Marató de las Tucas 25/07/2015

  • Autor
    Entrades
  • #40111
    Avatar
    Artur42
    Participant

    Bonessss! han passat molts dies, setmanes, mesos i, fins i tot, diria que algun any des que no escrivia en aquest fòrum; però el meu debut en marató de muntanya -i també el “pesat” de l’Homedeferro, que m’ha apretat, em fan perdre l’antiguitat.

    Voy pallà:

    Resulta que aquest any tenia decidit córrer la Zegama. Recordo que quan arrencava això del Km0 Ponent, el Crit em va comentar que Zegama era la Meca de les maratons de muntanya -“un dia l’has de fer”, em deia-. En aquell moment vaig pensar que difícilment la faria, però va quedar una petita porta oberta que s’havia d’obrir aquest 2015. Amb dorsal assignat -amb el que costa un pitral de la Zegama- al Barça no se li va ocórrer una altra cosa que anar a guanyar la Lliga al Vicente Calderón…el dia de la Zegama!!!!! Suposo que algú se n’alegraria que truqués a l’organització per comunicar que alliberava el dorsal.

    Com que havia estat entrenant força, vaig decidir allargar la forma i buscar un altre objectiu per no llançar la feina per la finestra, i, que coi!, perquè tenia ganes de marató de muntanya. Així que el següent objectiu va ser la Marató de Las Tucas, que s’inclou en el programa de la Gran Trail Aneto-Posets. Això sí, no vaig respirar fins que el Bartomeu va dir que les eleccions serien el 18 de juliol, no pas el 25 com estava previst inicialment.

    I arriba el gran dia. Ambientàs a l’avinguda de Los Tilos de Benasc, on, a les 9 del matí, un miler de corredors afrontàvem els 42 quilòmetres amb els corresponents 2.500 metres positius.

    Com que no tinc cap experiència en aquesta mena de curses, em plantejo la marató per etapes. La primera fins al refugi d’Estós, a uns 12,5 quilòmetres de la sortida; en aquell punt calculo que ja hem pujat uns 700 metres, però ho porto bé perquè no he forçat el ritme en cap moment (1h41). Avituallament “a lo grande”, bidons plens… i cap al segon objectiu, el coll de la Plana (2.708m), el punt més alt de la marató, on s’arriba després d’haver recorregut 20 quilòmetres i haver pujat 2.000 metres d’altitud. Però sobretot s’arriba després d’haver vist uns paisatges increïbles, omplint una vegada i una altra els bidons als -Ibones- estanys que sovintegen a la zona, i que ofereixen una aigua miraculosa, però que esdevé una autèntica “Venganza de Moctezuma” per als estómacs més urbanites.

    Enfilo el descens cap al refugi Ángel Orús -tercera etapa- sabent -o pensant- que el pitjor ja ha passat. L’eufòria em fa anar més ràpid del compte en baixades molt tècniques a les quals no estic massa acostumat. Això es tradueix en un parell de caigudes, que afortunadament no van més enllà del cop del moment i algun record a la pell que encara conservo.

    Al refugi faig balanç i veig que -només- portem 25 quilòmetres. Menjo força i bec encara més. Platans amb Nocilla, meló, Coca Cola, brou, aigua… Bateries a tope per enfilar el descens cap a Eriste -quarta etapa-. En la baixada m’ho passo pipa, tot i que les pluges del dia anterior han deixat algunes zones força lliscoses i compro números per alguna “nata” considerable. Per sort només em toca la “pedrea”, però em trobo pel camí a més d’un que li ha tocat la “grossa” i ha de plegar.

    En la baixada he trobat un noi de Pamplona que va a un ritme còmode y fem equip; “soc de Pamplona, però parlo català; una mica”, em diu quan sap que sóc de Lleida. Anem xerrant fins a Eriste, on ens ofereixen l’últim avituallament abans de l’arribada. M’animo pensant que només falten 9 quilòmetres; la meitat de baixada… així que només prenc uns fruits secs i una mica de beguda isotònica -ERROR!!!- Si la meitat que queda és coll avall, l’altra meitat serà coll amunt, oi?. Doncs sí, en 4,5 quilòmetres hem de pujar 500 metres, fins a l’estació de Cerler, i a les 14:30 de la tarda ja comença a fer una mica de “caloret faller”. Un “gel de la muerte” em salva la vida a mitja pujada, pèrò el David -l’amic navarrès- ha punxat força i s’asseu a descansar. Jo vaig fent i, quan arribo a Cerler, una mànega d’aigua a tota pressió em fa pujar al cel. Ara sí, ara tot baixada fins a Benasc. Més content que un ginjol, amb forces per avançar uns quants corredors, i desafiant les amenaces de rampa dels meus tibials, em presento als carrers de Benasc eufòric i admirat per l’ambientàs que regna al poble. Des de la primera casa fins a la línia d’arribada -on accedeixes a través d’una magnífica catifa vermella, sembrada de nens que et volen xocar la mà- tot són emocions que em costa descriure y que difícilment trobaré en una cursa que no estigui vinculada a la muntanya. Desitjo que el 2016, aquestes sensacions arribin a la Zegama… amb permís del Barça.

    Salut

S'està mostrant 1 entrada (d'un total de 1)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.