La mesquinesa d'una escola
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
.
La notícia apareguda a La Vanguardia sota el títol Un nen amb diabetis canvia d’escola després de ser discriminat, és d’aquelles que trasbalsen. Especialment quan, per raons familiars, toquen d’aprop a un.Com és possible que una escola de Barcelona no vulgui que algú dels seu personal s’encarregui de controlar, simplement, el correcte grau d’insulina que el nen s’autosubministra una vegada al dia?
Segurament el problema rau en que, per a aquests casos, l’Administració estableix un protocol ambigu i no obliga a res; únicament recomana als centres la seva col·laboració. És inaudit, perquè sense obligatorietat passa el que passa. El cas denunciat pel diari no és l’únic: hi ha algunes escoles que no ho volen fer, i hi ha mares de nens diabètics -que no són encara autònoms- que han hagut de plegar de treballar per poder anar a subministrar-los-hi el medicament a l’escola. Una cosa molt diferent a com es fa en alguns països, on fins i tot tenen un ATS als centres educatius.
Com sigui, i mentre no es resolgui amb una disposició, la negació d’ajut del col·legi en qüestió -i dels que com ell fan el mateix- és una barbaritat que ocorre massa sovint. ¿Són conscients, els directius d’aquestes escoles, que el que fan al defugir del suport a aquests nens és una de les baixeses més grans que es poden fer, no tant sols a uns alumnes, sinó a tota una societat?
Pucurull
Lamentable…
Però en l’espirall de no assumir més responsabiitats que per contracte pertoquen, ens aboca a situacions com aquesta, i com moltes d’altres que vindran.
No fer sortides escolars, no fer excursions culturals, evitar que es facin segons quins esports, limitar l’ús del pati en l’hora d’esbarjo, minimitzar l’ús del menjador afavorint que els nens dinin fora de l’escola, no acollir nens amb necessitats especials si no hi ha personal específic dedicat en exclusivitat… i tantes d’altres.I no m’invento res, tot això ha passat, passa i seguirà passant a escoles que tenim a un pam de casa…
Se molt bé de que parlo. Molts toms hi hem donat i ens hi hem trobat en situacions de límit.
Després de llegir bastant he determinat una realitat.
La realitat és la falta de pressupost del departament d’ensenyament, poseu-li el nom que vulgueu.
Com sempre ens falten recursos i els pocs que tenim els repartim mal coordinats.
No potser, que no invertim uns pocs recursos per educar correctament els nens des dels centres docents i des de les nostres cases, per contra cal reeducar els presos per la reinserció a la societat que ens surt més car.
On s’han tornat delinqüents, al carrer? Què hi fan al carrer?
No és més fàcil començar reeducant-los de petits?
No se d’on treuen la norma d’expulsar un alumne quan l’educació és obligatòria. Si no vols anar a col·legi fes-la grossa i serà legal no anar-hi.
Si fem distincions els nens ho aprenent molt ràpid. Aquest nen diabètic, li espera el rebuig dels companys.
Cal educar-nos a tots que no hi ha cap problema en el nen, el problema és de la societat, sempre que veiem una diferència en qualsevol persona és perquè no estem prou preparats per veure aquella persona igual que els demés.
Els problemes d’algú sempre s’urgeixen quan els altres el descobreixen.
Les Lleis avui en dia estan molt ben ideades i són molt correctes i ben pensades si es coordinen molt bé.
Fixeu-vos que cada país segueix els mateixos passos en quan les lleis i, són molt semblants, però, ens trobem que els qui les segueix no ho fa prou bé.
En quan al patró del sistema educatiu és des del meu punt de vista excel·lent, el problema el tenim en quan no hi ha manera de seguir el protocol educatiu tal com dicten les lleis.
Dit tot això, ens cal sobre tot molta paciència. Sempre mirant en l’interès de millorar amb el diàleg positiu, sempre mirant en direcció de no buscar culpables ja que tots tenim part de la culpa. Millorarem si seguim els passos ja escrits sempre buscant les millors solucions per afavorir-nos a tots.
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.