esprint i aconsegueixo parar el crono en 3’35”50, una moooolt bona marca per a mi, i per fi un bon temps a Barcelona on fins ara m’havia quedat en 3h48, 3h44, 3h43 i 3h53…… i misteriosament no estic massa cansat, les cames estan molt bé i ni tinc que parar a descansar ni recuperar-me…… estic eufòric…… arribo a l’alçada de l’entrega de les medalles i veig una noia que amb tota la simpatia del mon, em somriu i alça la medalla per posar-me-la, no em puc estar de fer-li una abraçada i em torno a emocionar……. QUE COLLONS TINDRÀ AIXÒ DE LA MARATÓ!!!!!……. l’eufòria continua i arribant a les escales per pujar a la font, em ve al cap la imatge d’altres Maratons on pujar aquestes escales m’havia semblat una gesta similar a escalar l’Everest, aquest cop no, estic tan eufòric, amb tanta força, que crec que les podria pujar corrents……. i que inclús si m’ho proposés de veritat podria volar………. per sort no vaig fer ni una cosa ni l’altra…………Un cop a dalt, retrobament amb la família, salutacions amb alguns companys de Km0 i de la feina que literalment han volat, fotos de rigor i …………. a pensar en la següent…… segurament tornarem a Donostia a per la dotzena…….
AGRAÏMENTS
Com sempre no em puc estar d’agrair als meus el seu suport incondicional, van fer una Marató en metro i segurament van acabar molt més cansades que jo. Anna, Tere, Núria, moltíssimes gràcies, no us podeu imaginar lo important que són els vostres ànims. I per suposat als meus xicots que no hi van ser però els vaig tenir presents durant tota la cursa.
I per finalitzar, el meu record al Xavier Jiménez, un corredor popular que va acabar la seva última Marató, i que malauradament ens va deixar. Descansi en pau.
Gracies per les cròniques,com diu l’Enric fins i tot entren ganes de fer-ne una,ENHORABONA A TOTS,SOU UN CRACKS
Bones, aquí va la meva mini crònica:
Felicitats a Cargol per la seva 25ª marató, als 16 trempolins , especialment a l’Albert que també corria la seva 25ª i a tots els KM0 que heu corregut.
Per a mi era la vuitena, i un cop més he tornat a caure en errors passats que m’han dut a correr 3/4 parts de la cursa perfectament, i a patir uns infern als vuit kms finals.
Els primers kms van ser de calentament, amb molta gent, i amb incident que m’agués pogut deixar “fora de joc”: Algú em va donar un cop al taló, i quan semblava que anava a aterrar, una mà miraculosa em va salvar de menjar-me l’safalt (ventatge de correr al costat d’agú que en fa 2 com jo).
El ritme fins el km 34 va ser còmode, o al menys es el que jo pensava, i anava be per fer poc menys de 3h20’. Llavors el de sempre, punxada al izquio de la cama dreta i a patir fins el final. Rampes i mes rampes…
El resultat va ser; fer “el pena” durant 8 kms, i em vaig quedar clavat al 41 i pico on vaig perdre quasi 5 minuts estirant per les malaides rampes. Em vaig asegurar de no tenir que parar els darrers metres, i vaig creuar la línea d’arribada per sota de les 3h 30’.
Vaig enrecordar-me tot el camí d’una frase que va dir cargol abans de sortir: “la feina està feta, ara només falta correr una mica per anar a recollir la medalla”….(Per mi va ser una mica més complicat).
Acabo amb un altra frase o millor dit pregunta que vaig escoltar a la entrada del metro: Us imagineu, tothom fent cua, amb silenci relatiu, alguns baixant les escales de costat, i una veu d’una nena que li diu al seu pare tota eufórica: “Pare, quan correràs la propera marató?”….. A mi em va venir la resposta al cap (“quan ens deixi la mare…”)
Parelles i familiars, amics i companys que ens soporteu abans durant i després de correr una marató: MOLTES GRÀCIES PER LA VOSTRA PACIÈNCIA…..
Salut!!!!
JordiBones. Us deixo la meva crònica també.
Des del 2010 que no feia cap marató, i de la última no guardo un gran record ja que vaig acabar lesionat.
Tot i això al desembre vaig decidir tornar-ho a provar amb la de Bcna, la qual no havia fet mai, i com en MALUAL la vaig preparar amb l’Ivan Espílez i la gent de l’Ekke;
sens dubte un encert, i tres mesos després em plantava a la sortida amb la idea de rondar els 3:45 i si tot anava rodat, baixar-los.
Vaig començar molt tranquil, potser massa, i fins arribar al santuari culé no vaig pujar de marxa. Anava còmode, conscient del que faltava i mirant de regular al màxim per no pagar-ho després.
