Fisonomia del recorregut de la Marató d'Empúries

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #2494
    Avatar
    Pucurull
    Participant

    El que segueix ho he penjat en la web amiga de Corredors.cat, però en saber que anireu una bona colla a Empúries, em ve de gust fer-ho també en aquesta de Km0 Ponent.

    No és pròpiament un text per posar en el fòrum, però no sé on posar-ho de la web. Sí els administradors consideren que pot afectar-la perquè ocupi massa espai o pel que sigui, només cal que l’esborrin i llestos.

    A vegades, segons quina cursa, m’agrada escriure el què ens trobarem en el seu recorregut.

    És una senzilla fisonomia del lloc, amb quatre coses que extrec de llibres que tinc i sobre tot d’internet. Ho faig per a que el dia de la prova, especialment quan es tracta d’una marató, em serveixi per alleugereix la pesadesa de l’esforç en recordar-ho…sí me’n recordo.

    Desitjo als que ho llegeixin, que no se’ls faci pesada la simple lectura.


    Fisonomia del recorregut de la Marató d’Empúries


    Km 0 al 5

    A les 9 del matí del diumenge 3 de maig, uns quants guillats i guillades per la cosa aquesta del córrer maratons, ens disposarem a fer-ne una en un indret excepcional: Empúries i els seus voltants.

    No he fet mai aquesta marató, però pel que veig, sortirem molt a prop del mar, i serà el mar el que ens acompanyarà durant molts trams. Quina meravella! Només pensar-ho mentre començo a escriure aquesta fisonomia del seu recorregut, ja m’emociona.

    ¿O no és per emocionar-se? ¿No és excepcional sortir, com ho farem, al costat del Mediterrani i al bell mig de l’espai que es pot considerar com el bressol de la nostra civilització?

    Qui sap sí, el fet que trepitjarem el magnífic mateix lloc que van trepitjar uns grecs fa més de 2.500 anys, aficionats com eren, com nosaltres, a córrer -no cal dir que un d’ells, per necessitat, va inventar la cosa aquesta de la marató- ens servirà per donar-nos ales, i farem el millor temps de la nostra vida.

    Com sigui, sí no el fem, el que no ens traurà ningú serà el plaer de començar a córrer pel mig de les runes del que va ser la colònia grega Emporion, i enfilar pel mateix camí que utilitzaven aquells avantpassats nostres -molt avantpassats s’ha de dir- per moure’s per la ciutat…o ves a saber, per entrenar.

    Aquí també sí van instal•lar els romans dos-cents anys més tard de l’arribada dels grecs, que van haver de tocar el dos al veure’s sotmesos a una mena de mobbing per part dels nouvinguts. Bé, l’assumpte sembla ser que va ser més fort que això, perquè el cert és que un general, de nom Escipió, va envair Emporion amb motiu de la segona Guerra Púnica, i des d’aquesta zona de l’Empordà es va iniciar, tant sí com no, la romanització de la península ibèrica.

    És a dir, que no és d’estranyar que aquest matí de diumenge estiguem esglaiats en front de tanta història. Ja en seguirem parlant. Ara diguem que -no sé si enguany serà com altres anys però és d’esperar que si- tot just abans de començar la prova, i per anar al punt de sortida, uns armats imperials dels que lluitaven en les croades ens hi conduiran per entre mig de les Ruïnes Grecoromanes.

    15603643.jpg
    Sortida de la primera marató. Any 2003

    No ens podrem queixar: les hosts del senyor Cneus Corneli Escipió ens hauran fet costat i hauran posat una mica d’ordre al xivarri propi de l’inici d’una marató (al començament vull dir, que no després), i en escoltar el tret de sortida engegarem -compte amb l’emoció pel fet que 25 segles d’història ens contemplaran- i anirem per un camí forestal a tocar del mar, a la nostra esquerra, iniciant la nostra particular croada.

    Compte, deia, perquè per sí no n’hi havia prou, el camí que seguirem en acabar les runes duu un nom tan evocador com el de Camí dels Enamorats. Què més podem demanar?

    I pel Camí dels Enamorats, i passada la Platja del Portixol, on hi ha un bell arc de roca format per l’erosió, girarem a la dreta sense entrar al poble de l’Escala (ja hi entrarem més tard), havent recorregut justament 1 Km. Seguirem per la carretera de Sant Martí d’Empùries, un petit nucli de població que ens quedarà a la dreta, capital del comtat d’Empúries durant tres segles, però, el què són les coses, avui habitat tant sols per estiuejants en boniques torretes.

    Continuant per la carretera que rodeja Sant Marti d’Empùries, passarem pels indicadors dels Kms 2 i 3 i anirem a parar, de nou, al mar, com aquell que diu a la mateixa sorra de la platja.

    Haurem deixat, en girar i arribar al camí forestal de la vora de la platja, uns vestigis de l’Edat Mitja molt singulars: una porta de la muralla que donava entrada a Sant Martí, un pou medieval, i una bonica església davant de les restes d’un castell propietat del Capitán Trueno. No és cap broma: el Capitan Trueno és un personatge de còmic creat per Victor Mora, que està basat en Hug IV, comte d’Empúries, conegut en el seu temps com “Lo Tro d’Empúries”, i que a les Croades es feia dir “Lo Capità Trunnus”.

