TRAILWALKER INTERMON OXFAM 2013 20-21 ABRIL
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Han arribat a Sant Feliu de Guixols a les 00,42 amb 14h 37’i han fet el lloc 18 per equips.
Encara queden 18 h de cursa per la resta.
ENHORABONA CAMPIONS i ara a sopar i a descansar.Moltes felicitats!!!
Ara esperem que Artur42ens facis una bona crònica i sobre tot, ens expliquis be les sensacions i emocions per que em sembla que més d’un dels que hem seguit aquest fil estem pensant en engrescar-nos per la propera edició.
Salut!!!
JordiEnhorabona a l’Artur, al seu equip i a tots els participants en aquesta “Trailwalker Intermon Oxfam”.
Aquest trail sembla una fórmula que combina amb encert repte personal, treball d’equip, solidaritat….
Sens dubte una gran aventura de la que molts ja estem desitjant llegir una crònica ben sucosa…
Salutacions.
Flicitats, equipo!
L’ any proper, ja sona algun equip de per aqui…
I hasta aqui puedo leer.
Força Vida!
Companys, moltes gràcies a tots pel suport i el seguiment.
Com molts de vosaltres sabeu arribava a aquesta Trailwalker amb molts dubtes, molt poc entrenament i una lesió sense acabar de curar.
Després de més de 14 hores de cursa només us puc dir que repetiria demà mateix…bé, deixe’m-ho en que repetiria.
A aquells que ja esteu meditant fer la TWK l’any que ve, endavant!
Els propers dies us deixaré una crònica; de moment us convido a gaudir de la que ha escrit el company Sebas Guim.No, si ja veig que al final seré l’últim a fer la crònica.
Us passo l’enllaç de la que ha escrit la Bea; una crack!!
Dues setmanes després de córrer la Trailwalker Intermon Oxfam 2013, em disposo a escriure quatre ratlles -que segons com seran 8 o 88- per explicar les meves sensacions i intentar animar als que esteu meditant participar en la pròxima edició.
Com molts de vosaltres sabeu, em presentava a la sortida d’Olot sense haver entrenat gens. M’havia lesionat a finals de febrer, per culpa d’una imprudència després de la cursa de Carnestoltes de Puigverd. Fins aquell dia havia anat fent, amb tirades llargues en companyia de Km’s0 que preparaven la marató de Barcelona. Tinc un gran record dels 38 quilòmetres que van caure el dia dels dos turons…
Però aquella acabaria sent l’última tirada llarga. La primera quinzena de març passaria entre les “pallisses” de l’Arnau -et dec bona part de la TWK- i sessions extraordinàries de gel per als dos genolls. Una ressonància magnètica a pocs dies de la marató de Barcelona confirmava que “no hi ha lesió estructural”. Aquesta frase del traumatòleg va ser suficient perquè prengués la decisió de provar-me a la marató. Necessitava saber el límit que em posaven els meus genolls. La resposta va arribar el 17 de febrer, en el km 25, quan vaig dir als meus germans que tiresin sense mi i vaig acabar la marató a estones caminant i altres al “trote cochinero”. Però la vaig acabar, i això em va convèncer que també acabaria la Trailwalker, per molt que la distància fos més del doble.Les seqüeles de la marató em van fer parar novament. Ultrasons, més gel, electroestimulació i, un cop més, les mans de l’Arnau, van fer el que van poder, que va ser molt. D’entrenament ni poc ni molt poc…gens, zero!. El descans es va trencar el 7 d’abril amb la participació a la Cursa dels Íbers -sorprenentment vaig aguantar poru bé- i, 7 dies abans de la TWK, amb la Transolianenca, també de muntanya, però un pèl més suau que els Íbers.
Amb aquest bagatge i molts dubtes em presentava a Olot el 22 d’abril amb els companys de l’equip Esport3:
Bea Garcia -ultraatleta consumada, que venia de fer el desert d’Atacama-; Sebas Guim, maratonià de 2h34′ que també portava molts dies inactiu per culpa d’una lesió, i Fernando Ferrer, muntanyenc que ja s’ha deixat veure per algun 7 mil, i que substituia a última hora el Jordi Soler, que se’ns havia lesionat a la marató de Barcelona i no es va recuperar a temps.
