Donostiako maratoia 2008
- This topic is empty.
-
Entrades
-
Hola Km0’s.
La felicitat té un nom…….By Keds !!!
Estic molt i molt content…..i ho estic per moltes raons.
Ho estic per la meva cursa, per la cursa d’en Gerard (el meu nebot) i per la cursa de tots i cadascun dels Km0’s que estaven diumenge a Donosti. Tothom va estar a un nivell increïble.
Debutants descarats (Súper- Flo , Amata, Pitit, Joanzen)….. la gran revelació (Espi)……Il.lustres referents per tots nosaltres ( Montoliu, Elmuro, Kargol, Baldato, Quim, Imma)…..Una nova estrella en el firmament (Pico)……reincidents que rebaixen marca i encara tenen moltes coses a dir ( Hache , Redman)…… i no em puc oblidar del mític “Honoris Causa” en filosofia de l’atletisme popular i humanitat (Homedferro).
A tots, moltes felicitats !!!DONOSTI.
Gran ciutat, gran cursa, una organització molt bona, un circuit increïblement bo, un públic que no ens mereixem (sempre solidari amb el corredor), i una climatologia complicada…..En resum…..UNA GRAN MARATÓ !!!!
(Els que encara no l’heu provat…….ja esteu trigant massa…..)LA CURSA.
Arribem a Anoeta el diumenge al matí animats però també amb incerteses……Fa una mica de fred i el vent bufa moderadament. En Gerard i jo hem decidit sortir en màniga curta i malles també curtes malgrat la imprevisible evolució de la meteorologia.Ens trobem a l’hora prevista amb uns quants km0’s per fer la foto. Passa el temps i falta gent. Comencen a disparar-se els primers flashos de les càmeres i aleshores comença a arribar quasi bé tothom…..Finalment aconseguim fer , per fi, alguna foto més o menys digna.
Ja és l’hora….la de la veritat !
Ens desitgem sort tots plegats i anem cap a la sortida. Els nervis bastant controlats…9.00 h. Això comença …….Ja no hi ha escapatòria…..
Surto alegre (com quasi bé sempre ) i en Gerard em segueix sense problemes.Farem sense tàctica prèviament consensuada la primera volta junts i durant aquesta (5 kms.) deixem enrere la llebre de 3.30h.Amb bon ritme passem junts per primer cop per l’estadi ….bones sensacions…..A partir d’aquí i després d’apel.lar mútuament al seny els nostres destins es separen……En Gerard em va ensenyant poc a poc l’esquena i estabilitza la seva posició uns dos-cents metres davant meu. Cap problema, jo vaig bé i suposo que ell també va bé.
El ritme continua alt (4,30-4,40 aprox.) mentre anem descobrint encuriosits la totalitat del circuit al que hem de fer front…..Finalitzant el primer pas per la platja de la Concha, vestida per l’ocasió amb feréstegues onades carregades d’escuma…..veig al fons per primer cop “el peine de los vientos”….me’l quedo mirant una estona fixament i en aquell precís moment sonen unes cerimonioses campanades d’una església propera….Tot plegat m’impacta intensament i afegeix al meu bon estat d’ànim un optimisme addicional difícil d’explicar.
Continua la marató…..de tant en tant ens creuem de cara amb coneguts que van per davant i altres vegades amb els que van per darrere. Sempre que puc saludo i animo amb ganes….em surt de dins….em sento part de la “familia” Km0……i em solidaritzo amb tothom que esta lluitant com jo en aquesta magnífica cursa.
Encaro ja la segona arribada a l’estadi. Tot continua anant bé…..i passo la mitja marató en 1:36 i escaig, clarament per sota de les meves millors previsions . Arribo a Anoeta ….salutacions amb la família….i comencem la volta final…..la de la veritat total i absoluta.
Fins aquí tot ha anat molt bé….però serveix de poc de cara a afrontar els kms finals (una eternitat !). Com diu “el presi“, la cursa comença al km.30, i encara estem al vint- i- pocs.
El temps fins ara s’ha portat bé, però de sobte, quan estic a punt d’arribar altre cop a la platja…..s’obre la caixa dels trons !!!
Comença a ploure i ho fa intensament…..El vent, una mica despistat fins aleshores s’afegeix a la festa i en un minut ja estem en plena tempesta tropical. Veig molts paraigües, alguns dels quals no són capaços de suportar l’embranzida que ens cau a sobre…..el mar s’ha convertit en una imatge dantesca…..Ostres! a veure com acabarà tot això !
El temporal dura ben bé uns tres kms i ,si hagués continuat, hagués acabat sent un problema seriós…..malgrat tot, tenim sort i coincidint amb el meu pas per l’avituallament del km30 tot es normalitza, deixa de ploure i el vent es torna a despistar …..Fins al final, aleshores, el temps es comportarà força bé.
