Esforç i agonia
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Fa un temps que el gran Arctos va penjar un enllaç d’ un vídeo que es espectacular i que l’ he vist molts cops i ho tornaré a fer
[video]http://www.youtube.com/watch?v=xo-nbnw8zSI&feature=related[/video]
Avui m’ han fet arribar un altre vídeo on l’ esforç assoleix nivells difícils de descriure.
[video]http://www.youtube.com/watch?v=MTn1v5TGK_w[/video]
Vosaltres mateixos, ja direu… o no.
Força Vida i/en Marxa!
Enric tio!!!
que no tinc el cor jo per segons què!
salut!
(Quin patir noi…prefereixo el model Pucurull i als 72 seguir corrent maratons com qui res!)
Enric ha escrit:
Quote:Avui m’ han fet arribar un altre vídeo on l’ esforç assoleix nivells difícils de descriure.Al video 1 jo li veig alguna cosa massa irreal, massa poc normal, indefinidament.
Video 2
D’aquest jo n’opino que potser no val la pena tan patiment. Però depèn. Depèn de si el patiment ve de molta estona enrera o no, depèn de l’expectativa personal de cadascú/una envers l’Ironwo/man, depèn de si hi ha possibilitat de premi o no, depèn inclús del propi petit orgull personal, de si és o no habitual participar en aquest tipus de proves (i n’hi ha ja unes quantes) o si per contra t’has entrenat molt durament només per poder dir ben alt que ets “finisher” en una sola d’elles.Però HÒSTIA !, per a tota gent que s’apunta a Ironwo/men, Sables i altres herbes dures de debò de l’esport… reverència fins tocar amb el nas els genolls !!! :side:
Companys:
La veritat és que em costa entendre com un vídeo d’ aquest tipus NO GENERA MÉS COMENTARIS. Comentaris que parlant amb companys i amb mi si feu. I lectures habitualment s’ en poden veure moltes Evidentment, tenim la llibertat del silenci, però si hi ha intervencions, es motiva la participació per part de tots. Es un fet que de tant en tant comentem dins el Km0 i crec que és bo comentar-ho per fer-ne una reflexió.
Ho sento, però algú ho… bla bla bla.
albertbo ha escrit:
Quote:Enric ha escrit:Quote:Avui m’ han fet arribar un altre vídeo on l’ esforç assoleix nivells difícils de descriure.Al vídeo 1 jo li veig alguna cosa massa irreal, massa poc normal, indefinidament.
Vídeo 2
D’aquest jo n’opino que potser no val la pena tan patiment. Però depèn. Depèn de si el patiment ve de molta estona enrera o no, depèn de l’expectativa personal de cadascú/una envers l’Ironwo/man, depèn de si hi ha possibilitat de premi o no, depèn inclús del propi petit orgull personal, de si és o no habitual participar en aquest tipus de proves (i n’hi ha ja unes quantes) o si per contra t’has entrenat molt durament només per poder dir ben alt que ets “finisher” en una sola d’elles.Però HÒSTIA !, per a tota gent que s’apunta a Ironwo/men, Sables i altres herbes dures de debò de l’esport… reverència fins tocar amb el nas els genolls !!! :side:
El comentari del primer vídeo, no l’ entenc, irreal?
El segon es la final del Mundial de Triatlo. Jo crec que si fos el cas ho faria!
Força Vida i Marxa! (i agonia, la justa)
A mi m’agradaria acabar com els del primer video, a ser possible com el que guanya.:lol: 😆
Lo del segon … massa per mi. Jo com l’homedferro em quedo amb el model Pucurull
Bones,
Del primer video, i lo que comenta l’Albertbo suposo que es refereix a les prespectives. Per ficar un exemple més entenedor, quan fan ciclisme a la tele (sí, sí a vegades enlloc de ficar futbol, l’únic esport d’aquest pais, fiquem quatre arroplegats pedalant…coses rares que fan a la tele :angry: ) doncs quan fiquen la càmara de la moto que va davant dels ciclistes, si hi ha un grupet uns segons per davant del grup sembla que estan quasi enganxats, però quan fiquen la càmara del helicopter es pot apreciar la distancia real que es més gran que la que semblava des de la moto.
