Donostiako maratoia

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #10183
    Avatar
    Artur42
    Participant

    ZORIONAK!!! Moltíssimes felicitats a tots!!!!

    Montoliu hauries de ser una mica més solidari amb els que no podem córrer. Frena una mica home, frena 😉
    Madjoker tot un detall haver-te quedat en 3h25′, però ja m’han dit que ho vas fer sobrat. Suposo que vas disfrutar com un animal
    Jmarkala, ja ho han dit altres: com un juvenil
    Imma i Quim la feina havia de sortir
    Homedeferro una altra més al sac.
    Neus el pavelló ponterrí ben alt.
    Sime sense paraules. Ei, apreta una mica que encara falten 8 mesos per a Pequín.

    I molts ànims per al Xavi19 -jo també fa dies que estic al taller i no arriben els recanvis- segarrenc un plaer tornar a gaudir de la lectura al fòrum i crit que en solidaritat amb l’escamot de mutil.lats del km0 que jo encapçalo, va tenir un gest al quilòmetre 30. Ai Donòstia, presi!!! Aquesta vegada, si més no, t’has estalviat 12 quilòmetres.

    Salut

    #10187
    Avatar
    baldato
    Participant

    MUCHAS FELICIDADES A TODOS.
    DEBUTANTES, lo habeis conseguido, ahora ya no hay dudas, eh? :D
    montoliu 😯 , lo tuyo es clase, desapareces, y cuando vuelves a aparecer, mira lo que haces.
    crit, lo siento, lo que te pasó nunca es plato de gusto, pero veo que lo afrontaste de la forma más inteligente posible. Los que pensais en catalán creo que que a esto le llamais "seny". Muchos ánimos.

    #10188
    Avatar
    Josep Antoni
    Participant

    Quina enveja doneu tots els que heu disfrutat d’aquest cap de setamana a Donosti!
    Moltes felicitats a tots els que heu aconseguit els resultats esportius desitjats i a la resta, queden tantes curses com vida.
    Un plaer també el llegir les cròniques escrites fins ara, veritables testimonis de l’atletisme popular.

    #10190
    Crit
    Crit
    Membre

    20 flaixos de l’estada pre-cursa

    SantSebasti07.jpg

    p.s: tarta chocolate, tarta chocolate con plátano, pastel basco, iogur, flan…

    #10198
    Avatar
    homedferro
    Membre

    Ep nois!

    som-hi…

    Quilòmetre 30, l’inici de l’aventura.

    La veritat es que tot recomença fa més o menys un mes. Rebo (o faig, no ho recordo ben bé) una trucada de telèfon. A l’altra banda hi ha en Sime. No entenc res del que em diu… em parla de fer una tirada llarga, d’uns 28-30 de cara al diumenge 25; jo mentalment em vaig preguntant que coi vol fer el Sime una tirada tant llarga si vol anar a fer la mitja marató de Tarragona!!!:

    Aquí, just aquí comença tot. Va el tio i em diu que s’ha afegit a la llista de Donosti!
    I ara què faig jo? No porto ni de llarg la mínima preparació necessària, però si l’aspirant a nova vida s’anima, què no he de fer jo?
    Les últimes quatre setmanes miro d’acumular quilòmetres a les cames sense esgotar-me, i en faig uns 50-60 per setmana, incloent-hi dos mitges, la de Mollerussa (d’infaust record) i la del Pont de Suert (que a la fi, m’indica que tinc cames per 25-35 quilòmetres).

    Total, que desprès d’un parell de dies per Donosti, el dissabte tinc bastant clar que he de acompanyar al Sime fins al 30 i a veure com hi arribo. Però jo porto al Sime fins al 30 com me dic Marc!

    Arribem força d’hora a l’estadi. Fa fred, fins i tot per a mi. Em fa molta gràcia veure la serenor d’en Crit en contraposició a l’estat de nervis comprimits que destil·la en Madjoker. Canvis de roba, visites al lavabo, tapar-se, abillar-se novament… altre cop al lavabo i ups! Si és l’hora! Decideixo córrer amb les malles curtes i dos samarretes també de màniga curta, la blanca de Templers i la groga llampant de Km0.

    Em trobo al en Juli, en Edu, en Sime. Tot controlat! … Coi la Neus de Pont! Molt bé!. Saludo a en Xeix de corredors.cat (3:57… bé no?) i sense voler vulguen em trobo a la sortida… no havíem de fer foto???

    Sortim i les sensacions son immillorables, fred i no hi ha una aglomeració tant gran com per que no puguis córrer amb comoditat. Hem sortit i hem fet un trio ben maco amb la Neus, en Sime i jo. Fem pocs quilòmetres i veig que la Neus anirà més còmoda amb un ritme una mica més viu que el que portem nosaltres, i sense dir-li res la deixem marxar… Jo només tinc al cap arribar al 30 a ritme de 5:30-5:40.

    En Sime i jo anem xerrant i explicant batalletes a tothom qui ens vol escoltar, fa molt goig cada cop que girem, seguir les cares dels qui ens precedeixen i intentar esbrinar si van bé o no… el tal fa bona cara, el qual fa pinta de patir… I igualment pels que passen darrera nostre. Xeix, noto el teu alè al meu clatell tota la cursa!

