III Carrera Peña Montañesa, Ainsa(Osca), 29 juny
- This topic is empty.
-
Entrades
-
29 de juny
24 km
1589 m acumulat
"A Güella Perdida"
La sortida la dona un pastor des del Monasterio de San Vitorián (el trasllat des d’Ainsa fins el monestir corre a càrrec de l’organització), a veure si algú troba la seva ovella (güella) perduda. Des d’aquí es puja fins el cim de Peña Montañesa (2291 m), perfecte mirador de tot el Pirineu. El primer corredor que hi arribi guanya un pernil. Posteriorment, es baixa per una complicada tartera, per seguir després per corriol fins a Ainsa, passant per Torrelisa i el Pueyo de Araguás.
Cursa limitada a 110 participants, només 12€
Dinar gratuït i sorteig al poliesportiu d’Ainsa
Algú em vol acompanyar? 🙄
Us passo un parell de vídeos de l’edició de l’any passat:
Quote:Algú em vol acompanyar? 🙄➡ ➡ ➡ SÍ, JO MATEIX !!!
En pic vaig veure la informació que vas penjar em va cridar poderosament l’atenció. Em moc molt per sensacions i, nois, hi he caigut de quatre grapes… 😆 😆 Fa molt des de la meva última cursa de muntanya, però la proposta és d’allò més atractiva. Tant que ja m’hi he inscrit.
He estat per aquell país, hi ha gent molt maca i el recorregut promet emocions fortes en forma de paisatge de postal i de baixades esfereïdores, si hem de fer cas dels videos. Ai, ai, ai… 😈Ah!, i coneixeré al Luigi, el rei de la muntanya
No badeu si algú més vol venir, només hi ha 110 dorsals i ja en tenen uns 80 adjudicats.
Bones,
Nois espereu-me que jo també vinc. Aquesta cursa la vaig veure a la primera edició i sapiguent com és aquell pais vaig pensar que la tenia que fer i aquest any per fi puc anar.
No tinc ganes de competir però de pasar-m’ho bé en tinc moltissimes ganes i amb aquella Peña tan immensa i les vistes des de dalt segur que disfruto/disfrutem….. i a les baixades a trenca pedres 😈Salut
Oh la la, quines dues bones notícies, l’albertbo i n’arctos, such a perfect day!
Confeso que el que em motiva de la cursa és el dinar i posterior rifa de productes autòctons 😳
I la güella perdida! 😈 😉
albertbo ens coneixerem aquest mateix diumenge. Per cert, per mi el rei de la muntanya és en Richard Virenque (entre d’altres) 🙄
Com que no tot és córrer, us poso al cas d’una molt interessant iniciativa sindical. Vaig visitar el 2000 Aínsa i rodalies, com a cloenda d’un curset que vaig fer d’"Agroturisme i pluriactivitat". A les rodalies s’hi troba Morillo de Tou. Ara és un centre de vacances on tinc previst allotjar-m’hi dissabte vinent, però hi ha tota una història al darrera. Encara conservo la informació que em van donar. La compartirem, si us sembla bé.
MORILLO DE TOU (UN PUEBLO PARA LOS TRABAJADORES, HECHO POR LOS TRABAJADORES.)
Su situación…
"Morillo de Tou es una aldea del Pirineo Aragonés, en la comarca del Sobrarbe, que se encuentra a cuatro Km. de Aínsa, pueblo de excepcional belleza, centro comercial y puerta de comunicación con los principales valles pirenaicos.
Situado a orillas del embalse de Mediano, posee un entorno privilegiado por su paisaje montañoso y la cercanía de las aguas, lo que lo hace muy indicado como punto de partida para excursiones y travesías de montaña y para la práctica de deportes náuticos.
Su estado…
Fundado en su actual emplazamiento en el siglo XVII, sus casas conforman pequeños barrios separados por eras y huertos, entretejiendo callejas y rincones sombríos y frescos.
Hacia 1968 el embalse de Mediano anegó la mayor parte de las tierras de cultivo y sus habitantes se vieron condenados a emigrar.
De inmediato comenzó a cambiar: losas, lajas, balcones… fueron desapareciendo al tiempo que la maleza y la hiedra iba invadiéndolo. Entre las casas se plantaron árboles crecidos, de sombra espesa, quizá para esconder de la vista del viajero un pueblo muerto.
Comenzar…
En 1985 la Unión Sindical de Comisiones Obreras de Aragón solicitó la cesión de Morillo de Tou y su término por 50 años a la Confederación Hidrográfica del Ebro para llevar a cabo su recuperación y rehabilitación.
Era el resultado de una larga serie de debates que daban respuesta a una pregunta: ¿los sindicatos deben ocuparse sólo de las reivindicaciones de los trabajadores que aparecen en toda relación laboral o deben ir más allá ? Reconstruir un pueblo ¿es tarea de un sindicato ?
