S'ha creat les respostes del fòrum
-
Entrades
-
Salut companys,
Ja que en By Keds va penjar una foto de l’Usain Bolt escriuré el post aquí. Voldria posar adjectius amb colorets i tot el que vulgueu però no hi ha paraules pel que ha fet aquest noi jamaicà. Ahir vaig veure la prova dels doscents tota la tarda i el vespre, en qui sap quantes cadenes de tv. Sempre embadalit veient aquella progressió i aquell estil de córrer fàcil d’aquest gegant.
He pogut veure en directe les dues proves i xalar com un nen davant una gelateria. Malgrat ser corredors de fons, molt diferent és posar la velocitat de creuer, encara que sigui d’un Bekele qualsevol -només un també- que l’explosivitat dels monstres de la velocitat. Però no podem deixar d’admirar-ho. Si alguna vegada en els temps actuals els homes s’han apropat als vells herois de la mitologia, l’Usain Bolt és el que més ho ha fet, guanyant els 100 i els 200 amb rècord del món i en Jocs Olímpics.
Si entrem en consideracions personals encara em fa més content, els que mirem esports, per una cosa o per altra sempre solem prendre partit d’una banda o altra, i jo sempre he sentit simpatia pels jamaicans davant els ianquis, com pels kenians davant els etiops, encara que això no m’ha impedit venerar el Karl Lewis, el gran Haile o en Bekele, per exemple. Després de totes les curses de la dama de bronze, la fantàstica Merlene Ottey, que un representant del país petit es mengi a tota la representació del tiet Sam sense guarnició ni patates -amb tots els respectes pels velocistes ianquis- és incommensurable. Però a més sembla haver contagiat a tots els altres jamaicans, les noies podi complet en 100 i guanyadora i tercera -crec- en 200, guanyadora en 400. No he vist les qualificacions d’avui, i els relleus sempre són complicats…..però si no hi ha cap irregularitat, quin 4×100 ens espera.
El ceremonial que fa aquest noi és simpàtic, potser ens enganya i es una part més del joc, però si més no demostra que s’ho passa bé, altres amb la mirada tensa, la responsabilitat de l’esdeveniment ja ens demostren la processó que viuen. Però a més a més ara, córrer al costat d’aquest gegant de 1.95 fa por,….i també se’ls veu a la mirada. Si les lesions el respecten, té el cap ben amoblat -veurem que fa amb tots els dòlars que li vénen al damunt- hi ha campió per dies. I m’agrada també l’orgull amb que passeja el nom de Jamaica. Després de ser el campió del món júnior més jove, totes les universitats americanes el van temptar, però ell no va renunciar a ser on volia ser, gran Usai!
I els Jocs no poden escapar a la realitat social que vivim o com som les persones. Ja hi ha hagut un velocista alemany que ha acusat el jamaicà d’una manera més o menys directa d’afavorir-se d’una legislació tova amb el doping al seu país. Si no se’n té proves s’ha de ser molt malparit per llençar dubtes i escampar escombreries sobre algú que ens ha delectat en moments inoblidables. L’enveja i malícia que portem al damunt surt.
I la pressió d’un taekwondista espanyol que qualificava el seu cinquè lloc de fracàs -havia estat quart a Atenes-. Si es competeix amb aquesta pressió és molt difícil rendir al cent per cent, ja es diu, cap fred i cor calent. A banda d’estar lesionat -segons deia el seu preparador-, segur que posar-se un a si mateix caixa o faixa, glòria o fracàs en una marge tan estret no ha de ser bo.
I les normes són normes, però no s’apliquen de la mateixa manera. Dos velocistes, medalla de plata i bronze dels 200 metres són desqualificats per xafar una mica la línia -potser invair un pèl un altre carril-, un amb rècord del seu país. I són normes, i si s’han d’aplicar, s’apliquen, són les regles del joc. Però està reglamentat que no es pot canviar el casc d’una embarcació, si arreglar-la, i no es desqualifica els tripulants -vela danesos- perquè no vulnera l’esperit de la competició. O juguem tots,…o estripem les cartes. I moltíssimes coses més que hi ha.
