S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Diumenge, 2 de maig
L’Escala (Alt Empordà)
3h 21min 48sCom alguns ja sabeu, la Marató d’Empúries és una fixa al meu calendari. Encara que sembli una obvietat crec que és una marató per maratonians, i qui l’hagi feta ja sap què vull dir. Aquest any em vaig inscriure amb la inseguretat de la resposta física, donat que no havia fet cap preparació específica i a sobre, les últimes setmanes ja acumulava una tralla considerable. Tot sigui dit que en general mai passo dels 50 kms setmanals ni tres sortides, bagatge en teoria insuficient per segons quins reptes. Per animar-me una mica, copio la idea de la porra i ara ja puc dir que ha comportat una pressió enormement positiva. I parlo d’animar-me no en el sentit anímic, sinó perquè la marató en ruta constitueix per mi un repte amb majúscules on m’exigeixo bastant. A més a més, aquest any ja tenia ganes de donar el callo com cal, doncs aquest 2010 no tinc la impressió de rendir al màxim allà on he corregut i ho trobo deshonest. Possiblement Empúries sigui una manera de demostrar-me a mi mateix que sóc corredor, de sentir-me netament corredor després d’haver-ho intentat deixar a principis d’any. Per altra banda, Empúries sol ser dura i solitària, i aquests factors m’atrauen especialment. Diguem que calia renovar el carnet de maratonià!
Abans de la sortida el cel tapat presagia un dia no massa calurós i possiblement amb algun ruixat. A mi em va perfecte, de manera que decideixo intentar el sub 3h30min. La meva marca personal són 3h39min, per tant, ja seria un bon repte! A priori, la tàctica prevista és marxar a 5′ pelats fins a la mitja i després apretar fins el final. Això en el millor dels casos. Però tot just començar els 2 primers kms marco 10min40s, de manera que necessito recuperar temps i començo a apretar. Al moment també comença a ploure. Després d’uns kms on em noto bé no només he recuperat el temps sinó que aconsegueixo un comodí de ben bé 1 minut (avui és Campionat de Catalunya de Veterans i la distància és certificada per la FCA ¿?), fet que no coincideix amb els ritmes que porto i conec. Canvio de plans i aleshores decideixo córrer per sensacions, mirant de tant en tant el rellotge (al final el mirava per veure si no s’havia apagat…) i refiant-me relativament de les marques kilomètriques. Si mai he estat amant dels cronos, els ritmes ni els entrenaments planificats, no canviaré d’un dia per l’altre… Vaja, que vaig controlant les sensacions i a la cursa de mica en mica agafant velocitat de creuer.
Aquest primer tram, el del primer terç, aquesta edició ens fan anar direcció St Pere Pescador i tornar, així com donar dues voltes a tot el jaciment d’Empúries. Mentre adelanto gent vaig saludant companys maratonians i també rebo els ànims de la Lídia i l’Alina, que aguanten el xàfec estoicament. Poc abans d’entrar al centre de l’Escala, passat el km 12, apareix en Carles (senglar) en bici i m’acompanya uns minuts, tal i com em va prometre… l’any passat! Un detall molt maco per part seva, més encara quan m’explica que li fa mal pedalar i els metges li han pronosticat que la lesió no li permetrà córrer o fer esport durant un llarg temps… buf, quina ràbia… ens desitgem mútuament sort i continuo el periple per dins de la vila, un tram que cada vegada es fa més feixuc i solitari, i per endurir-ho, en pujada. Ara ja no plou però la temperatura és molt bona.
Ben mentalitzat van passant els kms de la desena. Quan m’adono tinc al costat un corredor que ha vingut per darrera, no molesta i també va fent la seva cursa, però el cert és que a la marató m’agrada córrer sol. El pas per la mitja el marco en 1h 41min 17s, molt lluny dels teòrics 1h45min. Em fa gràcia trobar-me l’Edu, que està esperant l’Anna per acompanyar-la. Em trobo bé però tot de pensaments prudents em passen pel cap: estic apretant més del compte i potser ho pagui més endavant. Tot plegat decideixo seguir al mateix ritme, és més, amb el company del costat ja xerrem distesament i pugem un puntet. No amago que estic content del rendiment que porto, no m’ho esperava i tot rutlla millor d’entre el millor dels casos possibles. A l’alçada de la rotonda marxem direcció Albons, menjo un gel i comencem el tram més intens de coco per determinar el resultat final a la cursa.