Si partimos de que ante todo somos una Asociación obrera, que como tal debe esforzarse por ampliar su actividad a todos los aspectos de la vida de los trabajadores, atendiendo de forma especial a la cuestión cultural, a la cultura obrera -que tiene su propia raíz histórica y que se expresa de un modo concreto- reconstruir un pueblo sí puede ser tarea de un sindicato.
Hacer revivir un pueblo, dotarlo de instalaciones para el ocio, para el descanso, para la realización de actividades sindicales y culturales, donde atender la formación de los afiliados y crear áreas para la educación de los jóvenes. Un pueblo para todas las edades, donde llevar a la práctica un nuevo concepto de solidaridad.
Y al tiempo crear puestos de trabajo, aprender a vivir en la naturaleza, con un sentido ecológico adecuado al progreso social, contribuyendo a la recuperación económica de la zona.
Animados de ese espíritu se comenzó el trabajo.
Seguir la faena…
Desde octubre de 1985 semana tras semana decenas de trabajadores arrinconan horas de descanso, de ocio -en muchos casos convirtiendo sus vacaciones en renovada jornada laboral- para trabajar ocho horas diarias en las más diversas tareas. Junto a ellos otros compañeros se han sumado a los pioneros haciendo con su esfuerzo avanzar las obras piedra a piedra, metro a metro.
Así una casa tras otra ha ido resurgiendo de su estado anterior. Quitando tejados, paleando escombro, picando zanjas, echando suelos, encofrando, rejuntando la piedra, levantando pared… y realizando otro sinfín de trabajos han ido pasando los meses y se han ido terminando tajos, permitiendo en la práctica materializar lo que sobre el papel se iba planificando…"
Tota aquesta llarga i bonica història sembla una utopia, però és una realitat ben palpable, i jo hi seré per tornar-la a veure, i estic content d’haver tingut l’oportunitat d’exposar-vos-la i de contribuir mínimament a la seva continuïtat. Rebuscaré fotos del 2000 i en copsaré les segures millores hagudes.
Morillo de Tou ja té tot això: 2 hostals, 3 albergs, 1 restaurant, 2 bars-cafeteria, pub i centre social, càmping, caravanes equipades, piscina, sales de reunió. biblioteca, supermercat, instal·lacions esportives, escola de guies de muntanya…
No tot és córrer, eixamplem horitzons.
Molta salut a tots !
Bones,
Doncs ja la tenim aquí i crec que la podria haver preparat infinitament millor
espero que no s’em faci massa llarga i pugui disfrutar de la pujada però sobretot de la baixada.Luigi saps algo de com es la pujada
: vull dir si és de córrer casi tot o és de molt caminar. I la baixada, com és : d’aquelles d’anar casi encordat o és de fer assequible.Salut i a veure qui troba la ovella
La pujada bàsicament es fa caminant i la primera baixada fins a la collada és molt dreta per una tartera. Si fa no fa, els últims 10 kms potser es faran una mica llargs o ràpids, depèn com ens trobem, doncs es pot córrer i a més a més trobarem repechos
Tot sigui dit que m’ho han explicat, jo no ho he fet mai 😯
A punt per marxar.
DUES BÈSTIES DE LA MUNTANYA i una humil formigueta que només espera tornar sense haver pres mal.
Bones,
Doncs un altra pel curriculum.
Cursa molt dura però molt recomanable per l’organització que és molt bona i pel paisatge.
Ens em trobat Albertbo, Luigi & family i un servidor …… ha també havia un lector del fòrum però com no escriu doncs ja dira ell ago si vol jajaja. Cadascú amb els seus objectius però disposats a passar-ho bé.
Per mi ha sigut un dia molt dur perquè no estic encara fi i m’he deixat emportar per la competició i al final m’ha costat molt i moooooolt arribar. Només dirè que s’ha fet més dura la baixada que la pujada 🙄 …..i no m’he tornat boig, no. Avui la meva samarreta de KM0 no m’ha donant el plus de forces.
Molt recomanable la tartera de baixada de la Peña Montañesa…..ufff quin plaer 😈 per allí baixant fort fins que les cames han dit prou i llavors prou feia de no anar per terra a cada pas.
Al final he tornat a casa amb les mans a les butxaques doncs tot i haver premis pels primers i un sorteig més llarg que el de Nadal no m’ha tocat res…..els agraciats ja diran que tal son els productes gastronomics.
Salut
Enhorabona!
marededeusinyó! només veient les fotos… quina calor!
Classificacions:
– Arctos: 02:40:53.20
– Luigi: 03:24:31.40En la classificació no trobo en Albertbo
afegiu i esmeneu, segons sigui el cas!
Doncs sí, va fer molta calor. Però és que som a l’estiu! 🙄
Com m’agrada la muntanya!
Què maca és la Peña Montañesa!
Quina gran cursa, companys!