    19639579.jpg

    Trobarem la senyal del Km 4 aquí, a la Platja del Moll Grec, un lloc en el qual -no cal tenir matrícula d’honor amb història per imaginar-ho- arribaven els vaixells dels grecs després de tres mesos de viatge des del mar Egeu. Hi arribaven carregats de coses: perfums, amulets, vi, oli, que segons diuen els historiadors -aquells que sí que van treure matricules- bescanviaven amb els indígenes -avantpassats nostres també, però encara més- per matèries primes de la zona: metalls, gra, pells, sal, i fins i tot potser esclaus. No en debades li van posar Emporion, que vol dir mercat en grec.

    Seguirem vorejant la platja i passarem pel mateix punt des d’on hem sortit fa una estona. Normalment, els que correm, no ens agrada passar per l’arribada d’una cursa i haver de continuar, però avui, en aquest moment, quan encara no haurem fet cinc quilòmetres al passar-hi, no tindrem -malament aniria sí fos així- cap temptació de parar. I passada la següent platja, la de Les Muscleres -sorra fina on n’hi hagi, com en totes les de per aquí- arribarem, frescos com una rosa, al km 5.

    Km 5 al 10

    Passat el Km 5 entrarem al poble de l’Escala. I ho farem vorejant la costa per la Ronda del Pedró, a tocar de la Platja de La Creu.

    La ronda havia estat un bucòlic camí ramader, molt utilitzat per anar a una font. Un alcalde és va entossudir en convertir-lo en una carretera i va voler deixar una roca al costat del camí, la qual, per la seva forma duu el nom de La Roca del Lleó. Però tothom li diu La Roca de l’Alcalde, no se sap sí per recordar-lo en bé…o en malament.

    En la Platja de la Creu s’hi conserven les darreres barraques de pescadors. I és que parlar de l’Escala és parlar de pescadors. Ho copsarem en passar; pensarem amb mariners i pescadors ancestrals, que no tenien altra cosa que el cel i les estrelles i el coratge per solcar les aigües, quasi sempre en solitari… I és que parlar de pescadors és parlar de treball dur, d’esforç, de dificultats, d’èpica…Ens arribarà al cor, avui, passar per aquest indret, no cal dir per què.

    82959717.jpg
    En Petot de l’Escala, un autèntic llop de mar de finals del segle XIX.
    (Fons fotogràfic de Josep Esquirol. Arxiu Municipal de l’Escala)

    Però no ens posem tràgics, que avui estem de festa. Per treure ferro, hem de dir que el cert és que ara, molts pescadors s’han reconvertit en populars cantants d’havaneres. De ben segur que corrent pel poble com estem fent ara -al deixar la Ronda del Pedrò haurem entrat al casc antic pel carrer de Gràcia– , a més d’un i més de dos de nosaltres ens vindrà a la memòria les imatges d’un dels grups més famosos, Els Pescadors de l’Escala, cantant allò de

    “El meu avi va anar a Cuba
    a bordo del Català
    el millor barco de guerra
    de la flota d’ultramar… ”

    Pel carrer de Gràcia passarem el Km 6, i al final, en trobar el d’Enric Serra, un famós pintor molt vinculat al poble, girarem a la dreta per fer-ne un tros i apropar-nos de nou a una altra platja, la de les Barques, i a una altra més, la del Port, i enfilant pel Passeig de Lluis Albert, que honora al conegut compositor de sardanes i cançons, i la seva continuació, el Passeig del Mar, que no cal dir que el tindrem molt a prop, passarem pel Km 7.

    Haurem vist, no gaire lluny de nosaltres, a La Punta (un cap que anomenen així perquè és el la part de terra del poble que més s’endinsa al mar) un Monument a la Gent del Mar representat per una vela llatina i una ancora juntament amb la fesomia d’un pescador; més enllà un altre a La Sardana, que és un cobla de músics en bronze; i un altre més, a La Dona del Pescador.

    El mar, la pesca…és el que caracteritza a aquest poble de l’Escala per on estem corrent, ara a un pas moderat perquè estem al començament i ens hem de reservar per més endavant. Hi ha qui diu que ara estem en la fase d’escalfament…que dura fins el quilòmetre trenta!.

    I avançant pel Passeig del Mar, a la recerca del Km 8 passarem per davant de l’estàtua en bronze del Petit Princep, al·legòrica, suposo -no és per res, però no crec que sigui pas per un altre- al famós personatge de la coneguda obra d’Antoine de Saint-Exupéry. Un relat ple de poesia i filosofia de la vida sota l’aparença d’un conte, que narra la trobada entre un nen i un aviador, i com els diàlegs que tenen entre els dos fan replantejar la vida a l’adult. Permeteu-me només una frase del llibre: “El que embelleix el desert -diu el Petit Príncep- és que amaga un pou en algun lloc”

    48998847.jpg
    El Petit Príncep contempla els arenals enfilat dalt d’un antic mur

    En finalitzar el Passeig del Mar enllaçarem per l’Avinguda Mongó, a pocs metres de la llarga Platja de Riells, a la qual ens hi aproparem pel carrer de La Sibil·la de Fortià. Agafarem a la dreta l’Avinguda de Riells, a tocar del port pesquer i esportiu anomenat de La Clota on hi ha el Club Nàutic de l’Escala. Curiosament, abans de construir-se el complex, el lloc va servir de cementiri de barques. I en front mateix del port, després de trobar el Km 9, girarem a la dreta per agafar el carrer Roger de Llúria i endinsar-nos pel poble.