    Enorme sorpresa abans del quilòmetre 10. Els meus Pares i amics han pujat a veure la cursa. Veig una enorme Estelada en un grup que m’és vagament familiar… Ostres!!! Ho han tornat a fer! (Incís: quan vaig debutar en la distància a Barcelona, ja els vaig trobar donant-me ànims per tota la cursa… però aquest cop no ho sabia! J )

    Sorprès i animat, continuem en Sime i jo, amb el pla previst. Anem molt bé, tant bé que fins i tot restem uns minutets als temps de pas que tinc previst. I passem pel 10 i fem una primera avaluació de situació. Resultat: anem molt bé, tranquilets, bé de cames i bé de cap. Jo vaig bevent en els avituallaments, poc a poc, amb glops petitets però força constants. En Sime no veu tant. Al passar pel punt 19, trec una barreta energètica que porto, i n’ofereixo. La acabo menjant tota jo, poc a poc. Es tot un encert. Al punt quilomètric 21 em trobo fantàstic i inusualment bé. I en Sime, també… en aquest punt em dedico més a “frenar” al Sime que no pas a una altra cosa … l’eufòria no es sempre una bona companya!

    N’hi ha dos que acabaran més cansades que jo, les hem vist ja dos o tres cops, càmera en ma, fotografiant i gravant a tort i a dret.. Un reconeixement per vosaltres. Sabem que us veurem tres o quatre cops més encara!
    Parlant de veure, tornem a veure a en Segarrenc i a en Xavi19, per tercer o quart cop, nois, nois, no sabeu com s’agraïa la vostra presència allà! I més sabent el perquè hi éreu!

    24, 25, 26 … en aquest tram, les avaluacions de danys son constants: que tal? Bé? Anant fent…. anem bé?. Ens hem ajuntat amb un parell de mallorquins (al principi una mica eixuts…) i també ens va i ens anem adelantant amb un noi de Donosti mateix. Al passar el 27 començo a pensar que el 30 ja és aquí, i a veure que faig. Una dicotomia s’apodera de mi. En part, em fa molta gràcia i il·lusió seguir amb en Sime (i amb la Neus, que ara la tenim a tocar tocar) i afrontar aquests 12 quilometrets de “dimensió desconeguda” per ell. D’altra banda, som quasi al 30 i em trobo amb les cames fortes i amb el cap clar. Se que puc anar més ràpid, i se que puc aguantar a un altre ritme fins al final.

    Quilòmetre 30. I jo per decidir! Li pregunto a en Sime, com va, i em diu que bé; jo se que ara, ja no em caldrà preguntar-li més… Seguim tirant, em perdut un dels dos mallorquins, que ha reduit el ritme. El noi basc ens “apreta” i a mi no m’agrada que m’apretin! :mrgreen: .
    Finalment, entre el 33 i el 34 en Sime decideix per tots. Para a pixar! Jo penso apreta Sime, posa-hi cap que el muro ja el tens mig passat! I m’en vaig a veure si el Donostiarra es tant brau com vol mostrar…
    Canvio el ritme, i baixo als cinc minuts per quilòmetre. Estic disfrutant, m’ho estic passant molt i molt bé. En un avituallament em donen gel i m’el foto, no penso en si em sentarà bé o no, ara, res em pot sentar malament! El coi de company accidental no només aguanta el ritme, si no que em passa. M’enganxo a ell com una paparra, i penso per dintre meu… espera una miqueta… espera, que en tinc una de guardada per a tu.
    Al sortir del túnel i sabent que el que venia era baixada, li foto “hatxasso” al donostiarra i em foto a esprintar com si estigues al 42… i aprofito la baixada i penso, que carai, que sigui lo que deu vulgui, fa poc més d’una hora pensava arribar al 30 i plegar i ara estic per entrar a 3:45!

    Per aquí torno a veure, i ara per últim cop, a en Segarrenc i a en Xavi19 donant ànims com si fos el primer quilòmetre… tot i que amb la veu castigada de tants ànims i crits donats! L’últim avituallament i agafo l’última ampolla d’aigua. Però no puc ni obrir-la, i molt menys beure’n. El paio ha recuperat com un “matxote del Norte” i el tinc que em trepitja els talons! Uf! Jo ho he donat tot va cinc minuts, i ara vaig més just que les calces d’un canonge… Es posa a la meva alçada i fem plegats el penúltim quilòmetre, i per sort, a un ritme més suau, 4:45 – 4:55. Ostres… quan veig l’estadi penso molt amb en Sime i en si he fet bé o no, però crec que ha demostrat sobradament que pot i vol, i no m’equivoco al pensar que entrarà poc darrera meu. També em passa pel cap les cinc setmanes de no entrenaments que vaig fer; i friso per saber que ha estat dels companys, de les seves aspiracions. Els que entrem al vagó de cua no hem d’esperar per saber que han fet els companys… ho sabem només arribar!
    Enfilo l’últim tram, m’agrada… no he acabat encara i el donostiarra ja el tinc molt per davant, però aquest moment no m’el treu ningú. Veig l’estadi i penso en el que hi trobaré a dintre. També penso que és la millor cursa que he fet mai (ho sento Neus, et vaig dir que havia estat la del Pont, però ara serà la segona!) M’ho he passat MOLT BÉ. No la puc pas comparar amb BCN, allí vaig patir, no vaig disfrutar del córrer. Ahir si. Entro a l’estadi i de tant com em batega el cor, del nus que tinc a la gola i de lo profund dels sentiments, no sento res, deien que hi sonava música. Només veig la gent que em saluda, i em crida. Aixeco els braços en senyal de victòria, i ho faig perque em surt del cor, no com a BCN que va ser mes un gest de ràbia i un acte reflex/mimètic. Ahir els vaig aixecar amb tot el desig de fer-ho. Travesso la linea. Miro el temps. Deu n’hi do!