Quina organització més excel.lent!Ainsa i comarca ens ha rebut amb els braços oberts. Només 102 corredors hem fet la cursa, sinònim de que volen fer bé les coses. De fet, és difícil millorar algun aspecte organitzatiu, potser fer la sortida més d’hora que a les 9h30min i eliminar alguns trams d’asfalt. Són petits detalls que no fan cap ombra a una GRAN cursa, molt i molt recomanable.
Primer ens translladen en autobús des d’Ainsa fins el monestir de San Victorián (1091 m), a mitja muntanya. Els 24 kms de recorregut combinen una primera part de 5 km molt muntanyencs (1200 m sobtats de desnivell), seguits d’un primer tram en descens dret i exigent, o potser demencial 😯 , i posteriorment baixada per la coneguda pedrera, una tartera de roca molt esmicolada, on els peus se t’enfonsen més amunt dels turmells i es baixa bé fent eslàlom, com esquiant. Evidentment, això provoca una gran erosió, fet que la organització ja coneix. Al km.9 s’arriba a la Collada, i a partir d’aquí tot és descens per corriol, on s’ha d’anar atent, doncs hi ha molta roca solta; pista; pista asfaltada i inclús pel llit d’un riu, amb alguns repetxos. Tot aquest tram és molt dur degut a la calor, la gent arriba fosa a Ainsa. Molt bons avituallaments i voluntaris que es desfan en serveis de cara al corredor.
La Peña Montañesa (2291 m) és un magnífic balcó de tot el Pirineu i Prepirineu aragonés. Com és de naturalesa calcària, a partir dels 2000 m pateix processos conjunts de karstificació i els efectes del gel-desgel, amb molts rasclers, esquerdes, escletxes, algunes simes, i una vegetació adaptada a unes condicions extremes de xericitat (manca d’aigua) i altes radiacions. És aquella típica sensació de ser a la lluna, en un ambient salvatge.
S’ha de destacar el dinar conjunt i posterior sorteig, en un gran ambient d’amistat. A mi em va tocar una selecció de melmelades artesanals de la contrada -pastanaga, romaní i pinya-
La meva cursa té dues cares. He sortit al meu nivell, fent una bona ascensió i descens per la pedrera. L’altra cara, a partir del km.9, m’he quedat buit i molt dèbil, potser encara no havia recuperat de la faringitis. I la calor. Potser excuses. Han estat 15 kms patètics, on inclús he caminat en baixada. Això no treu que m’ho hagi passat molt bé. Avui estic pioc i confio en no recaure.
Ha estat tot un plaer compartir el dia amb l’albertbo, l’arctos -gran cursa la teva
-i el company que llegeix i no escriu (i surt a les fotos )Espero tornar l’any que ve 😉
Quote:Primer ens translladen en autobús des d’Ainsa fins el monestir de San Victorián (1091 m), a mitja muntanya. Els 24 kms de recorregut combinen una primera part de 5 km molt muntanyencs (1200 m sobtats de desnivell), seguits d’un primer tram en descens dret i exigent, o potser demencial 😯 , i posteriorment baixada per la coneguda pedrera, una tartera de roca molt esmicolada, on els peus se t’enfonsen més amunt dels turmells i es baixa bé fent eslàlom, com esquiant. Evidentment, això provoca una gran erosió, fet que la organització ja coneix. Al km.9 s’arriba a la Collada, i a partir d’aquí tot és descens per corriol, on s’ha d’anar atent, doncs hi ha molta roca solta; pista; pista asfaltada i inclús pel llit d’un riu, amb alguns repetxos. Tot aquest tram és molt dur degut a la calor, la gent arriba fosa a Ainsa. Molt bons avituallaments i voluntaris que es desfan en serveis de cara al corredor.La Peña Montañesa (2291 m) és un magnífic balcó de tot el Pirineu i Prepirineu aragonés. Com és de naturalesa calcària, a partir dels 2000 m pateix processos conjunts de karstificació i els efectes del gel-desgel, amb molts rasclers, esquerdes, escletxes, algunes simes, i una vegetació adaptada a unes condicions extremes de xericitat (manca d’aigua) i altes radiacions. És aquella típica sensació de ser a la lluna, en un ambient salvatge.
És curios però durant la cursa aquest detalls que tan bé descrius els percebo però no els disfruto, son imatges que es queden gravades al meu subconscient i que quan em recupero i tinc un moment de tranquilitat venen al meu cap, inclús recordo el tacte de les plantes, l’escalfor de la pedra i olors percebudes durant la cursa.
Lo del km9 a mi també em va passar, allí vaig adonar-me on realment començava la cursa del patiment 😳 .
Per cert avui no em busqueu corrent pel riu que tinc les cames com dos pals d’escombra….. ufff quines agulletes que tinc, això no pot ser bo per la salut 🙄
Salut
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.