    Una observació malsana (per fer safareig) a propòsit del nom dels carrers Sibil·la de Fortià i Roger de Llúria per on passarem: a casa nostra -ho dic perquè també passa el mateix a Barcelona- som molt aficionats a posar noms de carrers a personatges de dubtosos mèrits. Per exemple, Sibil·la de Fortià va ser reina de la corona catalano-aragonesa del segle XIV, però fa uns anys, va haver una forta polèmica al poble de Fortià quan es va posar un carrer al seu nom. Els veïns no ho volien, per més filla que fos del poble, perquè segons la tradició oral, aquesta noble dama no tenia bona reputació. Deien -està molt documentat- que la senyora Sibil•la va ser “…la més gran prostituta de l’aristocràcia de tota la contrada” I pel que fa a Roger de Llùria…el cert és que se l’honora amb un carrer en molts llocs de Catalunya, però pel que diuen els seus biògrafs, era un paio de cuidado.

    L’Escala, com a poble data del segle XVI, i el seu nom prové de la paraula llatina Scala, que vol dir “port natural”. No és d’estranyar doncs, que els seus trets característics siguin els que està relacionats amb el mar…i d’ell… les anxoves. En el segle XIX, els habitants es van especialitzar en la pesca de la sardina i l’anxova i des de llavors, són un producte extremadament apreciat arreu, i emblema gastronòmic del poble.

    A propòsit, una anècdota: no fa gaire, a primers de gener d’aquest any 2009, va saltar a la premsa una notícia xocant: el preu de les anxoves de l’Escala d’una marca determinada, eren, a Nova York, molt més barates que en un supermercat de Sant Feliu de Guíxols. A 2,99 dòlars americans un pot de 120 grams allí, i a 4,55 euros aquí.

    No estaria bé, però, acabar parlant de les anxoves de l’Escala amb l’anècdota anterior. Som educats…i forasters, i és preferible, a banda de la qüestió material, referir-nos al que han dit d’elles experts gastrònoms de tot el món o il·lustres escriptors com l’empordanès Josep Pla:
    “No cal dir que a la població de l’Escala hi ha importants salins de peix, anxoves de record no diré inesborrable, perquè això ens portaria a confondre les anxoves amb el primer amor, però si força dilatat.”

    I endinsant-nos pel poble, després d’anar pel carrer de Roger de Llúria , passarem de nou per l’Avinguda Mongó, i en el carrer dels Cossis (estris per guardar sal; la sal que fa falta per a les anxoves) veurem l’indicador del Km 10, que no és res, però ja comença a ser un número que fa patxoca.

    Km 10 al 15

    Haurem girat pel carrer del Cossis en arribar al dels Mallols, que no sé sí es diu així perquè antigament hi havia vinyes…o perquè hi vivien els encarregats de mantenir l’ordre en les processons de Setmana Santa (tant una cosa com l’altra s’anomena “mallol” però m’inclino per la primera). Passarem pel km 11 en aquest carrer, i continuarem corrent pel mig del bonic poble de l’Escala.

    En el capítol anterior hem parlat de les anxoves de l’Escala elevant-les als altars. Però no són únicament aquestes l’únic plaer gastronòmic de la vila. Ho és també “El suquet”. Els escalens diuen que ells són els inventors d’aquest famós plat de la cuina catalana que, compost de peix de roca, patates, pebrot verd, llorer, romaní, ceba, fumet de peix,… cuinaven els pescadors dins les seves barques i se’l menjaven sobre llesques de pa.

    Els hi farem cas, i ens ho apuntem: en acabar la marató en demanarem un en la fonda Ca la Neus, on diuen que el fan de meravella, confirmat per l’escriptor Josep Pla, que hi feia llargues estades i en va deixar constància en els seus llibres.

    37593860.jpg

    Quan arribem al carrer del Puig l’agafarem per anar a trobar el Km 12 , i enllaçarem amb el d’Armallada. Quin nom de carrer més bonic! L’armallada té a veure, com no podia ser d’altra manera en un poble tan mariner, amb el reforç que les dones dels pescadors feien a les xarxes de pesca amb passades d’un fil gruixut. I és que el nom d’aquest carrer i d’altres per els quals hem passat, que es refereixen a elements relacionats amb el mar, és una constant a l’Escala i ens ajuden a entendre la dependència de la vila respecte del Mediterrani.

    I més amunt, pel següent carrer, el de Figueres, passarem el Km 13 i arribarem al del Puig d’en Llop. No ens espantem: no és cap muntanya com podria semblar pel nom, és un carrer pla com el palmell de la mà. I avançant pel de Ramader Sud, i tot seguit el de Ramader passarem pel Km 14.

    Anirem abandonant l’Escala pel camí que ens conduirà a Albons, una petita població que data del segle X, que ja ha plogut des de llavors. Clar que parlar d’antiguitat en un lloc com el que estem fent aquesta marató és una obvietat: el més nou i de menys història és el poble que estem acabant de recórrer…i té quatre segles.

