En quin país vivim!!!
- This topic is empty.
-
Entrades
-
Ara fa cinc anys em vaig donar compte que els amants de l’atletisme em nascut en un país equivocat.
El fet va succeïr quan vaig anar de viatge amb el meu entrenador a alemania en concret a Munich. Era un dimarts a la tarda i vam decidir fer nit en un poble a uns 200 km de Munich, ja que haviem de estar allí al matí següent i ja era tard.
Vam entrar en un bar a preguntar per un hotel. El bar era per a que us feu una idea estil "Legend". Al entrar al bar, que era ple de gom a gom, tothom estava mirant la tele i una pantalla gegant que la gent em tapava i no podia veure, però com passo del futbol em vaig adreçar com vaig poder a la barra a parlar amb un dels cambrers. Aquets no em feia ni cas embobat mirant la tele i solament ho va fer al insistir. Al final no em va quedar més remei que mirar com anava el partit, ja solament per curiositat… i allí estava ella, a la pantalla estava corrent Paula Radcliffe fent 30:01.09, récord d’Europa, en la final dels 10.000 m. del Campionat d’Europa que es feia a Munich i que nosaltres anavem a veure al dia següent.
No hagués imaginat mai que veuria algo així tot un bar ple, on no quedava una cadira lliure, veient atletisme com si fos aqui un Barça-Madrid.
De fet no ho he tornat veure…Totalment d’acord amb tu rafamelero! Es dificil d’entendre que no et facin cas quan intentes demanar. Penses: "Quina mena de cambrer o cambrera ets! Eoooo que estic aquí!" (I et sents tan petiiiitt que començaries a fer saltirons per que et veiessin!) En aquest cas em de lloar l’esdeveniment! Ja m’agradaria a mi veure-ho aixó aquí a Espanya!
El cas habitual (per desgracia al nostre pais)… ahir diumenge sense anar més lluny: Entro al local, ple (hi ha futbol…), soc invisible. Hi ha un lloc a la barra (la columna tapa la pantalla, es igual, però…) Agafo un suplement d’aquests del diari del diumenge. Dues cambreres. 20 minuts. Ningú m’ha vist (es per la columna, penso). Van passant les cambreres… al final decideixo canviar de lloc per demanar… un café! Tot seguit el fa… i el deixa oblidat a la cafetera… 5 minuts més. El café estava fred i aigualid… Si us plau cobra’m (1 segon). Pago, marxo, continuo essent invisible… Malauradament no feien atletisme… al menys m’hagués pres el café fred i aigualid… pero la "culpa" haguès estat meva.Salut i un café… ràpid! Per alguna cosa li diuen "expresso". 😈
[/b]Opino que el problema no es del fútbol, ni de la fórmula 1, ni de ningún deporte. Creo que en este pais hay mucho más forofo que buen aficionado al deporte.
Me ha llamado la atención que quien estuviese realizando tan estupenda carrera fuese una atleta inglesa y captase la atención mayoritaria en un bar alemán… Igual que aqui. Si gana el nuestro, veremos deporte, por minoritario que sea, y gane como gane.
Los momentos de más audiencia del ciclismo coincidieron con los años que ganaba (mejor dicho, arrasaba) un grandísimo (en todos los sentidos) ciclista navarro, que a su vez cerraba con su superioridad las carreras, haciéndolas insoportablemente aburridas. Después se pasaba el rodillo contra el reloj, y andando. Y todos muy contentos. Incluso los locutores (deja que me meta un poco con tu gremio Artur), que a la falta de ambición y conservadurismo-racanería de no disputar parciales le llamaban 😯 GENEROSIDAD 😯 .
Antes y después se han visto momentos de gran ciclismo, de batalla, de alternativas, de estrategia, en que el auténtico aficionado está sentado en la punta del sofa, y el gran público ni caso… porque el que gana habla "chino".
Otro ejemplo, tour 89, el señor Fignon, nos regala un bonito tour de ataque y garra. Hace una cosa mal, deja con vida a Lemond, que ha estado muerto muchas veces en esa carrera. En esas el francés hace un feísimo gesto a una cámara de TVE. En la crono final la tortilla da la vuelta, y Fignon pierde su tour. El pais lo celebra. El auténtico aficionado tambien
:. Ese señor cuanda baja de la bici se comportará como un cerdo, pero como ciclista, aparte de ser un superclase, muestra garra, ambición, ataca, hace la carrera interesante…Joé, que rollo, me vetareis y tendreis razón
pd: Indurain hacía lo que tenía que hacer, y algo le debemos, si aún vemos el final del tour en directo creo que es gracias a él y lo que hizo.
baldato
A Induráin que no me lo toque nadie. Parafraseando a Fernando Trueba cuando recogió el óscar, "yo no creo en Dios pero creo en Miguel Induráin". Cada día cuando me levanto doy gracias por haber podido disfrutar de aquellos cinco Tours en directo, se lo podré contar a mis nietos.Sobre las audiencias, pues unos deportes tienen más y otros menos, no es justo ni injusto. ¿Cuántos de vosotros seguís las retransmisiones del mundial de remo, por poner un ejemplo? Y eso que el remo es un deporte muy sacrificado, tanto o más que el atletismo. ¿Es justo que no le hagamos caso?
