Maratona di Roma
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
JOAN!!!!!!!! Campió!!!!
Mi admiración más sincera, como persona y como atleta…..!!!
Me imagino tu lucha, y se me pone la Gallina de Piel!!!!
FELICIDADES……MAESTRO!!!!!
Chapeau.
Ara toca contar-ho tot amb pels i senyals i aixi ho celebrarem con conocimiento de causa
Abraçadota, chapeldun, desde Donosti
Bru! pocavergonya! Ja heu tornat?
Has llegit avui la premsa italiana? 😯 Diu que hi va haver una errada en el cronometratge i que cal afegir 16" a tots els resultats dels corredors…………..oh! oh!:twisted:
Punyeter!, que bé t’ha sentat la "pols de llamborda"….
Tenim fotos Airun? 😉
Noi,
Potser que t’aturis un moment i repassis les gestes i metamorfosi d’aquest darrer any.
El problema t’arriba ara, un cop la llosa del sub3 no pesa tot és diferent. Bé, potser no, cada dia descobreixo més extraterrestes a km0.
Apa, gaudeix d’aquests moments i enhorabona pel sub3. Bé, això de les felicitacions i enhorabones rellisca bastant en aquests casos on la satisfacció interior és immensa.
Au, descansa que ara sí que toca.
Salut
p.s: Bé, descansar tampoc, trobaràs la bústia plena, cada dia som més a km0.
Ieeeeeeeeeeps,
Estic recent tornat de l’Imperi Romà!!!!
Moltes, moltíssimes gràcies a tots i totes pels vostra suport i ànims!!!
Cada dia que passa sento amb més força la sort que tenim i lo privilegiats que som de pertanya en aquesta gran família que es diu km0 😆
Mil gràcies. 😉
Avui mateix us penjo la crònica!!!!
Arrivederchi bambinos!!!!!!
Eren dos quarts de nou del dia 16 de març, quan prop de 15000 atletes es dirigien cap al Colisseum Romà per prendre part de la sortida de la marató de Roma.
Quasi 20 segles abans, des del segle VIII a.c fins al segle V d.c, també un gran nombre de gladiadors desfilaven continuament davant les mirades de milers de romans, per demostrar la seva força i valentia. D’aquests gladiadors, només un 2% en sobrevivia .El dia 16, per sort, potser només un 2% no van acabar la prova, i de ben segur, els atletes que la varem acabar ja ens en podem sentir orgullosos i enormement afortunats.
El dia abans, dissabte, varem anar a la fira per recollir el pitrall. A cada corredor ens donaven una bonica bossa, i dues samarretes, una tècnica i l’altra de cotó. Vaja, molt més del que donen en altres maratons. A Berlín, per exemple, un fallo que tenia es que fins i tot, per una samarreta, l’havies de pagar.
Informació de maratons de tot el mon, però sobretot de les italianes. He portat tríptics per alguns de vosaltres… Ofertes de marques esportives i altres, eren alguns dels estands de la fira. També promocionen una cursa que es fa després de la sortida de la marató, la Stracittadina Fun Run, de 4 kms.El diumenge, em desperto a dos quarts de sis del matí. Esmorzo, petons a la familia que espero retrobar ben aviat i a dos quarts de vuit, marxo cap al metro, que em portarà cap a la parada de la sortida, al Colisseum. A dins del metro, no s’hi cap. Està ple d’atletes, provinents de diferents països que anem tots cap a la mateixa direcció. Guardarroba i cap a la Via dei Fori Imperiali, a on ens espera la pancarta de sortida. S’hi veu molta gent, però sembla que tot estigui ben organitzar i comencem a entrar tots als nostres respectius calaixos.
Trenta minuts avans de les nou, ja estic al lloc, estic al bon camí… al km0!!!!. Sense pensar-m’ho dos cops, m’assec a terra entre la gent, esperant que es vagi fent l’hora. Veig que hi han diferents guies amb els seus globus corresponents, de 3’30, dos de 3’15 i dos de 3’00 … em dic a mi mateix que sortiré davant del de 3 hores…el vull tindre darrera tot el temps possible. La meva veueta em diu que no estigui tant tens, tant concentrat…”coi, Joan, aquesta serà la dècima marató que fas, has vingut a disfrutar noi!!!”…
Sortida a les nou. De seguida veig que no serà un perfil planer … des del primer quilòmetre, se succeeixen continuament petits repetjons de pujades i baixades. Passem per davant del Colisseum, el lloc d’arribada. El temps, sembla que ens acompanya, no arribem als 10 graus, i ens fa un sol tímid, que sembla que no vulgui acabar de sortir.