    Per cert, abans de deixar-lo -tot i que hi tornarem més tard per fer-ne un tram més curt del que hem fet- m’agradaria fer una referència a un dels seus fill il·lustres, una filla en aquest cas, l’escriptora Caterina Albert. Aquesta autora, que signava els seus llibres amb el pseudònim Víctor Català, és la màxima representant del naturalisme i el modernisme literari català. Tot i que la seva gran novel·la Solitud està inspirada en el proper poble de Torroella de Montgrí, les seves narracions de Caires vius tenen per escenari la vida marinera o vilatana de l’Escala i de la pagesia dels voltants.

    96642202.jpg
    Caterina Albert (Victor Català)

    Com és fàcil imaginar, Caterina Albert va utilitzar un pseudònim masculí perquè, nascuda l’any 1866, la societat no podia admetre que una dona escrivís tan bé. Ho va fer en veure que en els Jocs Florals d’Olot de 1898 es va produir un enorme escàndol perquè li van premiar un monòleg teatral que els sectors conservadors van considerar impropi d’una noia. La polèmica que va envoltar el text de l’obra premiada, La Infanticida, per la seva cruesa, va fer que Caterina Albert s’ocultés sota el pseudònim de Víctor Català la resta de la seva vida, fins que va morir el 1969.

    Un apunt curiós al respecte: La Infanticida, s’està representant aquests dies al teatre Romea de Barcelona. El monòleg l’interpreta l’Emma Vilarasau (la protagonista de Ventdelpla de la tele) encarnant una dona del món rural que està tancada al manicomi per haver matat la seva filla acabada de néixer, fruit de la seva relació amb un senyoret de la ciutat.

    74742125.jpg
    Emma Vilarasau. “La Infanticida”

    No explico el final perquè els del Romea s’enfadarien. El que el vulgui saber que passi per taquilla…Sí n’he fet una síntesi ha estat per tal de pensar-hi el dia de la marató mentre passem per l’Escala, el poble on va néixer Victor Català, i ens ajudi, sinó ara que estem al Km 15 i encara no necessitarem distreure’ns, quan hi tornem d’aquí uns deu quilòmetres.

    Km 15 al 20

    M’he deixat de dir que passat el km 13, quan haurem agafat el carrer Ramader per anar cap a l’esquerra en direcció a Albons, els companys que juntament amb nosaltres estaran corrent el terç de marató no ens seguiran acompanyant. Aniran directament a l’arribada.

    Els hi desitjarem i ens desitjaran que els vagi i ens vagi bé, i ens quedarem bastant sols. Vull dir que els que continuarem serem menys en nombre dels que, amb entusiasme, hem començat, la qual cosa vol dir que ens enfrontarem a la resta de la mítica prova que estem fent amb més soledat -o avui hauríem de dir solitud?-. Com sigui, encara estarem molt sencers, i a la fi, el maratonià, està sol: aquesta solitud forma part de l’essència de la marató: ell i ningú més.

    Disculpeu aquestes elucubracions, que no tenen a veure amb el recorregut…O sí, perquè no és el mateix córrer una marató a Nova York (o a Barcelona), amb molta gent animant-nos pels carrers, que on estem ara, especialment quan hem deixat el nucli urbà de l’Escala…on tampoc crec que ens aclami la multitud. La fisonomia, en aquest aspecte, és molt diferent a la que estem acostumats, al menys un servidor.

    Certament, pel camí fins el poble d’Albons, tot i que és molt bonic, no crec que hi trobem ni una ànima. Ho dic perquè val la pena estar preparats. Però com deia, la situació de: nosaltres i únicament nosaltres, que serà així en molts dels trams que falten -no tant sols en aquest- , afegeix mística i bellesa a la bogeria aquesta de córrer una marató un mes de maig al Baix Empordà.

    I així, per la carretera que ens duu a Albons, passarem pels indicadors dels Km 16 i 17 i entrarem al poble pel carrer de Sant Joan. I dintre del poble, al carrer del Sant Crist, ens trobarem el Km 18.

    He dit “dintre del poble” però no ens hi endinsarem. De seguida agafarem el carrer Bellcaire, que és el camí natural que ens portarà a aquesta altra petita localitat, on aquest any, i a diferència dels anteriors, hi arribarem.

    Albons és un poble d’uns 600 habitants que viuen de l’agricultura i la ramaderia. Té un castell i una església que daten del segle XII. No hi arribarem, ni falta que fa, perquè estan dalt d’un turonet, i encara que ens agradin els castells i les esglésies romàniques, preferim els que estan arran de terra. Una cosa que sí ens agradaria veure és el carnaval del poble, que sembla ser és una festa magnífica que s’acaba amb una arrosada gratuïta. Ens agradaria veure-ho i participar-hi, s’ha de dir, sabut el bé que ens van els hidrats de carboni als que correm… i sí són de gorra encara més. Però avui no, és impossible, perquè estem per una altra cosa… i perquè la festa és al febrer.

    84382578.jpg
    Uns veïns preparant “l’arrossada d’Albons”

    Abandonarem el poble per la carretera d’Albons a Bellcaire, amb camps de conreu a dreta i esquerra, i on trobarem el Km 19. No sé per quin carrer entrarem a Bellcaire (el planell de la web és el de l’any passat quan no s’hi arribava), ni quin serà el circuit dins del poble, però hi arribarem segons es va anunciar en la presentació. Bona cosa: Bellcaire d’Empordà és un poble que conserva restes de la seva esplendor medieval, encara considerable.

