S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Ahir vam anar cap a Tarragona a fer la mitja marató(i una mica mes:angry: :angry: :angry: ),com diu L’amata vam arribar amb els temps una mica just(pero de sobres) uns van anar a fer la visita de rigor al sr roca i els altres vam anar a buscar el pitralls,un cop tots junts vam escalfar una miqueta i cap a la línia de sortida,cadascu tenia els seus objectius,els meus,buscar sensacions de cara a Castelló i que collons si podia a fer Mmp,vaig sortir a 4,17 i el vaig mantindre fins la sortida del túnel i l’inici de l’interminable “PUTO ESPIGO” que se’m va fer llarguiiiiisim i encara que no ho sembli,pica cap amunt,a mes,com anava sol m’heu vaig prendre amb filosofia i no aixecava el cap per no veure on acabava el “PUTO ESPIGO”,un cop arribat al final i fer el camí de tornada tocava patir e intentar no perdre mes temps,al final segons L’organització 1h 33m 37s,segons el meu Garmin i calculant que el ritme mitja final va ser de 4,23 em surt 1h:32m:29s,gairebe 1 minut mes de totes formes vaig fer mmp pero toca molt els collons ja que no queda constància a cap lloc,despres de comentar la jugada amb diversos companys del Km0 vam agafar el bartulos i cap a casa que n’hi a que trobaven a faltar la boira:P (amb lo be que estàvem al solet),be una mitja mes al sac i a pensar ja amb Castelló,que aixo si que son palabras mayores…..
Bones:
Felicitats a tots i …quin nivell!!!Ahir vaig ser a Llida per feina, i vaig veure bastanta gent corrent, peró cap conegut i cap samarreta de Km0. Ara ja se per que, i es que estaveu tots corrent a Tarragona…
Jo m’he apuntat per fer la de Vilafranca.Salut
JordiEl primer que vull comentar és que la Mitja de Tarragona em sembla una cursa molt i molt ben organitzada, un engranatge perfecte amb un número de corredors perfectes i uns serveis a l’alçada de les millors. SENSE CAP MENA DE DUBTE, UNA GRAN MITJA, IMPECABLE.
Pel que fa a la meva cursa, potser se’m pot acusar de ser un corredor conformista (tant me fa en realitat), però amb l’experiència dels anys crec que m’he tornat realista. Abans de la última setmana, anava amb ganes de córrer i intentar millorar l’1:37 de l’any passat, però després de passar des de dimecres un virus estomacal que de fet encara m’acompanya, l’assenyat hagués estat no córrer directament, i de fet vaig anar a Tarragona no del tot convençut si sortir o no, però un cop allà i veient el solet i tot, vaig decidir sortir (com no podia ser d’altra manera), i per no sortir només a trotar vaig canviar l’objectiu en baixar d’1:45 (fita que he aconseguit fins ara a les 27 ó 28 mitges que porto), i si em podia apropar als 1:42 millor. Al final, patint una mica degut al meu estat i a “lo puto espigó” final, 1:42:24 i content, per conformisme??? No, per realisme, realment no estava per a més, ara veurem per Castelló quin serà l’objectiu.
Una abraçada,
Jose H
L’ 1 de desembre, a les 19:00 h i a la sala de la Delegació Territorial d’Esports de la Generalitat de Lleida es farà una altra presentació del llibre.
Us plasmo la síntesi del llibre.
Salut!
25 anys!!. Les noces d’argent de l’Associació Atlètica Xafatolls amb l’atletisme popular i de competició. Molta suor, esforços, satisfaccions i nous reptes en un quart de segle que volem celebrar amb tothom a través a d’aquesta publicació.
El llibre consta de tres parts ben diferenciades. En la primera s’ha intentat fer una aproximació històrica al pedestrisme i les curses a peu des dels seus orígens fins a l’actualitat a les terres de Lleida.
La segona part s’ocupa de les curses a peu a Mollerussa i el “boom” de l’atletisme escolar dels anys 70.
La tercera es dedica a l’Associació Atlètica Xafatolls de Mollerussa, des dels seus inicis fins a dia d’avui. Activitats, reptes, proves organitzades,… També a sentir les veus de la gent i dels clubs que ens acompanyen en aquest món del córrer, i a la dels propis socis.
