S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Molt bones cróniques. M’agrada llegir que us vareu donar compta de la meva presència i que els crits es van sentir.
Disculpa Hector pel lapsus (Kepasaneng).
Bon article també el que surt avui a EL SEGRE, el qual us adjunto.
Qué gran que es la marató.
Salut i milles.
AbelMolt bones cròniques companys.
M’agrada sentir que els meus crits van ser escoltats i us varen donar un xic d’anims.
Disculpa Hector pel lapsus Kepasaneng.
Bon article també el que surt avui a EL SEGRE, que us adjunto.
Qué gran que es la marató.
Salut i milles.
AbelBones cròniques.
M’agrada sentir que els meus crits van ser escoltats i us varen servir per donar-vos un xic d’ànims.
Disculpa Hector pel làpsus (Kepasaneng).
Bon article també el d’avui a EL SEGRE que us adjunto.
Qué gran que es la marató.
Salut i milles.
AbelUn clàssic:
QUI VOL SORTIR A FER UNA RODADETA SUAU?
Traducció: “Per anar a més de 5 no em poso els keds o sigui que canya!”
La reunió per preparar la marxa
QUE ESTÀ OBERTA A TOTHOM, SERÀ DEMA
a les 19:30 al Carrer La Palma al Centre que hi te La Paeria..
US HI ESPEREM, TOT AJUT ES BENVINGUT
Força Marxa!!
ANTECEDENTS
“ES LA ÚLTIMA MARATÓN QUE HAGO”. Soc un home de paraula…….o no?………..
(Pd. Perdona Anna crec que t’he tornat a mentir ……………….)Així va acabar la meva crònica de la Marató de Saragossa al mes de novembre, i el que tenia clar aleshores era que la meva paraula no val res (en aquest cas almenys), i que la propera tornaria a ser Barcelona, per quarta vegada consecutiva. El que no sabia aleshores era que, per aquelles associacions d’idees que de tant en quan maquina el meu cervell sense demanar-me permís a mi, m’embarcaria en un repte que per alguns possiblement no és res, però per a mi és un “embolao de cuidao”. Coincidint que el passat gener vaig fer 42 anys , coi 42, la distància de la Marató!!!!, vaig tenir la brillant idea de fer quatre maratons aquest any, el perquè? Ja ho he dit abans, jo crec que de vegades el meu cervell és autònom i no fa cas al que jo realment vull o puc fer.
LA PREPARACIÓ
La idea era fer un desembre molt ligth i intensificar entrenaments al gener i al febrer, incloent dos o tres mitges per provar el meu estat, i més o menys les coses anaven sortint, pocs entrenaments de qualitat però malgrat tot, satisfet. La cosa es va anar complicant l’últim mes, acostumo a patir als bessons, possiblement perquè no estiro pràcticament mai, i ja a la Mitja de Barcelona i quant feia alguna tirada llarga m’estaven avisant d’una possible sobrecàrrega. Però en fi, jo “erre que erre”, anava fent fins que a la Mitja de Balaguer dues setmanes abans de la Marató, em va donar una punxada important que va fer que perillés la meva participació. Amb descans, pomades, ungüents, pastilles, gel i sobretot gràcies a les mans del Redman vam fer un primer intent a veure com evolucionava, semblava que almenys caminant ja no en feia mal, pràcticament podíem descartar el trencament, però caldria provar corrent ni que fos 30 minuts a veure quines sensacions tenia. La prova va sortir correcta, sense molèsties aparents, almenys seria a la línia de sortida, això sí, per acabar-ho d’adobar a mitja setmana amb febre i havent corregut només vuit km’s a les últimes dues setmanes. Estava clar, TOCARIA PATIR.
LA MARATÓ
Aquest cop aniria sol, cada cop és més difícil arrossegar a la família i aprofitant l’excel•lent servei de l’autocar de Km0, faria l’aventura en solitari. Se’m va fer estrany no visitar la fira del corredor ni viure a la ciutat l’ambient del dia previ, però potser així passaria menys nervis. El viatge va ser plàcid i tranquil, sentint sobretot la xerrameca de l’1_tim amb el CARLOS i els seus dubtes i nervis pre-maratonians. Havia decidit també, tot i saber que estaven molt millor que jo, fer barqueta amb l’homedferro i el CARLOS i intentar aquest anhelat sub 3h30’. Minuts abans de la sortida rebo un missatge de la meva dona que m’emociona i casi em fa saltar una llagrimeta, pateix molt a les maratons, possiblement més que jo i tot, en aquell moment trobo a faltar la seva abraçada……..