Rosa Fuentes i Eva Borràs eren el nostre equip d’assistència -IMPRESCINDIBLE en la Trailwalker- i també s’afegirien el mateix dia de la cursa la Paz i la Marta.I arrenquem!! Són les 10 del matí quan 270 equips ens posem em marxa amb la vista posada a Sant Feliu de Guíxols. El primer control el trobem a Sant Feliu de Pallerols -km 17- on carreguem els camelbak amb Isostar i mengem una mica de fruita. Sebas, que és el líder de l’equip -i què bé que ho va fer!!!- ens diu que anem ràpids, que no cal aturar-se tanta estona. Jo ni m’atreveixo a dir-li que ja fa uns quilòmetres que m’han començat a fer mal els genolls.
Al segon control -Km 31- a Amer, ja demano les cintes dels rotulians per protegir-me els genolls. Una taronja i un paracetamol fan la resta. Apa, som-hi, que aviat portarem un terç de cursa.
Deixem Amer admirant l’espectacularitat de l’antiga estació de trens i agraint el suport dels seus veïns. De fet, durant tot el recorregut de la Trailwalker, la gent viu amb passió la desfilada dels participants; una filera de formigues que canvia el paisatge per un dia.
El següent control el tenim a tocar; a només 7 kiilòmetres. Arribem a Anglés amb 38 a les cames i la necessitat de donar al cos alguna cosa més que fruita. Jo aposto per un plat de macarrons amb tonyina i una mica de síndria. Les “assistents”, que em coneixen, m’ofereixen un paquet de “Mikados” que devoro sense cap càrrec de consciència; sé que avui ho cremaré tot… De fet, al següent control, Bescanó -km 49- ja no hi devia quedar res d’aquella xocolata, ni dels macarrons. Pel que fa al beure, surto a 1,5 l per cada punt d’avituallament, i no me’n sobra ni gota. Ens al contrari, vaig haver de “gorrejar” de la motxilla del Sebas en alguna ocasió.
Direcció a Girona ens trobem el rètol de 50 quilòmetres. És l’equador de la cursa i, certament, un punt d’inflexió; un argument que mostrar-li al cap perquè vagi fent la feina on no hi arriben les cames; “va, que ja falta menys del que hem fet”.
Els peus m’avisen que al pavelló de Fontejau, a Girona, Km 56, necessitaran passar l’ITV. El servei de podologia és molt bo. Dos professionals es posen a reparar-me les butllofes. Jo que pensava: “si tinc els peus destroçats i falten 44 kilòmetres encara…!”. Però me’ls van deixar com a nous de trinca. Això sí, haver d’estar estirat a la llitera 20 minuts em va deixar molt apalancat, i el tram fins a Cassà de la Selva se’m va fer etern. Va ser el pitjor, sens dubte. Van ser 15,3 kms de donar voltes al cap buscant forces d’on no n’hi havia. Sort en vaig tenir dels companys, que m’anaven estirant, i de la ràdio, que em traslladava per tot el món: ara una “Pole” del Màrquez, ara un gol de l’Ozil, també una golejada del girona… Amb això, i una sobredosi de gominoles, en vaig tenir prou per arribar al kilòmetre 71,3. Aquí es va produir l’autèntic punt d’infelxió. A Cassà de a Selva es va produir el miracle. Arribava “tieso” a l’avituallament i, després de 3 brous, una taronja i, sobretot, un sensacional arrós bullit amb oli d’oliva, va sortir d’aquell pavelló poliesportiu municipal un home nou. Era com si els 71 kilòmetres que portava a les esquenes m’haguessin fet pessigolles; com si haguèssim fet el trajecte en algun d’aquells trens que anys enrere fumejava lliscant per aquelles vies que el pas del temps ha pintat de verd.