Amb l’Albert ens anem distraient i enganyant els kms mentre parlem, seguint la carretera a banda i banda de camps. És la seva primera marató i sortosament, va una mica sobrat (és ciclista). Vol anar al meu costat per prudència i mentrestant li detallo el recorregut i algunes sensacions que segurament ens trobarem. L’aviso que en un moment o un altre deixaré de xerrar, doncs anem augmentant imperceptiblement el ritme… els kms 22, 23, 24, 25, 26, 27, 28 passen ràpidament… és una bogeria! Retornant del bucle, la motivació ja és màxima, fins i tot m’emociono i se m’escola una petita llagrimeta, sembla que em guanyaré com cal el carnet de maratonià. També em passen com flashos molts mal moments de l’any passat, totes les meves debilitats personals, i tot plegat em dóna forces per mantenir-me ferm al tram més mental de la marató que farem a continuació. Passat el 30 compto que només mancarà 1 hora de cursa, seguim apretant encara més, adelantant tot de corredors, alguns en evident crisi, altres gestionant convenientment i ens anem creuant amb les posicions endarrerides, on novament podem saludar-nos tot de companys. Res més lluny de cap competitivitat, em sap greu adelantar amb relativa alegria alguns companys que pateixen la distància, doncs sé què senten en aquests moments. Adelantem el komando toma-toma-toma del Miguel i la Teresa i d’altres de Sabadell, però ja és massa bogeria, anem a 4.30 i resten més de 8 kms, estic arriscant desmesuradament. L’Albert en canvi, no va massa collat i com ja he fet abans, li animo novament a que tiri endavant tot sol, però novament rebutja. Si més no, regulem una miqueta.
Dintre de l’enorme esforç que ja va pesant vaig ben content, ho estic donant tot i de moment, tot m’està sortint favorablement. No m’avinc amb el que marca el crono, senzillament perquè no m’ho esperava, però les sensacions són les que són i això és l’important. El pla continua sent esgotar fins l’últim gram d’esforç i arribar a meta buit. L’Albert definitivament marxa endavant tot sol (genial!) i ara ja no vaig tan alegre, encara que apreto tant com puc. Al km 34 em reben la Lídia i l’Alina i només per recullir un Recuperat-ion i un altre gel ja em noto ben encarcarat. Sembla que patirem!
I efectivament, tot el que resta de cursa és un patiment continu. Les cames van endurint-se ràpidament i el cos ja ha perdut aquella harmonia i maniobrabilitat de fa ben poca estona. Aquí combino força mental i tota la força muscular que em resta, que no és massa gran cosa. Continuo ben motivat i content del meu rendiment, sigui el resultat que sigui, ho estic donant tot que era el que volia. El ritme decreix sensiblement, vaig pensant que només cal arribar a port sans i estalvis. Cada gest, cada passa, cada esbufec són com muntanyes que cal pujar, cada vegada més altes. Hi ha moments de debilitat, on pararies a caminar, barrejat amb una determinació brutal de seguir endavant. Els kms s’allarguen cruelment, per moments perdo la noció de mi mateix i els missatges que m’envia el cos, tot fa mal! Per fi encaro la recta en baixada, passat el km 40, on creia que recuperaria, ans al contrari, aquí també pateixo, tot trontolla. Buf. La marató no perdona i els excessos anteriors els pago ara. Entro al passeig dins l’últim km i ara sí que m’abandono una miqueta, tot que realment tampoc puc fer massa cosa més. La gent anima ostensiblement a viva veu però ho rebo com a veus com d’ultratumba, estic totalment buit i només vull arribar. Per fi apareix l’Alina i la Lídia, ben cofoies, i aleshores desapareixen tots els mals: és increible, és màgic, és indescriptible, ens agafem de la mà fortament i es repeteix el moment etern, entrem junts a l’arribada pare i filla, com els últims tres anys.
Estic tan encarcarat que no vull ni puc assentar-me. No m’embarga cap emoció. Encara tinc esma, només faltaria, no he passat aquell límit que no porta enlloc i no hi vull arribar. Camino com un ànec i ja rebo i dono tot de felicitacions. Miro el resultat i veig que he doblat, inclús guanyant 46 segons a la primera mitja, fet del qual m’enorgulleixo profundament. Per altra banda i detall important, des de la organització em demanen quina opinió tinc del nou circuit. Intento veure com arriben altres companys però potser que em dediqui uns minuts… Aviat ja estic recuperat degustant una cerveseta i marxem cap a la platja. L’aigua del mar està terriblement bona per les cames i també em sento terriblement feliç de la cursa que he fet. Avui sí que he viscut intensament la glòria maratoniana.