Un cop col•locats al calaix, comença la festa i els millors km’s de les maratons, els inicials, quan estàs fresc, alegre, fent bromes…….. són els km’s que passen ràpid, però cap el 15-16 jo ja veia clar que l’homedferro anava mooooolt sobrat, el CARLOS com si fos un jugador de pòquer no ensenyava les cartes, i jo anava forçat, no anava còmode a aquell ritme, intentaria fer la mitja amb ells i desprès a veure-les venir. Però ni això, em despenjo abans i passo la mitja en 1’45”18, “no estamos tan mal”, però quedava el pitjor…. No sé per quina misteriosa raó, sempre que passo el pont de Calatrava comencen a aparèixer els primers pensaments negatius, i el pitjor és que sé que arriba la pitjor part de la cursa. Vaig fent, però al 25 em ve al cap deixar-ho estar, em queda moooolta cursa encara i estic mooolt cansat, i curiosament el bessó que tenia malament va perfecte, però l’altre comença a donar clars avisos de fallida. Començo a pensar que potser hauré de fer servir la moneda de dos euros que m’ha acompanyat les tres últimes maratons per agafar el metro, però la veritat, em fa pena i tot quedar-me sense el meu amulet. “Va tío continúa, no te puedes presentar en casa diciendo que la Maratón ha podido contigo”!!!!, i va començar la lluita……. Mil vegades vaig pensar en deixar-ho i altres tantes vegades em vaig dir que una merda, que ja qui hi era acabaria ni que fos arrossegant-me. A l’arribar al 32 i curiosament al costat d’un “muro” paro a pixar i començo a caminar, ara el problema principal era el bessó i les rampes que començava a patir. Em vaig posant petites metes per tal d’anar avançant però no tinc més remei que parar moltes vegades, sigui a beure, sigui a menjar un gel, sigui a posar-me reflex, sigui a estirar…….. El crono feia hores que ni me’l mirava, l’únic que pensava era en acabar pels germans JONES……… A l’alçada del Paral•lel em trobo amb el Pomponio que està patint un veritable “via crucis” con jo, i no sé si abans o després em passa l’1_tim que debuta i està com una rosa, m’alegra pensar que tindrà un bon estreno. A aquestes alçades, el meu estil es una mica més “raro” que de costum, tinc que fer una gambada molt curta per tal de no carregar les cames, i de fet sembla que camini de pressa en comptes de córrer, les rampes son contínues, però veig el 41 i sé que l’acabaré i a més a més ja no pararé fins al final, intentaré acabar amb una mica de dignitat, ja tinc a la vista les Torres Venecianes, i tal com vaig prometre a la meva patidora dona, em beso els anells per dedicar-la a ella i els fills i intento fer un cor amb les mans, que no em surt tal com em temia, i que em fa riure i tot. I ja hi som, LA SISENA AL SAC, em trec la gorra i em surt un “LA MARE QUE EM VA PARIR……..”
I el pitjor és que ja sé que no serà la última, la propera parada serà a Madrid el proper 17 d’abril. “Están locos estos que corren…..”
Ja son sis Maratons i és la que pitjor temps he fet.
Ja son sis Maratons i és la que més he patit.
Ja son sis Maratons i possiblement és de la que em senti més orgullós, perquè la vaig acabar pels germans JONES, en concret pel PORMISCO JONES i el CONDOSCO JONES…….Ahí queda eso….No vull acabar el rotllo sense agrair al Redman i a les seves miraculoses mans el que pogués començar i acabar aquesta Marató, i com no “al faro que me ilumina día a día” a Anna, i als meus petits (no tant petits) fareros, el Miquel i l’Andreu que m’han de suportar a diari. Un record també als meus amics del feisbu que a la seva manera també m’han ajudat.
I ENHORABONA I FELICITATS A TOOOOOOTS, debutants, animadors, als que han rebentat marca, als que la marca els ha rebentat a ells……….. en fi ÉS MOLT GRAN AIXÒ DE LA MARATÓ………..
Bé, passats uns dies després de la Marató de Bcn, començo a gaudir de totes les emocions viscudes abans i després de la cursa, nervis trobada amb companys, objectius, il•lusions i somnis.
Per mi va ser la que vaig patir més, però a l’hora, superar-me en moments en que el més
lògic era plegar i cap a casa, vaig tenir fins al 35 la il•lusió de poder aconseguir el meu
objectiu, sort de saber on estarien els teus, i això dóna molta força, però no va ser fins el 39 en que un no va ficar el seu cos al límit i on les rampes van fer acte de presència
i obligant-me a tenir que caminar durant una estona, de mentre el meu cap em deia: endavant acaba-la com sigui. Sort dels ànims del públic que en tot moment et recolzava
i deia el teu nom sense coneixer-te, a part dels companys de Km0 que t’animaven.