Amb la moral pels núvols i el Barça empatant a zero amb el Llevant, enfilem els últims 29 kilòmetres de la Tailwalker: un passeig, vaja…
Armats amb el frontal, l’equip roda compacte. Només ens sobra optimisme, que no es poc. Les forces… totes al cap. Ja som a Llagostera -Km 80- un poble desert a l’hora que hi passem nosaltres. Juga el Barça i allà també és el primer. No ens importa gens, nosaltres acabem de ser testimonis de com el sol li donava el relleu a la lluna en un espectacle impagable que,per ell mateix, ja val aquesta Trailwalker.
Seguim avançant per la ja negra nit amb un ritme constant; sense deixar de passar equips i sense que ningú no ens avanci a nosaltres. Aquesta petita vanitat també ens alimenta. És la prova que hem fet bé les coses; que hem anat de menys a més. Que acabarem sencers. Que ja ho tenim!!!! Que som a Santa Cristina d’Aro. Que només falten 9 kilòmetres!!! Responc l’últim Whatsapp a les persones que m’han anat donant suport durant la cursa; agraeixo també la col.laboració especial del Cargol, que va transmetent la cursa pel fórum de Km0 Ponent, i em cruspeixo una taronja sabent que no m’arribarà a la panxa. En aquell punt del recorregut ja surto a una gominola cada dos kilòmetres; tot el combustible que entra, s’evapora en qüestió de segons. Tant li poses al cos, tant podràs aguantar dempeus.
En aquest últim tram comptem amb la companyia del Jordi Soler -el membre de l’equip que havia caigut de la convocatòria per lesió- . Ell ens va marcant el camí, però és la il.lusio la que corre per nosaltres. És com si la proximitat de l’arribada ens xuclés; com si Sant Feliu de Guíxols tingués un magnetisme descomunal i nosaltres fóssim figures de ferro. Així ens sentim quan, després de 14 hores i 38 minuts, pasem agafats de la mà per sota de la pancarta d’arribada i ens abracem emocionats als altres membres de l’equip. Són dos quarts d’una de la nit, la mar ens saluda des de la distància quan pugem al podi de la Trailwalker com el 18è equip.Va ser tran extraordinari que podria estar escribint 100 dies; però volia fer tantes línies com kilòmetres… i aquesta és la 100.
…Per cert, el Barça va acabar marcant; però res comparat amb el fet d’acabar una Trailwalker
No us ho penseu; hi heu d’anar.Moltes gràcies a l’equip i a la gent que ens ha donat suport en aquesta aventura, especialment a l’Aureli -“Lo Marraco”- que va ser el primer a donar el pas.
Salut!
Tremendo Artur42!!!!!
Felicitats a tu i a tot l’equip!!!!
Crònica maca i molt emocionant!!!
Però….. vols dir que no vas agafar pes després de tot el que vas menjar???
Una abraçada i……. algú s’anima per l’any vinent? :side: :side:
Molt bé Artur! La veritat es que provoques enveja, igual algú s’ anima. Bona cronica, si senyor.
Felicitats i… Elmuro, no vagis de modest, que tu ets dels que pot segur. Ho ha fet l’ Artur!
Força Vida
cargol ha escrit:
Quote:Enhorabona Artur42, algú s’anima a formar un equip KM0 per l’any que ve?
Salut i milles.
AbelSembla ser que alguna cosa hay…
Els equips només son de 4.Força Vida!
Moltes gràcies a tots pels comentaris i, sobretot, per haver tingut paciència per llegir la crònica.
La veritat és que no hi ha dia que no em vingui al cap l’experiència viscuda. Per això m’atreveixo a insitir que no us ho penseu i aneu preparant l’equip -o els equips- per a l’any que ve.
Si us puc servir d’alguna cosa, ja sabeu…
Companys, si esteu pensant participar en la pròxima edició de la Trailwalker, o simplement teniu curiositat sobre com es viu la cursa per dins, us convido a veure aquest reportatge.
Gaudiu-lohttp://www.esport3.cat/video/4633037/poliesportiu/Equip-Esport3-a-la-Trailwalker-2013
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.