[MALUAL]

Bones, companys:
Vet aquí que fa uns mesos, tres matrimonis estàvem gaudint del típic dinar de diumenge. Elles, de la incipient fornada de corredores, van comentar que havien sentit que a Bilbao es fèia una cursa que es dèia “Pirata” de 7.5 km. I clar, l’excusa del córrer per passar un cap de setmana fora era boníssima. No va caler parlar massa per formalitzar la inscripció en acabar els postres. Els “homenots” veient que es corria alhora la Marató i la Mitja Marató ens vam apuntar a la segona.
Però tenia que arribar el dolent del conte: la fascitis plantar que des del juny tinc com a companya i encara ara.
Bé, tot estava pagat i encara que els meus kilòmetres a l’últim mes havien estat “0” cap allà que hi vam anar.
Després d’uns “pintxos” i unes canyes (la cursa era noctura, havia temps de fer.ho), migdiadeta i cap a la sortida. En el meu cas no tenia ni idea de què fària. De fet dies enrerre havia trucat a l’organització per demanar el canvi de la Mitja a la Cursa Pirata però m’havien dit que no perquè hi hauria uns controls molt exhaustius a les entrades dels calaixos i no em deixariem. De fet, crec que desitjava aquesta resposta.
Aixi que amb el criteri mèdic de “ni se t’acudeixi córrer la mitja marató” (o no? ) em vaig plantar a la sortida. Tenia molt estudiat el recorregut per poder-me retirar en diversos punts prop de la meta. I comencen els desastres. Controls exhaustius, van dir?. Allò era “Can Fanga”. Tothom campant al seu aire per un únic espai sense cap calaix i sense cap control. De fet, no savíem ni on anar. Mirant molt acuradament hi havia un cartellet clavat a una tanca amb el rètol “dorsales narajas, lilas…” (en funció del temps ficat a la inscripció). Però res més. Al meu voltant pitralls de tots colors. Apa, a córrer.
Jo anava amb un company que vaig perdre abans del km. 1. I no pel ritme, no. Fins al km. 5 es va formar un embús tal que teníem que caminar puntualment. Un carrer molt estret inclosa la vorera, fosc, amb conos i tanques per dividir els dos carrils que van fer que més d’un anés per terra (per l’altre ja baixaven els primers). A l’organització li devien pitar les oïdes.
Poc després de sortir d’aquest tram, de sobte ens ajuntem amb els de la cursa Pirata en una avinguda dividida en dos (de puja i baixa)i estreta. Torna a quasi parar i busca’t la vida per passar. Desesperant. Va haver una estona en que pensava que m’havia equivocat de recorregut i tot.
Cal al 12 la cosa es comença a normalitzar, i vaig fent gaudint del simple fet de córrer que fèia un mes que no podia. Encara van continuar els desastres degut al recorregut: gent corrent en paral.lel que t’impedia passar (alguna em vaig tenir amb algun impresentable), les llebres de la marató amb tota la colla al voltant que fèia molt difícil avançar…i això suma-li els gots amb “essència” d’aigua que et donaven. Tant costa emplenar-los…
La vaig acabar, sí. Molt content. No m’ho esperava pas, la veritat. El temps era el de menys, obviament, perquè per mi era un primer entrenament i en cap moment vaig mirar el rellotge (1h 49′).
Encara quedava una sorpresa: la mateixa medalla “finisher” per tothom, inclosos el de la cursa Pirata (la samarreta també la mateixa). Ho sento, però això és una ofensa pels que corren la marató… i grossa.
Tres dies de coixera em van recordar que potser no l’havia d’haver fet. Però els corredors som irracionals, al menys jo. Algú de per aquí, molt savi i que fa anar les agulles com ningú, em va dir: “t’entenc”. Gràcies.
No volia pas que em sortís una crònica. Més que res volia fer-vos coneixedors de lo desatrós que ha estat aquesta cursa i és una opinió generalitzada inclús pels bilbains. Crec que han de millorar molt o perdran molts corredors. Jo no tornaré. Una llàstima perquè la ciutat i l’ambient és genial.
Ens veiem a la Mitja de Lleida?. Estic fatal.
Salut.

Robert

[Autor]

Entrades