Síndrome post-marató??? Dubte...
- This topic is empty.
-
Entrades
-
Bones,
Em fa una mica de cosa escriure això, però m’agradaria que algú que hi hagués passat o entengui del tema m’ajudi.
Fa dies, des que vaig fer la marató de sant sebastià, que he perdut una mica la motivació per córrer. El meu ritme de vida ha pujat, tinc molta més feina i hi he de dedicar més hores, cursets,… i quan surto a córrer, tinc pressa per acabar sempre, i això mai m’havia passat. Estic tota l’estona pensant en el que hauré de fer després, miro el crono,…
A Sitges vaig fer 1:32, que no està lluny de 1:31 que tinc com a marca personal, però tot i això, em sento fatal, pesat, amb alguna molèstia o altra al bessó, quadriceps, panxa… negatiu sempre.
Ara em toca la marató de barcelona, i la veritat és que ara mateix si m’hi hagués d’apuntar no ho faria, no en tinc ganes, però ja ho vaig fer. Aquest cap de setmana tots heu quedat per fer una tirada llarga, 30km, abans ho feia bé, en tenia ganes, ara mateix m’hi veig incapàs, l’altre dia ja vaig patir per fer-ne 25.
Sé que no estic tant malament, que tot és mental barrejat amb una mica d’estrés.
No pretenc que això sigui un consultori sentimental ni molt menys, prou que em costa transmetre tot això, però agrariria algun consell: no sé si he de parar, o seguir i buscar millors sensacions,…El cas és que em sento buit, fa dies que em dura i em preocupa.
Merci per la comprensió.Sé que no estic tant malament, que tot és mental barrejat amb una mica d’estrés.
Amic Pitit!
S’han ajuntat dos coses
a) passat Donosti, el tema motivació ha decaigut. Antes lluitaves per ser maratonià, i ara ja ho ets… i de per vida!
b) la teva nova destinació laboral et fa estar molt més pendent de la feina. Adés la deixaves a l’oficina, i ara te l’endús a sobre…Els entrenaments et surten (que un dia no hagi anat bé, no vol dir res), els temps en cursa, tot i entrenar menys i amb menor qualitat, també surten.
No res home! Ajustar els bioritmes al nou ritme de vida i llestos! I si vols una bona motivació… com no acabis per devant meu a Barcelona… TE LA TALLO!
En parlem el pròxim dia, tot entrenant una estona?
PD: jo ahir vaig fer figa… i el que havia de ser un 10de1000 va acabar essent un 4de1000igràcies…
PD2: A Barcelona, a disfrutar!!!!!!!
Bon vespre,
Deixa-ho, no t’obliguis, tot això és normal. Descansa del tot, i si et ve de gust fas alguna cursa al ritme que sigui. D’aquí a quinze dies hi tornes i tindràs el cap net i el cos com nou, la forma no es perd així com així.
Au, fins aviat!
Benvolgut Pitit.
No ens coneixem molt…..però si el suficient com per a saber que ets un gran Km0 i que tens per davant un futur com atleta popular realment espectacular.
Obrir aquest fil amb la teva reflexió tan sincera , demanant consell….però també compartint amb tots nosaltres els teus dubtes i la teva preocupació….em fa pensar que, a més, ets una gran persona i un molt digne company.
Des de la meva ignorància et diria que no t’has de preocupar excessivament…..relaxar-se una mica….deixar que passin els dies amb una certa tranquil.litat….invertir una mica en un mateix…. sempre acaba donant bons resultats.
Ànim company! Barcelona pot ser una festa……diuen que aquest any la primavera vindrà més aviat que mai…..i com ja t’he dit abans…..estic segur que d’aquí a poc temps gaudiràs d’unes experiències atlètiques d’allò més increïbles….Pura enveja et tinc !
Salutacions.
p.d.// Andale, Andale….Arriba, Arriba….iiiiipppppaaaaa!!!!!!
Ei Pitit, jo vaig passar per una cosa similar desprès de la meva primera maratò a bcn.Vaig estar quasi 2 mesos sense correr gaire.Entre unes molesties al genoll , i una motivaciò molt baixa no sortia gaire.Fer una maratò era una de les meves il-lusions desde petit , i al fer-la va ser com si ja ho hagues fet tot.Jo era dels que deia que ja no en tornaria a fer més , i ja veus si Deu vol d’aqui un mès a Valencia.Una de les millors coses que ens pot passar , es gaudir fent esport.Si en aquests moments , a tu et costa una mica , com diu el gran Crit , que d’això n’enten molt , potser s’ha de fer una mica de neteja i relaxar uns dies.Jo una de les coses que em va molt bé de tant en tant , es anar variant d’esport.Bici , piscina , caminades ,etc.Trencar una mica la monotonia.L’altra es ajudar-te de la gent per fer els entrenaments.Sortir sol , a vegades costa , en canvi si ho fas amb amics o amb d’altra gent , la cosa es fa més agradable!
Anims que estic convençut que poc a poc tornaràs a gaudir de l’esport , i nosaltres gaudirem de veuret practicar-lo a tu!
No sabria donar un consell per un tema com aquest, però ho entenc perfectament.
Lo curiós del cas és que m’ha passat un parell de vegades una cosa semblant i totes dues ha anat acompanyada d’una lesió en forma de contractura al bessó. Ara mateix no sé si la lesió és causa o efecte, si acabo decaigut per estar lesionat o bé acabo lesionat per estar decaigut.
Em va passar l’any passat precisament també després de Donosti i enguany, per les mateixes dates, però segurament originat per les males sensacions a Mollerussa, la manca d’objectius concrets, la feina, la crisi, la manca de temps…
He afluixat uns dies, obligat per la contractura i la feina, i també he reflexionat una mica sobre el que ha de ser per mi la practica d’aquest esport.
El primer que faig és fer memòria del que era capaç de fer fa un any, molt menys que ara i en canvi em semblava fantàstic. O fa dos anys quan era incapaç de rodar 5 minuts seguits i pesava… ufff! :whistle:
A mi m’ha ajudat molt trobar companys al Km0 amb qui compartir entrenaments. Resulta que soc un corredor social. El dia que el meu entrenament és collonut és el dia que al company que tinc al costat li ha anat bé.
M’he d’oblidar de les preses, de les marques, de l’orgull de millorar sempre, ja arribarà el que tingui que arribar. Com diu l’Homedferro, si avui no puc acabar l’entrenament que tenia previst, no passa res o com diu el Crit, si cal parar uns dies tampoc passa res, no es perd gran cosa. Que pot significar? Que a Borges no pugui baixar de 45? Coi, tampoc és un problema! Anar a 5 també és molt agradable.
Per mi és un privilegi poder sortir a córrer i m’agradaria poder fer-ho durant molt de temps, de manera que tinc que trobar l’equilibri entre el sacrifici i la satisfacció. Això és lo complicat, ho entenc.
Fa uns dies estava força decaigut i també vaig demanar “consell”. Ara per mi l’objectiu és Barcelona, però tranquil, sense l’ambició de fer la marca de la meva vida. Em preparo per aguantar la cursa i per arribar a meta sencer, satisfet i en companyia d’un grup d’amics increible, un grup de gent que simplement sortim a córrer. Aquest és l’objectiu més ambiciós que em podria plantejar. Pitit si vols pujar a la barqueta, et fem un lloc.
Un consell: no facis cas de cap consell*
*frase amb trampa 👿
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.