A l’apartat d’agraiments, primerament a tota la gent que va participar a la tonteria de la porra, m’heu donat ales, quina pressió positiva més interessant. També als que m’han enviat missatges personals o han tingut el detall de fer-ho personalment, sincerament m’he vist bastant desbordat amb tant d’interès i tanta confiança. Som una petita gran família i com m’agrada dir, mai correm sols. Finalment, last but not least, aquesta marató com la primera que vaig fer la vull dedicar especialment a la Lídia, fidel companyera tants anys de penes i alegries.
Enhorabona Luigi com tu dius es una marató per maratonians. T’entenc perfectament quan parles de correr per sensacions.
Ara a recuperar-se.
Salut i milles.
Abelfelicitats Luigi!!!!!!!!!!!!
et vaig fotre uns crits quan et faltaven 500 metres i ara lleguint el teu resum dubto si et van arribar….enhorabona
Hola a tots,
Bona opció per fer una cursa de muntanya durant l’estiu:
http://www.unioexcursionistavic.org/activitats/info/891/iv-classica-a-lolla-de-la-vall-de-nuria
A veure que us sembla!!!!!!
La Generalitat obligará a ‘federarse’ a los participantes en cualquier actividad deportiva
RAMÓN ÁLVAREZ |La vanguardia 05-V-2010
Correr a título particular no requerirá ningún permiso, sí hacerlo en un gimnasio o una carrera, según el decreto de las Entidades Deportivas de Catalunya que aprobó ayer el Govern
Inscribirse en un gimnasio, participar en una carrera popular, apuntarse a la liga de empresas de fútbol sala, probar con el taller de aerobic de la asociación de vecinos, pedalear en la bicicletada del barrio… A partir de ahora, quien quiera participar en cualquier actividad deportiva organizada en cualquier rincón de Catalunya tendrá que contar con una licencia oficial que cubra su responsabilidad civil y garantice su buen estado físico para practicarla, mediante un certificado médico o, en su defecto, una declaración responsable del practicante.
Esa es la medida que más se dejará sentir del nuevo decreto de las Entidades Deportivas de Catalunya que aprobó ayer el Govern de la Generalitat para desarrollar su ley del Deporte. “No es que a mí, por ponerme unas zapatillas deportivas y salir corriendo nadie me vaya a exigir nada –ejemplificó al explicar ayer el nuevo marco normativo la secretaria general del Esport, Anna Pruna–, pero sí se lo vamos a exigir a esas entidades deportivas y particulares que organizan y desarrollan actividades deportivas y sin garantizar la seguridad y la salud de los practicantes”.
La nueva licencia, que se sumará a la federativa y la escolar que ya existen para regular el deporte de competición y el escolar, se irá implantando en un plazo máximo de dos años y su vigencia se adaptará a las necesidades de los usuarios. “No serán licencias de un año, como las otras, sino que podrán tener una vigencia inferior”, explicó Pruna, sin concretar si existirán licencias específicas para las actividades deportivas de un día, una semana o periodos cortos. La secretaria general tampoco especificó qué actividades requerirán del certificado médico oficial que exigen las licencias federativas y escolares actuales y cuáles sólo la declaración del participante. “Es un proceso regulador que ponemos ahora en marcha”, puntualizó.
Más allá de las licencias, el decreto regula el funcionamiento de las federaciones y los clubs deportivos catalanes, introduciendo el concepto de paridad de género en sus órganos rectores, de tal forma que las entidades que aspiren a contar con alguna subvención de la Generalitat deberán incluir en sus próximas juntas salidas de un proceso electoral una relación 60%-40% entre hombres y mujeres o un porcentaje de mujeres igual al de su masa social. Además de implantar planes específicos de potenciación del deporte femenino.
A raíz del nuevo decreto, las federaciones catalanas ya no estarán vinculadas legalmente a las españolas, sino que tendrán libertad para establecer esos vínculos y sólo necesitarán de 10 clubs comprometidos a sumarse a una competición oficial para constituirse. En cuanto a los clubs, el nuevo marco normativo potencia la voluntariedad de los cargos ejecutivos y regula un proceso electoral en el que no será válido el voto por correo y “recomendable” la instalación de mesas electorales fuera de la sede social de la entidad allí donde resida un número significativo de socios. Medidas que no afectarán al proceso electoral del FC Barcelona al no entrar en vigor el decreto hasta finales de mayo.
Las principales novedadesNueva licencia deportiva.
A las actuales licencias federativa y escolar se suma la de actividad física, que deberá tener quien quiera practicar alguna actividad organizada. No tendrá sólo un vigor anual.Federaciones independientes.
