Marató d'Empúries 2-maig-2010
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Diumenge, 2 de maig
L’Escala (Alt Empordà)
3h 21min 48sCom alguns ja sabeu, la Marató d’Empúries és una fixa al meu calendari. Encara que sembli una obvietat crec que és una marató per maratonians, i qui l’hagi feta ja sap què vull dir. Aquest any em vaig inscriure amb la inseguretat de la resposta física, donat que no havia fet cap preparació específica i a sobre, les últimes setmanes ja acumulava una tralla considerable. Tot sigui dit que en general mai passo dels 50 kms setmanals ni tres sortides, bagatge en teoria insuficient per segons quins reptes. Per animar-me una mica, copio la idea de la porra i ara ja puc dir que ha comportat una pressió enormement positiva. I parlo d’animar-me no en el sentit anímic, sinó perquè la marató en ruta constitueix per mi un repte amb majúscules on m’exigeixo bastant. A més a més, aquest any ja tenia ganes de donar el callo com cal, doncs aquest 2010 no tinc la impressió de rendir al màxim allà on he corregut i ho trobo deshonest. Possiblement Empúries sigui una manera de demostrar-me a mi mateix que sóc corredor, de sentir-me netament corredor després d’haver-ho intentat deixar a principis d’any. Per altra banda, Empúries sol ser dura i solitària, i aquests factors m’atrauen especialment. Diguem que calia renovar el carnet de maratonià!
Abans de la sortida el cel tapat presagia un dia no massa calurós i possiblement amb algun ruixat. A mi em va perfecte, de manera que decideixo intentar el sub 3h30min. La meva marca personal són 3h39min, per tant, ja seria un bon repte! A priori, la tàctica prevista és marxar a 5′ pelats fins a la mitja i després apretar fins el final. Això en el millor dels casos. Però tot just començar els 2 primers kms marco 10min40s, de manera que necessito recuperar temps i començo a apretar. Al moment també comença a ploure. Després d’uns kms on em noto bé no només he recuperat el temps sinó que aconsegueixo un comodí de ben bé 1 minut (avui és Campionat de Catalunya de Veterans i la distància és certificada per la FCA ¿?), fet que no coincideix amb els ritmes que porto i conec. Canvio de plans i aleshores decideixo córrer per sensacions, mirant de tant en tant el rellotge (al final el mirava per veure si no s’havia apagat…) i refiant-me relativament de les marques kilomètriques. Si mai he estat amant dels cronos, els ritmes ni els entrenaments planificats, no canviaré d’un dia per l’altre… Vaja, que vaig controlant les sensacions i a la cursa de mica en mica agafant velocitat de creuer.
Aquest primer tram, el del primer terç, aquesta edició ens fan anar direcció St Pere Pescador i tornar, així com donar dues voltes a tot el jaciment d’Empúries. Mentre adelanto gent vaig saludant companys maratonians i també rebo els ànims de la Lídia i l’Alina, que aguanten el xàfec estoicament. Poc abans d’entrar al centre de l’Escala, passat el km 12, apareix en Carles (senglar) en bici i m’acompanya uns minuts, tal i com em va prometre… l’any passat! Un detall molt maco per part seva, més encara quan m’explica que li fa mal pedalar i els metges li han pronosticat que la lesió no li permetrà córrer o fer esport durant un llarg temps… buf, quina ràbia… ens desitgem mútuament sort i continuo el periple per dins de la vila, un tram que cada vegada es fa més feixuc i solitari, i per endurir-ho, en pujada. Ara ja no plou però la temperatura és molt bona.
Ben mentalitzat van passant els kms de la desena. Quan m’adono tinc al costat un corredor que ha vingut per darrera, no molesta i també va fent la seva cursa, però el cert és que a la marató m’agrada córrer sol. El pas per la mitja el marco en 1h 41min 17s, molt lluny dels teòrics 1h45min. Em fa gràcia trobar-me l’Edu, que està esperant l’Anna per acompanyar-la. Em trobo bé però tot de pensaments prudents em passen pel cap: estic apretant més del compte i potser ho pagui més endavant. Tot plegat decideixo seguir al mateix ritme, és més, amb el company del costat ja xerrem distesament i pugem un puntet. No amago que estic content del rendiment que porto, no m’ho esperava i tot rutlla millor d’entre el millor dels casos possibles. A l’alçada de la rotonda marxem direcció Albons, menjo un gel i comencem el tram més intens de coco per determinar el resultat final a la cursa.