Acaba, com no, amb la perspectiva de futur de l’Associació Atlètica Xafatolls: l’escola d’atletisme.Jo que em pensava que ja m’havia fet velleta i que no repetiria mai aquell 1:40:57 de Granollers l’any 2009…, vés per on que al KM 15 miro el rellotge i veig que fins i tot ho puc millorar!, Desprès del revolt, em poso el buff amb l’estelada al cap i entro a meta uns segons abans de l’1:40, més emocionada que si hagués fet qui sap què!!!.
M’ho vaig pasar de primera, amb el solet, veient com passaven els companys, i corrent molt a gust…però ara no sé si a Castelló he de posar el llistó més alt…perquè.. tinc els mateixos anys que abans d’ahir???.:laugh: :laugh: :laugh:Bones, companys.
Se’m fa una mica costa amunt fer aquesta crònica, perquè suposa tornar a recordar fil per randa una experiència, que per mi ha estat molt desagradable, i perquè no dir-ho, terrible.
Després de fer la meva primera marató a Barcelona al març i acabar-la amb una felicitat màxima, ja tenia ganes de fer la següent, així que em vaig apuntar a la de Donosti molt poc després. Vaig entrenar.la amb unes ganes increibles, vaig superar una osteopatia de pubis i mil contractures a l’esquena a un mes i mig de fer-la…en fi, vaig ficar tot i més el que estava en la meva ma perquè tot fos perfecte. Tot ho era diumenge: sol, 6 graus, em trobava perfecte amb els nervis normals abans de començar…
El meu objetiu era apropar-me a les 3.45′. Sóc una persona molt cabal i prudent i crec que era un objectiu del tot asumible. Volia anar amb la llebre de 3.45′ i veure com anava tot.
La cursa comença. Em fico darrera de la llebre a uns quant metres per evitar les aglomeracions i començo a córrer. Ningú parla. Un noi fa una petita broma però no riu ningú.:dry: Em sento bé. Vaig comprobant que, malgrat que mantinc la distància amb la llebre els kms. surtem molt irregulars: 5.07, 4.55, 5.10…cap a 5.20′ que és el hauria de ser. Com vaig molt còmode, em quedo. Vaig agafant aigua a cada avituallament i bec. Em vaig trobant als companys en els trams d’anada i tornada i ens animem (kepasaneng va com un tiro:blink: ). Cap al km. 23 m’ajunto amb un home de 61 anys amb el que començo a parlar. És la 90ª marató que corre:ohmy: :ohmy: :ohmy: Vol fer 3.45′ però diu que estem anant per sobre del ritme i que potser ho pagarem després. Ufff, sentir això no em va agradar. Li dic que no. Com vaig una mica més lleuger, el deixo enrerra.
Km. 26. Començo a sentir que algo no funciona bé. No sé què és. Km. 28 començo a patir. Em fan molt mal les cames. Em trobo amb la meva dona i la meva cunyada i els faig un gest de que no vaig bé. Al km. 30 comença el meu calvari. Em fan un mal les cames que no ho puc aguantar. Estiro. No puc estirar massa perquè veig que se m’enramparan les cames. Continuo corrent i al cap d’1 km, tinc que caminar. El mal és insoportable. Des d’aquest punt fins l’arribada només vaig poder córrer 2 km seguits (separats). Vaig caminant i corro molt a poc a poc. Em desespero. Vull plorar. Se’m fa un nus a la gola que no em deixa respirar. Paro i paro. Al km. 36 arriba un company del gimnàs i em diu que arribarem junts. Li dic que no puc, sense res més. Que tiri. Tothom m’anima, la Creu Roja em pregunta si estic bé, però no puc. Vull arribar i marxar cap a casa. Vull plorar de ràbia, però ni això.
Al km. 41 m’agafa la llebre de les 4.00′. Em diu que m’enganxi, m’anima i trec tot l’orgull que tinc i ho faig, encara que a 600 m. de la meta tinc que caminar 5 segons, em recupero i arribo amb ella. 3.59.26′.
No vull celebrar res. No vull córrer més. Quin patiment. A la merda el córrer per sempre més, penso.