Al km30 tenia previst fer una avaluació seriosa de la meva cursa….passar entre 2:22:00/2:25:00 volia dir que anava molt bé per aconseguir el meu objectiu final de 3:25:00…..Passar a 2:20:00 volia dir, clarament que ho podia aconseguir.Finalment vaig passar 2:18 i escaig….OK !!! Ara només mancava no punxar , però encara restaven molts kms.
Disposat a posar en pràctica una tàctica conservadora me’n adono que continuo a bon ritme i que em veig capaç de continuar més o menys igual. Començo a estar cansat, i probablement he perdut una mica de pistonada, però continuo amb ritmes clarament per sota de 4,55.
Passen lentament els kms i l’únic muro que apareix és Elmuro (José Vicente) al que saludo diversos cops durant tota la cursa.
El que si em passa, i m’emociona altre cop, és que arribant a un punt d’animació prop el km35 comença a sonar pels altaveus a tota pastilla, us ho juro, “Hihgway to Hell”. Una cançó que no m’estimo especialment però el nom de la qual m’ha servit de títol per les cròniques que anava fent durant la preparació d’aquesta marató . Agradablement sorprès per la casualitat m’animo molt i aixeco eufòricament els braços una estona…..una noia de l’organització em mira i somriu…..
També m’anima i m’emociona molt trobar a en Gerard al que fa estona que havia perdut de vista. El veig bé, sencer i no tinc cap dubte que acabarà fent una cursa magnífica. En aquest moment em porta un parell de minuts d’avantatge. Ell ja torna d’un lloc per on ja no s’ha de tornar a passar i jo estic a punt d’arribar-hi. Ens saludem, ens toquem les mans i ens desitgem sort. Ja falta poc….
No he perdut encara unes relativament bones sensacions que, malgrat tot, no impedeixen que tingui moltes ganes d’acabar. A partir d’aquí començo a buscar intensament amb la mirada els indicadors del kms que falten. Passo la platja per darrer cop i encaro la darrera aproximació a l’estadi controlant, o intentant controlar, que res no espatlli un final que pot superar les meves millors expectatives.
Ja veig Anoeta….hi ha molta gent que no para d’animar…..només falta donar un bon tomb per fora l’estadi i pràcticament tot s’haurà acabat. Vull arribar a l’interior de l’estadi, relaxar-me i gaudir plenament els darrers metres…..però, la marató em tenia preparada una darrera sorpresa…..
Entro dins Anoeta….l’entorn és espectacular….i quan ja estava disposat a deixar-me anar….resulta que veig uns 100 metres més endavant una samarreta km0.
Qui pot ser?….doncs resulta que és el meu nebot Gerard (al qual jo ja imaginava arribat). Gran sorpresa, i de sobte penso que podria ser un gran final de cursa poder acabar plegats, creuant junts la línea de meta. Només hi ha un problema, ell no sap que jo vaig al darrera seu tant a prop i no estic segur de poder eixugar la distància que em porta faltant tant pocs metres de cursa…Som-hi By Keds !!. Uns darrers metres que tenien de ser relaxants i d’allò més “beautiful”, es converteixen, de sobte, en un improvisat sprint que per poc no em provoca unes rampes a les dues cames. Malgrat tot m’anima el veure que començo a retallar ràpidament la distància i quan s’acaba la corba final ja el tinc a tocar….afortunadament!.
Uns 40 metres abans de la meta li toco l’espatlla….es gira….sorpresa!…no fa massa bona cara, jo suposo que tampoc …..em diu “estic fet pols”…..l’abraço i el tranquil.litzo…..Ho em aconseguit !!
Fem els darrers metres junts i creuem la línea de meta agafats de la mà.Sento un llàgrima d’emoció interior que cau de ves a saber on…..
FINAL
Barcelona ’08 em va descobrir tot un món……Allí, tot i gaudir molt, vaig acabar patint, amb sensacions no sempre agradables. Però també vaig intuir que aquesta aventura que anomenem Marató pot ser una gran companya vital…..un excel.lent lloc per posar-se a proba…..i per intentar trobar-se a un mateix.Aquí, a Donostia les coses han anat molt bé……Tot a sortit molt natural…..Ara només falta treure’n les conclusions adequades…..
De moment….
GERARD……..3:17:08
BY KEDS………3:17:08Salutacions.
p.d.// Us juro que volia fer una crònica molt més curta…….
Ieeeeeeps,
Com disfruto!!!! Vinga, més, més…..
Grans, grans cròniques per uns grans atlètes i millors persones…gràcies companys!!!!!:kiss: :kiss:
Salut
Por fín puedo conectar…….Y es que tenía verdaderas ansias de felicitaros, a todos, efusivamente.
Me hace gracia leer a quienes os parece sencillo lo que habéis logrado, eso se llama el poder de la mente sobre el cuerpo. Bravo!!!!!, Patidors…..sois una nueva raza, una nueva especie “animal”….., mi admiración.
Se me pone la “gallina de piel” leeros. Si sois capaces de superar tamaño esfuerzo con tanta dignidad y coraje, sois capaces de todo, suerte tienen vuestras familias y suerte tenemos vuestros amigos de poder contar con vosotros si algún día os necesitamos.