Amb l’Albert ens anem distraient i enganyant els kms mentre parlem, seguint la carretera a banda i banda de camps. És la seva primera marató i sortosament, va una mica sobrat (és ciclista). Vol anar al meu costat per prudència i mentrestant li detallo el recorregut i algunes sensacions que segurament ens trobarem. L’aviso que en un moment o un altre deixaré de xerrar, doncs anem augmentant imperceptiblement el ritme… els kms 22, 23, 24, 25, 26, 27, 28 passen ràpidament… és una bogeria! Retornant del bucle, la motivació ja és màxima, fins i tot m’emociono i se m’escola una petita llagrimeta, sembla que em guanyaré com cal el carnet de maratonià. També em passen com flashos molts mal moments de l’any passat, totes les meves debilitats personals, i tot plegat em dóna forces per mantenir-me ferm al tram més mental de la marató que farem a continuació. Passat el 30 compto que només mancarà 1 hora de cursa, seguim apretant encara més, adelantant tot de corredors, alguns en evident crisi, altres gestionant convenientment i ens anem creuant amb les posicions endarrerides, on novament podem saludar-nos tot de companys. Res més lluny de cap competitivitat, em sap greu adelantar amb relativa alegria alguns companys que pateixen la distància, doncs sé què senten en aquests moments. Adelantem el komando toma-toma-toma del Miguel i la Teresa i d’altres de Sabadell, però ja és massa bogeria, anem a 4.30 i resten més de 8 kms, estic arriscant desmesuradament. L’Albert en canvi, no va massa collat i com ja he fet abans, li animo novament a que tiri endavant tot sol, però novament rebutja. Si més no, regulem una miqueta.
Dintre de l’enorme esforç que ja va pesant vaig ben content, ho estic donant tot i de moment, tot m’està sortint favorablement. No m’avinc amb el que marca el crono, senzillament perquè no m’ho esperava, però les sensacions són les que són i això és l’important. El pla continua sent esgotar fins l’últim gram d’esforç i arribar a meta buit. L’Albert definitivament marxa endavant tot sol (genial!) i ara ja no vaig tan alegre, encara que apreto tant com puc. Al km 34 em reben la Lídia i l’Alina i només per recullir un Recuperat-ion i un altre gel ja em noto ben encarcarat. Sembla que patirem!
I efectivament, tot el que resta de cursa és un patiment continu. Les cames van endurint-se ràpidament i el cos ja ha perdut aquella harmonia i maniobrabilitat de fa ben poca estona. Aquí combino força mental i tota la força muscular que em resta, que no és massa gran cosa. Continuo ben motivat i content del meu rendiment, sigui el resultat que sigui, ho estic donant tot que era el que volia. El ritme decreix sensiblement, vaig pensant que només cal arribar a port sans i estalvis. Cada gest, cada passa, cada esbufec són com muntanyes que cal pujar, cada vegada més altes. Hi ha moments de debilitat, on pararies a caminar, barrejat amb una determinació brutal de seguir endavant. Els kms s’allarguen cruelment, per moments perdo la noció de mi mateix i els missatges que m’envia el cos, tot fa mal! Per fi encaro la recta en baixada, passat el km 40, on creia que recuperaria, ans al contrari, aquí també pateixo, tot trontolla. Buf. La marató no perdona i els excessos anteriors els pago ara. Entro al passeig dins l’últim km i ara sí que m’abandono una miqueta, tot que realment tampoc puc fer massa cosa més. La gent anima ostensiblement a viva veu però ho rebo com a veus com d’ultratumba, estic totalment buit i només vull arribar. Per fi apareix l’Alina i la Lídia, ben cofoies, i aleshores desapareixen tots els mals: és increible, és màgic, és indescriptible, ens agafem de la mà fortament i es repeteix el moment etern, entrem junts a l’arribada pare i filla, com els últims tres anys.
Estic tan encarcarat que no vull ni puc assentar-me. No m’embarga cap emoció. Encara tinc esma, només faltaria, no he passat aquell límit que no porta enlloc i no hi vull arribar. Camino com un ànec i ja rebo i dono tot de felicitacions. Miro el resultat i veig que he doblat, inclús guanyant 46 segons a la primera mitja, fet del qual m’enorgulleixo profundament. Per altra banda i detall important, des de la organització em demanen quina opinió tinc del nou circuit. Intento veure com arriben altres companys però potser que em dediqui uns minuts… Aviat ja estic recuperat degustant una cerveseta i marxem cap a la platja. L’aigua del mar està terriblement bona per les cames i també em sento terriblement feliç de la cursa que he fet. Avui sí que he viscut intensament la glòria maratoniana.
A l’apartat d’agraiments, primerament a tota la gent que va participar a la tonteria de la porra, m’heu donat ales, quina pressió positiva més interessant. També als que m’han enviat missatges personals o han tingut el detall de fer-ho personalment, sincerament m’he vist bastant desbordat amb tant d’interès i tanta confiança. Som una petita gran família i com m’agrada dir, mai correm sols. Finalment, last but not least, aquesta marató com la primera que vaig fer la vull dedicar especialment a la Lídia, fidel companyera tants anys de penes i alegries.
Enhorabona Luigi com tu dius es una marató per maratonians. T’entenc perfectament quan parles de correr per sensacions.
Ara a recuperar-se.
Salut i milles.
Abel
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.