Ja més tard, amb els ànims dels companys, de la meva família i en fred, valoro el que ha passat. Com llegeixo per aquí, “m’ha guanyat o dominat la marató”. Però avui penso que “per aquí”, que ja la guanyaré jo algun dia. La respecto i molt, i més ara, però ja passarem comptes. “Sr. de Mazo”, ja ens coneixem i bé, però no em rendiré :angry:
Només em pregunto què va fallar, què vaig fer malament…
Malgrat això, la gent és increible (com anima), l’organització perfecta i per buscar un “però”, la samarreta és molt cutre, de cotó, i lletja.
Des d’aquí i un altre cop, no puc deixar de felicitar a l’Héctor. Increible. Fantàstic. Una béstia.
Salut companys.És ben curiós viure en només dues cròniques la cara i la creu de la Marató, un kepasaneng, eufòric, orgàsmic (segons les seves pròpies paraules), i un MALUAL derrotat, però amb ganes de venjança.
És la grandesa i la misèria de la Marató, que com bé ha definit el kepasaneng, per molt bon entrenament que portis, al final “ tires la moneda i el dia et pot sortir cara o et pot sortir creu, i uns dies l’home del mazo et destrossarà i altres en canvi li diràs a la cara “avui no!” i triomfaràs”, doncs al final tot és tan fàcil i tan complicat com això.
Bé, després de tota aquesta filosofia barata que em caracteritza, només puc que felicitar als dos;
kepasaneng, he estat seguint les teves curses i els teus entrenaments, i tenia clar que tenies el 3h30’ a l’abast, però ho has superat i tot. FELICITATS AMB MAJÚSCULES!!!.
MALUAL, per sort o per desgràcia (marca la segona opció), tot maratonià de pro, s’ha trobat algun dia amb la sensació que tens avui, però amb el pas dels dies valoraràs més el que has fet, que és tenir-ho tot a favor per deixar-ho i abandonar i tenir tots els collons d’acabar (ho podia dir més fi, però no em dona la gana), no t’equivoquis, encara que et sentis derrotat, TÚ TAMBÉ HAS GUANYAT, I TAMBÉ AMB MAJÚSCULES!!!
Una abraçada companys,
Jose H
Pd. (…… i a sis punts del Barça, que més volem 👿 :whistle: :evil:…..)Enhorabona companys donostiarres.
A Euskadi viuen les curses i saben el que es animar de debó.
Cara i creu, com la mateixa marató. Pots estar molt ben entrenat però aquell día alguna cosa pot fallar.
Cada marató es un mon i hi han molts mons.
A per el próxim.
Salut i milles.
AbelHola companys i amics Hèctor i Roberto, que avui us he de dir pel vostre nom i no pel nick, per a mi és més proper. Quan parles a una persona pel seu nom el parles des del respecte, i de vegades des de l’admiració. Avui us mereixeu les dos coses.
Què són els èxits? Què són els fracassos? Podríem fer molta i molta filosofia “barata”, “popular” i “atlètica”. Està en el millorar MMP? Arribar quan tot està en contra? Superar lesions? Trobar sentit en el patiment? Creure en la cultura de l’esforç? ……. Potser és tot això alhora i cada una per separat.
Jo encara no se el que es pot arribar a sentir en una Marató, però deixeu-me que amb “respecte” recordi sempre les vostres cròniques i els vostres sentiments.
MOLTES i MOLTES FELICITATS AL DOS, QUE COLLONS !!!!!(com diu hache), que si algú és capaç de dir que en cada una d’aquestes dos cròniques no hi ha una part d’èxit….que vingui i m’ho digui, que en parlarem hores i hores.
De veritat, no se com tornar-ho a dir. ENHORABONA !!!!
Ah, i a refer-se de tot, que hi ha gent que va al darrere vostre i heu de continuar al davant, eh?
Una abraçadeta als dos i A LES VOSTRES DONES, Que també és un èxit seu.
Holeeeee,
Com que el Josep es nega a deixar anar al seu nick de “l’1_tim”, havia de fer alguna coseta digna, que ja sabeu que jo arribo, tard però arribo.