    Ara si, gurigai considerable! Lio amb el menjar amb les mantes tèrmiques, amb el diploma… amb la gent!!! Afortunadament em trobo, perdó, em troben i em donen la bossa i la jaqueta i els guants que m’havia tret poc abans de la sortida, i no se com em trobo tapat i envoltat dels meus pares i dels amics, recuperant l’alè. És aquí que se de la decisió d’en Crit. Dels excel·lents resultats d’en Madjoker (així m’agrada, que t’esforcis… :-D ), d’en Jmarkala (Júnior de oro), de l’Edu (família d’en Cervantes, oi?).
    També aquí, i és quan realment començo a descansar, es on m’assabento que el meu company, en Sime ha acabat la seva primera Marató en un impressionant temps de 3:50 !!! Ets un animal !!! També em diuen que la Neus baixa quasi un quart de les quatre hores (Enhorabona! La pròxima 3:30… ja ho veuràs! ) Xeix sota quatre… bé!!!

    Ara si. Estic molt bé. Només una ampolla a un dit del peu i una roçadura del tamany d’un portaavions a la ingle. Peus, cames, esquena i cap tot bé. Així si, dona ganes de repetir!

    repetirem?

    PD: Com heu pogut llegir, no he explicat res del recorregut ni del paisatge… ja veureu les fotos, o millor… aneu-hi l’any vinent. Val la pena!

    #10199
    Avatar
    jmarkala
    Participant

    Companys bona nit,

    Ja se que hauria d’estar dormint i recuperant-me del cansament , però després de curar-me les ferides del peu ( mai més tornaré a córrer una marató 😉 ) no puc que deixar d’escriure unes línies que de ben segur no seran tan profitoses com els escrits anteriors.

    De ben segur que tots hem fet marques molt bones i que – com ja s’ha dit -en la distància ho valorarem molt més.

    Però personalment em quedo amb les sensacions:

    •Un dinar a Donosti amb més de 25 persones vinculades a l’Atletisme popular de Ponent.
    •Un Sime – veí i amic- que en tres mesos ens ha aportat il•lusió i la frescor de l’iniciat en el món dels entrenaments i les curses .
    •Un Madjoker totalment concentrat i meticulós que ha fet bo el seu sacrificat entrenament.
    •Un Edu que per fi – tot i que ell ho negarà- li ha sortit una molt bona marató en el seu debut.
    •Un homedferro , que cap de nosaltres – inclòs ell mateix- no ens creiem el que ha fet( és lo que te una segona joventut).
    •Un Xavi i un Segarrenc – permeteu que el torni a anomenar- que ha estat les animes de la cursa. Gràcies a ells ens vist encoratjats i animats durant tot el trajecte. En els moments decisius allí veiem l’estelada i crits d’ànims.
    •Un Segarrenc al que he tornat a veure il•lusionat. De fet no se si hem fa més il•lusió a ell o a mi veure’l .
    •Un Montoliu , que no va bé , que li fa mal la cama, que no entrena, i que no se que més li passa i va i fa menys de tres hores.
    •Unes dones – totes- animant-nos ( la Cris, Angels, Anna, una altra Anna, Pili) i sent fonamentals per les fotos, avituallaments, bosses ..etc.
    • Una Donosti compromesa amb la cursa i el seus participants.
    • I per últim el causant de tot aquest “follon” . La persona que més ha gaudit en veure’s envoltant de gent a la que aprecia i que l’aprecia . L’esperit de les trobades, dels entrenaments, de les sortides col•lectives, i com no d’aquest fòrum : El crit. Ell ha estat el que sempre ha tingut alguna paraula amb el grup , ha organitzat els dinars, les passejades, ha donat consells ( tot i que no els hem seguit) i s’ha bolcat en una cursa que des de fa dies ja intuïa que no seria la seva .

    Gràcies a tots : al companys de l’aventura de Donosti i als que ens heu recolzat amb els vostres missatges de suport.

    Salut i Kms

    #10204
    Avatar
    Karri
    Participant

    Moltes felicitats a tots!!!

