Dopatge atletes
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Bona entrevista. Només veure el careto al Odriozola ja tinc vomiteres. Es un tipo al que se li hauria de prohibir l’ entrada a les instalacions esportives. Sempre l’ he vist fent la pilota als del Consejo i al COE, a dinars i actes sempre omnipresent, encara que sigui de ritmica per a jubilats .
Respecte a la segona, la tercera… ja diré. Vaig molt curt de temps i vull fer-ho tranquilament.La perspectiva que tinc no va en la teva linia, que és del tot certa, la comparteixo sense cap mena de dubte.
Força Vida!
Per cert, de les paraules de l’ Odriozola, no crec rés, absolutament rés… m’ estranya que aquesta entrevista no se l’ hagi auto-fet.
No és que li tingui mania. Fa mania.
Força Vida i dignitat.
Va aparèixer a tots el mitjans de comunicació, de forma potent. Va sorprendre a la majoria de gent que la coneixia i havia gaudit amb el seu conegut esprint final. I ara, , respectant la suposada innocència que obliga la llei, tenim una nova heroïna caiguda, que ha passat de estar a la gloria a caure de cul al forn del infern.
No se si centrant el tema en aquest cas de la dona del somriure corrent, o dels tramposos en general, vull fer una reflexió. Per mi, important.
I es que jo no diria que el més greu es que hagi estat una tramposa. Ni que hagi fet de aquesta trampa un negoci, que ara es una “camella” (suposada). No. Per mi, el que més m’ emprenya, es que es una xoriça . Una lladra d’ il•lusions, de possibilitats, de futur.
Aquesta esportista? ha impedit que gent que ha fet un esforç net l’ hagi viscut i sentit amb la intensitat i la satisfacció que ho ha fet el trampos. El plaer de fer-se la foto amb la medalla, el fet de sentir-te observat com a guanyador… no, resulta que no has guanyat. I ara, resulta que sí, que realment havies guanyat. I un carter et portarà una capseta amb una medalla i una carta dins per que tu la vas guanyar… però la lladra te la va pispar i al seu rostre el remordiment no hi tenia cabuda, ho feia sense vergonya. Diria, fins i tot, inconscient de ser una tramposa, una lladra.
Robar? Si. Fins i tot, ha robat el pa!.
Quedar 1er en un Ct nacional, o anar als JJOO pot suposar obtenir una beca del CSD, de la federació, sponsors, publicitat… Una beca econòmica del primer no es la mateixa que la del 2n, 3er… si es que n’hi ha. No. En molts casos aquesta diferencia es la que permet que un tingui una dedicació plena, professional, i que un altre no pugui entrenar perquè s’ ha de guanyar les garrofes, Un bon centre d’ entrenament, concentracions, un sou més incentius –per resultats- i l’ altre rés.
I si estàs lluitant per aconseguir que et convoquin amb la selecció encara que sigui per anar a quedar-te a les semifinals amb el cap ben alt, que es la il•lusió de la teva vida, i va una tramposa i et roba aquest dret, doncs… I no tornaràs a tenir la edat, el campionat, el moment de forma. No. Has tingut una falsa derrota.
Pot ser, fins i tot, més dolorós; només cal afegir el fet de que la robada, al pujar al podi, sospita que la que s’ està quedant amb tot – fama, beneficis, satisfacció, reconeixement- es una tramposa . Llavors és molt normal que digui: a la merda. Tantes hores perquè em guany un personatge amb xeringues amagat en una cova secreta! Que s´ ho confitin. O pitjor: jo també ho faig, tot s’ hi val.
Gent maltractada que ni tant sols ara tindran justícia. Perquè si un trampós et va tancar la porta per a anar a uns JJOO… com ho pots recuperar? Creieu que les americanes que no van anar a les finals que va guanyar la Marion Jones, podien no guanyar medalla? En tot cas, ja no ho faran
Crec que hi ha més esports que poden donar joc en aquest tema i es parla de poca cosa; tinc bastant clar que algun determinat metge que conec que fa d’ entrenador no juga net; desconec si en aquest cas hi ha una voluntat política o si ha estat casualitat, però un pel sospitós. No parlo de gent d’ aquí, no malpenseu . L’ aigua ja sonava amb el Sabino, company meu i vinculat a molts famosos, sempre proclamant la seva innocència i atribuint els rumors a les enveges. I fèiem esforços per no dubtar I un bon dia… Gurpegui i d’ altres. I et dol. He viscut moments on algun santer miraculós m’ ha comentat una situació amb un somriure irònic tot dient… “esto lo arreglo de un dia para otro” I tu saps, perquè ho diuen tots els manuals, els fisiòlegsi, psicobiólegs i entrenadors, que aquell residu es triga varis dies en netejar lo. I ell ho fa en un moment. I tu saps que aixó es brutícia barrejada amb arrogància i supèrbia. I saps que aquest individu treballa en esports de combat i de resistència amb rem, que no surten als diaris, de moment. I et quedes amb cara de… trist. Jo penso en el esforç del robat
Doncs això. A més a més del que diuen els diaris, uns
XORIÇOS FASTIGOSOS.