    Ens acollirà un Castell que ha servit de marc durant molts anys per a la representació – molt coneguda- de La Bandera de Catalunya. La fi del comptat d’Empùries, un espectacle testimoni de la lluita de la monarquia contra el poder feudal, amb la participació de tots els habitants del municipi per Setmana Santa -com una mena dels Pessebres Vivents o les Passions que es representen a les nostres contrades interpretades pels veïns, però amb un altre tema- molt digne i recomanable de veure.

    El d’Empuries va ser un dels comtats més insurgents amb el poder reial i un dels darrers a unir-se a la Corona de Catalunya i Aragó. La capitulació era representada en aquesta obra escrita pel poeta ja desaparegut Esteve Albert, i feia un recorregut per l’etapa més gloriosa de la història del comtat. Es realitzava a la mateixa plaça del castell, i amenitzat amb danses i cants del trobadors dels segles XII i XIII, transportava als espectadors a les baralles de l’Edat Mitja amb absoluta fidelitat històrica.

    Curiositats de la vida: fa dos anys que no es fa la representació per una picabaralla entre els organitzadors i l’alcaldia, segons el diaris de Girona,.

    33716224.jpg
    Representació de tot el veïnat a La Bandera de Catalunya. La fi del comptat d’Empùries

    Però tornem a la nostra particular baralla, que aquesta sí que es fa. Bé que ho sabem perquè a aquestes alçades ja haurem fet quasi la meitat de la prova: tenint en compte la variant que han fet en el recorregut, calculo que el Km 20 ens el trobarem al poble, o molt a prop.

    Insisteixo, al meu parer, els organitzadors de la marató han tingut una bona pensada de prolongar la cursa fins a Bellcaire, cosa que sembla no es feia en les anteriors en les quals es girava al mig de la carretera abans d’arribar-hi. El canvi afectarà bàsicament els dos extrems del circuit: s’entra al poble de Bellcaire, i es fa més curt el tram que hi havia en el terme municipal de Sant Pere Pescador, on anirem d’aquí una estona.

    És d’agrair la variació, perquè el poble és bonic…I per sí li faltés alguna cosa, s’ha de dir que a Bellcaire se celebra una cursa no competitiva d’uns vint quilòmetres cada dilluns de Pasqua des de fa trenta anys, la Cursa i Marxa Xino-Xano -bon entrepà en acabar, sardines a la brasa, bon vi…i també aigua), que un servidor a fet varies vegades.

    Km 20 al 25

    Com que el recorregut del Km 20 al 25 és el mateix, idèntic, al que hem fet venint de l’Escala, on ara, de tornada, hi arribarem de nou, no tinc cap cosa a dir.

    En tot cas, fer esment a alguna particularitat del fet de la tornada, com, per exemple, el veure’ns els uns als altres: els que anem al darrere creuar-nos amb els que van al davant, vull dir. I fer-nos creus, sí corren alguns negrets, de com pot ser que vagin tan de pressa, i com passa a totes les curses, els hi portin tants metres als que els segueixen.

    No sé, però, sí hi haurà algun dels kenyans o etíops que corren a casa nostra i ho guanyen tot (benvinguts siguin perquè de ben segur és una manera de guanyar-se la vida). Sí no n’hi ha cap, i hi participa en Benito Ojeda…ja sabem qui guanyarà la prova: l’home l’ha guanyat tres o quatre vegades (les dels dos darrers anys, segur).

    El tros en que ens creuarem els uns i altres, i com passa en totes les curses amb aquesta característica, serà divertit. Sí més no, ens entretindrà veure els amics i amigues i saludar-nos. A propòsit, una recomanació (permeteu-me l’acudit): saludar de forma massa estentòria als que a l’altre costat de la marxa venen molt fotuts darrere nostre no és de bona educació maratoniana. Les raons són òbvies.

    Dita la broma, unes pinzellades del lloc on estarem ara: una cosa destacable d’aquests quilòmetres 21, 22, 23, 24 i 25 és que són “de tornada”, i això sempre és estimulant.

    Més coses, de les quals no hem parlat quan “anàvem”: al nostre costat, a banda i banda, tindrem un paisatge meravellós. Serà erm en alguns casos, totalment diferent al de la costa que haurem fet abans, però magnífic. Auster en molts trams, però en consonància, al meu parer, amb el que és una prova com la que estem fent, la qual cosa li afegeix èpica al nostre esforç…tot i que encara no és hora de parlar-ne perquè “encara no haurà començat la marató”.

    No ens en cansarem d’admirar l’entorn. Gaudirem veient -potser- algun ramat d’ovelles, la flora autòctona de l’Empordà com la farigola, que s’utilitzava per desinfectar ferides i pel mal de cap; l’espígol, que es posava als armaris per foragitar les arnes…

    I qui sap sí, corrent per uns llocs de tanta antiguitat, no veurem algun dinosaure (està documentat que als Aiguamolls de l’Empordà, no gaire lluny d’aquí, n’hi havien). Sí els veiem, renoi sí correrem…

    88107866.jpg
    És pot relacionar una marató amb els dinosaures?.
    Doncs si; la d’Empùries si. (Perdó per la boutade)


    Km del 25 al 30

    Pels mateixos carrers que fa una estona havíem deixat l’Escala, el de Ramader Sud i el de Puig d’en Llop, anirem arribant-hi de nou per fer-ne un tros, sense entrar-hi gaire.