    Crit, felicitats perquè s’ha de ser molt gran per saber parar.

    madjoker Brutal la teva primera marató

    homedeferro Sort que no havies pogut entrenar bé que si no destrosses el crono..

    i a la resta : altre cop felicitats!!! (Als debutants, als que han millorat marca, als que han gaudit d’una altra marató, etc…)

    #10207
    Avatar
    gorka1
    Participant

    Amics, aquesta és la crònica que he penjat a corredors.cat. Potser no coneixereu alguns dels que s’ hi esmenten, espero que em sabreu disculpar.

    Diumenge a les nou del matí a Donosti feia un fred que pelava (2ºC). Els que vaig poder saludar durant el dissabte i el mateix diumenge al matí (crit, charly, xinoxano, cabrix, miguel-sbd…) coneixieu la meva declaració d’ intencions: a 4.35 des del principi i fins que la cama dreta aguantés (podien ser 10 Km, 15 Km o 42).

    Així doncs que sortim i durant la primera volta curta constato que la decisió de córrer amb malla llarga, apart de donar-me un aspecte curiós , ha estat un encert. Ni tan sols em noto el soli i el bessó dret i puc córrer amb molta comoditat. Miro, però, d’ anar molt concentrat amb dues obsessions: mantenir-me en el ritme adeqüat i escoltar la meva cama. El primer pas per Anoeta fa posar la pell de gallina. Entrar per la porta de Marató d’ aquell estadi permet tenir-ne un perspectiva única, amb les grades que s’ obren a banda i banda com les balves d’ una immensa petxina. Al primer pas pel Boulevard, camí de Gros, el vent es nota. Serà l’ únic moment el tota la Marató que una “inclemència metereològica” m’ afecta. Els avituallaments freqüents i ben assortits de líquids fan preveure que –si els càlculs de l’ organització s’ han fet correctament- tindrem gairebé barra lliure d’ aigua i beguda isotònica al llarg de tota la cursa. Al primer pas per la Kontxa veig la Cristina que m’ anima, abans davant del Kursaal m’ he creuat amb el crit. Està bé això de portar el nom a la samarreta: la gent et crida pel nom i sempre et queda el dubte de si anava per tu, si era algú que no has conegut, en tot cas et dona una mica més de força.
    Vaig desgranant els quilometres a un ritme força constant, acompanyat una estona per donosti marathoner i al Km. 15 faig el primer balanç seriós: porto 2’ d’ avançament sobre el ritme “òptim”. Aquest que va cap al campus és el tram més complicat de la Marató: fa una lleugeríssima pujada i és força inhòspit. De baixada el DJ que alegra aquest tram fa sonar “Because the night” de Bruce Springsteen, penso en quedar-me a ballar (ho faig una miqueta ) però la companyia de una dotzena de corredors bascos amb ciclista de suport incorporat és prou agradable com per seguir amb ells. Al tornar a enfilar el camí d’ Anoeta, malgrat els esforços del ciclista perquè amb mantingui amb ells, els deixo escapar: el seu objectiu és 3.10 i jo tinc por de petar. Abans d’ entrar a la Kontxa de tornada, des de darrera una estelada, em criden la meva companya i la nostra filla (quin fred, pobretes!).

    Al segon pas per Anoeta m’ adono de la irregularitat del ferm al voltant de l’ estadi, pateixo per l´últim quilometre, però de moment tot aguanta força bé, una altra vegada al Bulevard i a Gros el vent ja no es nota i enfilant la Kontxa per tercera vegada la primera sorpresa desagradable: una altra vegada la Cristina que em crida i… al seu costat el crit! A mitja Kotntxa altra vegada les meves dones amb la bandera. Torno a pujar cap a la Universitat, de baixada passo a donosti marathoner i al quilometre 32 toca fer balanç (multiplicar per 10 és fàcil!). Si mantinc el ritme faré 3.13, puc afluixar una miqueta per no temptar la sort i aspirar a 3.15 i només mantenint-me per sota de 5’/Km milloraré la meva marca. Opto per la solució intermedia i deixo caure el meu ritme fins a 4.45. Veig el xeix, que ha plegat i, enfilant el quilometre 38 em comença a fer força mal la cama dreta. Tinc el bessó i el soli totalment contracturats i passo a fer les passes més curtes amb la dreta que amb l’ esquerra. Només seran quatre quilometres de patiment, però Donsti s’ ho mereix! Al quilometre 40 altra vegada les meves noies , arribaré jo abans que elles a Anoeta! La gentada és impressionant: tothom crida al passar per davant de l’ accés a l’ estadi. Però, compte! que cal encara voltar la pista d’ atletisme, entrar per la porta gran i fer els 300m de glòria, tot plegat un quilometre llarg. Doncs ho faig tot! Els darrers quatre quilometres han sigut a 5.30 o més, he perdut 4’ preciosos des del Km. 38. Al final el cronòmetre marca 3.18.27! la meva millor marca en Marató!

    eskerrik asko, Donosti!

    crit
    Em vas donar el disgust del matí. Espero que no hagis tingut danys colaterals.

    homedeferro
    I tant que repetiràs? Ho dubtes?