Os felicito, de corazón. Enhorabuena….Que tiemble la próxima maratón porque la gente de Ponent va a por ella.
Som-hi!!!!:ohmy: :ohmy: :ohmy:
Què difícil resumir un cap de setmana tan intens en unes poques línies!!! Simplement, un cap de setmana genial. Per una banda, la part turística i d’oci: una casa rural espectacular amb un tracte humà exquisit, dinar divendres un besuc a Getaria es-pec-ta-cu-lar, passejar dissabte pels carrers d’Hondarríbia, menjar ½ quilo de chuletón de bou diumenge després de la cursa, la companyia amb família i amics,…
I la cursa… Increïble, indescriptible el munt de sensacions viscudes. Arribem a Anoeta cap a les 8.30, em preparo la roba i deixo la bossa a la consigna. Cap a les 8.45 la foto de família, un parell de pipís i cap a la sortida sense perdre ni un segon. Quin goig, quanta gent i quant esperit esportiu. Sortim amb cargol marcant-nos la idea d’anar a 4’30”, i seguim el pla al peu de la lletra. Em trobo molt bé, i gaudeixo molt de l’ambient. Cap al quilòmetre 20 en cargol em diu que faci, que vol guardar-se una mica. Segueixo al ritme, passant la mitja en 1h32’42”. En diversos punts puc saludar altres Km0 que ens creuem (pico, cargol, by keds, redman, amata, homedferro, hache, pitit,… també al final vaig coincidir amb elmuro, donant-me els darrers ànims mentre m’avançava; si em descuido d’algú que em perdoni). Tot és genial, tot i el fred i l’aire.
Arriba el quilòmetre 30, encara anem bé, fins i tot penso en intentar accelerar una mica més, però no goso… 31, 32,… cap al 35 començo a notar la falta de combustible, ai, ai, ai, tocarà patir. Al 36-37 les cames ja no donen més, corro per inèrcia però ja no vaig bé. Pensaments absolutament derrotistes: “Què carai hi fas aquí, inútil???”; “Això és una bogeria”, “Mai més!!”,… El mal de cames va creixent, vaig a 5′ o més; per sort passem ja el 40 i em trobo a la família donant els darrers ànims; vaig desencaixat, em passa gent, però ja tot és igual, aguantar i arribar. Entrem a l’estadi, la darrera volta, em cago en tot per haver-la de fer, enfilada de la darrera recta, un crit d’en Kaiser que és a les grades i que responc aixecant els braços, i cap a dins.
De cop tot s’atura. Les cames em tremolen, em fa mal tot. Em recolzo a la tanca, tanco els ulls i començo a plorar; no sé perquè, però no puc parar; em reincorporo una mica, però no puc fer ni un moviment per treure’m el xip. Em torno a recolzar i tornem-hi, surten les llàgrimes sense cap tipus de control. Finalment aconsegueixo ajupir-me una mica, xip fora i em donen la medalla. Provo d’estirar una mica però estic molt engarrotat. Surto de l’estadi amb la bossa i em trobo a la família. Les llàgrimes tornen. Finalment cap a la dutxa. Estic congelat, descomposat, fins i tot m’he marejat una mica i he hagut de seure.
Després de dinar torno a ser persona. Començo a pair la cursa (una digestió que encara dura ara). Tot el viatge de tornada el passem parlant del dia tan intens, també fent algunes trucades a amics i família (per fortuna per les meves cames no condueixo), i comencen a aparèixer els pensaments i les reflexions en coses que podria haver fet millor, i en possibles reptes de futures maratons; quin vici…
Una cosa està clara i ja no me la treu ningú: ja sóc finisher d’una marató!!!!
Amb una mica de retard , moltissimes felicitats a tots!!!Molt bones cròniques , que em fan reviure grans moments!!Ara a descansar i a per una altra!!
Companys, voleu dir que no falta alguna crònica per aquí???????
Vinga nois, que ja no hi ha excusa i tots podem entrar al fòrum…….Passem llista…… Redman, Homedferro, Pico, Quim, Imma, Joanzen, voleu dir que no teniu res a explicar???????
Vaaaaa, que tinc ganes de reviure el GRAN DIA des d’una altra perspectiva………
Per cert, a veure si algú em pot passar (o penjar al PICASA) alguna de les innumerables fotos de grup que es van fer abans de la sortida, em faria il·lusió tenir alguna de record. (Per cert també, l’enllaç de les fotos de Donostia no em funciona)
Salut,
Jose H
Essspiiiiiiiii…..:woohoo:
Essspiiiiiiiii…..:woohoo: :woohoo:
Essspiiiiiiiii…..:woohoo: :woohoo: :woohoo:Hache ha escrit:
Quote:Per cert, a veure si algú em pot passar (o penjar al PICASA) alguna de les innumerables fotos de grup que es van fer abans de la sortida, em faria il·lusió tenir alguna de record. (Per cert també, l’enllaç de les fotos de Donostia no em funciona)Salut,
Jose H
Hache, aquí he ficat un parell de fotos de grup:
http://picasaweb.google.es/ofloresalarcia/Donosti#Hola bona tarda!