Van ser moments molt durs, però sempre en quedarà el gest de ràbia al passar per la meta.
Després venen els retrobaments amb la família i companys,
El millor un bon massatge, un bon dinar, un aflorament de totes les experiències
viscudes per tothom que et fa estimar aquest esport.
Bé, jo no se expressar-me tant bé com altres companys, només dic que ens ho vam passar molt bé.Fins una altra
KIMIBones,
Feu córrer la veu, activeu fatxebooks i Piulets, que la xarxa respiri http://www.marxa.cat
Salut
Eps,
jo demà no hi podré ser per la reunió, però compteu amb mi per ajudar en el que calgui! Que les “cares noves” hem de donar un cop de mà! :blush:
Salut!
Hache ha escrit:
Coincidint que el passat gener vaig fer 42 anys , coi 42, la distància de la Marató!!!!, vaig tenir la brillant idea de fer quatre maratons aquest any, el perquè? Ja ho he dit abans, jo crec que de vegades el meu cervell és autònom i no fa cas al que jo realment vull o puc fer.hache, jo també faig enguany 42 anys, però, anant una mica més enllà, la marató són 42,195, el quatre, el nou i el cinc els descarto, així que aquest any faré una o dos maratons
què en penses? encara t’ho pots replantejar
salut
Kepasaneng, quina sorpresaaaa
Tu ja eres a la llista, que et vaig prendre la paraula.
BENINGUT I A VEURE QUI S’ AFEGEIX
Força Marxa!
“FAREM ENTRE 12 I 14 KM”
Es a dir, utilitzant la formula de KasiMir0, això suposa:
A) Es fa la resta.
14-12=2
B.) Al resultat se l’ hi afegeix 1 o 2 km, depenent del vent, l’ hora, si el Messi ha marcat i si el sabadete ha estat productiu
2+1=33) A la xifra inicial limit superior se l’ hi afegeix el resultat de la resta i VOILÀ:
14+3=17
Xifra que entusiasma als novatos que es senten traits i que tenien com a objectiu fer uns 10. El problema es que descobreixen la veritat entre Montoliu i Albatarrec
Vaig fer ciencies, que vols.
Força Vida
LA IDEA DE LA MARATÓ.
Arriba l´hivern i després d´algunes curses populars de 10 km, amb unes marques que van millorant cursa darrera cursa, em plantejo una Marató, potser la de Barcelona que arriba al març i tindré temps de preparar-la.
Sense tindre molt clar que tinc que fer per preparar-me, decideixo provar de fer les mitges de Mollerussa,Barcelona i Balaguer amb intenció de millorar els temps cursa darrera cursa,les sensacions després de cada cursa són cada vegada més bones i la recuperació física, també. Noto com el meu cos s´està adaptant a les distancies llargues.
Les tirades llargues d´entrenament de 25,30 i 32 km de cap de setmana,surten força bé, i és clar…. cap a Barcelona.
LA MARATó
La marató de Barcelona ha estat una experiència inolvidable que tothom diu que serà irrepetible per ser la primera.
La veritat és que he disfrutat molt encara que també he passat molts nervis i he donat la tabarra a l´Hache a l´autocar, crec que sabrà perdonar-me.
Els primers 16 km els faig a un ritme una mica per sota de l´última mitja, vaig tot solet envoltat de gent que no conec, però que tenen la mateixa fita. En aquest km i mirant de centrar-me amb la línea blava per distreure´m, em saluda el Pomponio que va amb barqueta amb l´Alexoro, quina alegria més gran.
Eps! Aquets els conec són de la terra ferma, decideixo anar amb ells i deixant, de moment, la ratlla blava que ens porta fins l´arribada, però no li trec l´ull de sobre per si acàs.L´Alexoro i el Pomponio porten un ritme que s´ajusta més o menys al meu, jo potser hagués anat més tranquil, la companyia fa que m´animi i decideixo possar una marxa més i intentar seguir el seu ritme.El Pomponio s´escapa una mica i decideixo acompanyar a l´Alexoro.
En aquells momets penso que he fet bé de mantindre el ritme amb ell i sempre estic a temps de despenjar-me i buscar l´altra vegada la ratlla blava, els qms van passat i , per allà el 26 baixem una mica el ritme, la veritat no em preocupa massa, encara tenim molt per davant i tothom diu que la marató comença al 30.
A l´arribar al 30 crec que ja ho tinc,sols 12 km endavant i és meu, però la prudència es més forta i necessito tocar el 32 per convertir la marató tan sols en una cursa popular de 10 km, L´Alexoro afluixa una mica i jo crec que puc arribar a trobar el Pomponio que deu tirar uns metres per davant. L´Alexoro em diu que tiri milles que vol recuperar-se una mica, doncs sort i a menjar esquenes, ara és la meva.
