Marató d'Estocolm

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #3521
    Avatar
    Jordi Llaberia
    Participant

    Havia fet la inscripció, havia reservat l’allotjament i comprat els vols bastant temps enrrera, però mai vaig creure que podria acabar la martó d’Estocolm. Una lesió que va costar diagnosticar i que ara no explicaré per no avorrir-nos i un lleu problema de salut despres, quan ja recomençava a entrenar em van fer impossible seguir la preparació com Déu mana. Malgrat això vaig anar-hi igualment; els diners ja estaven gastats i la ciutat bé s’ho valia. Si més no em vestiria amb el ritual d’un torero i intentaria córrer almenys la meitat.
    Estocolm la conformen unes quinze illes a cavall del llac Malaren i el mar Adriàtic. A l’estiu és difícil distingir si l’aigua que volta l’illa on ets és dolça o salada. A l’hivern és facil; l’aigua dolça del llac es glaça i la gent hi camina com si re. Bé, així que és facil suposar que el circuït ha de ser ben amè per tal com salta d’una illa a l’altra entre ponts i passarel.les. Realment és així. Aquesta marató és la més gran del nord d’Europa, enguany -35ena edició- diuen que tenen uns vint-i-un mil inscrits.
    Quan arribo i un cop pres l’allotjament vaig a buscar el pitrall i la bossa de corredor a un camp d’entranament vora l’estadi olímpic. Dins la bossa hi posen un impermeable d’emergència, l’aigua inevitable i poca cosa més. La bossa en sí fa patxoca, és la que servirà demà per deixar-la a la consigna. La fira del corredor és bastant limitada i gairebè monopolitzada per la marca Asics. També hi ha gels, massatgistes i l’obligada invitació a pasta. Em menjo la pasta una mica per curiositat i perque Suècia és cara i no s’ha de desaprofitar res. Els macarrons són un pèl durs ( amb el “dente” s’han passat ) i la salsa és tant estranya com quilòmetres som lluny de casa. Quasi me l’acabo, però. I com que aquí ja no hi fem res torno cap al centre a passejar i esperar l’hora de dormir.
    A les dues de la nit em desperto i miro per la finestra, malgrat l’hora no acaba de fer-se fosc, el cel té un color de llet aigualida. Aquestes nits del solstici en diuen les nits blanques. Mentre m’adormo penso que demà, durant la cursa, potser farà calor; després d’una nit que no és nit; del sol que surt passat les quatre i que la sortida és a les dotze del migdia…
    Un cop he esmorzat agafo el metro i vaig cap a la zona de sortida. El temps és clar però un pèl llaganyós, diuen que potser plourà. Segons m’apropo vaig veient més i més corredors amb la bossa blava a l’esquena. Al mateix lloc on ahir vaig recollir el pitrall hi ha uns envelats que fan de vestidors. Els corredors fan les seves rutines: vaselina, estiraments, imperdibles, mitjons, gels, GPS’s i olor de Reflex. Després de tots els tràmits encara em sobra un munt de temps, com sempre. Començo a pensar que no val la pena desaprofitar l’oportunitat d’acabar-la encara que sigui a ritme “comolocomo” com diem al Km 0.
    Tots els atletes anem escalfant i ens anem dirigint als calaixos molt ben organitzats on fins i tot a les vores s’hi ofereixen vasos d’aigua per beure. Així, com sol passar, ens anem estrenyent i el desfici per córrer va augmentant. Se sent una pressió a punt d’axplotar, de vitalitat i de juventut. D’una juventut compartida per corredors de totes les edats ( bé això ha quedat una mica cursi, però ho deixaré ). Quan falten cinc minuts se sent ben fort: “Sweet Caroline Good times never seemed so good I’ve been inclined To believe they never would”. Fa temps que no sento el Neil Diamond i hi queda bé, els corredors salten i canten entusiasmats. La gent està tant contenta que si posessin “Baixant de la font del gat…” no la cantarien, és clar, però sí que ballarien.
    D’un tret la martó comença i gradualment anem agafant velocitat. En travessar l’alfombra ja podem córrer a gust. Ara és aquell moment quan la marató com a concepte ha desaparegut, tot allò imaginat mesos enrera, preparat més o menys s’esvaeix. Aquell pensament tant gran, tant complert que teníem al cap ha esdevingut una realitat tant tangible i tant petita com són les nostres percepcions. I ara és l’espai que ocupem un metre davant-darrera i banda i banda, un pas rera l’altre. Coses petites i concretes que fan el que som.
    Els primers quilòmetres són per desentumir, fa mal aquí fa mal allà, després passa. I quan passa comença allò que se’n diu l’infinit indiferent, que no sents cap limitació i que la ment es sent capaç de córrer per sempre més. I penses “si ara vaig bé fent això, mentre faci això, sempre aniré bé, no?”. Doncs no, al quilòmetre vint-i dos la lògica falla i allò que no volies reconèixer t’està passant, començo a anar fotut. Però puc anar.
    Un punt complicat pel desnivell, però alhora bonic de veure és la pujada al pont Vasterbron que es fa dues vegades. Quan passo el primer cop veig el rétol “Km9” de color blau que té un caire simpàtic, agradable, però modest com el saldo de la llibreta d’estalvis. A la vora mateix, però el “Km34” se m’apareix amenaçador, monstruós, implacable com la suma d’un gran deute. Si m’hi fixo gaire més em desmaiaré.
    Comença lleument a ploure també i anirà augmentant fins al final. Malgrat això déu n’hi do quants estocolmesos han sortit de casa a animar: “Heja! Heja!”. Una parella d’espectadors, malgrat la pluja, seu a terra sobre l’herba aixoplugada amb un petit paraigua. Aquests nòrdics s’han adaptat en aquests indrets com la molsa. Per altra part no havia vist mai tanta animació musical, gairebé cada cinc quilòmetres hi ha algun grup de música en viu, fins i tot, a vegades coreografies de samba brasilera. A les terrasses dels hotels més elegants hi han instal.lat terrasses amb discjokeis proveïs de potents equips de sò. Per altra banda l’avituallament és correcte, vasos d’aigua, beguda energètica, brou i cafè als darera quilòmetres. En un punt del parc Djurgarden donaven cogombres amb vinagre, qué estrany, no?
    Amb això que la cursa va anant. Com més a prop de la meta més fotut i també més il.lusionat. Ara ja crec que l’acabaré, amb quatre hores però l’acabaré. Passat el quaranta dos entrem a l’estadi i l’ambient és sensacional, amb molt públic animant, megafonia que no entenc i una pantalla gegant amb els noms dels atletes que anem entrant. Quan veig la pantalla he fet tard i el meu nom ha desaparegut. Quan creuo la meta que no pensava assolir en un instant tots els dubtes i sofriments es tornen plaer i satisfacció Aquest contrast tant sobtat entre el sofriment i el plaer deu produïr adicció. Un noiet em penja una medalla amb el perfil de la ciutat gravat, molt bonica per cert. I això, que quan he creuat la meta ja sé que molts ja havíen arribat, com jo hauria si hagués estat la personeta que era un any enrera. Tant se val, però. Molts altres travessarien l’arribada després. Tots, però hem corregut junts.
    I per acabar voldria dir-vos que la marató d’Estocolm n’és una que val molt la pena, enguany l’han acabada 15600 corredors i per tant és de les cinc grans d’Europa. No és per fer marca doncs hi ha moltes pujadetes, l’altímetre, per exemple em va marcar 185 metres positius que crec que és bastant. Però per altra part la ciutat és preciosa i el recorregut per carrers, avingudes, parcs i ponts és molt distret.
    Jordi Llaberia