    Avançarem pel de la Clossa del Llop on trobarem el Km 26 i passarem molt a prop d’un museu que cal visitar. Ara no, però val la pena fer-ho en un altre moment: és el Museu de l’Anxova i de la Sal, situat en l’antic escorxador del poble, on es conserven mostres del procés de pesca i salat del peix blau, activitat que ha configurat la història de la vila per on estem corrent aquest matí.

    47971449.jpg

    A pocs metres del Museu girarem a l’esquerra per agafar la Carretera de Sant Martí d’Empúries, la mateixa que hem agafat després del primer quilòmetre vorejant la zona arqueològica de la sortida.

    Passarem el Km 27 i el Km 28 corrent per aquesta carretera que ja coneixem, i a l’alçada del Km 29 vorejarem el nucli de Sant Martí d’Empúries, corrent pel carrer de Sant Pere Pescador.

    Sant Martí d’Empúries és el lloc on, exactament, es van assentar els primers grecs que van arribar al segle VI abans de Crist a aquestes contrades, que en aquella època es trobava totalment rodejat d’aigua. Era un illot separat uns 200 metres del litoral, que més tard es va integrar a la terra de forma natural.

    Era una població que servia d’encreuament de diverses rutes comercials comercials i posseïa un port natural que oferia una bona protecció per a les naus comercials. Els primers comptes s’hi van establir, i encara avui els habitants de l’entorn -de l’Escala, Cinc-claus, etc, o del mateix lloc- quan parlen d’Empúries es refereixen, concretament, al poblet de Sant Martí. Distingeixen el “poble d’Empúries” de “les ruïnes d’Empúries” (la ciutat grega i romana). No hi entrarem gaire: de fet el creuarem pel carrer de Sant Pere Pescador com dèiem i prou, però millor, perquè el poblet està situat a dalt d’un turonet, i a aquestes alçades de la pel·lícula…

    I parlant de pel·lícules, sembla ser que aquest mes d’agost se’n començarà a rodar una sobre el Capitan Trueno. Ho hem dit abans: Sant Martí d’Empúries, és el poble on va néixer.

    Parlem-ne una mica més per a informació dels més joves, ara que hi som: el Capità Tro (s’havia de dir “Trueno” sinó no s’hagués publicat) va ser el tebeo (còmic) més famós d’Espanya des de 1956 fins el 1968. Era un cavaller de l’Edat Mitja que al costat dels seus amics Goliath i Crispín i en ocasions també de la Sigrid, la seva xicota i reina d’una illa nòrdica (a qui segrestaven molt sovint i el Capità la salvava cada vegada com era de rigor), es dedicava a recórrer el món per lluitar contra la injustícia i per salvar els dèbils i els oprimits. Ho confirma una placa que hi ha al mig del poble amb aquest text.

    Neix aquí el Capità,
    Que ennobleix l’Empordà:
    amb fets i veu de Tro
    fou el món més bo.

    Un apunt sobre la peli: durant anys s’ha dit que es feia però finalment no es rodava. Ara sembla ser que va de debò i ja s’està fent publicitat de la mateixa, tot i que de moment no se sap qui farà el paper del capità. Únicament se sap que hi sortirà l’Elsa Pataky en el de la seva novia.

    67876581.jpg

    De ben segur que el Capitan Trueno ens guarirà quan passem pel poble. I al deixar-lo creuarem un pont per sota del qual passa el Riu Vell, i continuant avançant per la carretera de Sant Martí a Sant Pere Pescador, a tocar del riu que quedarà a la nostra esquerra, trobarem un indicador quilomètric que ens entusiasmarà: el del Km 30.

    Km 30 al 35

    Ara, de nou estarem corrent molt a prop del mar, gairebé a la platja, que la tindrem a tocar en aquest tram del Km 30 al 32. Ens anirà bé, perquè diuen que relaxa. Certament, el paisatge d’aquest indret, com el de tota la marató, és magnífic. Per a aquells i aquelles que els agrada el mar, un prodigi. I als que això del mar -com a un servidor- els agradi veure’l però no sigui “el seu element natural”, també quedarem fascinats per tanta bellesa.

    No serà estrany sí durant l’estona que estarem fent aquest parell de quilòmetres (o després al tornar, entre el 38 i el 40, perquè tornarem a passar-hi), que veiem gent fent windsurf. Sembla ser que el vent d’aquesta zona de la Costa Brava és especialment adequat per als practicants de windsurf, que diuen -no ho hagués pensat mai- són més de 12 milions a Europa. A qui escriu això, que confessa que els esports nàutics el maregen només de veure’ls (potser perquè -ho diu avergonyit- no va aprendre mai a nedar), el meravella presenciar com els que fan això del windsurf o del surf, són capaços de navegar damunt d’una fusteta.