Una abraçada a tots.
Inici.
Un gran soroll de les onades trencant-se damunt les roques, inunda “El Peine de los Vientos”.……
Al fons, l’horitzó sondeja el pas de les hores i els dies……Aleshores encenc una barreta d’encens i faig una simbòlica ofrena a l’altar d’un Déu desconegut.
Un Déu que probablement no existeix i que, malgrat tot, em crida……i jo obeeixo.Avui he fet, amb relativament bones sensacions, els primers kms. d’aquest camí estrany…..He creuat, sobre asfalt, un bocí de l’horta del Segrià-nord……..en solitari, he escoltat la meva respiració intensa i els batecs del cor pel mig d’un polígon industrial desert……..
Un camí estrany….sens dubte.Un camí que ens portarà vora el mar………a Donosti.
Que tinguem sort !
Aixi m’agrada companys, tothom fent els deures i començant a preparar a consciencia la cita amb Donosti.
Aquesta setmana he sortit a correr 3 dies, pero amb tios de 2 metres i amb un objectiu molt diferent que correr una marato. No obstant, ha caigut algun fartlek que m’anira molt be.
En breu ens trobarem per la canalitzacio.
Salut i kms !!!
Pista, pista, pista!!! Al final ens han deixat pas, i és que veníem emPekinats.
Abans sessió de tècnica de cursa dirigida pel mestre Sime. Molles, el rus, el pollastre, la granota… no donem més pistes…
Au, demà una trotadeta suau?
Dissabte 8 h al km0Crit
bueno ya veo que los buenos amigos del KM0 no se han olvidado de nosotros jajajajjajaja.
os dejo el enlace de la pagina que vale la pena.
http://www.mediodelsomontano.org
Venid a disfrutar de un fin de semana fantastico.
una forta abraçada
Ep companys!!!!
A tres dies vista de l’inici "oficial" de la preparació cap a Donosti, cal dir que hi arribo amb els deures casi fets. He aconseguit sortir a rodar suavecito dos o tres cops per setmana, he fet un parell de tirades d’una vintena de quilometres, i he treballat amb pujades. A més, m’he tret aquell parell o tres de quilos que no se com, se’m foten a sobre a la que em despisto una mica.
Demà la cursa de la Pobla de Cérvoles finalitzarà aquest període de preparació!
A partir de dilluns, començaré el pla específic Capadonosti!, en la seva segona versió, corregida i millorada (espero!). Preparació que m’ha de fer passar per Cervera, Térmens, Barcelona, Reus, Mollerussa i, finalment, Sant Sebastià.
dl 50′ suau + estiraments + gimnàs
dm descans
dx 15′ suau + 45′ fent 5′ fort 5′ suau… + 10 suau + est
dj 50′ suau + estiraments
dv 20′ escalf + estir + 15 X (60" rapid + 60" lent) +10 trot + estir
ds Descans
dg Cursa dels 15 pobles (mitja marató de muntanya, però xino-xano, eh!!)Apa, ja teniu la primera setmana!
Pd: les intencions al començar sempre són bones… ja veurem si ho vaig acomplint o què… :mrgreen::mrgreen::mrgreen:
IL•LUSIONS SENSE AL•LUSIÓ.
Feia quatre setmanes de l’esquinç al turmell esquerre (com cada any a l’estiu) Finalment creuré que les xancles d’estiu no li van bé als meus peus…
Podien fallar-ne moltíssimes coses: el turmell, la lumbar a la pujada (encara que havia pres mesures al gimnàs i feia setmanes que no hem feia mal), la esquena, la ment… (però havia descansat i menjat de conya tota la setmana anterior i la d’abans i ….).
Tenia clar que arribaria la última.
