La lluita d’una atleta
- This topic is empty.
-
Entrades
-
M’ha impactat saber de la mort de Jane Tomlinson, l’atleta britànica que ha lluitat durant set anys contra un càncer terminal.
Fa uns tres anys, em va interessar molt l’epopeia d’aquesta dona -que en pau descansi- i li havia perdut la pista. Un article d’ahir en El Pais, en el qual, a part de la notícia, explica la seva gesta, m’ha servit per a recordar-la.
M’agradaria, com un petit homenatge pòstum a la seva figura, copiar un missatge que vaig penjar al novembre de 2004 en el desaparegut fòrum d’atletisme 10 de 1000 sobre Jane Tomlinson (la dona de ferro li deien a Anglaterra), després de saber d’ella llavors.
Servirà, així mateix, per a donar a conèixer el cas a qui no la conegués.
"Els mitjans de comunicació de tot el món s’han fet ressò d’una impressionant noticia, que em permeto penjar en el fòrum per a comentar-la entre tots.
La noticia, en síntesi es la de que l’anglesa Jane Tomlinson de 40 anys, amb càncer terminal des de fa quatre anys, va acabar una Triatló Ironman a Florida el passat dissabte.
Va cobrir sense parar els 3.800 m de natació (1h.35’55’’), 180 qm. de bicicleta (7h.26’38’’) i una marató de 42,195 qm. (6h.29’20’’) en un total de 15 hores, 48 minuts i 32 segons.
La sorprenent història d’aquesta dona, arrenca l’any 1990, quan li van diagnosticar un càncer de mama. Li van practicar una masectomia, però deu anys després, al 2000, se li va reproduir i se li va estendre als pulmons i als ossos. El diagnòstic llavors va ser letal: els metges li donaven tot just set mesos de vida.
No obstant això, Jane, casada i amb tres fills, va assimilar el trasbals i va iniciar una nova vida per a demostrar-se a si mateixa i al món, que tot és possible amb determinació i coratge.
Tot i rebre un tractament de quimioterapia, va començar a entrenar-se sis dies per setmana per a preparar els seus reptes esportius. I se’n sortia amb èxit perquè no només passaven els mesos i Jane no moria, sinó que enlluernava als metges i a tothom participant i acabant proves de molt alta dificultat.
En aquest temps – des de el 2000 – a acabat cinc triatlons i tres maratons (les de Londres del 2002, 2003 i 2004), una tirada de 36 dies en bicicleta al juny d’aquest any, des de Roma a Leeds -la ciutat on va néixer- a una mitja de 100 qm diaris. I ara, el dissabte 6 de novembre, l’esmentada Triatló Ironman.
Els metges, tot i atònits pel que està fent, segueixen afirmant que pateix un càncer terminal, i inclòs ella, ho acceptà en unes declaracions a la BBC després de la Roma – Leeds que va fer, dient: “El meu diagnòstic no és diferent ara, pot ser que solament em quedin uns mesos de vida. Simplement intento aprofitar al màxim el temps i ser optimista”.
Al començament del article de “Mundo Deportivo”, que és d’on he extret la noticia, el periodista Lluís Carles Pérez es feia la següent reflexió: “Si una Triatlon Ironman és un esforç gairebé inabordable per una persona sana, amb quins qualificatius caldrà explicar el cas de Jane Tomlinson?”
La poso al final, per a, si ho creieu adient, començar el debat."
Finalment, i com no podia ser d’altra manera, a la Jane Tomlinson li ha arribat la mort que els metges havien previst succeiria irremissiblement fa més de set anys.
¿Cal preguntar-se si l’esport l’ha ajudat a afrontar la malaltia?
¿Cal preguntar-se si l’ha ajudat a gaudir de més qualitat de vida de la que hagués tingut?
¿Cal preguntar-se si l’ajudat a enriquir-se com a persona?
En la meva opinió, no és questionable.
Pucu
"Increible, pero cierto", es diu amb freqüencia…
Tindre coneixement de un cas tant impactant, m’ajuda en la meva constant afirmació i creença que la ment es poderosa, i que moltes de les malalties que patim són certament "psicosomàtiques". Només hem de tindre la valentia de desfer les nostres "teranyines interiors"… Llarg debat….
Una vegada vaig llegir "Se te recordará por lo que hiciste, no por lo que dejaste de hacer". Jane Tomlinson, personalment, serà INOLVIDABLE.Petons.
Sonia.
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.