Las federaciones deportivas catalanas no estarán vinculadas por ley a sus homólogas de ámbito español. Esa vinculación será voluntaria. La primera instancia en sus recursos ya no será la federación española homóloga, sino la secretaría del Esport.Paridad de género en clubs y federaciones.
Las entidades que quieran acogerse a subvenciones de la Generalitat deberán elegir juntas directivas con una paridad 40-60% entre hombres y mujeres o con una representación femenina porcentualmente igual a la de su masa social.Procesos electorales en los clubs.
Los censos electorales serán públicos, no se admitirá el voto por correo y se recomienda instalar mesas electorales allí donde la masa social sea representativa. Los mandatos serán de 6 a 8 años.Certificado de catalanidad.
Se considerarán deportistas catalanes aquellos que puedan acreditar su residencia en un municipio catalán los últimos dos años. Podrán ser declarados campeones de Catalunya y participar en sus selecciones. Anna Pruna
Aquestes mides, l’únic que aconseguiràn, serà deincentivar l¡esport popular.
Temps al temps.
Salut i milles.
AbelUi,
No podrem participar en una bicicletada si no passem la prova d’esforç?
Em sembla que fan com sempre tirar ben amunt per acabar al mig.
El que veig jo, que sempre em de pagar per tot.
Si fer esport és bo per l’organisme, surt a compte que la seguretat social ens pagui tots aquests carnets i assegurances i totes les curses populars.
A nivell popular tot l’esport hauria de ser gratuït, pel simple fet que surt rentable per la generalitat i l’estat. impulsar el turisme i la salut física.
Au, a fer números!
GRÀCIES SENYORS POLÍTICS!!!.
Com sempre, s’ha de fotre cullerada a tot arreu. Tanta regulació i tanta “punyeteta”, tenien que arribar també a tocar “allò que no sona” als que ens ho montem una mica be per viure aquesta vida que ja es prou dura.
Ahhhhh, perdó, que no he llegit prou be: tot plegat és per garantir la salut i la seguretat d’aquets irresponsables que s’apunten a aquestes patxangues anomenades curses populars i que son tan perilloses…. Gràcies senyors de la política, un cop mes ens salveu la vida!!!.Queda clar no?. A pagar!!!
Pd: Algú sap si també es nececita algún carnet o algún permís especial per geure apalancat al sofà amb una bona “birra” a una mà i amb el mando de la tele a l’altra, tot fent ganxet amb els peus?.
Salut i peles
Jordi
No sóc cap entès en el tema,
Però intueixo que és positiu per a nosaltres estar federat ja què hi ha un munt de comissions de no se que inventant-se carnets o d’altres papeletes per emportar-se els nostres diners.
Mal que mal, paguem i ens federem on toca.
Bon vespre,
Caldrà llegir el Decret amb calma més enllà dels retalls periodístics.
Fixeu-vos que l’article no aclareix gaire res:
“cualquier actividad deportiva organizada en cualquier rincón de Catalunya tendrá que contar con una licencia oficial que cubra su responsabilidad civil y garantice su buen estado físico para practicarla, mediante un certificado médico o, en su defecto, una declaración responsable del practicante.”
No tot és tan senzill com sembla, què passa si un atleta mor durant una cursa?
El problema no és que ara el govern vulgui intervenir en l’atletisme popular, podria fer-ho amb una voluntat positiva, tan desordre tampoc és sa. El problema és que fins ara ha volgut ignorar la realitat d’un atletisme popular creixent. És fàcil, ara, interpretar qualsevol intervenció en sentit negatiu.
Mirem el Decret i continuem.
Salut i calma, som majoria.
hola, estic una mica despistat, igual foto la pota pero algu em pot dir quand es la seguent reunio?. A la primera no vaig poder anar pero estic esperant la 2ª amb candeletes.
Agus,
No t’estan arribant els correus electrònics? Si no t’arriben passa’m un correu a km0arrobakm0.cat
Aquesta setmana no hi ha reunió que és festa major, convocarem per la vinent.
Salut
Hola Km0’s.
Falta encara més d’un mes per a Templers IV, però ja hem començat a fer el camí…
Per la canalització del Segre ja es veuen els primers cartells anunciant la cursa (per cert, molt ben enganxats
)La llista d’inscrits on-line comença a fer patxoca…..
Ummmm…Quines ganes començo a tenir de volar !!:woohoo: :woohoo:
perdó !!,…vull dir,…de córrer !!:blush:Salutacions.