    No serà rar, com deia, veure algun o alguna windsurfista (es diu aixi?). No en debades, justament aquí, en la platja de Sant Pere Pescador, davant del Càmping La Ballena Alegre que tindrem a la nostra dreta, se celebren campionats del món d’aquest esport des de fa anys. Poca broma.

    65528827.jpg
    Platja de Sant Pere Pescador

    Anirem avançant per anar a trobar el km 33, deixant la platja i vorejant el riu una altra vegada: quins canvis de paisatge! quina combinació! que bé!!! Els que som urbanites, tot i que a aquestes alçades del recorregut -el moment més fotut- ja no estarem potser per gaires alegries, ens serà molt plaent el contrast.

    Quan dic urbanites em refereixo als que som de Can Fanga o d’alguna altra ciutat, poc acostumats a aquests paratges. Però es clar, el Km 33, el 34, el 35…són per sucar-hi pa per a tothom.

    ¿Què podem fer durant aquesta part, la més dura d’una marató, en la qual acostuma a aparèixer el mur? Una cosa podria ser el tractar de pensar en positiu, i per fer-ho, potser ens ajudarà el recordar sensacions que han experimentat maratonians il·lustres sobre la guilladura aquesta nostra.

    Alguna vegada l’hi he sentit dir al doctor Pere Pujol, un dels gurus del córrer a qui més admiro i de qui he aprés moltes coses: “Córrer és una part important de la meva vida. Entre altres coses m’ajuda a meditar. Com l’àrab a la muntanya, vaig començar a fer maratons perquè la marató estava aquí davant, i no cerco res, però trobo. Trobo una part important de mi mateix. Cada marató que corro m’apropa als meus límits i em fa sentir més humil”.

    85714066.jpg
    El doctor Pere Pujol (dorsal 25) en un avituallament de la marató de Barcelona de 1980,
    que la va acabar en 2h48

    I seguirem avançant acostant-nos al poble de Sant Pere Pescador, al qual no hi entrarem (altres anys tampoc però s’arribava més a prop, però aquest any han allargat per la meitat de la marató i s’escurçarà per aquest indret), i al voltant del Km 35 girarem en rodó per fer el tram final.

    Uns quilòmetres, aquests darrers que hem fet, durs per definició (no és que els set que ens faltin no ho siguin, però el tenir a prop l’arribada ens donarà ales). Però com hem dit, haurem trobat elements -i els tornarem a trobar en els propers- que la seva visió i proximitat ens ajudarà: dunes, mar, onades, i tot seguit l’aigua d’un petit riuet; més enllà, conreus, plantes, flors…La naturalesa, avui, s’haurà vestit de diumenge per a nosaltres.

    Km 35 al 40

    Haurem girat per la carretera de Sant Pere a Sant Martí i farem el mateix camí que ens ha portat al gir, però ara, de tornada, i havent passat els quilòmetres més punyeteros de la marató (per a molts, entre els quals em compto, són els del 30 al 35), i albirant com aquell que diu l’arribada, ens començaran a envair les bones vibracions que es tenen quan un ja veu que s’acaba la prova. No dic que a partir d’ara tot sigui cosir i cantar, pot passar de tot encara, però sí hem superat el 35 amb nota, la proximitat de la matrícula ens ajudarà molt.

    També ens ajudarà, com en tota la cursa, l’entorn. Ara tindrem la platja de Sant Pere Pescador a la nostra esquerra, i aquí, és molt probable que veiem, sí mirem el cel de damunt de les onades, una mena de gavines gegants menades per nois i noies amb unes cordes. M’estic referint a practicants del kitesurf, una altra modalitat d’esport nàutic -apassionant, diuen- que, pel que sembla, té en aquesta llarga platja de la Costa Brava un lloc molt adient per gaudir-lo.

    Suposo que als practicants del kitesurf -i als del windsurf que hem descobert quan pujàvem- els hi va molt bé quan bufa la tramuntana, que és un vent genuí d’aquestes contrades. La tramuntana és un vent emprenyador per a molta gent, però no per als kitesurfers (no sé sí s’anomenen així).

    89892994.jpg
    Platja de Sant Pere Pescador

    Parlant de vents, a nosaltres no ens va bé. El vent no sé com s’ho fa, però mai ens ve d’esquena en una cursa. Sempre ens el trobem de cara. Potser avui sí que ens anirà bé, perquè estant on estem, els déus ens ajudaran, i qui sap sí no ens el trobem d’anada cap amunt, però ara sí, i com que ja estem de tornada ens pitjarà de valent.

    No és cosa, estant a l’Empordà com estem, deixar de recordar-nos -i ara, entre el Km 35 i el 40 és un bon moment per entretenir la nostra ment- dels personatges que han nascut en aquesta terra, un d’ells, segurament el més conegut, en Salvador Dalí.

