[Enric]

Dijous 27:

Arribo a Donostia. Quedo amb el Javi. El meu ex company de despatx, està amb la selecció de natació tot sovint. 13 anys, cap baralla i molt riure. L’ enyoro. Ens veurem el 29.

Divendres 28:
6-7 de la tarda. Estic fart de família i rollos. Em vesteixo i surto a córrer. De setembre fins ara, porto 2 sortides, totes amb mal final. El darrer cop, vaig rodar amb el By Keds –ella anava en bici el listo- i després contractura llargaaaa.
Vaig al Valle de Leitzaran. S’ esta fent fosc. Agafo el camí del tren txiki, l’ antiga via Donosti-Pamplona. Està plena de túnels, algun no recordo si de 400 o 600 metres. Passo per sobre un pont-pasarela de 200 metres i 50 d´alçada sobre la vall. En mig d’ una vall, cel ras, sense mes llum que la de la lluna, forta, i la de Venus que està clarissim allà dalt. Contaminació visual… zero. Estels a dojo i als auriculars, una versió moderna, femenina y lenta del Wish you where here dels Pink Floyd. Sol, completament. Ni fet a mida. Els grisos s’ intueixen verdosos. I el pont te 2 laterals d’ alumini al terra, que es l’ únic que es veu, com 2 camins de llum. Estic forçat a atura l’ espectacle es… diferent. Passo temps, no se quant. I les cames funcionen! A la fi decideixo tirar endavant, arribar al proper túnel. Tiro, però encara penso en l’ espectacle i les sensacions que he viscut. 41 anys i sembla que vinc de tenir la concentració d’ endorfines mes alta de la meva vida. Bec que porto 30 minuts i això es en pujada suau. Decideixo tornar. Tinc ganes d’ arribar al pont. LA llum ja no es la mateixa i la direcció també. Però encara es espectacular, pot ser ja esperava massa. Tot i Aixa, amb el Chasing cars del Snow Patrol, també s’ ho val. Tiro fins al punt de sortida. Una passada. Ho repetiré.

Dissabte 29.
Les cames cansades però be, molt content. Vaig al Meeting Internacional de Natació d’ Ordizia. El Alexander Popov tenia compromisos amb Nestlé i no ha vingut. Estic amb el Oleiev, recordman mundial de 50 braça, la seva companya Alena. La Alena nada per França, estem en grup i es posa a parlar en rus amb la Nina selecció espanyola. El Olaf i el Adschwin Wildevoer (un nada per Espanya i el germà per Holanda) parlant amb Holandès amb la , medallista als mundials. Dona que pensar. També estic amb el Brenton i el Alan Cabello. El Brenton va venir l’ any passat al Inefc Lleida al campionat de Catalunya de natació. Va ser una passada de Campionat, en algunes proves millor que el de la federació. Es el primer cop que una cosa així succeeix. Que estrany, per primer cop en molts anys, enguany es farà a Barcelona i no a LLeida. Sempre es el mateix…. Estic amb el Richard Oribe, campió paralimpic, l’ estimo molt, un cop el vaig portar a Lleida. Els seus fisios em revisen la cama i ho tenen clar: el problema que he tingut es al peroneo, i a Lleida la meva diu que als bessons. Tinc clar que els bessons estan nets de fa un mes però ara ja se… que busco nou fisio . El campionat, una passada, llàstima del Popov. Per cert, l’ Olagaiev i el Adschwin empaten a punts, en centesimes en diferents proves. No havia succeït mai enlloc.

Diumenge 30
Seguint les indicacions del fisios, surto a provar. Estiro molt i endavant. Plou bastant però vaig ben equipat i tiro. Porto motxilla, recullo el diari i tiro per el Leizaràn un altre cop. La gent me mira i sento un pare: “zoratuta dago” –està boig. Pues bueno!. Tiro i la prova dura… 50 minuts. Torno i estiro… genial!