En primer lloc, agraïr a totes les persones que han col.laborat en l’entrenament per anar a Donosti. Que m’han animat a seguir entrenant i que m’han acompanyat i donat suport en tot moment.
En segon lloc, agraïr a tots els que van participar a la cursa ja que tots, més o menys, vam complir els nostres objectius. També un record per les famílies que ens van donar suport (per tú també Kaiser).
En tercer lloc, vull agraïr, també al gremi de constructors, paletes i manobres de Donosti pel fet de no construir cap “muro” pel camí, no se si va ser degut a la crisi o perquè era diumenge.
En quart lloc, i en referència a la cursa, la meva experiència va ser molt positiva. No és que em sobressin les forces però no recordo en cap moment d’haver patit en excès. Sempre vaig anar acompanyat amb gent anònima de diferents punts de la geografia mundial (fins i tot em sembla que hi havia un argentí).
L’organització i el plúblic es merixen un deu. Per mi és la primera marató, però considero que és ideal per debutar.
Del fred, vent i pluja no en vull parlar, són excuses, ens hem d’adaptar al que ens trobem.
Torno a repetir, gràcies a tots.
La marato de Donosti te dos objectius clars: un crono de 3 hores i 30 minuts, i no patir desmesuradament.
La climatologia em preocupa des del primer dia d’arribada. Pregaries a no se quin Deu perque tingui pietat de nosaltres i ens doni un cop de ma diumenge.
En referencia a la primera marato (Bcn) alguna cosa canvia. Aconsegueixo dormir la nit abans. No em sento especialment nervios (com a totes les curses tens aquell cuquet quan estas a punt de començar). No vaig mes que una vegada al WC (a Bcn van ser concretament 3). M’oblido fins i tot de la vaselina !!! (sort de l’Amata que en portava per a tots).
Durant la cursa vaig molt concentrat, intento gaudir al maxim de la gent que anima, dels companys i dels seus comentaris i sobretot dels punts en que ens trobem amb la nostra gent (sobretot quan veig als pares i a la Maria).
Sense adonar-me’n em passat la mitja marato i despres d’una petita avaluacio de danys, sento que vaig be. Sentiment generalitzat per tot el comando 3:30.
Una mica capficat arribem al km 30, aquell en que comença la autentica marato. Recordo que a Bcn les meves forces van decaure estrepitosament. Passem pel 32 i li recordo al gran Hache que aquesta vegada el veurem.
Nova avaluacio fisica i el resultat es molt bo: em sento be i amb força.
El 35 es el km que mes m’espanta perque va ser el punt on a Bcn em va colpejar el senyor del mall. Aquesta vegada, no va ser aixi, vaig passar-lo amb força i ganes. L’homedferro i el Pitit van decidits i jo no vull ser menys. A poc a poc anem arribant al nostre objectiu, no m’importa el temps, el crono i ni m’adono si plou.
Ja estem al 40 i aquesta vegada estic gaudint de la cursa, de la gent com anima, dels corredors, dels meus companys de marato i tinc pensaments per tothom. Estic sentint la marato com no havia pogut fer. Encarem l’entrada a l’estadi i ens donen una senyera.
Arriba el moment mes bonic i emocionant. Entrem els tres junts, abraçats i saludant a la nostra gent, aquella que sempre esta. Em sento francament feliç i els vull tornar tot el suport que ens han donat, els saludo efusivament, els aplaudeixo perque seu tambe es el triomf i finalment creuem la linia de meta.
Senzillament genial.
Gracies a tots.
Salut i kms
El company Cargol ens ha fet arribar unes fotos de la Marató fetes per na Su. Les podreu veure a la secció “FOTOS” –> Donostiako Maratoia 2008.
Més val tard, que córrer cent anys…
Del Km 42.195 a Km0
Aquesta Marató comença el 25 de Novembre del 2007, a quarts d’una del migdia…
Roman latent fins a finals de Maig i es torna a endormiscar fins a principis d’agost, que reneix amb virulència inusitada.A principis d’agost, la bàscula no enganya. L’estiu i la inactivitat passen una fatal factura al meu cos… uns quilos de més que molesten. Decisió presa: cal eliminar-los abans no comenci el “Pla d’entrenament CapADonosti“. Així comença l’agost… tancant la boca i movent el cul.
Primer pas fet.
Cal buscar companys de viatge, doncs el patiment, amb companyia, doncs és menys patir. Estratègia a seguir: Multiplicació de pans i peixos. Amb un parell de setmanes, TOTHOM sap de l’existència de la Marató de Donosti i de les excel·lències de la seva organització. Resultats immediats, una dotzena llarga de corredors comenten de la intenció de participar-hi. Ara només cal trobar la gent amb el ritme similar.No costa massa enganyar a en Redman i en Pitit, l’Hache ràpid puja al carro, i en By Keds, s’ho pensa i s’ho repensa mentre tots sabem que decidirà… Reconec que no me’n surto amb en Sime. I no serà per no haver-ho intentat!
