MARATÓ DE BARCELONA 2013
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Potser perquè és setmana Santa…, per fi m’he decidit a explicar-vos la meva “passió” particular.
Arrossego des del gener, una lesió al tendó d’Aquil.les, que no em mata però no em deixa viure…Corro a Les Borges de qualsevol manera, cada setmana passo pel fisio, deixo de fer sèries, m’oblido dels kilòmetres i dels plans d’entrenament,i em passo la setmana sencera per recuperar-me de la tirada del diumenge. Total, que no me’n surto de curar-me i vaig a la marató sense propòsits ni expectatives, però sabent que no he fet els deures. I , com la majoria de coses que vaig fent en la vida, la marató no la regalen. A mi, no…
Improvisaré , i em mouré per sensacions , penso.. ( si em descuido…!!)
Despunta el dia a Les Corts. No m’he fet amiga del llit. Maldormits, però ben esmorzats, anem a peu a la sortida, entre els carrers mig molls , silenciosos i solitaris. Un plaer de passeig , si més no ,penso. Ens trobem a la font. Un plaer de persones, si més no, penso… Fins i tot se m’emcomana la il.lusió dels altres. Un plaer de pessigolles…
Surto amb els Peguera, el Marc, el Fidel i el Jaume. Hi ha un francès amb americana i corbata al nostre calaix de sortida. Comença la conya. Serà sense parar tot el camí.
Des del començament em tiba el tendó, i als pocs kilòmetres ja porto els bessons empedreits. No m’ho pensava. Però tampoc em pensava res.
Tampoc em pensava riure tant…
Al passeig de gràcia penso que seria un bon moment per marxar, i tornar-los a agafar a l’arc de trionf, però , malgrat la molèstia, m’ho estic passant tan bé, que sento que si marxo em perdré massa coses.
Portem un ritmet que es pot aguantar. Passem la mitja. El Carlos diu que molt bé ( no he mirat el rellotge en tots l’estona ). Començo a estar pendent de les meves forces. Ens comencem a separar. El Fidel i el Jaume es queden enrera. Jo també. l’Artur m’anima a seguir, jo penso que no podré. He de parar. 15 milles. Surto de la cursa i pregunto com ho he de fer per anar a Plaça Espanya. He de tirar enrera (com, enrera, ? això és absurd!!). Primer misteri de dolor….Teresa !!!. ( Fidel, salvador !!). Vine amb mi fins a la Torre Agbar, que al menys trobarem un metro per tornar !!!. Ha estat un bàlsam trobar-lo. Correm junts una estona, i desprès em diu que l’esperi al 28. Al 28 torno a sortir . Segon misteri de dolor.EM poso la jaqueta i em quedo a la vora, animant als corredors. Uns animadors em veuen i m’esbronquen pequè ho he deixat. Insisteixen en que al Fidel li donaran ells els diners pel metro. Llavors passa l’Artur. No cal que em digui gran cosa per tornar-hi. No me n’adono i ja torno a ser a la cursa. Però no puc anar caminant. Em punxa tot. Corrent passa més depressa. Deixo l’Artur amb la idea de acabar aviat. El cervell no em funciona bé i de sobte, miro el rellotge i em sobra una hora (?).
A l’arc de triunf , vull sortir, però una munió de gent sense cara m’empeny a dins. Crec que és més senzill seguir corrent que enfrontar-se a aquesta gent embogida …. Un peu davant de l’altre. El soroll es fa intermitent, com si estigués nadant i anés traient el cap per a respirar. Els darrers kilòmettres entro en un estat de semicoma, en el que no veig ni sento res, com un autòmata. Al final una veu diu que falten 700 metres. No se´si és molt o poc. Arribo a meta i intento no moure el cap per no caure. Directe al fons. He acabat. Penso que és el límit de les meves forces. Peró en el fons estic convençuda de que el límit és al cap, i que ni el coneixem ni el dominem.UN aplaudiment per tots els que acaben, pels qui troben el límit i pels qui l’arriben a conéixer…
No es pot fer una marató sense entrenar.
Ostres caragolet!!! Quina crònica….m’has fet patir i tot!!!
Déu ni do!!! Quin dolor…tu jas has fet prou penitència, eehhh???
espero que et recuperis ben aviat.
Ànims!!
Doncs jo , en aquesta marató , vaig tenir la sort de no patir en cap moment.
Vaig sortir en el grup de la caragolet i com ja us ha explicat ella , vam disfrutar de la vis còmica de l’Agulletaman i l’Homedferro fins a la mitja.
En aquest punt el grup es va començar a desfer i em vaig trobar amb el Josep Ramon mirant de seguir l’homedferro que anava com una moto. Cap al Km 24 l’Artur ens agafa i ens diu que anem massa depressa i veiem que té tota la raó i afluixem a temps.
A partir d’aquí vam continuar xino xano. Vam trobar l’Ivax i li vaig comentar que al final trobariem la pujada del Paral·lel. L’any passat em va semblar una gran muntanya i en canvi aquest any semblava que l’havien rebaixat. La calor de l’any passat i la climatologia de luxe que vam tenir aquest segur que tenen molt a veure.
I fi , abraçada a l’arribada amb l’homedferro , cap a dutxa a les piscines Picornell i a dinar al Kikiriki. Ah i tornada amb l’autocar de Km0 , es pot demanar més?
Doncs encara ha hagut més . Les fotos de l’Aureli que cada dia se supera.
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.