Fuga de talents esportistes
- This topic is empty.
-
Entrades
-
En el fòrum amic de corredors.cat hi ha una certa polèmica sobre una carta que el campió del món de esquí de muntanya, Kilian Jornet, ha enviat als mitjans. El xicot es queixa dels pocs ajuts que rep, i anuncia la seva possible nacionalització com italià o francès.
En concret, la carta apareguda fa pocs dies a el 9 i a el periodico, diu el següent:
Fuga de talents esportistes
És molt freqüent que atletes marroquins, kenyans, jamaicans o cubans siguin nacionalitzats per països com França, Kuwait, els Estats Units… cosa que els beneficia ambdós: el país "nacionalitzador", per guanyar més medalles, i l’atleta, per tal de poder viure de l’esport, ja que al seu país d’origen li seria impossible dedicar-s’hi exclusivament. Cal tenir en compte que una jornada d’entrenament equival en temps i dedicació a una jornada laboral normal.
A Espanya i Catalunya passa una cosa similar. Quants investigadors han hagut d’anar als Estats Units per poder treballar i ser reconeguts? Cal plantejar-se per què són tan pocs els medallistes catalans. La majoria d’aquests casos són d’una heroïcitat extrema: llevar-se de matinada per entrenar abans d’anar a treballar, de nit, entre hores de dinar… i així un dia rere l’altre, sense mai defallir, ni físicament ni mentalment, i no el fruit d’una bona planificació esportiva.
Uns quants joves esportistes catalans ens estem plantejant (o en tràmits) de nacionalitzar-nos francesos o italians, ja que aquests països, a diferència d’aquí, sí que ofereixen una bona qualitat de vida als esportistes. Esercito, Polizia, Forestale, Gardient de Frontiere són cossos de l’Estat on els esportistes d’alt nivell només s’han de preocupar d’entrenar fins que s’acabi la seva carrera esportiva, i tenen la seguretat que quan això succeeixi tenen assegurat un lloc de treball al funcionariat. De moment si aquí això no canvia haurem d’anar regalant medalles a altres països.
Kilian Jornet Burgada. Campió del món i d’Europa d’esquí de muntanya.
Què en penseu?
M’avanço a donar la meva opinió, no tant per aquest cas concret, que també, sinó pel que se’n deriva de la qüestió:
A mi no em sembla bé que els esportistes d’èlit hagin de estar subvencionats per l’Estat, es a dir, nosaltres, o passin a ser funcionaris – sovint amb poca dedicació – amb sous vitalicis que també surten dels nostres impostos. El greuge comparatiu amb altres joves – universitaris, investigadors, treballadors, etc. – és molt gran, i no es justificable que l’esportista de nivell, pel fet de ser-ho, gaudeixi de privilegis en detriment dels ajuts socials que manquen a molta part de la joventut que lluita per obrir-se camí.
Repeteixo, és la meva opinió.
Voleu debatre l’assumpte?
PucuSalut companys,
A aquestes hores, després de treballar, m’agafes poc lúcid per poder debatre aquest tema, que dóna per molt, només apuntar una cosa: Als esports que no pugin competir representant Catalunya, que són la majoria, tant me fa sota la bandera que competeixin perquè no n’hi ha cap en la que em senti representat. Seleccions esportives catalanes ja!!!!!
Una abraçada a tots.
Pucurull
A priori, jo compartiria la teva opinió, però resulta que els resultats dels esportistes d’élite sempre són aprofitats per fer propaganda política. Mai no falta el president de govern, de autonomia o d’estat que es vol fer una foto al costat de un campió mundial o olímpic. Tampoc no podem negar que els èxits esportius a les grans competicions són una forma de projecció internacional per un país. Si existeixen les ajudes tipus ADO és perquè l’estat vol tenir esportistes del màxim nivell.
A mi em sembla bé, si vols medalles olímpiques això costa uns diners (entrenadors, instal•lacions, treball de base, viatges…) i els has de posar sobre la taula. A partir de Barcelona’92 l’exemple és clar, va haver una injecció forta de diners i les medalles van acabar per arribar.