Aquestes dos setmanes va tot com un rellotge, la gent s’engresca, els parteners surten de sota les pedres, els dies d’entrenament van en augment alhora que els quilos disminueixen.
25 d’agost de 2008. És el primer dels últims dies previs a la cursa. 14 setmanes a raó de cinc-sis dies per setmana ens han de dur a un estat de forma òptim per afrontar per primer cop una marató amb un objectiu diferent del de les precedents. Ara ja no es tracta d’acabar, la qüestió es que s’ha d’acabar en un temps determinat 3 hores 30 minuts. El pla a seguir, resultat de diverses modificacions d’un pla inicial, gentilesa d’en Artur42, és prou assequible i raonable, i ens convida a fer unes sessions d’entrenament al nostre nivell.
Sorgeix el desànim en percebre la necessitat de dos factors que s’intueixen complicats: Constància i Perseverança. En aquest punt, només puc congratular i agrair l’ajut inestimable dels companys d’entrenaments, a qui sense cap mena de dubte dec aquesta Marató!
Adolfo, agulletaman, alvarfanyez, amata, Arctos, artur42, baldato, bru, By Keds, cargol, CARLOS, Crit, Cuca, edu, Elmuro, Enric, espi, flo, Frank, garriguenc, Hache, JFK, jmarkala, joan pere, JORDI CODONY, Jordi Molins Marquès, Josep Antoni, Joker, Juanjo, kaiser, lagartija, MACH3, Marta, montoliu, muntanyenc, PICO, Pitit, Redman, segarrenc, Sime, sergi farre perez, stomix, i Ton; juntament amb altres companys “d’ofici”, Manel Ribes, Miquel Soler, Albert Nogués, gent del Natació Lleida i mossos diversos…
Les primeres setmanes són fàcils de passar, fins i tot, molt divertides. Hem format un grup nombrós d’entrenament i no es fa farragos sortir a entrenar. Els dies encara allarguen i les temperatures suaus fan molt agradables les primeres tirades llargues.
El temps avança i les càrregues de volum i intensitat van en augment. Ja estem sobre els 60 quilòmetres setmanals i els dies de descans s’esperen com aigua de maig.
Amb tanta gent “voluntària” per sortir a córrer, no costa gens habituar-se als cinc dies d’entrenament, i menys a les sortides de diumenge!
Absolutament destacables les classes Tècniques amb que ens il·lustra en Sime!!Competicions:
23/08/08 Transllena 1:39:15El segon més d’entrenament l’agafo amb molta força. Sé per experiència passada que és el més on es talla el bacallà, i aquestes quatre setmanes, en les altres preparacions, es on vaig deixar de seguir cap mena d’entrenament reglat. Aquest cop, En Sime, en Pitit i en Amata faciliten en sobremanera l’esforç que en dispenso.
Els entrenaments es fan llarg de durada a la mateixa velocitat que el dia s’escurça. Això fa que canviem l’horari i l’avancem ben bé dos hores. Aquest fet ens resta la companyia d’en Sime, que ja només la tindrem en les tirades de cap de setmana.
Treballem sobre entrenaments d’una hora i mitja de durada, i les sèries em crucifiquen de mala manera… uf!
Encarem les sessions i modifiquem lleugerament el pla (que no l’esperit del planning) per afrontar els 10.000 de Cervera i Térmens i sobretot, el que ha de ser la pedra de toc, el test que ens m’ha de dir si vaig bé o no.Competicions:
06/09/08 Ciutat de Cervera 48:04
11/09/08 Cursa de la Diada Térmens 48:04
19/10/08 Mitja Marató Mollerussa 1:40:56El tercer i últim més de preparació comença amb una bona bufetada. La mitja marató de Mollerussa m’ha deixat amb un terrible mal cor. Pensava que l’hauria acabada sobre l’hora i trenta-cinc minuts i la realitat es que l’acabo com puc, uns segons damunt de l’hora quaranta. I lo pitjor són les sensacions.
La part positiva, es que ha estat dels pocs dies que he tingut males sensacions. Els entrenaments continuen sortint bé. Pràcticament aquestes darreres setmanes son un “solo” amb en Pitit. Aquest més no competeixo, doncs tinc incompatibilitats amb els Castells, ja que es la part més àlgida de la temporada. En contrapartida, realitzem les sortides llargues en dissabte, molt congregades i molt divertides (si se’m permet ajuntar tirada de més de 30 quilòmetres i divertit en una mateixa frase!)
Les últimes dos setmanes costen una mica de passar, doncs tinc moltes ganes de que arribi el dia. Les previsions internes que em faig es que puc estar entre l’interval de les 3h25m i les 3h:40. sigui quin sigui, tinc clar que si res no es torç, faré marca personal.