Sortida sorprenentment lenta y progressiva. Molta gent animant. Ens col•loquem “en fila india”. Què bonic veure a gairebé tothom des de darrera!
Comença la pujada tot passat el primer poblet, on trobarem gent transmetin-te la seva alegria amb unes sorolloses i divertides botzines. Sense temps de treva la meva oïda esquerra es tapa i destapa sola…. Minuts desprès ja no es destapa… Segons desprès un fil de mucositat es queda i es desplaça del nas a l’oïda, de l’oïda al nas… Es quedà fix en algun moment de la pujada… potser al quilòmetre 2 o 3… No puc mantenir un ritme constant i hem consta ser-ne conscient del ritme que porto… Hem dona la sensació que la meva respiració i el pas no van alhora. No sento res més que la meva respiració i només respiro per la fosa nasal dreta. “Bé, Sonia, imagina que portes uns auriculars No puc!… No passa res, quan arribis al primer avituallament plegues”. Gairebé dalt ja començà a fer-me mal i els meus intents per destapar-lo fent-ne pressió ja no funcionaven “potser no funciona igual què com quan faig immersió? no ho sé! No! A l’aigua, quan pujo, no haig de fer res amb la compensació per l’oïda…”
Dos caminants m’agafen gairebé dalt. Els ofereixo passar. No ho troben necessari “Ya estamos casi arriba!” Foto! Somriure malgrat el mal… “sabeis cuanta gente queda por subir?” pregunta el fotògraf. “Nadie! Somos los últimos!”, responen els caminats. “Val… hem rendeixo” Camino amb ells. Xerrem. Mirem l’entorn. Quant petits som!
Tot de cop m’afluixa el mal d’oïda ❗
: Es destapa el nas i l’oïda fa “Puffff!” “Corre, Sonia, coooooorreeeeeeeee”.
Desprès d’un pla fantàstic que hem recordava als dibuixos de la “Heidi” quan era petita, arribo al primer avituallament.
– Eres la séptima mujer.
– Qué bien! Nunca había sido la séptima mujer!Hi ha corredors que ja marxen… i dues corredores! La noia dels bastons (com una moto anava amb els bastons aquells!), i Ella amb la seva parella. Ella hem mira. “Vamos!” Li diu a ell, agafant-li amb força el braç. Es fica ràpidament a la boca el menjar i engegà a córrer. Ell la segueix sense entendre gaire “que le pasa ahora?”. Jo prenc mig plàtan i una mica d’aigua. Els segueixo. Comença la baixada. Desconec com baixaré. M’estimo ser-ne prudent pel turmell i anar baixant seguint el ritme de la resta de gent. Ella anava davant. Ell l’anava indicant el ritme (sempre prudent) que havia de dur. A mida que la pendent es fa més forta Ella afluixa el ritme. Vaig molt forçada en aquest ritme. Freno massa i estic matxucant-me les cames. Buaaaa!!! Ella mira sovint enrere, potser controlant que ningú la passi?, tampoc el camí ho permet… “massa estret, no puc passar” Però comencem a anar massa a poc a poc…. S’amplia la baixada… “ara! Passo!…. Ahhhh molt millor! Quin plaer baixar a un ritme còmode!” Comença a acabar-se la baixada i…. m’equivoco de camí! Enrere! Ostres, una altra vegada m’haig de posar darrera!.
Segon avituallament. Ella fa un glop ràpid d’aigua sense aturar-se. Ell veu aigua i agafa un plàtan. Ell no entén res. “Tiene prisa!” Li diu als voluntaris de l’avituallament. “pero dónde vas?” deia mentre corria per enxampar-la. Comença LA PUJADA “Revienta Chulos”. 200 metres. Bé, el nom ho diu tot. Un pas cada 3-4 segons. Aquesta “Chula” vos asseguro que rebentà. 🙄 Terrible 😈 Dolorós 😳 A punt de seure vaig estar! Però no volia perdre’ls de vista. Entrem en un sender estretet que gairebé permetia posar els peus un davant l’altre. “els haig de passar abans comenci la baixada”, però ella ja havia afluixat molt el pas i pujava també molt lentament. “disculpad, pero os paso, vale?” Perquè demano permís? No ho sé… Hem sabia greu, potser. Ella estava patint molt.