Sense voler provocar que s’obri un fil de ciclisme -una altra de les meves passions- sí que vull dir dues coses. És cert que quan guanyava Miguel Indurain semblava que ho feia fàcil, que no hi havia espectacle, però crec que el gran espectacle era precisament aparentar que guanyaves sense despentinar-te. No recordo quina edició del Tour era -i em fa mandra anar a mirar els vídeos que guardo a la videoteca- vaig anar a veure l’etapa reina. Semblava que aquell Tour es decidiria al Tourmalet, i allà ens vam plantar la nit anterior amb un altre amic de Lleida. Quan el migdia següent van passar els ciclistes, Tomy Rominger ho va fer amb un minut d’avantatge respecte Indurain. Des del nostre lloc -a 1 quilòmetre de coronar el port- podiem veure com el ciclista navarrés anava perdent distància respecte el suís. I així vam deixar la cursa, amb un avantatge de Rominger d’un minut al cim del Tourmalet i el descens del port com a única dificultat fins a l’arribada.
Nosaltres vam anar a buscar el cotxe i, quan vam posar la ràdio, Indurain havia atrapat Rominger, que feia unes declaracions dient que mai havia vist una cosa igual, que Indurain guanyaria el Tour i amb justícia.
Respectant la teva opinió baldato -i no perquè t’hagis posat amb el gremi, que tens molta raó- t’he de dir que només aquell descens del Tourmalet que va fer Indurain ja valia un Tour, com també aquella crono de Bercerac, o aquella etapa -crec recordar que a Bélgica- on va fer una quilometrada amb només Johan Bruyneel enganxat al cul… i tantes i tantes. Francament crec que si Indurain s’hagués dedicat a donar espectacle, no hagués guanyat 5 tours…igual que si el "Chava" Jiménez hagués tingut una mica més de cap, potser n’hagués guanyat algun.Ostres tu, tallo el rotllo que farem petar el fòrum. Res baldato que totes les opinions son respectables i que, de vegades, la vida és molt injusta. Hi ha molts partits que Ronaldinho passeja durant 89 minuts, però en 30 segons et fa la jugada del segle… i el 99 per cent dels aficionats es queden amb això…i són feliços, sense pensar que Valdés ha pogut salvar 3 gols, Puyol s’ha deixat l’ànima per tapar forats, Deco ha tallat mil pilotes al mig del camp, i l’assitència a Ronaldinho l’ha fet Xavi.
Quan jo jugava al futbol-sala de vegades també sentia que no es valorava prou la meva feina, però era el primer que anava a abraçat al que feia el gol. A més, jo era molt dolent 😉
Salut a tots
Salut companys,
D’acord en un 98% amb tu Artur42, amb tots els plantejaments menys amb que el "Chava" hagués pogut guanyar un Tour. Una Vuelta sí, però no podia mantenir contra el crono les rendes de la muntanya. Potser encara tinc la pàgina que li va dedicar el mundo o l’sport al "Chava", quina tristesa, igual que el Pantani. Quins espectacles que ens van donar tots dos. Però veus les misèries humanes, de les que no escapen ni autèntics monstres com ells.
Són indurainista en grau extrem, i jo només li retrec que no hagués volgut guanyar unes quantes clàssiques per engrandir el seu palmarés. En quan a les audiències company Baldato crec que ja és una qúestió de cultura esportiva de la gent. Jo gaudeixo igual una volatta amb els millors sprinters que una bona etapa de muntanya, d’aquella que el bidoner busca el seu moment de glòria i tu pedales amb ell quan veus que li estan esgarrapant el temps i la victòria és un impossible…, cada etapa té el seu encant.
Omple pàgines i més pàgines de ciclisme Baldato que no ens cansaràs. Què passa? els corredors som uniesportius? A fé de Déu que no.
Una abraçada a tots.
Bones,
Quin plaer veure quin gir ha pres aquest post. Amb lo que m’agrada el ciclisme
Respecte al tema original del post, dirè que en aquest pais la paraula esport és sinónim de futbol….com a molt una mica de basquet, formula1 mentres hi sigui el senyor Alonso i motos mentres hagi un extraterrestre anomenat Pedrosa. Hem fa molt trist veure que segons quins esports només surten per parlar del positius en doping.També he de dir que la bicicleta m’encanta i disfrutava molt veient els Tours de l’Indurain o qualsevol altra prova. Però també he de dir que un munt de vegades vaig marxar a mitja etapa perquè no hem podia estar davant de la tele veient una super-etapa, i jo allí estirat al sofa, acabava disfraçant-me de ciclista i a disfrutar del esport però en primera persona.
