OSAN CROSS MOUNTAIN 2008

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #2268
    Avatar
    lagartija
    Participant

    Bon dia!
    Doncs jo, tant voltar per aquell indrets escalant, hem vaig assabentar d’aquesta. Fa bona pinta, i com que fa dies que no faig res tocant a terra doncs m’he inscrit :mrgreen:
    La meva intenció es marxar el 14 a la tarda i ja no tornar fins diumenge, i com no, aprofitar per abraçar alguna paret 😈
    Si algú/na s’anima, ja sabeu… cap problema!
    Per cert, tanquen als 100 🙄 Així doncs, la prova per a mi no és fer els 17 quilòmetres (que los haré por cabezota) sino fer-los "mas sola que la una!" i sense perdre’m.

    Petons companys/es.

    La pàgina!

    http://osancrossmountain.blogspot.com

    #15936
    Avatar
    Luigi
    Participant

    ei lagartija!

    Aquesta prova l’ha creada l’amic Samuel, gran corredor i muntanyenc, coneix molt bé tot el Pirineu aragonès, segur que t’agradarà!

    En principi hi havia d’anar, però ara ho veig molt difícil 😥

    Que et vagi bé 😉

    #15943
    Avatar
    lagartija
    Participant

    Ei luigi!
    Gràcies pels ànims! Aquesta serà la meva primera cursa "de muntanya" "oficial" 8)
    En Samuel m’ha tractat molt cordialment i també m’ha animat a fer-la. Per aquelles contrades segur coincidirem més d’un cop…

    Una abraçada.

    #16098
    Avatar
    lagartija
    Participant

    IL•LUSIONS SENSE AL•LUSIÓ.

    Feia quatre setmanes de l’esquinç al turmell esquerre (com cada any a l’estiu) Finalment creuré que les xancles d’estiu no li van bé als meus peus…
    Podien fallar-ne moltíssimes coses: el turmell, la lumbar a la pujada (encara que havia pres mesures al gimnàs i feia setmanes que no hem feia mal), la esquena, la ment… (però havia descansat i menjat de conya tota la setmana anterior i la d’abans i ….).
    Tenia clar que arribaria la última.
    Sortida sorprenentment lenta y progressiva. Molta gent animant. Ens col•loquem “en fila india”. Què bonic veure a gairebé tothom des de darrera!
    Comença la pujada tot passat el primer poblet, on trobarem gent transmetin-te la seva alegria amb unes sorolloses i divertides botzines. Sense temps de treva la meva oïda esquerra es tapa i destapa sola…. Minuts desprès ja no es destapa… Segons desprès un fil de mucositat es queda i es desplaça del nas a l’oïda, de l’oïda al nas… Es quedà fix en algun moment de la pujada… potser al quilòmetre 2 o 3… No puc mantenir un ritme constant i hem consta ser-ne conscient del ritme que porto… Hem dona la sensació que la meva respiració i el pas no van alhora. No sento res més que la meva respiració i només respiro per la fosa nasal dreta. “Bé, Sonia, imagina que portes uns auriculars No puc!… No passa res, quan arribis al primer avituallament plegues”. Gairebé dalt ja començà a fer-me mal i els meus intents per destapar-lo fent-ne pressió ja no funcionaven “potser no funciona igual què com quan faig immersió? no ho sé! No! A l’aigua, quan pujo, no haig de fer res amb la compensació per l’oïda…”
    Dos caminants m’agafen gairebé dalt. Els ofereixo passar. No ho troben necessari “Ya estamos casi arriba!” Foto! Somriure malgrat el mal… “sabeis cuanta gente queda por subir?” pregunta el fotògraf. “Nadie! Somos los últimos!”, responen els caminats. “Val… hem rendeixo” Camino amb ells. Xerrem. Mirem l’entorn. Quant petits som!
    Tot de cop m’afluixa el mal d’oïda ❗ :?: Es destapa el nas i l’oïda fa “Puffff!” “Corre, Sonia, coooooorreeeeeeeee”.
    Desprès d’un pla fantàstic que hem recordava als dibuixos de la “Heidi” quan era petita, arribo al primer avituallament.
    – Eres la séptima mujer.
    Qué bien! Nunca había sido la séptima mujer!

