[Jordi]

Avui he fet un tast d’un altre món, totalment diferent de les carreres de 10 quilometrets plans: les serres malparides. I realment, val la pena.

Ens hem aixecat a les 5 del matí per poder anar amb calma de Balaguer a Cellera de Ter, allà al costat mateix. Enmig, l’eix en obres, uns paissatges insuperables i anar ficant cafeïna i sucre al cos. Jo ja temia, però quan he arribat i he alçat la mirada, i he vist al bitxo aquell… hehe. Però ja començat calia acabar. Un altre cop d’ull i he pogut veure l’alt nivell físic de tots els 150 inscrits. I hem començat, molt hihi-haha i un quilòmetre i mig (sàviament m’he posat cap al final a la línia de sortida) més tard de pujada, la gent ja ha començat a frenar i a caminar molts. I fot-li cap amunt, que no s’acaba mai. Pujades contínues i de tant en tant un pla per poder recuperar-se i accelerar una mica. Un mal bestial de bessons, quàdriceps i després femoral. Fins al km 10, al cim. Amb els llavis tacats de xocolata mig mastegada. :laugh: I llavors, la baixada, primer una de terra fina-pols, culades a sac contra el terra però res de greu. D’altres no han tingut tanta sort, m’han parlat d’un braç trencat i varis llavis partits I després una altra baixada més suau i ferma, que donava gust potejar a tota velocitat tot calculant l’angle ideal pel turmell en 0,1 segons. Encara he pogut avançar algú i tot :laugh: Un turmell quasi torçat, una rampa poc abans d’acabar, i la dolça meta. Mal, mal, agulletes, mal, rèflex, mal, alegria infinita, superació, límits empesos.

No tornar-hi d’aquí a un any serà impossible. :laugh:

[Autor]

Entrades