En el video hi ha moments que sembla que hi hagi distancies molt grans entre els triatletes però quan la moto es fica en un lateral les distancies varien.
Per la meva part aquest video, així com molts altres que hi han per internet em serveixen per motivar-me.Del segon video, ufff a mi em queda molt lluny tot aixó. Primer la salut desprès la resta, i ja se que moltes de les coses que faig/fem no son gaire saludables. Jo crec que mai arribaria a aquest nivell. I tot i que mai et pots ficar en la pell d’un altre, diria que el fet que un quart lloc de la competició més important per un tiratleta estiguui en joc a mi crec que no em compensaria, doncs la salut d’aquestes dos estava en joc.
Jo crec que al igual que hi han jutges en la vessant reglamentaria també tindria que haver metges que determinessin que un competidor no està en condicions. Ja se que ficar límits al esforç és tallar les ales a la competició però crec que en aquestos casos és flagrant que no es pot competir així.Salut
Arctos ha sabut explicar de meravella la “irrealitat” que jo veia i no sabia explicar en el video 1.
Gràcies, Santi !
Nois, l’experiencia és un grau i he vist tantes vegades aquest video que excepte córrer tan ràpids com ells ho faig tot jajaja
Salut
Recordo una prova femenina de marxa de fa molts anys, no recordo ni el campionat ni el nom de l’atleta, crec que era una companya de la Mari Cruz Díaz, potser Reyes Sobrino, però no estic segur. Aquesta marxadora va fer els últims metres a dins de l’estadi absolutament grogui, deixant-se guiar per les indicacions dels jutges que l’indicaven cap a on havia d’anar, amb tot el públic animant-la per arribar i amb la seva companya (juraria que aquesta sí era la Mari Cruz Díaz) cridant-la des de la línia de meta. Al final ho va aconseguir. Moment emocionant.
En una entrevista posterior la protagonista de la gesta deia que no se’n recordava absolutament de res del que havia passat. Quan li van preguntar què pensava mirant les imatges del seu final ella va contestar que algú l’havia d’haver aturat per tal de donar-li assistència mèdica immediatament, perquè era evident que el que necessitava era ajuda i no ànims per acabar, més encara quan ja no havia de guanyar res.
Gran lliçó la d’aquesta noia. Reyes Sobrino? Algú se’n recorda?
Des d’aquell dia ha canviat la meva visió sobre aquests tipus de finals.
Edito:
Ho he trobat, Emilia Cano es deia la noia. Mundial de Roma, 1987.Permeteu-me afegir aquest vídeo, que de ben segur molts de vosaltres ja heu vist, on esforç, amor i entrega s’ajunten en un mateix objectiu.
Gaudiu-lo a poc a poc: [video]http://www.youtube.com/watch?v=zbXwlgjZ1oY[/video]
Cunyaaau….res a dir amb el video!!!
O potser si.
M´he emocionat!!
Aquesta familia no és d´aquest planeta.
No per que portin 60 maratons, ni 6 ironmans, ni 950 curses. Ni per que es pugin graduar a la universitat.Simplement per que encara hi ha cartes de pares que els conmouen….saben que poden fer canviar a la gent.
Un regal, gràcies.
Salut i km´s.
No sé com definir-ho. Aquest video està sen una sensació a internet. El vaig rebre fa 2 dies i em va sobtar, i avui el maquillat 42 n’ ha fet un tast al telenoticies. Capacitat d’ adjust a la realitat, pero em fa particularment gracia el tarannà dels seus “entrenadors”.
Dentro video
Força Vida!
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.