Del 32 al 42 només resto… 10…9.. perfecte això funciona , ” el muro” no apareix en lloc i la sensació de recuperar posicions és molt bona,una samarreta groga?, és el Pomponio i el tinc a 40 mts,8…7… ja el tinc, el saludo i l´acompanyo una estoneta, diu que tiri que ell ja arribarà al seu ritme, em despedeixó i vinnnnga més esquenes 6.. Trobo a l´Hache i em deixa de pedra, serà el mur o una lessió, el veig un pèl abatut per no poder seguir un bon ritme , però estem a Colon i aixó ho te aquí mateix, segur que arriba sols necessita tranquiliat i dosificar-se, li desitjo sort i jo de cara a plaça Espanya 5..4..3.. ja ho tinc ,no ho puc creure, penso amb l´Alex, Pomponio i l´Hache ,com estan?, on estan? , quan arribaran? , penso amb la gent del costat, els que poden, els que no poden, els que caminen , 2..1.. penso amb l´última curva,on és, perquè sempre hi ha un altre curva, necessito veure la fi,vull acabar, vull la victòria, la meva victoria 0.195…. no paro, aixeco la mà, aixeco el dit, la primera, sí, la primera i el meu spring.
42.195…. sí… ja puc parar, ja està , ja la tinc.
Els peus cremen, les cames fan figa, la fruita em refresque ,la medalla al coll, i davant meu dos km0 ja recuperats de fa estona, Carles i homedferro.
Gràcies a tots pels consells, pels ànims,per la companyia,
Nois, ús prometo que és la primera però mai serà l´última.L´1_tim.
Amb la resaca post-marató i amb tot un seguit de sensacions recollides el diumenge, que encara estic paint, us faig cinq cèntims del que ha estat aquesta jornada:
pre- marató
Objectiu molt clar i molt ambiciós: 3: 10’.
Vuit setmanes entrenant be (segons les previsions).
Darrera setmana de descans una mica extranya amb algun que altre problema intestinal (nervis?).
El dia abans
Compartint dinar amb Kimi, i disfrutant de l’ambient pre-cursa que es vivia per tota Barcelona. La jornada finalitza al Camp Nou. Tot és fantàstic, però potser massa estrés i cansament per ser el dia abans d’una marato.La cursa
Aquí hauria de parlar de dos maratons difernets:
1ª. Marató:
Els minuts previs a la sortida ja se sap: fotos, café, nervis…
Tinc la sort d’iniciar la cursa amb Kimi anb qui tenim uns objectius de ritme molt semblants. Els primers kilòmetres van caient, i tot va segons la previsió. Ens trobem a l’Albert de Tremp a qui havia perdut a la sortida, corro una mica amb joker…
Els parcials son perfectes i clavo el ritme. La mitja la passo uns segons per sota del previst 1:34:50’.
El primer avís em ve a la plaça de Les Gòries,on en una zona amb el públic damunt, tinc un petit accident amb algú que surt a correr i se li tiro literalment damunt. Ho sento pel públic, pero se´m va escapar un parell de renecs. Faig una frenada amb un mal gest que em provoca inici de rampa que puc controlar amb l’ajuda d’una mica d’aigua. Això es es el 28 més o menys i fins el 30 encara tiro be, però ja li he vist les banyes al toro.2ª. Marató:
Al passar el 30 confirmo que les meves pulsacions estan més altes del normal i creixen a mesura que passen els kms. La primera reacció és pensar que el pulsometre no funciona. Posant-hi una mica mes de seny, decideixo baixar el ritme a veure que passa, tot canviant els objectius inicials… Una mica tard, perquè surt el toro de veritat en forma de rampes i ja m’oblido de pulsacions. Paro, estiro, el poc public que hi ha a la zona m’anima, fins i tot algú se m’ofereix per ajudar-me en el tema dels estiraments…. Fa poc que he passat el km 33, i des d’aquí fins el final hi ha una pauta que s’anirà repetint: correr uns kilòmetres (mes o menys be), parar i estirar uns minuts. M’ho prenc amb bon humor i fins i tot em permeto el luxe de disfrutar la molta gent que m’anima.
Comparteixo alguns metres amb kimi que també te problemes, i arribo dignament amb 4 minutets mes que l’any passat.
Reflexió final
Confirmo que això de la marató, al igual que la vida et possa al teu lloc. Tinc el convenciment que aquesta no ha estat la darrera marató, i deixaré que les properes em seguixin possant al meu lloc….Moltes gràcies a cargol i a albertbo pel vostre suport.
Salut
Jordi