Dilluns 31
San Silvestre Donostiarra! Hi vaig, m’ inscric. He quedat amb el Mikel, un bon amic. Les cames ni les noto, estic fet caldo i encara no a sonat el tret de sortida. “Sols” estem 2000 i se que a Guipúscoa es fan al menys 7 San Silvestres més. Una passada. Però només inscriurem me n’ adono que acabo de subvencionar quelcom que supera els meus principis. Sento ràbia.
Sortim al començament i em passa… buf. Arribem a Ondarreta, la Concha, Ajuntament, Gros, els ponts. Preciós. Vaig a 4:30, massa fort. I afluixo. Vaig massa abrigat. Demano al Mikel que em deixi, però el segueixo de prop. Ja començo a ser jo el que adelanto, però alguns venen forts…
Arribo. Fet pols. 8700 i pico metres, 38:50. A 4:45. Fet caldo. Les cames cansades però sense contractures. Content de collons.
M’ en vaig a casa dels sogres. Passo per davant de La Concha i demà hi tinc un compromís… que fa por.

Dimarts 1.
Em llevo a les 10:30. Tot està gelat, fa molt fred. Em rajo. Tenia que anar a la Concha a nedar 200 metres però no tinc ni neopré ni greixos i si lògica. Si la faig, de l’ aigua aniré directe al llit o sigui que… L’ any proper, vindré preparat.
Les cames, fetes caldo

Dimecres 2.
Turisme. Em plantejo sortir però els compromisos no em deixen. Les cames… fetes caldo. No he tingut temps d’ estirar.

Dijous 3

Dijous 4
Torno a Lleida… els viatges de tornada a casa sempre em semblen mes curts. I després de viure 13 anys fora, quant a l’ autopista llegeixo Catalunya, encara m’ entra el somriure. I al fons la Seu…

[Sime]

Enric,
un autentic plaer llegir-te, només comparable al privilegi d’acompanyar-te amb el grup durant l’entrenament de diumenge passat.

La veritat és que de vegades al còrrer ens trobem sorpreses, sensacions, situacions… dificils de descriure, pero explicar-les és un exercici que val la pena intentar, i llegir-les és força motivador.

Per cert, quan tens pensat preparar el teu primer ironman? 😉

[kaiser]

Enric,

gràcies per compartir aquestes experiències amb nosaltres, una setmaneta espectacular!!

Aquest fòrum és una mina d’or!

[Exiliat]

Està bé que et dediquis a la literatura, ara, Enric. Emotiu, molt emotiu i, sobretot, celebro que les lesions comencin a formar part de la història. Jo també vaig tornar a competir fent una Sant Silvestre, amb molt menys glamour però no poca gent: A Barcelona aquest any érem 7.000 i entre ells em va semblar veure alguna samarreta llampant que fugia del fred i de la boira. La cursa estava bé per fer un bon temps (absolutament plana), però per mi aquest cop aquest no era l’objectiu. La meva última cursa havia estat la mitja de Sabadell. Des de llavors, unes molèsties en el turmell dret no m’havien deixat tornar a córrer amb regularitat i molt menys competir. No sabeu en aquest temps, l’enveja que m’heu fet tots amb les vostres cròniques. Aquella sensació d’estar en un grup, d’"ara vaig cómode, ara no", de "i si apreto una mica més?" o "no estic forçant massa?".

En fi, sembla que després de tres mesos de ara corro, ara no, gimàs i piscina substitutius, un parell d’infiltracions i, ara, cartílag de tauró, estic podent tornar a córrer amb regularitat, tot i que no sense por de recaure. A poc a poc i bona lletra!!!

De tota manera, després de la primera cursa, ara el cap comença a córrer i a fer plans: Consulta a les pàgines d’atletisme.com i AIMS Racing… properes mitges maratons i maratons. Ja no arribo a temps per Barcelona, però potser Madrid o Rotterdam… No no no, no comencem amb presses i temps al temps. Anem posant-nos a punt i recuperem el ritme, i quan estiguem a punt, mirem el calendari.

Salut i bon any a tots!!

[Luigi]

Enric Un plaer llegir la teva crònica 😉

També hi vaig ser per terres euskaldunes, concretament a Zugarramurdi. Evidentment vaig portar les sabatilles -les d’asfalt i les de muntanya- i tenia previst una cursa a Baiona, la Sant Silvestre de Donosti i alguns entrenaments a muntanya, com la pujada al monte Larrun i alguna altra passejadeta per aquell món verd que tant ens agrada.

Però vés per on que vaig agafar un bon refredat i totes les intencions van quedar en això, intencions.

De totes maneres, ningú ens va treure la visita a aquella ciutat tant hospitalària, un bon dinar i evitar les onades al passeig.

I també estudiar nous recorreguts per a una propera ocasió

[Autor]

Entrades