    Mundialment famós, màxim exponent del surrealisme i del mètode paranoicocrític (que ningú sap ni sabia el què és, excepte ell) no em resulta proper perquè, a més a més de franquista confés com era, no sé pas sí es considerava català i empordanès. Però malgrat tot, se’l ha de reconèixer com un creador excepcional. També una màquina de fer diners, que va fer de la seva vida i obra un objecte de màrqueting. Original i irrepetible, al seu darrere els mitjans estaven sempre atents per les coses que deia. Com per exemple, referint-se a la seva dona, va dir una vegada: “Anomeno la meva esposa: Gala, Galuxka, Gradiva; Oliva (per l’oval del seu rostre i el color de la seva pell); Oliveta, diminutiu de l’Oliva; i els seus derivats: Oliueta, Oriueta, Buribeta, Buriueteta, Suliueta, Solibubuleta, Liburibuleta, Ciueta, Liueta. També li dic Lionette, perquè rugeix, quan s’enfada, com el lleó de la Metro-Goldwyn-Mayer”

    35805521.jpg
    Segons la distància a la que es contempla aquest quadre d’en Dalí, que està al museu de Figueres,
    s’observen imatges ben diferents: de prop, Gala contemplant el mar; de lluny el retrat d’Abraham Lincoln

    I un altre personatge empordanès més, aquest sí que no era franquista, en Lluis Llach, l’admirat cantautor nascut a Girona i crescut a Verges, un poble molt a prop del de Bellcaire, per on haurem passat fa una estona. Què dir d’en Llach que no s’hagi dit? Res. El trec a col·lació, perquè ves a saber sí en aquest tram ens pot anar bé recordar alguna de les seves cançons, tan immortals -deixeu-m’ho dir- com els quadres d’en Dalí

    ¿O no ens anirà bé cantussejar-ne alguna.? “Campanades a mort” no és recomanable en aquests moments, però “L’estaca”, per exemple, que per a molts és un himne de victòria…

    De fet, quan després de travessar conreus en aquest tram, i tinguem el riu a tocar, estarem al voltant del Km 40, i llavors sí que podrem dir que la victòria -la nostra particular victòria- ja la tenim a l’abast.

    Km 40 al 42,195

    La marató d’Empúries l’estem acabant. Avançarem des del Km 40 amb el riu al costat, i en el Km 41 entrarem al nucli de Sant Martí.

    Compte perquè em sembla que per arribar-hi haurem de pujar una miqueta: el lloc era una població que, com hem dit, va estar habitada pels primers grecs que es van establir a la zona, i com que eren mol llestos, per guarir-se i veure de lluny els enemics, s’instal·laven sempre en un turó.

    Eren molt llestos. A més a més de tenir la idea del turonet, per comerciar amunt i avall van inventar els calers. Segons diuen els historiadors, Empúries fou el primer lloc de Catalunya on es va fabricar moneda, i des on es va introduir l’economia monetària al nostre país. I d’aquí a l’economia de mercat, un pas. Els carrers per on passarem són els mateixos que varen trepitjar els grecs, i això és emocionant, però no sé si responsabilitzar-los, amb l’invent aquest dels quartos, de la crisi actual…

    Sant Martí, també ho hem dit abans, era una població medieval i per tant emmurallada. Ens ho confirmarà el passar a tocar de la Porta de la Muralla. Avançarem pel carrer de Sant Pere Pescador, i anirem a parar al Cami Forestal. I tot seguit veurem l’espigó hel·lenístic d’un moll de fa 2.200 anys, en excel·lent estat de conservació.

    23547022.jpg
    Espigó del segle I abans de Crist, a pocs metres de l’arribada de la marató

    A punt d’acabar la marató, i passant per la Platja de les Muscleres on està l’espigó, ens ajudarà recordar les connotacions olímpiques que té l’indret per a l’esforç final. Va ser precisament aquí, l’any 92, procedent de la ciutat grega d’Olímpia, on va arribar la flama de les Olimpíades de Barcelona.

    I així, passarem tot seguit per davant de l’indicador del Km 42, que no sé sí el veurem, corpresos per l’emoció que ens suposarà finalitzar una marató com aquesta que, o molt m’equivoco, ens haurà captivat per sempre.

    I al cap de molt poc, en el mateix lloc d’on hem sortit fa una estona -curta per a uns i llarga per a uns altres però tant si val-, al bell mig d’un espai únic, travessarem com uns herois l’arc de l’arribada. Un arc que tot i que sigui de plàstic ens semblarà de llorer com a l’antiga Grècia, colpits com estarem per haver aconseguit la fita d’acabar envoltats de déus.

    88197027.jpg

    Miquel Pucurull

    #20823
    Avatar
    Artur42
    Participant

    Mestre Pucurull, moltíssimes gràcies per aquest regal.

    Només un detall que ha quedat en l’oblid… no esmenta el forat del quilòmetre 41, on va caure un guerrer local no fa massa anys. Pregunteu a en Crit. Ell és de la zona i coneix tots els racons… i els forats.
    Salut, mestre i fins diumenge.

    #20826
    Avatar
    Pucurull
    Participant

    Artur42 ha escrit:

    Quote:
    Mestre Pucurull, moltíssimes gràcies per aquest regal.

    Només un detall que ha quedat en l’oblid… no esmenta el forat del quilòmetre 41, on va caure un guerrer local no fa massa anys. Pregunteu a en Crit. Ell és de la zona i coneix tots els racons… i els forats.
    Salut, mestre i fins diumenge.

    Artur,

    Moltes gràcies a vosaltres, que sou capaços d’empassar-vos tanta llauna.:)

    No sabia que hi ha un forat al Km 41. Ara veig que a internet no hi és tot!:(

    Fins diumenge.

    Pucu

S'està mostrant 3 entrades - de la 1 a la 3 (d'un total de 3)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.