Passem per al costat de tot el Foro Romano, Circo Massimo i la plaça de la República. Em surten els primers quatre quilòmetres a 4.15, 4.03 i 4.07 els altres dos. Massa ràpid del que tenia pensat anar. M’haig de frenar, si no, la marató, llesta sempre ella i amb molta memòria, la punyetera, em passarà la factura més endavant.
A partir d’aquest punt, vaig tot sol, a estones en companyia, però vaig veient que la majoria d’atletes em van passant al davant. No m’importa. Només vaig pendent del rellotge i d’anar mirant per allà on anem passant…”coi Joan, almenys els primers 30 quilòmetres, a disfrutar!!!”, em torna a insistir la veueta.
Arribem cap al km 7 fins a la Basílica de S. Paolo. En aquest punt, agafem el marge del riu Tíber i en els següents quilòmetres, l’anirem vorejant, de sud a nord. De moment, vaig portant un ritme bo de cursa (“velocitat de creuer” que diria algú…), 4.12, 4.13…Cap el 15, passem a prop del Vaticà, però aquest any no arribem a la plaça tal i com estava previst…potser aquest diumenge hi feien alguna celebració de les seves…
Al llarg del recorregut, hi ha bastanta animació i continuament vaig sentint crits de “bravo, bravíssimo!!!!!” i sorolls de tota mena.
Arribo al 20 portant el mateix ritme, alguns a 4.16, 4.17 i altres a 4.11 o 4.13. Em sento còmode i bé, només algunes petites molèsties al piramidal, però que no passen d’aquí.Passo la mitja tal i com ho portava previst, a 1.28.45. Vaig anant al meu ritme, no m’ajunto amb ningú, i per tant, els meus acompanyants es van rellevant a cada moment. En un moment determinat, veig una persona del públic amb una estelada. Quan passo just a la seva alçada, els faig un crit de “visca…!”, i de cop, reaccionen unes 15 persones catalanes i m’animen d’una forma brutal, ric per no plorar, i per un moment, penso en el mèrit que tenen les nostres animadores i acompanyants a les curses…gràcies!!!
Entre el quilòmetre 30 i el 35 vaig seguint el ritme marcat de cursa, a 4.15 el km. Em sento una força encara a les cames que, a aquestes alçades de cursa, mai m’he sentit. Sens dubte, l’Arnau, fisio, fa una feina fantàstica, gràcies!!!. Decideixo arriscar i em prenc un sobret de gel. Un cop acabada la cursa, no sé dir si realment em va anar bé, però almenys malament no em va anar.
En aquests kms, m’ajuda molt trobar una parella d’italians que anaven al mateix ritme i que em fan començar a forçar les cames, si no, potser sense adonar-me’n, segurament hagués començat a perdre segons a cada km i no arribaria al 35 amb opcions d’intentar baixar de tres hores.
A partir del 35, deixem de vorejar el riu i entrem al recorregut més espectacular de la marató…Piazza del Popolo, Fontana di Trevi…per tornar al Foro Romano i al Colosseu. Soc conscient que amb un últim esforç, ho puc aconseguir, i la meva veueta em dona forces i m’anima…”Joan, aquí ho tens, ara es el moment, ara comença la marató!!!”. Passem per carrers amb empedrats, però son empedrats petits, junts i compactes, que tampoc ofereixen una gran dificultat.
Els quilòmetres, se’m fan llargs i difícils, els vaig passant ja a 4.25, 4.33, 4.24…M’imagino l’home del mall al meu costat, amb un somriure d’orella a orella, el molt cabró!!! Al 38, tinc el primer i únic daltabaix, quan veig passar, d’una revolada, el guia del globus sub 3 amb un grupet de 8 o 10. L’intento seguir durant uns 200 metres, però se’m escapa molt facilment. Ara, veig lluny el meu objectiu i em ve al cap Berlin, aquells més de 2 minuts de propina…Però com un miratge, al 39, veig que em passa l’altre guia de sub 3…ostres, ja no hi pensava… “clar, Joan, eren dos a la sortida…a patir!!!!”.
Enmig de la gran animació que hi ha en els darrers quilòmetres, em dic que ara es quan haig de patir de debò si vull veure fer realitat encara el meu objectiu…la meva veueta em torna a animar…”va Joan, ara o mai!!!”.