Van anar passant el km’s, uns quants compartits amb en Jaume dels Tremp Runners, fins arribar a la Sagrada Familia on m’esperava la Yoli. Va ser un moment emotiu veure-la davant mateix del temple, on hi havia molta animació i amb 16 km’s a les cames em notava fresc encara.
La part de la Meridiana em feia bastant respecte, el fet d’anar-nos creuant em va ajudar i vaig poder saludar alguns km0, cosa que sempre anima.
Vaig passar la Mitja en 1:49:18, anava molt bé de temps, tant que em preguntava si no estaria forçant massa.
El tram de la Rambla Prim ja s’em va fer una mica llarg i fins arribar a la torre Agbar vaig regular molt el ritme per si de cas, allí m’esperava la meva fan particular. Veure algú especial animan-te ni que sigui uns breus segons dóna un plus d’energia.
Arribant al km 30 tenia clar que llavors començava la marató de debó. Encara anava bastant bé de forces i mantenia un mitja de temps molt bona.
A l’alçada del Fórum ja anava trobant corredors caminant, estirant o a un ritme molt baix. Els anava avançant preguntant-me si no m’estaria animant massa, però no tenia la impressió d’anar forçant, sensació que aviat desapareixeria. En aquest tram vaig poder saludar en MALUAL i algun altre company.
Vaig passar el 35 i de moment el famós mur no arribava tot i que ja em costava mantenir el ritme. Al passar per l’Arc del Triomf primers símptomes d’esgotament, hauria de dosificar-me fins al final.
La Plaça Catalunya plena de gent em va emocionar, i baixant el Portal de l’Àngel va ser l’últim moment de gaudir corrent fins al final.
Just abans d’agafar la Via Laietana vaig notar com se m’acabaven les piles, va ser quasi instantani. La sensació de que ja no podia i que els darrers tres km’s serien molt llargs. Veia al senyor Colom apropar-se lentament i un cop arribat al Paral·lel ja estava patint de debó. La imatge al fons de la plaça Espanya que no s’apropava mai mentre recordava algun company parlant del dur que es fa el Paral·lel al final.
Aquests darrers km’s van ser una agonia, anava a més de 6′ i encara sort dels ànims de la gent. No paraven d’avançar-me corredors. Vaig intentar no mirar el GPS i pensar en la Yoli que m’esperava a la meta i els amics i familia que segur m’animàven des de casa.
Molt lentament van passar els km’s però finalment vaig encarar la Plaça Espanya saludant i gaudint, ara sí, els últims 200m braços enlaire.
Al final 3:41:01, MMP i molt content d’haver-la assolit. Sense la “pájara” final hauria baixat dels 3:40 i ja hauria set massa!
Destacar els ànims constants de la gent i algunes pancartes inspiradores, sobretot la de “Chuck Norris mai ha corregut una Marató”.Salut i km’s!!
Aprofitant que estaven per Barna, us deixo les experiències de 4 cracks:
INTRODUCCIÓ
La meva història a la marató comença just un any enrere quan llegeixo les grans cròniques de tots els companys de km0 Ponent i paral.lelament, en les sortides dominicals, molts de vosaltres m’animeu a provar la distància (gràcies, gràcies de debò). És llavors quan decideixo que jo també hi vull ser.
M’inscric un llunyà 2 d’octubre, amb temps suficient per portar un bon pla d’entrenament i anar-me mentalitzant. Em vaig registrar a My Asics, però mai vaig seguir-lo perquè de seguida em vaig adonar que m’angoixava. Anaven passant les setmanes i no n’hi havia cap d’igual, a vegades un dia, altres dos, rarament tres, i això sí, el diumenge no em perdia mai la sortida (quins grans moments, gràcies un altre cop, companys!).
Al final vaig assumir que el meu pla d’entrenament era… no tenir pla. En tot cas era el pla de gaudir corrent, així de simple.
PRE-MARATÓ
Les setmanes anaven discorrent, ara ja amb la consciència tranquil.la del meu no pla, però amb la preocupació creixent de no caure lesionat o malalt.
Començo a gestionar el tema de la família si vindrà. Al final veig que és massa sacrifici i decideixo anar amb la família de km0 Ponent en l’autocar. Tanco també el tema de la recollida del dorsal que me l’agafarà Malual (gràcies company) i apuro les últimes sortides llargues dels diumenges (és cap al final que veig que puc fer distàncies llargues amb bones sensacions).
Amb això, arribo a la vigília on faig una llista a consciència amb tot el material que m’he d’emportar i omplo la motxilla que descansarà (ella sí) al costat del meu llit.