L’últim dia que entreno, en acabar, ens abracem amb en Pitit. Han estat deu-dotze dies de continus canvis d’impressions, de consells, de previsions, de recordatoris, de.. uf! De tantes coses!Em sento afortunat. Encara no he fet la cursa i em sento profundament afortunat. 67 dies d’entrenament, 950 quilòmetres, uns dies de pujades per Gardeny memorables, unes sèries de 3 i 4 kms terribles i cap lesió.
Dos dies abans:
Ja a Donosti, estudiem el terreny on es situarà la meva “avitualladora personal” i els punts on estarà preparada per dispensar-me la barreta energètica, la beguda i els gels que consumiré durant la prova. L’excel·lent recorregut de la Marató ens permet tenir 8 (!!!!) punts de trobada. Aniré ben servit!
La visita el mateix dia a la fira del corredor (més petita i menys concorreguda que l’any passat) em permet fer un estudi podològic que determina que les millor sabatilles que puc portar (d’una determinada marca) son exactament les que utilitzo. Doncs per aquí anem bé! En la fira també ens donen vi, formatge i propaganda de la marató de Roma…Totes les previsions meteorològiques parlen de molt mal temps per córrer, però a mi se me’n refot! Penso fer la meva cursa plogui, nevi, pedregui o faci vent huracanat! Això mateix trasllado al multitudinari dinar de dissabte. Impressionant la taula!
Al vespre, en un sopar amb menor número de comensals, acabem de preparar la logística del dia següent. Com ens agrada això! Tot previst, tot preparadet, tot estudiat… com hem fet bullir l’olla aquests dies!
Sona el despertador, com sempre en aquests casos MASSA D’HORA!!!!
Es posa en marxa el ritual, higiene personal, esmorzar, buidar, repassar material, buidar, abillar-se i en marxa!
A l’hora convinguda els tres (Redman, Pitit i jo mateix) ens trobem per agafar el cotxe i dirigir-nos a la sortida. El dia s’alça clar i sense núvols, i amb certa fresca…
Un lleuger contratemps amb el GPS fa que arribem més tard del previst a l’estadi i que haguem d’aparcar allà on nostresinyó va perdre l’espardenya.
Un cop aparcats, ara si, decisions d’última hora, que si llarg, que si curt, que si guants, que si buff! Buf!
Amb temps suficient per fer una darrera buidada i acabar de polir cosetes com la vaselina, els cordons, …, anem cap a la foto i amb sorpresa veiem un nombrós grup. Jo l’any passat no vaig arribar-hi a temps!
Diverses i variades fotos, salutacions a tothom, bons desitjos i m’encamino cap a la sortida, no sense abans fer una mirada al grup que hem d’anar junts. Per tant, un cop localitzat Amata, Hache, Redman i en Pitit, fem grupet a la línea de sortida tot esperant el tret.
Just uns segons abans de que donin la sortida, decideixo que no seguiré la llebre, si no que seguiré el meu rellotge. Els altres s’apunten al carro.
Ja hi som, novament davant de 42195 metres. Aquest cop, ben preparat, O això em penso. El que és absolutament cert, es que és la vegada que més i millor he entrenat una maratóLa Cursa
No estic gens nerviós, i això no es normal en mi. Hauria de tenir aquell pessigolleig rondant per la panxa. Estic expectant.
Finalment vesteixo per l’ocasió malles llargues, samarreta Km0, paravent, guants, buff i gorra. Als peus hi porto uns Keds que em deixa en Redman la nit anterior.Del Km 0 al 5
A les 9:02 passem per l’arc de sortida. La sortida no és massa atropellada, la faig tranquil, procurant que no es trenqui el grup que hem d’anar junts. Saltem algun que altre corredor, però ens mantenim units. Abans del segon quilòmetre, ja hi ha la Jordina preparada per rebre el paravent que li dono, i els paravents dels companys que també els hi donen. Fa fred, però en un quilòmetre i escaig ja es fa evident que el paravent ens molestaria durant la cursa. Aquí també veiem tot el grup de supporters (o hauria de dir hooligans?) que marató darrera marató ens acompanya. No sabeu la sort que tenim! Les senyeres rivalitzen amb les Ikurrinyes.
25’23 es el que triguem a fer aquest tram de cursa.Del Km 5 al 10
Comencem aquest tros passant per primer cop dins l’estadi d’Anoeta. Les sensacions que m’inunden el cap són les viscudes fa tot just un any, que és l’última vegada que hi vaig passar, amb les grades plenes i un resultat gens esperat.
Les converses intenten allunyar-se del futbol, si més no en Hache així ho intenta. Encara s’està corrent en grup i tret d’en Amata, estem contents del ritme que portem. El primer avituallament de l’organització és com tota la resta, fantàstic.
Al quilòmetre 8 torno a utilitzar el meu servei personal d’avituallament i ànim moral i li dono els guants i la gorra, doncs ja em fan més nosa que servei.