    #10208
    Avatar
    gorka1
    Participant
    Quote:
    gabon companys,
    p.d. he fet unes quantes fotografies el cap de setmana, fins que s’ha acabat la maleïda bateria de la càmera, podreu comprovar que en alguna foto i darrera d’alguna estelada veureu alguna cara coneguda http://picasaweb.google.com/xavimastrat/DONOSTIAKOMARATOIA07

    Ostres, a veure si et vaig espatllar la càmera! El de la última foto sóc jo!

    #10211
    Avatar
    bru
    Participant

    Ieeeeps,

    crit…tu rai, de teules no t’en falten, ja ets prou gran..un gran super 😆 😉

    jmarkala…ets un nen gran, enhorabona!!!!

    gorka1…m’alegro moltissim de la teva gran marca, disfruta-ho que t’ho mereixes!!! 😉

    homedferro…que gran que ets, has sigut per mi una gran sorpresa, potser la més gran, m’has fet molt content, felicitats, disfruta-ho molts dies…et faig una reverencia campió 😉

    ZORIONAK!!!!!

    Que en sou de grans…

    #10215
    Avatar
    ROMA34
    Participant

    és molt emocionant llegir les vostres cróniques, perqué feu que tots tinguem la sensació d´estar corrent la marató de Donosti.

    Tots hem abandonat al km 30, tots hem set rockies, tots hem baijat temps , tots hem ……

    molt molt molt emocionant.

    Homedeferro: el 2 de març quan s´acabi la marató de Bcn et trucaré i farás la meva crónica, ja et vaig dir que pleguesis de correr i et fessis escriptor.

    #10218
    Avatar
    homedferro
    Membre

    Representació de ponent a Donosti

    ENHORABONA

    Eduard Aixalà culleré 2h 34′
    Francesc Bonet 2h 48
    JBalak 2h 53
    Alexandre Tassies Llordés 2h 58′
    sergi farre perez 2h 58′
    Montoliu 2h 58′
    Mario Palou Bonell 3h 03′
    Alex Casany Font 3h 10′
    Benjamí Vinyals Moragrega 3h 11′
    Josep Monforte Sagarra 3h 16′
    Albert Nogués Noguera 3h 17′
    Bernat Gordun Quiles 3h 19′
    Antoni Llobera Torres 3h 22′
    Jordi Llobera Sole 3h 24′
    Madjoker 3h 25′
    Jmarkal 3h 27′

    Dolores lopez garcia 3h 28′
    Quim Ramos 3h 29

    Edu 3h 30′
    Xavier Viaña Trepat 3h 30′
    Maria José Gallardo Muñoz 3h 31′
    Imma 3h 34′
    Homedeferro 3h 44′
    Neus 3h 47′

    Pepe Cabré 3h 47′
    Sime 3h 50′

    en cursiva els registrats a la pàgina. Si detecteu errors, esmeneu-los!

    #10219
    Avatar
    xavi19
    Participant

    tranquil gorka1, algú havia de sortir a l’última fotografia abans d’acabar-se la bateria, la culpa va ser meva per no carregar-la la nit anterior, enhorabona pel temps realitzat
    artur42, espero que ens arribin aviat els recanvis, això d’estar a boxes no és gaire agradable, al final hauré de canviar el córrer per la fotografia, tot i que m’estimo més sortir a les fotos de curt que no fer-les
    jmarkala, ja que havíem fet el viatge fins a donosti, només faltaria que no animèssim als companys que estaven gaudint-patint la cursa
    segarrenc, tot el que et coneix una mica, estarà d’acord amb mí del comentari que he fet en l’anterior post, l’espai físic que ocupes, tu ja saps quina és la manera de reduir-lo, així que ha fer bondat i tot arribarà
    per cert, m’ha agradat molt la foto que hi ha penjada a l’inici de la web, d’en madjoker fent-te una abraçada, era l’inici de la prova i estava una mica nerviós, després ja veus que els nervis es van quedar a la sortida
    moltes felicitats a tota la gent que va acabar la marató, amb el temps que sigui, des de fora es veu el que s’ha de patir per arribar a l’estadi
    salut

    #10224
    Sime
    Sime
    Participant

    Vaig prometre una crònica.

    1
    L’aire fred entra gola avall i el sento arribar als pulmons, noto com s’escalfa. És una sensació que he retrobat en els entrenaments desprès de molt de temps i m’agrada.
    Avui, però, aquesta sensació no aconsegueix apaivagar aquest pànic, desfer el nus que tinc a la gola, eliminar aquesta asfixia que m’escalfa el coll i puja, i colpeja el meu cap.
    Potser m’he precipitat en inscriure’m…
    Els companys fa molt temps que corren i jo fa vuit mesos no era capaç de córrer cinc minuts sense…
    Són molts quilòmetres…
    No he fet l’entrenament al peu de la lletra…
    I si no estic preparat?
    Tinc calor i només estem a cinc graus.
    Calma Sime! Calma!

    Miro a un costat i veig la seva cara, satisfeta. Ha fet un munt de fotos al Pinte dels Vents de Chillida i ara intenta escalfar les seves mans gelades agafant-me fort.
    Venir a Donosti amb ella ha estat la millor decisió.