En quant a la comparació amb d’altres joves, jo no diria que la professió de esportista d’élite sigui molt bona. Quants esportistes espanyols guanyen prou com per assegurar-se el benestar després de la retirada? Uns quants futbolistes (menys dels que no pas ens pensem), quatre ciclistes i tres atletes. La resta, quan deixen l’esport s’hauran de buscar una altra professió.
No sé on, vaig llegir que als Estats Units hi havia només 5.000 esportistes que podien viure bé de l’esport (Imagina’t a Espanya!), un número molt inferior al de persones que treballen per una gran companyia com ara Microsoft, per la qual cosa tens moltes més probabilitats d’èxit si et prepares per treballar en aquesta empresa que si ho fas per ser esportista.
No és un bon negoci dedicar-se professionalment a l’esport.
Intentaré que els meus fills no siguin esportistes d’élite, o en tot cas que s’assegurin una altra professió.
Salut companys,
Té molta rao l’alvarfanyez quan diu que en el món que vivim les victòries esportives són també la projecció internacional d’un país i que l’interés de les nacions -que tenen la potestad de fer-ho- en tenir esportistes d’èlit és molt evident.
Sobre la necessitat de posar-hi diners públics s’hauria de trobar l’equilibri en base a moltes qüestions, dues sobretot: el nivell d’èxit dels esportistes en qüestió (marques-títols) i la consecució de rendes d’aquests esportistes en l’exercici de la seva professió. No em sembla malament que hi hagi diners per ells. Crec que sempre s’ha de prioritzar la qúestió social en el destí dels diners públics però això no vol dir que no n’hi hagi per altres apartats. Potser és una qüestió d’optimització dels recursos, perquè diners públics que se’n van a la claveguera n’hi tants i tants, que seríem molts els que ja no hauríem de treballar. Menys enquestes estúpides sobre la valoració dels polítics, informes per comissions que no arriben mai a enlloc, campanyes sobre la feina feta per l’administració (fes la feina, no una campanya)…….
En el tema de les rendes per exemple és obvi que no cal ajudar un tennista d’èlit, un golfista. Aquests de l’exercici de la seva professió ja en treuen per viure molt més que dignament (i ben guanyats si els hi paguen, no seré jo qui ho discuteixi), però sense saber-ho m’agradaria que deuen treure només de la seva activitat una Gemma Mengual o un Joan Llaneras sense anar més lluny. El Meca ja va ser un precursor amb els espònsors enganxats al cos, combina molt bé el camp de l’espectacle amb la modalitat esportiva. Però segurament no tots poden trobar patrocinadors. Els hi pot ajudar a buscar-los l’administració, doncs també.
A la societat d’avui, tant necessitada de referents, els esportistes d’èlit són també un model a seguir per la joventut, i bé que se n’hi afegeix de gent quan toca la foto després d’un èxit. Diners públics sí, repartits sota uns varems de justícia en tant a la dedicació, resultats i necessitats de l’esportista.
Una abraçada a tots.
Estic bàsicament d’acord amb el que dieu, alvarfanyez i segarrenc.
Més o menys, és el que volia dir en el meu missatge.
I també emfatitzar això:
– Dedicar-se el jovent al cent per cent a l’esport té aquest – i molts altres – inconvenients.
– Qualsevol jove, sigui o no esportista, té el futur penjat d’un fil.
– Voldria que el funcionari, que guanya un sou pagat per nosaltres, fos un professional a plena dedicació.
– M’agrada pensar que l’esport és una activitat que ajuda als joves a ser millors com a persones, no veure en ell una solució econòmica.
– Reclamar, l’esportista, pel fet de ser d’alt nivell dintre d’una determinada especialitat, que l’Estat – és a dir, tu i jo – li arregli la vida, em sembla fora de lloc en una societat amb tantes mancances socials.
Pucu
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.