Parcial de 24’25, ja estem a ritme!Del Km 10 al 15
Quan passem pel pont que porta al Kursaal, fot unes ràfegues d’aire que deu n’hi dó. La temperatura es manté sobre els sis/vuit graus, però el cel és amenaçador. Ens creuem amb els companys que, literalment, estan volant pel circuit basc. En aquestes alçades tots fan molt bona cara (malament rai si no fos així)
Jo he posat la meva marxeta i vaig còmode. Les animades converses distreuen de qualsevol cabòria que pugui tenir. S’ha ajuntat amb nosaltres un portuguès que mira de participar de les nostres converses.
Cap allà al 12, novament tinc a punt la Jordina que m’ofereix tot allò que pugui necessitar, però defujo d’agafar res. Als avituallaments hi ha aigua i beguda isotònica (ampolles d’un litre!!! Ahí va la hóstia! A lo grande Patxi!).
La primera passada per la platja de La Conxa es espectacular! La mar està brava, i el vent ferotge les empeny cap a la vora, on n’hi ha de molt més valents que no pas nosaltres que s’hi banyen.
Un Donostiarra se’ns empega (literalment, doncs TOTS entrepusem diversos cops amb ell) mentre ens explica les diferents proves atlètiques que es celebren a Donostia, la marató que estem corrent, un parell de triatlons de divers format, la Behòbia, a més d’altres curses de distàncies menors.
Els temps continues sortint clavats: 24’22Del Km 15 al 20
Per on correm ara, es per on diuen que és la part avorrida del recorregut, doncs deixada endarrera la zona Universitària, entrem de ple en un polígon industrial… que ja voldria jo que els de casa meva fossin així! No són rectes llargues i inacabables, com acostumen a ser aquests llocs, si no que són carrers o avingudes (digueu-ne com vulgueu) amb zones més o menys arbrades, que són trencades per rotondes ajardinades que mitiguen la sensació que produeixen aquelles rectes inacabables.
A més, i conscients que no deixa de ser un polígon industrial, l’organització hi col·loca un tremendo aparell musical que se sent des de bona estona abans i fins un llarg després.
Fa estona que el nostre córrer és alegre, i això es nota en el parcial que ens surt: 24’02.Del Km 20 al 25
A la mitja marató, més o menys, es on m’espera la Jordina i em dona l’ampolla de recuperat-ion i la Barreta energètica que compartiré amb en Redman i en Pitit. En Amata també s’ha avituallat en la seva companya, en Hache ho porta tot a sobre i el portugès menja alguna cosa llefiscosa i enganxosa a jutjar per l’aspecte que té, ecccccs!
Em tornat a passar per la Conxa i novament enfilem cap a l’estadi d’Anoeta. Quan el deixem endarrera comento que la propera vegada que hi entrem, serà per quedar-nos-hi.
Continuem anant bé, agrupats, però les converses són més exigües. Ja fa quasi dos hores que correm, i poc o molt, es deixa notar. Segurament, en Hache (que no volia anar amb nosaltres, i que al meu parer, hagués estat un cras error) i jo som els dos que més hem d’ajustar l’esforç, doncs en Pitit, en Redman i en Amata no mostren cap signe de res. Com tampoc el mostra en By_Keds quan ens creuem amb ell. Va tant sobrat que fins i tot es gira i corre d’esquena per saludar-nos… monstre! Que ets un monstre!
Tot i els quilòmetres que ja portem, el parcial surt clavat: 24:33.Del Km 25 al 30
Quan comencem la tercera (i última) volta del circuit, la que faltava fa acte de presència: la pluja. Primer en format divertit de xiri-miri, i després en forma de pluja torrencial amb totes les de la llei. De fet, la pluja no és que em molestes en sobremanera, el pitjor van ser els tolls i bassals que es van formar per culpa seva. I en un súper toll d’aquest, és on vaig allotjar el peu tant bé com vaig saber. I així, calat fins al moll dels óssos i amb el peu ben xop, em retrobo la Jordina que diligentment m’ofereix la gorra i el paravent, per si els vull agafar… però no ho faig, ara ja vaig ben xop i mes ben bé igual continuar mullant-me com no. I recordant les paraules de l’amic Joker, més val que em falti un pelet de roba que no pas me’n sobri.
Això si, el que no rebutjo pas és el gel que em dona i que agafo amb la intenció de prendre-me’l cap al 34-35.
El peu s’estova i penso que ja la ballem… i en falten 12!
La pluja no ha espatllat els parcial que anem fent, i aquest surt puntualment a 24:31.Del Km 30 al 35
Tornant a encarar la Conxa, aquest cop ben xops, ha perdut un pel la presència de públic, i això li treu certa gràcia. La gent s’agrupa sota el pont, i entre el seu brogit i el ressò que provoca el túnel, dona una sensació complaent passar-hi per dintre. Se que estem en la part crucial de la cursa. Passar còmodament aquest tram ens donarà moltes garanties d’acabar la Marató. Per això en aquest tros, intento concentrar-me al màxim i miro de forçar converses per que se’ns faci més amè. També, quan passem pel 32, en Redman, en Hache i jo mateix, no podem evitar un somriure sorneguer tot pensant el la passada marató de Barcelona, on no el van ni veure. Avui és diferent, tot i que en Hache lluita per no deixar-nos i jo lluito per a que no ens deixi. A tal efecte li dono un dels gels que porto i li demano que me’l guardi… que cap al 37-38 li demanaré, essent conscient que si aguanta fins aquest quilòmetres, de ben segur que acabarà amb nosaltres.