    Lo crit i el madjoquer ens avancen per mirar quin bus cal agafar. Aquest nois no poden anar al darrera ni de passeig per La Conxa. Estic envoltat d’amics, jmarkala, el segarrenc, xavi19

    Ha estat un moment d’angoixa , però ja ha passat. Ningú s’ha adonat. Potser ha sigut el pitjor moment de la marató i encara falta un dia.
    Demà no puc dubtar, simplement he vingut a córrer i a gaudir, activament, de cada instant.

    2

    El matí és fred però al cel gairebé no hi ha núvols.
    Les coses sempre són diferents a com les acostumo a imaginar. És inútil dedicar-li un minut a pensat com serà la cursa, com ho faré, què em puc trobar. Simplement perquè les coses al final mai són com les imagino. Cal provar-ho.
    Ara, veient aquest cel del matí estic segur, no hi ha res a fer, tot serà nou, un dia sencer per estrenar. Com que m’he proposat passar-ho bé i fer-ho activament, busco els detalls, em deixo portar.

    La meva referència en aquesta aventura és l’homedferro. Tan aviat el trobo a la sortida ja ho tinc tot preparat.

    Fem una mica de broma amb lo de qui és la llebre. La Neus es va prendre al peu de la lletra que l’homedferro tindria llebre i vam fer broma per la bírria de llebre que s’havia buscat, el tio amb menys experiència del món!
    Donen el tret de sortida però no l’he sentit, sento la cridòria de la gent, ens movem.

    A pocs metres una allau de corredors que persegueixen la llebre de les 3:30 ens avança amb empentes i encreuaments. Pobre home! sembla el paio amb més falsos amics del món.

    Avans de completar la volta curta la Neus s’avança una mica i la deixem fer, no sé si el que no li va bé és el nostre ritme o la quantitat de tonteries que arribem a dir. L’homedferro i jo no deixem de xerrar pels decosits.

    El circuit permet que ens puguem creuar amb altres corredors i que els amics pugui animar als corredors en diferents punts. Aixó dona molta força.

    La proposta era anar de bracet amb l’homedferro fins al 30. Ell mateix m’ho recorda en varies ocasions al llarg de la cursa.
    Parlem, fem broma, cantem, sobretot ell que se sap la lletra de totes les cançons que sonen (hey, ho, let’s go! et sona by Keds?), li donem la llauna a uns malloquins durant una bona estona, aixó no és serio company! Aquí hem vingut a pencar! O potser no.

    Fins al 25 ha estat relativament fàcil. Ens hem de frenar una mica, pero ens oblidem de les referències de la pulsereta de les quatre hores. A partir d’aquí començo a treballar.

    Sime: Jo començo a cansar-me una mica.
    Homedferro: Et porto fins al 30 i entrem en terreny desconegut.

    Arribem al 30:
    Homedferro: Com vas?
    Sime: Vaig bé

    Al km 32:
    Sime: tens un grampons?
    Homedferro: aixó no és res, per trobar-te el muro encara et queda una mica.

    Les darreres setmanes hem fet alguns entrenaments junts a 5:30 i sé que és un ritme cómode per tots dos. Penso que per mi és més dificil de mantenir durant tota la cursa perque em falten quilómetres (suposo)
    Hem arribat al 30 amb un coixí de gairebé quatre minuts sobre aquest ritme de 5:30 que li permetria millorar la marca al meu company d’aventura i que hem dona uns minuts de marge per parar i descansar, si cal, per completar la prova en menys de quatre hores.
    Ell va bé i m’adono que entre el 32 i el 34 s’està frenant. Decideixo parar a fer un riu i alliberar-lo del lastre. El punyetero va força bé. Ens creuem i li faig un gest amb el braç, tot va bé!

    Tot va bé… menys les cames. A l’avituallament em donen un beure isotònic però no els queden recanvis de cames. Llàstima! Les meves ja estan patxuxes:
    -Continua corrent Sime que encara no hi som! (Aixó ja és un monòleg)

    Cada dues passes tinc ganes de parar.
    Entre el 34 i el 39 és un autèntic martiri. Sabia que seria dur pero mai m’he trobat amb les cames en un estat tan lamentable. Em fa mal tot, sobretot la punta dels dits i el tendó d’Aquiles del peu dret.
    Faig una paradeta entre el 36 i el 37, camino uns metres i torno a la feina, només he perdut uns segons pero he recuperat mobilitat al peu dret.
    Crido tot sol:
    -VA SOM-HI! (no hi ha ningú al voltant)

    Veig el 37 a uns quaranta metres, torno a caminar i uns vint metres avans a còrrer de nou:
    -Vinga noi que la pujadeta és poca cosa, ja t’ho va dir ahir el segarrenc.

    Miro el meu cronòmetre, només marca el temps que porto i casi no vec els números pero al 38 puc calcular que vaig només una mica més lent de 5:30, no gaire més lent pero no encerto a recordar els segons que marcava.
    -Tira, tira.