Amb majuscules.S’agraeix l’opinió de l’expert.
Efectivament, aquell atleta que es va quedar sense no ja un títol, sinó la mera participació en un gran campionat no te reparació possible quan enxampen el tramposo.
Tal i com estan les coses jo crec que qualsevol esportista que arriba en un cert nivell s’enfornta al moment de prendre una decisió: o entra en el joc dels “Eufemianos” o sap que no competirà en igualtat de condicions. La decisió és única i exclusivament seva i no se val allò de tothom ho fa. L’opció de dir NO sempre hi és.
No hi ha justificació possible.
Bones,
Només puc dir que totalment d’acord amb l’Enric.
Cada dia tinc més clar que el veí que cada matí veig, quan m’aixeco, que surt a córrer abans d’entrar a treballar és un heroi que és mereix el meu respecte i admiració.
Salut
Ara farà ja, molts anys, vaig veure una nedadora què plorava per la tele i deia què abandonava la natació perquè no volia entra al món del dòping, va assegurà què totes les nedadores alemanyes de més nivell què ella es dopaven i, el seu metge li va dir què sense dòping no es podia seguir de cap manera i que deixes la natació.
Ara no fa gaire, la notícia a favor d’una nedadora catalana sobre una medalla de no se que.
Què hem de pensar?
Qui te la culpa?
Estic d’acord en tots vosaltres, tots teniu raó…
Enric, preguntes a l’expert.
Hi ha alguns temes sobre els que tinc una opinió autodidacta i que m’agradaria contrastar amb els experts (en entrenament, no en dóping). Les meves opinions, sobre les que reclamo el veredicte de veritat/fals són les següents:
Els entrenadors i els esportistes saben molt bé qui porta benzina súper. Quan ja saps una mica com funcionen les coses en l’entrenament i el rendiment esportiu, m’imagino que és relativament fàcil adonar-se quan un company té uns resultats excessivament bons juntament amb comportaments estranys.
En el món de l’esport hi ha pocs secrets, tothom sap què fa tothom. Un entrenador no pot tenir desenes d’atletes al llarg de molts anys i que ningú no s’acabi assabentant tard o d’hora del que fa. Un secret compartit per molta gent deixa de ser un secret.
És molt fàcil aconseguir substàncies il·legals. Un amic meu es va apuntar en un gimnàs i al cap de poques setmanes ja s’havia espavilat per a que el programessin un cicle d’anabolitzants i hormones del creixement:ohmy::ohmy: :ohmy: . El seu únic objectiu era lluir cos a la platja (ja, ja sé els adjectius que es mereix el meu amic:( , fa molts anys que el conec). Això em fa pensar que a l’esport popular també hi haurà qui farà anar aquestes substàncies. Corredors que lluiten per la victòria a les curses o corredors que s’han engrescat amb això de córrer, han progressat en les seves marques i volen més. M’imagino que seran pocs, però d’existir segur que existeixin. Per què? Perquè és molt fàcil (la ocasión hace al ladrón).
Hi ha esports en els que mai no surten positius quan resulta evident que es podrien obtenir millores importants amb algunes substàncies prohibides. Així un golfista o un tenista poden tirar d’anabolitzants per enviar la pilota més lluny o més fort. Van enxampar un parell de tenistes argentins fa uns anys, però res més. Els futbolistes evidentment guanyarien força amb els anabolitzants i resistència amb l’EPO. A la lliga espanyola només recordo el cas de Gurpegui (del teu amic Sabino) i a la Copa d’Europa, Eurocopes i Mundials no recordo mai un positiu. Com que la temptació és igual per a tots, aquí només hi ha dos possibles explicacions. O bé golfistes, tenistes i futbolistes (a més a més de jugadors de handbol i bàsket) són molt més honrats que ciclistes i atletes o bé no els enxampen perquè no volen. La meva opinió, evidentment és la segona.