Passat el 34, en Amata, que va molt fi, fa estona que neguiteja pel cronòmetre, i busca algú que vulgui saltar amb ell fins al final, a cercar les 3:30. En Redman i en Pitit no estan per la labor, i complint el que fa mesos que proclamen, es queden al meu costat fins al final. Tots dos en tindran d’altres per buscar la seva marca, que està molt més aprop de les tres hores, que no pas de les tres hores i mitja.
24:52 és el parcial d’aquest cinc quilòmetres. Quasi quasi rellotgets…Del Km 35 al 40
Ara ja començo a estar cansat. Tot i ser la vegada més ràpida que passo pel 35!. El peu s’ha adormit, suposo que conseqüència de portar-lo ben moll, i el córrer que fins ara era fàcil, es torna més dificultós.
Donem la volta a la rotonda del final de la zona del polígon i al cap de no res, ens creuem amb l’Espi, que va suelto i fi com una rosa. No tinc cap dubte que acabarà, i que ho farà molt lluny d’aquelles quatre hores i mitja que prometia ara fa tres mesos. Enhorabona Espi, ets un crack!
Travessant per últim cop el túnel que ens mena a la platja de la Conxa, penso en l’avituallament que tant bé em va anar l’any passat, i lo fort que em vaig trobar en aquesta part. Aquest any les sensacions no son d’eufòria, però el temps de pas és molt menor. De tota manera, espero aquest avituallament com aigua de maig. Vull el gel que fa un any em va fer volar fins a meta.
La sortida del túnel coincideix amb el passeig de la Conxa, i la gent que hi passeja, que anima a rabiar. Tot i el mal temps que està fent, les famílies surten i t’animen que es una delícia.
Arribem a l’avituallament i prenc aigua i el tant esperat gel, que practicament no té temps d’estar-se a les meves mans, doncs me l’engoleixo amb delit i espero els seus efectes milagrosos!
Estem altre cop en territori urbà i sóc molt conscient que ja ho tenim fet. A més el rellotge no enganya, i les pulsacions estan allà on han d’estar. Girem i girem carrers i ens encarem a la baixada final, la baixada que ens ha de dur a l’estadi d’Anoeta, on hem de culminar la nostra aventura!
El parcial tampoc enganya 24:41, bons cinc quilòmetres més!Del Km 40 fins als 43.270m
Ara si! Ara ja estem al final. Em miro a banda i banda i veig els meus guardaespatlles personals, En Redman i en Pitit, corrent amb aquella satisfacció, tant bé, tant serens.. i tant sobrats!
Deixem la baixada i entrem al recinte esportiu, on se que ens espera l’últim avituallament! El que estic esperant amb candeletes. Poc abans de ser-hi, avancem a l’Arcadi42, que està finalitzant la seva marató número 91, i aquí, no s’hi pot afegir res més, doncs el número parla per si sol.
Finalment passem per davant de l’estadi i la Jordina em dona la senyera. Cosa que fins aquesta marató sempre havia oblidat. Però aquest cop no. I si no vols caldo, doncs dos tasses. A en Redman també n’hi donen una! I com que no n’hi ha dos sense tres, a en Pitit li passen una barretina!!! Coi de Pitit!
Suposo que per l’eufòria del moment, i per la imminent finalització de la cursa, el meu ritme es torna molt més viu, i pràcticament estic esprintant a un quilòmetre de la ratlla de meta. Me n’adono quan no veig els acompanyants al meu costat! Afluixo just a la porta de l’estadi, deixo que m’arrepleguin i fem plegats la volta d’honor, lluint senyeres i barretina i saludant a tort i a dret.
El tram final, el rellotge marca uns 16:06.I de nou al Km0
Tot just passar meta, ens fonem en una abraçada. Res premeditat, surt així. Així és com mostrem al món que hem corregut una marató tot gaudint-la, passant-ho bé.
Estirem, o si més no, ho intentem. Mentre ho fem, tinc una altra alegria immensa. En Hache, el gran Hache no s’ha despenjat, si no que ha estat darrera nostre tota l’estona, doncs entra menys d’un minut després de nosaltres! Que bé i quina gran cursa crack! Tu que dos dies antes parlaves de 3:45… olé!
Passem als passadissos, bevem, mirem de menjar alguna cosa i sortim a fora, a reunir-nos amb els nostres i ara si, a donar per acabada aquesta nova història.
I encara digerint lo viscut, ja sento que tornem a estar al Km0, doncs els companys parlen de Barcelona’09, Roma’09, de repetir-ho… de tornar-hi…I ens volies privar d’aquesta magnífica crònica, Homedferro???????
No tens perdó……………bé ara sí
Felicitats per la crònica i per ser tan crackB)
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.