    Paso entre un grup nombrós de gent que anima:
    -Sembla que vaig més ràpit com més gent crida i aquí no hi ha qui pari. Quina vergonya!

    Vec el 39 i plantejo la mateixa estratègia: paro uns metres abans a recuperar cames, nomes uns metres i torno a còrrer, miro el rellotge. Mira que se n’arriben a fer de tonteries!
    El 40 ja ni el vec, ni el 41, ni gaire cosa més. De fet no recordo ni quin temps marcava el rellotge al 39.
    No torno a parar. Agafo un ritme apagat, pessat i continu. Intento canviar un cop pero no queda res allà abaix que ajudi a empenyer i per dalt el cap em diu que tot va bé. Si segueixo així tard o d’hora arribaré.
    Veig l’estadi i la gentada que anima:
    -Ara si que ho tens coll avall!

    Dono la volta al tram final de fora l’estadi i torno cridar:
    -VA! VA! (tampoc hi ha ningú al voltant)

    Arribo a meta i miro el meu crono.
    Quí m’ho havia de dir?

    Companys, sou el millor!

    #10226
    Avatar
    edu
    Participant

    Kaixo i agur Donostia

    Molts de vosaltres ja em coneixeu, fa uns quants dies que coincidim en els entrenaments, però fins ara no havia escrit mai rés en aquest fòrum. Si hi ha quelcom que m’hagi animat a fer-ho (tot suportant pressions, amenaces, coaccions, boicot oi homedeferro!…) és el desig de dedicar aquesta primera crònica a la persona que em va introduir en aquest boig món, a aquell qui més em coneix esportivament parlant i qui ha seguit d’a prop les meves decepcions i els meus progressos, qui sempre ha sabut ensenyar-me el got mig ple i de qui ho he après tot i vull creure que encara m’ha d’ensenyar més, quan aquests maleïts dolors li desapareguin. Parlo d’en Segarrenc, si senyors. La persona que conec que viu l’atletisme d’una manera més pura més passional i ara per desgràcia més amarga. Quim, espero que et recuperis molt aviat, això va per a tu:

    Arribo a Donosita divendres tarda, concretament a Zubieta al costat de Lasarte. Finalment dos parelles que m’havien d’acompanyar m’han fallat, circumstància que em fa estar neguitós, ja que em trobo sol, sense cap companya amb qui comentar les hores prèvies al debut maratonià. El meu fill, l’Adrià, sembla que s’encomana dels meus nervis i no para de fer trapellades i jo d’esbroncar-lo.

    Dissabte matí, visita al Monte Igueldo, dinar amb Km0’s i passejada per “la Concha” per la tarda.

    Diumenge continuo nerviós, no entenc el perquè, si en teoria, he d’anar a gaudir d’una festa de 42 Km… i m’equivoco d’hora, em presento a Anoeta a les 07:00 del matí, pensant que la cursa era a les 08:00. Em resulta estrany, encara és fosc i hi ha molt poca gent. Truco a en Madjoker i em confirma la meva errada, la cursa és a les 09:00 i havíem quedat a les 07:45 al pàrking. “Relax Edu…”. Finalment em reuneixo amb els companys, indecisió a l’hora de canviar-me, molts problemes amb la logística, no sé on deixar la roba, no sé que ficar-me, no sabia si la meva dona la Betlem i el meu fill, l’Adrià arribarien a Anoeta o es ficarien per algun tram de la cursa (havien de fer cap amb tren des de Lasarte).

    Arribo a la sortida i em relaxo, m’il•lusiono i l’energia em desborda, he deixat els nervis enrere. Contacto amb dos amics de Barcelona i m’expliquen les seves intencions de fer 3:30 i sortir a 4,50m/km i penso que potser també podria anar amb ells.

    Sortim, començo tranquil, massa pendent del rellotge, encomanat potser, pel costum dels dos acompanyants d’anar mirant el pas per cada Km. Al Km 5 vaig sobre el previst, 24:50. Perfecte!!! Gaudeixo observant els ànims de les companyes dels corredors lleidatans, d’en Joan Pere i sobre tot d’en Xavi19 i en Segarrenc (quina il•lusió Quim!). No em situo, no sé on tinc els altres referents de les 3:30, finalment localitzo a Madjoker i en Jmarkala darrera meu i observo com estic a un Km i escaig darrera de la llebre de les 3:15.

    Del km 5 al 12 m’encomano d’energia i m’accelero força marcant el km 6 com el més ràpid de la meva cursa a 4:26 i passant el 12 a 57:59. Començo a analitzar i dedueixo que potser vaig força accelerat tot i que en Segarrenc em dona força ànims i l’escolto què em diu que vaig perfecte, decideixo fer-li cas i continuar tal com vaig no sense mostrar-me insegur, dubtós, pensant en el que encara em queda. M’ajunto amb una corredora d’Alacant que em comenta que vol mantenir un ritme de 4:50 m/km però ens accelerem massa i passem el 16 a 1:16:59.Començo a tenir por i parlo amb els amics de BCN que potser hauríem d’estabilitzar el ritme a 4:55m/km però no ho fem (jo el primer, és clar).Deixo a la corredora d’Alacant ja que va massa ràpida i marco 1:43:02 al pas per la mitja marató.