Arribem al 40, jo estic destrossat, però encara em surt un ritme de 4.20. Els dos últims kms, els recordaré tota la vida. Les cames no m’anaven i era el cap, segur, el que em tirava de mi. Veia el guia a uns 50 metres meus, però no el deixava escapar més, si no, ja no valdria pas lluitar tant.
Tinc de marge poc més de 5 minuts per fer el darrer quilòmetre, però sembla que vagi per inèrcia, sense cap mena de timó i només com un simple autòmat. A uns 200 metres abans de l’arribada, veig la Núria…o es una al•lucinació???…no!!!, em crida i m’anima, m’estira la ma i em dona l’estelada, faig un últim esforç, sort que l’arribada és en baixada que si no…paro el meu rellotge en 2.59.50…ho he aconseguit!!!!!Agenollat, llàgrimes, crits…res, res d’això. Estic tant destrossat, blanc, inconscient, que només faig un petit somriure, li envio un petonet a la noia que em posa la medalla (diria que no sap si posar-me-la, o cridar l’ambulància…), em posen la manta de plàstic a sobre i em dirigeixo als camions del guardarroba, no abans sense agafar, per inèrcia, dues o tres ampolles d’isotònic i aigua…si fos per la cara que poso, groc i pàl•lid que la devia portar, potser me’n donarien a tonelades d’ampolles!!!!
Un cop amb la bossa, m’assec fora de la zona d’arribada, i em disposo a entrar en un mon conegut, però de per si, estrany i que, només els que em fet maratons, sabem que és. La gent sembla que em miri de forma entre mig encuriosida i estranya…realment, a vegades nosaltres semblem éssers d’un altre mon.
Desprès d’uns 20 minuts encara fora de si, veig la Núria i la Joana. Ara sí, ho trec tot i em cauen algunes llàgrimes, mig d’alegria i mig de cansament, però es, sens dubte, un dels moments més alegres que he tingut.
Diuen que, en el gran Imperi Romà, per fer l’espectacle pel poble i per les classes dirigents, a part d’animals de tot tipus, necessitaven homes forts i valents que donessin espectacle i la seva pròpia vida a dins del Colisseum. Aquests homes,els gladiadors, n’hi havia que des de molt petits, es preparaven per ser-ho. La gran majoria, però, eren esclaus que, a cambi de la seva llibertat, i amb el risc alt de morir en l’espectacle, es preparaven i lluitaven per aconseguir aquest trofeu tant desitjat per tothom.
Per sort, ara tots tenim la nostra llibertat d’escollir, i només els que em escollit la llibertat que ens proporciona el córrer, sabem la gran sort que tenim i lo privilegiats que som.
Moltes gràcies a tots pel vostre suport!!!!!
Per cert….quina és la següent???
Bravo, bravissimo!!!!
Joan, trepitjant aquests carrers tan antics tu també has fet història i ja en formes part 😉
L’INFINITO
Sempre caro mi fu quest’ermo colle,
E questa siepe, che da tanta parte
Dell’ultimo orizzonte il guardo esclude.
Ma sedendo e mirando, interminati
Spazi di là da quella, e sovrumani
Silenzi, e profondissima quiete
Io nel pensier mi fingo; ove per poco
Il cor non si spaura. E come il vento
Odo stormir tra queste piante, io quello
Infinito silenzio a questa voce
Vo comparando: e mi sovvien l’eterno,
E le morte stagioni, e la presente
E viva, e il suon di lei. Così tra questa
Immensità s’annega il pensier mio:
E il naufragar m’è dolce in questo mareGiacomo Leopardi
Bru
Ets molt gran, company, però que molt i molt gran.
La tenies guanyada abans de començar, a dins del teu cap. Repeteixo, ets molt gran.
Cuida’t!
Salut
Bru, Joan pels molts amics que tens,
has corregut la marató de la teva vida, i ens has lliurat una crònica preciosa !Algú encara pot dubtar del valor de l’esforç, la lluita, la constància, el sacrifici… i la seva recompensa, després d’això ?
Et sé feliç, has fet una cosa important per tu. No sé si et canviarà la teva vida i la dels teus, però sens dubte és molt important.
Sense fer soroll, ho has fet !!! I ens sentim tots orgullosos de tu com a KM 0.
Una abraçada, company.
Per molts anys puguis deixar el llistó tan alt.!!!!.
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.