[Pucurull]

S’està parlant molt, i amb raó, del que han fet moltes persones per aconseguir que els negres tinguessin a Estats Units els mateixos drets que els blancs, la qual cosa ha contribuït decisivament a aplanar el camí del que ha assolit l’Obama ahir.

La llista és extensíssima i els personatges que ho han fet -de sobres coneguts alguns perquè han passat a la història- pertanyen a diversos àmbits.

I en aquest sentit, en aquest fil, i a mode de reconeixement, voldria fer esment dels esportistes negres que han estat pioners en la lluita pels esmentats drets. He buscat documentació, i he vist que les dificultats per les que van passar van ser més que colossals.

També van ser molts i de diversos esports, però destacaré els que em resulten més propers per afinitats: els d’atletisme i els del bàsquet.

Atletisme. En el podi dels Jocs de Mèxic de 1968, dos atletes van fer una significativa senyal de protesta per la injustícia racial i la manca de llibertats que patien pel color de la seva pell.

Recordo la imatge perfectament: eren els guanyadors de les medalles d’or i bronze dels 200 metres, Tommie Smith i John Carlos. Van alçar el puny amb un guant negre i van abaixar el cap en escoltar l’himne dels Estats Units. I també recordo que, com a represàlia, van ser expulsats dels Jocs i no van tornar a participar mai més en cap prova internacional.

Tommie Smith i John Carlos a dalt del podi. 1968

La gesta d’un altre atleta negre en les olimpíades de Berlín de 1936, en Jesse Owens -més que atleta un mite-, va significar un esdeveniment paradigmàtic en demostrar que les teories d’Adolf Hitler sobre la superioritat blanca estaven equivocades. Va guanyar, davant del dictador -que va abandonar la llotja per no haver de felicitar-lo- quatre medalles d’or, va establir tres records mundials i en va igualar un altre.

Gesse Obenc en la final dels 100 metres. 1936

Bàsquet. Resulta inversemblant, però durant els primers anys de l’NBA, de 1946 a 1950, només hi jugaven jugadors blancs. Els negres participaven en una altra competició, la Negro League, i no va ser fins l’any 1950 que no hi va poder jugar el primer. El seu nom, Earl Lloyd, fitxat pel Washington Capitals. Tanmateix, malgrat la seva qualitat com jugador, era rebutjat pels seus companys d’equip. I patia seriosos problemes en alguns desplaçaments. A Indiana, per exemple, podia dormir en un hotel amb la resta dels seus companys, però no podia menjar al menjador amb l’equip i tampoc podia entrar per la porta principal de les estacions d’autobusos. Fins i tot, una vegada, la policia va protegir-lo d’un linxament en una cafeteria, per haver “mirat una dona blanca”.

Ell va ser el primer dels quatre negres que van jugar per primer cop a l’NBA aquell any; un dels altres tres, Hank DeZonie, va abandonar el bàsquet fart dels insults racistes que rebia.

Earl Lloyd

Un apunt: dos anys abans, en el 1948, es va organitzar un partit d’exhibició entre els Globetrotters i els Minessotta Lakers (encara no eren a Los Angeles). En aquells moments, al no haver negres a l’NBA, l’enfrontament va tenir un gran significat. La victòria va ser per als Globetrotters, amb una cistella a l’últim segon.

Goose Tatum, un jugador de llegenda dels Harlem Globetrotters.

Aquets, i molts altres esportistes, tenen el mèrit d’haver obert portes de mica en mica pel reconeixement de la igualtat i la eradicació del racisme. Unes portes que, des d’ahir, i en la meva opinió, s’han acabat d’obrir de bat a bat.

Pucu

[albertbo]

Molt però que molt interessant, Pucurull !

[Autor]

Entrades