Per què les dones de l'Estat no corren maratons?
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
.
Article sobre la participació de dones a la marató, publicat avui al diari el 9 esportiu.A l’autor li ve de gust compartir-ho.
Al bon amic autor d’aquest article sempre se li ha traspuat una clara preocupació per l’igualtat home-dona, especialment en el camp del córrer.
No resoldrem res parlant-ne (si és que s’ha de resoldre alguna cosa !) però està bé que ho fem, això: parlar. Entenc que el bon amic té ganes de parlar-ne, i ha apuntat pràcticament totes les idees possibles al respecte en poques ratlles.
Entenc que en vint-i-cinc anys, posem com a espai prou ampli en el temps, els suposats rols “home-dona” han canviat molt substancialment cap a la veritable igualtat. És un fet… però molt lent com a canvi real i prou consolidat generalment. És tan un fet això com que la dona continua carregant encara gran part (massa part) de responsabilitat en tasques que li manlleven temps per dedicar-se al seu propi oci personal.
En altres paraules, això ja ho havies dit tu mateix, Pucurull.
A veure, jo de sempre he admirat les dones corredores “populars”, participin en curses o no, atenent als condicionants socials en contra que encara entenc tenen. La menstruació és un altre condicionant físic fort en contra ? No sé, alguna corredora ens podria il·lustrar al respecte…
També sembla evident que en general no són tan fortes físicament com els homes però sí molt més resistents a l’esforç continuat, i això és idoni amb un bon entrenament per afrontar no només sense problemes una marató sinó com per plantejar-se objectius ambiciosos.
Dit això, m’agradaria saber alguna cosa més del “fenòmen Portland” (més dones que homes en una marató). Algun incentiu especial, potser ?
Idees… difuses… meves. Les vostres ?
.
En efecte, Albert, la qüestió de la dona i el córrer m’interessa molt.La meva dona i la meva filla van ser maratonianes (si es pot dir “van ser”, perquè se’n és sempre), i me’n he preocupat sempre. M’agradaria que el percentatge de maratonianes creixés com en altres llocs del planeta. I creix a Casa Nostra, però molt poc. Aquesta és la realitat. I, per descomptat, no crec que sigui per culpa d’elles.
Respecte del major nombre de dones que d’homes a la marató Portland, no és d’estranyar. No és l’única marató d’Estats Units que n’hi ha més.
San Diego: Finishers:4722, Males – 2249 , Females – 2473
Jacksonville: Finishers:1793, Males – 686 , Females – 1107
No és d’estranyar perquè la mitjana de participació de les dones a totes les maratons d’Estats Units (gairebé 700) és del 41% segons aquest interessant anuari:
http://www.runningusa.org/node/82755#82756
On s’observa el creixement espectacular de la proporció de dones des del 1980 al 2005, tot i que estancat en el 41% els darrers anys.
Moltes gràcies per haver llegit l’article i fer el comentari, Albert.
Miquel
.
Es podrien dir més coses sobre les causes per les quals hi ha poques maratonianes a Espanya en comparació a altres països.Una d’elles és la de que l’atletisme femení va estar prohibit pel règim franquista durant 20 anys, després de la guerra, entre el 1941 i el 1960.
Es a dir que, mentre a Anglaterra i a Estats Units, per exemple, les primeres dones que varen participar en una marató va ser el 1926 i el 1959 respectivament, aquí no va ser fins l’any 1977, i a França, on va còrrer una marató una espanyola, la basca Lourdes Gabarain.
No és d’estranyar, doncs, les diferències de les proporcions Home/Dona amb les estrangeres, per una cosa i una altra.
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.