    Hi ha corredors que ja marxen… i dues corredores! La noia dels bastons (com una moto anava amb els bastons aquells!), i Ella amb la seva parella. Ella hem mira. “Vamos!” Li diu a ell, agafant-li amb força el braç. Es fica ràpidament a la boca el menjar i engegà a córrer. Ell la segueix sense entendre gaire “que le pasa ahora?”. Jo prenc mig plàtan i una mica d’aigua. Els segueixo. Comença la baixada. Desconec com baixaré. M’estimo ser-ne prudent pel turmell i anar baixant seguint el ritme de la resta de gent. Ella anava davant. Ell l’anava indicant el ritme (sempre prudent) que havia de dur. A mida que la pendent es fa més forta Ella afluixa el ritme. Vaig molt forçada en aquest ritme. Freno massa i estic matxucant-me les cames. Buaaaa!!! Ella mira sovint enrere, potser controlant que ningú la passi?, tampoc el camí ho permet… “massa estret, no puc passar” Però comencem a anar massa a poc a poc…. S’amplia la baixada… “ara! Passo!…. Ahhhh molt millor! Quin plaer baixar a un ritme còmode!” Comença a acabar-se la baixada i…. m’equivoco de camí! Enrere! Ostres, una altra vegada m’haig de posar darrera!.
    Segon avituallament. Ella fa un glop ràpid d’aigua sense aturar-se. Ell veu aigua i agafa un plàtan. Ell no entén res. “Tiene prisa!” Li diu als voluntaris de l’avituallament. “pero dónde vas?” deia mentre corria per enxampar-la. Comença LA PUJADA “Revienta Chulos”. 200 metres. Bé, el nom ho diu tot. Un pas cada 3-4 segons. Aquesta “Chula” vos asseguro que rebentà. 🙄 Terrible 😈 Dolorós 😳 A punt de seure vaig estar! Però no volia perdre’ls de vista. Entrem en un sender estretet que gairebé permetia posar els peus un davant l’altre. “els haig de passar abans comenci la baixada”, però ella ja havia afluixat molt el pas i pujava també molt lentament. “disculpad, pero os paso, vale?” Perquè demano permís? No ho sé… Hem sabia greu, potser. Ella estava patint molt.
    Ella – Claro…. (mira de reüll) Jo…er! No termina ya la subida o qué????!!!!
    Ell – Tranquila. Es dificil dosificar… ya te dije que habia que ser prudente…

    Deixo de sentir-los i veure’ls. Em sorprèn veure com faig aquest últim “repecho” trotant i com els últims quilòmetres (o metres?), ja planers, surten a un ritme una mica superiors que els d’inici de la cursa… crec…
    A la arribada, molta gent esperant als corredors/es. Aplaudeixen als últims iguals que als primers…. Al menys així m’ho semblà a mi…. Aplaudeixen. Jo, com sempre, entro com si arribés la primera…. 61 de 71. 2h 39’. MAG-NI-FIC!!!!!!

    Per Ella era la seva primera cursa de muntanya… Admirable la seva força de voluntat i patiment.

    Lo millor: la gent. Com dic sempre, "Las personas entre la gente", las “migas con huevo frito”, el meló i el vi…. 8)

    Aquell d’Alcarras “que llegeix i no escriu”…. Boníssima cursa. Felicitats. Gràcies també per la companyia. On t’hi vas amagar? Et vaig perdre xerrant… Això que no coneixia ningú més que tu i en Samuel…

    Vaig aprendre moltíssim: la ment funcionà, el turmell donà una mica de guerra l’endemà i encara es queixa segons com li vull fer anar… L’oïda? Delicada amb l’aigua i la immersió…. Desconec què li passa… Bé, si que ho sé…. Queden restes d’una “otitis” de fa… 5,6,7,….molt temps, però ja ho diuen “lo que no mata….”. Mal proverbi…

    Aquesta va estar la meva primera cursa de muntanya. Encara que tinc la sensació de que això és no res comparat amb d’altres DE MUNTANYA DE VERITAT…. però tot arribarà, oi?

    Buena carrera, buenas sensaciones, buena comida, buena genta, buenas paredes… Magnífico fin de semana.

    Salut i petons… com no.

S'està mostrant 4 entrades - de la 1 a la 4 (d'un total de 4)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.