Ella – Claro…. (mira de reüll) Jo…er! No termina ya la subida o qué????!!!!
Ell – Tranquila. Es dificil dosificar… ya te dije que habia que ser prudente…Deixo de sentir-los i veure’ls. Em sorprèn veure com faig aquest últim “repecho” trotant i com els últims quilòmetres (o metres?), ja planers, surten a un ritme una mica superiors que els d’inici de la cursa… crec…
A la arribada, molta gent esperant als corredors/es. Aplaudeixen als últims iguals que als primers…. Al menys així m’ho semblà a mi…. Aplaudeixen. Jo, com sempre, entro com si arribés la primera…. 61 de 71. 2h 39’. MAG-NI-FIC!!!!!!Per Ella era la seva primera cursa de muntanya… Admirable la seva força de voluntat i patiment.
Lo millor: la gent. Com dic sempre, "Las personas entre la gente", las “migas con huevo frito”, el meló i el vi….
Aquell d’Alcarras “que llegeix i no escriu”…. Boníssima cursa. Felicitats. Gràcies també per la companyia. On t’hi vas amagar? Et vaig perdre xerrant… Això que no coneixia ningú més que tu i en Samuel…
Vaig aprendre moltíssim: la ment funcionà, el turmell donà una mica de guerra l’endemà i encara es queixa segons com li vull fer anar… L’oïda? Delicada amb l’aigua i la immersió…. Desconec què li passa… Bé, si que ho sé…. Queden restes d’una “otitis” de fa… 5,6,7,….molt temps, però ja ho diuen “lo que no mata….”. Mal proverbi…
Aquesta va estar la meva primera cursa de muntanya. Encara que tinc la sensació de que això és no res comparat amb d’altres DE MUNTANYA DE VERITAT…. però tot arribarà, oi?
Buena carrera, buenas sensaciones, buena comida, buena genta, buenas paredes… Magnífico fin de semana.
Salut i petons… com no.
Benvolguts companys i companyes,
Abans de res, demanar disculpes a l’Albertbo, al qual no hem respos al seu ultim correu del forum de l’edició de l’any passat demanant informació de la d’enguany.
Be, com ja he llegit en aquesta web, l’agost es traïdor. Hem de demanar-vos disculpes pel poc temps que tenim, ja que, l’edició d’enguany és el proper diumenge 31 d’agost a les 19:00 de la tarda.
Despres de l’edició de l’any passat amb 14 participants, enguany hem modificat el sector de la natació, ja que, la capacitat de la piscina ens limita, tot i així augmentem el nombre de participants, que tancarem amb 30 triatletes. Enguany montarem un circuit de 100 metres a la piscina on entrarem despres de la sortida que estara a una plaça del municipi, a uns 300 metres de les piscines, així ja entrarem esglaonats i haurem de donar-hi 5 tombs. Els sectors de bicicleta i cursa no han variat i seran de 10 km de bicicleta i 2 km de cursa.
per a mes informació i inscripcions a enganyapastors@gmail.com, o bé a http://www.enganyapastors.blogspot.com.
esperem que sigui del vostre agrat, cosa que ens motivara per l’any vinent trobar la manera de tornar a doblar el nombre de participants.
fins aviat
xavi
Bufff, jo voldria venir i faré tot el possible, però podria ser que se’m compliqués una mica la nit del divendres o sigui que no ho puc assegurar al 100 %, però en principi la voluntat hi és.
Per cert Redman, suposo que el diumenge a les 08:30, clavat davant la tele a veure si el crack de la roja es llueix una mica més que al primer partit contra els EEUU, no?????