    #35805
    Avatar
    albertbo
    Participant

    Delícia de crònica !

    Escrius molt bé, Jordillab, i a més et felicito per haver dut a terme sense aparents grans dificultats una empresa que pel que havies dit semblava inabastable.

    #35806
    Avatar
    Ash
    Participant

    Enhorabona tan per la cursa com per la crónica. Es una marató que tinc en ment intentar fer-la quan sigui possible i després de llegir-te encara ho tinc més clar.

    Salut!

    #35812
    Avatar
    Enric
    Moderador

    Molt bona, Jordillab. Gràcies!

    #35814
    Avatar
    homedferro
    Gestor de comptes

    Epa!

    Enhorabona Jordillab!

    Ho fas amb facilitat… i a per una altra!

    extraordinari!

    #35815
    alexriu
    alexriu
    Moderador

    Molt bona crònica Jordi. Felicitats.

    #35816
    By Keds
    By Keds
    Participant

    Enhorabona Jordi !

    …i moltes gracies per una crònica….EXCEL·LENT !!! :)

    #35818
    Avatar
    cargol
    Participant

    Jordillab bona cursa i millor crònica, en la que ens has fet recordar la màgia especial que té la marató.
    L’apuntarem per a la colecció.
    Salut i milles.
    Abel

    #35819
    Avatar
    Noerunner
    Participant

    Felicitats Jordi!!

    m’ha agradat molt la crònica i la manera com expliques la teva experiència.

    #35820
    Avatar
    Elmuro
    Participant

    ;) Enhorabona!!

    #35824
    caragolet
    caragolet
    Participant

    Ei, Jordi ! Llisca la ploma igual que les cames,…. Felicitats per segona vegada !;)

    #35944
    Avatar
    Joan Marsans
    Participant

    Molt bona crònica.
    M’has fet recordar….
    Jo també hi vaig ser.
    A Helsinki encara donen més cogombres que a Estocolm.
    És a mitjans d’agost, una marató també molt recomanable.

S'està mostrant 12 entrades - de la 1 a la 12 (d'un total de 12)

El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.