Quants caps de setmana he deixat de veure alguna retransmissió esportiva perque he preferit sortir a correr o pedalar 🙄 .Salut
Pd 💡 Estava pensant que si tanta afició hi ha per la bici podriem fer una sortideta amb bici….que us sembla
:Ei, ei
Haurem de començar a fer recompte de ciclistes, no?
Jo també he pedalat molt, i pujat muntanyes per veure le tour.
I Arctos, jo no hi torno, tinc la Pinarello amb quatre dits de pols i els tubulars amb la pega resseca…
Salut
p.s: també algun cas trinxat.
Salut companys,
Arctos a mi m’ha passat com tu, haver de sortir, però sempre he esperat al final, sóc incapaç de deixar una etapa a mitges, ni un partit de bàsquet, ni d’handbol, ni una carrera atlètica….Per algun tipus d’afinitat sempre trobes amb qui prendre partit, tipus de joc, proximitat geogràfica, caràcter dels participants. És igual si són esports individuals o col-lectius.
M’he passat tardes senceres d’estadio 2 o canal 33 xupant els esports. En l’exemple que comentava el baldato sobre el ciclisme i l’Indurain, mireu que passa amb l’handbol o el bàsquet. No vull obrir un debat que no ve al cas, però a mi tant me fa el que faci la selecció espanyola ho miro perquè m’agrada el joc. Totes dues són campiones del món, segurament les audiències de les finals tombaven. S’ho mirava gent que trigarà temps a veure un partit de qualsevol dels dos.
Els partits d’acb o eurolliga són de molt nivell, per satisfer el pal-ladar de l’aficionat més exigent. El cas de l’handbol és molt més flagrant, en els últims 10 anys quants equips han estat campions d’Europa que no siguin de l’asobal. Ara no us ho podria dir…., però feina per trobar-ne algun.
L’altre dia van donar un partit en que el Portland es va menjar el Ciudad Real, espectacular, com podia haver estat e l’inrevés. Quanta gent que devia veure la final del mundial s’ho va mirar? Hi juguen els millors jugdors del món, tret d’alguns que ho fan a Alemanya. Molta rao té en baldato quan diu que hi ha molt forofo i poc aficionat a l’esport. Els forofos a més a més et treuen de polleguera en les discusions esportives, perquè no veuen més enllà dels llençaments de l’Iker Romero o les parades del Barrufet, qui els parla del treball fosc del Juantxo Pérez o de l’autèntica muralla del Dinart, del joc col-lectiu….
Els de motor també me’ls miro, i els gaudeixo, però ja ho veig d’una altra manera. El binomi home-màquina treu molt de l’encant de la lluita home-home.
Si aneu al bar a llegir el diari esportiu i m’hi trobeu tot havent-lo començat em maleireu els ossos. Jo me’l llegeixo d’una punta a l’altra. I també sóc futbolero, el propi futbol no en té la culpa del que ha arribat a ser o el món que s’ha format al seu voltant.
Una abraçada a tots.
No sóc amic d’iniciar fils nous si els que hi ha poden servir al cas. Aquest fil és prou ambigu. Ja em va bé.
Avui (ahir) s’ha disputat la final de la Copa Catalunya de futbol, el mateix dia que el meu club d’infantesa, l’Europa, celebrava el centenari amb un partit amistós contra l’Osasuna, però bé, això és a més a més.
Algú fa temps s’ho devia treure de la mànega: avui es celebrava una nova FINAL DE LA COPA CATALUNYA DE FUTBOL, un esdeveniment si més no remarcable per als que ens sentim catalans.
La realitat és que els dos equips finalistes, Barça i Espanyol, els dos millors catalans, sens cap mena de dubte, han alineat el bo i milloret de les seves banquetes i planters. Els bons de debò, els titulars, descansen, això no va amb ells. Cuidem-los, han de guanyar no sé què ! Ara
:Podria parlar una estona molt llarga sobre el per què de tot plegat: el per què aquesta Copa, per què a la del Rey hi ha el Rey i a la de Catalunya no hi ha el seu màxim representant, el President de la Generalitat, per què hi ha qui s’omple la boca fins al punt d’ennuegar-se d’una suposada, i innexistent, catalanitat, en el futbol català de nivell, etc…
Em ve a la memòria un fragment d’una cançó d’Els Pets:
"Si és cert que som iguals davant la llei
per què collons jo mai podré ser rei"En quina mena de país vivim quan els secretaris generals dels dos principals sindicats i el president de la gran patronal deixen que les seves declaracions es facin amb la cobertura logística d’un partit que encara ni governa, i amb qui només conversen ?
Rera un faristol i una paret al fons amb el logo i el color del PP. No s’han estat ni de mantenir ben visible la frase de campanya !
El PP no governa però governarà i amb mà de ferro, està clar. Ho tenen tan clar que ja no és que ni es molestin en destriar allò que és partit i propaganda de converses amb els anomenats “agents socials”, és que els han acabat involucrant i tot en el seu joc !
De debò, veure al Méndez i al Toxo rera el blau PP és esperpèntic.
En quin país encara vivim !!!
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.