[Pucurull]

.
Aquest dissabte, TV3 ha emès La mort sobtada en l’esport, un reportatge molt interessant sobre aquest estrany i fatal desenllaç que sorprèn a alguns esportistes. I una cosa del reportatge que em va cridar l’atenció és el següent:

A Piacenza, una localitat d’Itàlia de 190.000 habitants, tenen 140 desfibril·ladors. Estan a l’abast de tothom (donen formació als nens de a partir de 4 anys per saber fer-los anar), i en 10 anys que fa que els tenen, han salvat 54 persones d’una mort sobtada.

Em pregunto: quants desfibril·ladors hi ha a Catalunya? Quantes instal·lacions esportives en tenen?

No ho sé. Algú ho sap?

El doctor Josep Brugada, una eminència en la qüestió (que surt al reportatge junt amb dos germans seus, també especialistes del cor), va dir en un recent congrés celebrat a Barcelona que, “…si els centres esportius disposessin d’aquest aparell, es podrien evitar fins al 40% d’aquest tipus de morts, que majoritàriament passen durant la pràctica de l’esport”.

La qual cosa vol dir -aquest metge ho sap molt be- que moltes instal·lacions esportives no en tenen.

Per posar un exemple, a Gavà, que és una població de 45.000 habitants, no n’hi ha cap que en tingui.

Més evidències: La Federació Catalana de Futbol “està estudiant” instal·lar un desfibril·lador en els camps de futbol de categoria amateur.

I qui diu centres esportius diu altre llocs. L’esmentat doctor Brugada també ha dit una cosa sorprenent: “Comença a ser molt freqüent veure desfibril·ladors a molts aeroports internacionals, però encara no n’hi ha cap ni al Prat ni a Barajas”.

Els que no hagueu vist el reportatge, si us interessa el podeu veure aquí:

http://www.tv3.cat/videos/1473119/Segona-oportunitat-Mort-sobtada-en-lesport

Pucu

[homedferro]

Ep!

Doncs aquest va ser un tema llargament tractat, comentat, debatut i posat en marxa, durant l’organitzacio de Templers III.

[Enric]

Efectivament, després del que alguns vareu mal viure a la Marató de Barcelona, es va considerar com un tema important. Per això vam ficar 2 DEA (semiautomàtics) i un manual. Durant la cursa un tenia que anar prop de un metge – la estimada Caragolet– en una moto i al cap de cursa i a la fi.

Era important el del principi per tenir-lo proper a la pujada final que es el lloc de patiment. Agrim al Dr Pifarre la seva col•laboració, deixant de forma desinteressada una de les unitats. La Creu Roja va portar les altres dos en l’ ambulància que es va demanar-

Per utilitzar un desfibrador manual es requereix una formació sanitaria. Per els DEA – semiautomàtics – es fan un cursos per obtenir una formació en Suport Vital Bàsic. A Lleida es va fer el primer al maig per part del cap de cardiologia del Hospital, Dr Piqué. La formació no consisteix només en la utilització de desfibradors

A les instal•lacions esportives esdevindrà obligatori. I no seria d’ estranyar que en un període no massa llarg de temps també si implantessin en espais d’ alta ocupació (estadis concerts, teatres) Un porter de San Mamés va salvar la vida no fa massa a un aficionat, i no havia utilitzat mai l’ aparell. La possibilitat de supervivència està directament relacionada amb el temps d’ intervenció en regressió geomètrica.A Templers espero que es faci encara millor i suposo que a la Marxa del Segrià també es considerarà. A la marxa vam tenir una persona amb palpitacions i arítmia i se la va marcar de ben prop.

Recomano a tothom una formació en aquest camp.
No ets conscient de l’ importancia que te fins que t’ ho trobes de veritat. Si te un final feliç,suposo que ets sents com un deu. Si acaba malament, et preguntes si no ho podries haver fet millor. Encara que en aquest curs una cosa queda ben clara: no tot es pot solucionar i el que pasa a les pelis es això, de pel•lícula.
Es… un tema vital.

[albertbo]

Molt d’acord, Enric (per cert, ben retrobat).

És un malson que m’assetja de tant en tant. Ens preocupem de coses banals i no arribem a ser prou conscients de la importància d’una ni que sigui tan sols mínima formació en primers auxilis. El meu pitjor malson és trobar-me amb una situació d’emergència vital entre mans, que la vida d’una persona depengui de la meva acció u omissió, i jo no saber que fer. Em sembla que viuria amb un gran càrrec de conciència tota la vida si per ineptitud la cosa anés malament.

[Autor]

Entrades