El viatge d’anada bé, amb el generós bykeds xerrant i xerrant…. :X ep, que vam xerrar els dos, no li podia deixar a ell tot sol amb aquesta responsabilitat.:laugh:
Després d’una preparació no gaire regular amb alguna cursa de 10 i la MM de Mollerussa sortint d’una grip, el meu objectiu “discret” era de 1h48′. Tot anava rodat, malgrat anar tot sol i sense trobar persones amb el ritme de discreta progressió que m’havia plantejat, però a l’arribar al PUTO ESPIGÓ (i mira que companys de feina m’havien avisat que visualment era llarg) i ….. efectivament era moooooolt llarg, vaig començar a perdre temps a l’anada i baixar el cap a la tornada per no veure res més, i va sortir 1h50′ final.
MOOOOOOOLT CONTENT. Per a mi tot això era impensable ara fa un any, i vet-ho aquí, fent mitges sense patir gaire i deixant-me sortir a l’endemà a còrrer (30′, però).Una abraçada a tots i en especial als que hem compartit nom a la MM Ciutat de Tarragona Km0
Per cert, he canviat el nick de clapenya per cali.
Que tal amics ?
Fantàstica cursa la de Tarragona: ambient atlètic, perfecta organització, un munt d’amics, el mar, el sol solet…i un MAGNÍFIC ESPIGÓ
ideal per notar les sensacions personals, ideal per saludar i animar als companys que van passant, ideal per prendre el sol una bona estona.Felicito als companys Kilometraires. Per un motiu o per altre, tots són petits herois.
Ara toca CASTELLONEJÀ 42 Km :S :S
Fins aviat.
Moltes felicitats a tots !!!
Una marató sempre és un petit (o gran) misteri. Pot sortir molt bé o força malament al marge dels teus objectius.
MALUAL, la teva no és una mala marató. Segur que et valdrà per agafar experiència i la propera vegada,
controlaràs millor la situació.Arribar al Km 42, ja és un éxit !!!
Mitja marató de Tarragona 2011: De l’incertesa a l’eufòria!
Companys, quina matinal!
Sortirem del país de la boira plana una matinal de diumenge per capbussar-nos al sol de Tarragona, quin plaer pels nostres sentits!. La boira te el seu punt de melancolia, ens acull i ens embolcalla, vulguem o no, però després d’uns jorns, et ve de gust poder saludar l’astre rei.L’organització del Patronat Municipal d’Esports desbordant, a l’alçada d’un esdeveniment esportiu popular d’aquells que fan ciutat, voluntaris i amb detalls d’una cursa atlètica consolidada.
Salutacions a la sortida amb tots els Km0’s, Ekke’s i Sicoristes. Tothom inquirint de l’altre el ritme previst en la mitja marató, curiosament poca gent es troba fina i pocs han pogut entrenar el que volien, es aquella vella cançó de recança que sona en cada cursa…
Felicitar a la Caragolet, que levitava per l’espigo, incrèdula del temps que estava fent i de les sensacions a les seves cames!
Dir-vos, que es la mitja marató que més còmode he corregut en la meva vida. Desprès de tornar de l’Himàlaia, tant sols he tingut 12 sessions d’entrenament per preparar la distància: i l’he encertat!. Gràcies al Jordi Molins, Joan Navarro, Carles Oró i l’Arnau Feixa he aconseguit (intentant rodar a la seva estela), mitjançant un intens i concentrat entrenament, amb molta convicció i allò que defineix als esportistes (capacitat de sacrifici), ficar-me mig a to per afrontar amb un mínim de garanties aquesta competició.
Amb tant sols 172 km d’entrenament distribuïts en dotze jornades, he pogut rodar a Tarragona a 4’13 el km, entrant a línia de meta amb 1h 29m 57s. Va ser un dia lluminós, aquells en que aconsegueixes allunyar les pors i les angoixes, aquelles que sense voler ens donen la ma en els darrers quilometres d’una competició, llançant-les per l’espigó infinit que ens condueix camí de l’arribada: Amb convenciment i decisió, vaig ser capaç de fer un canvi de ritme i enfilar els darrers 3 km a 4 minuts el quilòmetre. Ja sabeu que l’atletisme es un Dragon Khan efímer, l’estat de forma i de gràcia, puja i baixa.
Era una prova de foc per afrontar una gran inconsciència: encarar la Marató de Castelló el proper 11 de desembre amb cinc setmanes de preparació i un mínim de dignitat!
http://juanjogarra.wordpress.com/