    Intento regular però no puc, no vull tirar enrere, tampoc vaig sobrat i em preocupa però continuo i penso o tot o res!, fins al final!.En Xavi19 i en Segarrenc m’animen força i això em motiva molt i agafo forces, torno a passar el km 26 a 4:35m/km, se que ho pagaré però ja no puc o no vull fer-hi res, simplement mirar endavant. L’última vegada que veig en Segarrenc i en Xavi19 al km 28 (no ho tinc clar) vaig tocat, recordo les tirades llargues les sèries i vull creure que es momentani, que no pot ser, que he d’anar millor, en Segarrenc amb la veu destrossada em diu que patiré però que no em superin les circumstàncies i que continuï passi el que passi, ell em coneix bé i quina raó tenia!! (tant de bo hagués pogut regular corrent amb tu).parlo amb els meus companys i els hi dic que hem d’aguantar el ritme fins el km 37 i després ja en parlarem.

    Arribo al 30 i veig en Crit (joder!! El que faltava, i ara amb aquest que li ha passat), els fantasmes em visiten i psicològicament dedueixo que estic anant enrere. Penso en la part del polígon que anava del Km 32 al 35 (no ho recordo bé) i em fa pànic aquella zona, no m’agrada i a demés és desfavorable, veig una muntanya. M’agafa en Quim (mil gràcies!, enhorabona a tu i a l’Imma, te’n dec una de grossa), i em pregunta com vaig, li dic que molt malament i s’ofereix per portar-me fins al Km 35, genial!. S’afegeix en Madjoker, però no ens acompanya gaire, sabia que estava for i que no trigaria en deixar-nos, quina gran cursa! (ja m’ho deis als entrenaments, “has de regular, Edu”). Durant aquests Km no penso res, miro al terra i busco la propera fita que m’indiqui que ja ha passat un altre Km i em proposo arribar al 38 per si torno a veure a en Crit i acompanyants, ja que necessito una veu coneguda, uns ànims, alguna cosa on agafar-me per no plegar.

    Al Km 36 no puc seguir a en Quim i em quedo sol, m’avança en Jmarkala, a qui li dic que estic fos i ell m comenta que té rampes, tot i això em deixa enrere. Vull parar i caminar, però se que si ho faig em retiraré. No veig a cap conegut i al Km 38 m’enfonso més, penso amb les cròniques que llegia i que moltes deien que al arribar al Km 35 tenien clar que acabarien la marató. Jo no ho tinc gens de clar, no puc més, estic anul•lat, vull parar, el maluc em fa mal i el bessó fa un intent d’enganxar-se, coses lògiques en una cursa, però en les condicions en les que estic encara m’afecten més. Necessito algú que em digui alguna cosa, que m’animi, que em doni una espanta, estic sol però no vull abandonar. La gent em passa, però em consolo quan avanço a algun lesionat o a algú que està pitjor que jo, ja no penso amb la marca ni amb el ritme ni amb res, vull sortir d’aquest mal son!

    Al Km 39 m’avancen els companys de Barcelona i em torna a passar a en Jmarkala que havia parat a estirar i jo ni me’n havia adonat. No intento seguir a ningú, no puc, em vull retirar. Penso que parant potser em recuperaré però no ho faig.

    Busco a l’horitzó la cúpula de l’estadi d’Anoeta, però no la trobo. Els ànims de la gent no em motiven, no els sento. Per fi arribo al Km 40 i miro el rellotge, no ho havia tornat a fer des del Km 28, quan anteriorment el mirava cada Km. Veig un 03:16, al que li sumo 10 minuts més i em surt 03:26. Havia somiat en aquesta part final, en l’emoció d’entrar a Anoeta, en la il•lusió de veure a la gent, amics i familiars, però el meu cos i el meu cap diuen prou. Fa estona que tinc molta sensació de gana, m’envaeix una sensació de mareig, corro per inèrcia, com un autòmat, mirant al terra. No veig el pas del Km 41, continuo corrent i entro a Anoeta, observo la volta que encara he de donar i maleeixo que estigui tan lluny, no puc, no arribaré, tinc sensació d’inestabilitat i estic quasi convençut de que cauré al terra. Vaig per la corda de la pista d’atletisme i encaro la recta final. Dubto de si és la arribada o no, no aixeco el cap i no observo al públic que anima. Paro el rellotge i veig 03:30:29, el Km 40, no eren 03:16 sinó 03:18 i no vaig trigar 10 min. en els dos darrers Km, sinó 12,32.Sol penso en menjar i beure.

    Aquesta marató m’ha deixat un regust força amarg que trigaré temps en endolçar, allò del gaudir, emocionar-se i divertir-se a mi m’ho han canviat per patiment, sofriment i calvari.

    PD: gràcies i enhorabona a tots els participant debutants o no, Josep Antoni ara entenc la teva depressió post-marató!

S'està mostrant 15 entrades - de la 16 a la 30 (d'un total de 70)

El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.