La nit passa poc a poc i em llevo molt abans que soni el despertador. Em menjo una gran trena de xocolata amb un te, ho carrego tot i cap a buscar l’autocar al camps d’esports. Pel camí em trobo jovent que acaba la seva festa i somric pensant que la meva festa tot just comença (i quina festa!).
El camí cap a Barcelona ben amenitzat per l’Homedferro, que ens omple de comentaris runners (ho sap tot, aquest home!).
L’arribada és emocionant, molts atletes per tot arreu vestits de molts colors malgrat la grisor del temps, molts nervis, moltes ganes de pixar,… molt de tot.
Després de fer un cafè i anar al lavabo ens dirigim als pavellons per canviar-nos, però ens diuen que per motius de seguretat ho hem de fer al carrer. Ens situem al bell mig de les escales quan torna a provar de ploure una mica. A partir d’ara tot passa molt ràpid. Baixem al costat de la font, ens trobem amb altres km0, arriba Malual amb els dorsals (per fi!), ens els enganxem al pit, fem la foto de rigor, i escalfem escales amunt amb la bossa per tenir temps de deixar-la i situar-nos al calaix corresponent. Jo vaig amb el Juanjo al pavelló 7. Sort que el tràmit és àgil i aviat sortim en direcció al calaix. Tret del Juanjo ja no veig a cap més km0. Ell es situa en un calaix més avançat, ens acomiadem i tiro al penúltim calaix. Miro si veig algú conegut. Res. Entenc que hauré de fer la cursa sense companys coneguts. No era el meu pla, però ja he dit que no en tenia de pla. Penso en positiu i em dic que correré al meu ritme, què carai!
Els moments previs em trobo al mig d’una massa de cossos bellugadissos acompanyat per un pluja que ja em comença a molestar. Necessito començar!MARATÓ
Sortim esglaonats i m’adono que al creuar la línia de sortida el rellotge marca 12:28 i tinc una sensació gran de tornar a pixar. Els primers kms passen ràpids, però he de fer esforços per controlar la velocitat. Em sorprèn la gent que trenca pel mig i para als carrers del costat a orinar. Al km 5 no puc més i he de parar jo (sento tenir una conducta tan incívica).
Les sensacions són bones però no recordo si era al km 7 ó 17 que noto una punxada al tendó d’Aquil.les dret. Aquest dolor ja no em desapareixerà fins després d’una setmana ben bona. Intento gestionar el dolor amb trams més ràpids que altres i distraient el cap amb pensaments positius.
Al km 25 veig les primeres samarretes de km0 en cursa, són Caragolet i Agulletaman, em poso al seu costat, però de seguida em diuen que van malament i que tiri. Els faig cas i segueixo avançant al meu ritme sense patir en excés. Em distrec mirant la gent que corre al meu costat (Déu n’hi do quin frikis que hi ha!).
Entro a la zona del Forum i al voltant del km 34 em trobo amb el Carlos i el Josep Ramon. Em poso al seu costat i compartim uns quants kms. Em van bé els consells que em dóna el Carlos sobre el tram final en pujada (gràcies Carlos).
Aquests últims kms són durs, però també bonics. La gent et posa la pell de gallina amb els seus crits d’ànims. Ja fa un temps que aquesta marató la tinc al sac, ho sé. Creuar la línia d’arribada és molt especial. Quan entro em trobo a l’Homedferro que em felicita i m’abraça (Marc, no saps l’agraït que estic pel teu gest. Sens dubte va ser el millor de tot) i jo sense poder dir ni fava entre l’emoció i el cansament.
POST-MARATÓ
Pujar les escales per arribar al pavelló 7 és tasca fàcil. Tinc gravada la imatge de molts atletes patint per pujar i baixar les maleïdes escales (les mecàniques estaven atapeïdes).
Agafo la bossa, em refugio en un racó tot sol i allí desfermo totes les emocions contingudes durant tant de temps. No em sap greu, crec que m’ho mereixo. A mesura que em vaig recuperant truco a la família i els explico a grans trets com m’ha anat i se n’alegren.
Després de dinar, tornada cap a Lleida amb la feina feta.
Ara toca descansar, el tendó encara fa que recordi la cursa de manera ben viva, però feliç, feliç de ser un altre maratonià. Per molts anys!PD. Ja sabia que a km0 Ponent hi ha grans atletes, però dono fe que també hi ha grans persones. Gràcies, una altra vegada, a tots per ser així.
Enhorabona a tots per les vostres cròniques, la veritat és que em feu disfrutar de valent llegint-vos….
gràcies per compartir-ho!!!
I especialment al debutant Ivax, m’has fet emocionar una mica i tot, quina crònica més ben escrita, que coi!! i realment ara veig que si un s’ho proposa, ho aconsegueix!!!
Moltes felicitats!!!
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.