Menció apart mereix l’esport professional als Estats Units. Els jugadors de futbol americà i de beisbol no competeixen fora de les seves lligues, ja s’ho faran, però els de la NBA participen en europeus, mundials i jocs olímpics. Mai no donen positiu, ni a la seva lliga ni a fora. Hi ha una llegenda que diu que van acceptar participar als Jocs Olímpics si no havien de passar controls. Passen controls? La meva opinió també és que tenen barra lliure (amb o sense controls).
Notícia tràgica relacionada amb l’Operació Llebrer -Galgo-. Ha aparegut mort -penjat- al seu domicili l’ex-ciclista Alberto León
Condol, si. I… s’ ho val?
Alvarfanyez, perdó per la tardança, però no creguis que sé molt més que tu d’ aquest tema.
Els entrenadors i els esportistes saben molt bé qui porta benzina súper. Quan ja saps una mica com funcionen les coses en l’entrenament i el rendiment esportiu, m’imagino que és relativament fàcil adonar-se quan un company té uns resultats excessivament bons juntament amb comportaments estranys.
Relativament. Sempre queda aquell component màgic que en diuen qualitat… però la sospita sempre es dona. El que resulta difícil de comprendre es estats de forma molt bons i llargs, això no cola. No cola que un tio faci 20 etapes del Tour a tot gas.
És molt fàcil aconseguir substàncies il·legals
Les substancies de “ultima generación” no. De fet, el secret està en que no les conegui ningú. Les més genèriques, suposo, però jo no conec un subministrador directe. Però amb 2 persones -psicofisiolegs- que conec, no crec que fos difícil ( analitzen, no entrenen, son legals)Això em fa pensar que a l’esport popular també hi haurà qui farà anar aquestes substàncies.
Si es així, a més a més de populars, son uns esportistes d’ elit fustrats. I força estúpids (volia dir imbecils, però queda malament)O bé golfistes, tennistes i futbolistes (a més a més de jugadors de handbol i bàsket) són molt més honrats que ciclistes i atletes o bé no els enxampen perquè no volen
Els sistemes de control no tenen res a veure. Un ciclista, un nedador o un atleta de elit tenen que informar del seu lloc de estada de forma permanent per poder fer controls sorpresa. Un futbolista orina després d’ un partit. La orina es dilueix amb aigua. Durant un temps, hi havia qui es sondaba amb orina neta – que podia no ser seva- per donar net.Menció apart mereix l’esport professional als Estats Units.
Abans de esport es espectacle i negoci, però no com el futbol aquí, no, primer es l’ espectacle. Es la societat americana, la que prima l’ individu, la que prioritza la seguretat personal amb armes i no la colectiva. Si un tio es dopa per donar espectacle, es el seu problema i decisió, i els demes tenen espectacle. Un running back de la NFL que no s’ apropi als 100 kg, patirà molt. I per córrer al voltant – 0o per sota- dels 11′ als 100 amb 100 kg…El dopatge està molt tolerat, anabolitzants van amb la Big Mac.
Lo de la llegenda urbana de la NBA no ho havia sentit mai, però es perfectament possible. El basquet olímpic sense els millors, era un basquet de 2ª divisió.
Aquest noi, evidentment és lamentable el que l’ha passat, pel que diuen sembla que va arribar en un punt en el que ja tot se li escapava de les mans. Comenten que potser tenia problemes d’addicions, que la dona l’havia deixat, que ara tornava a ser famós per la operació Galgo… Una història que fa recordar a d’altres que hem vist en esportistes retirats. No direm noms perquè no sabem exactament que hi ha al darrere de cadascú d’ells.
Eips, Enric, jo no deia que entenguessis de dopatge, sinó de rendiment esportiu, quedi clar.
El que no entenc, o potser entenc molt bé, és que si hi ha una Agència Mundial Antidopatge i un Comitè Olímpic Internacional que representa que han de estar per sobre de tothom, no s’apliquin els mateixos tipus de controls a tots els esports. Als ciclistes o als atletes no els disculpo de cap de les maneres, però entenc que s’emprenyin de valent quan els enxampen mentre veuen com futbolistes, tennistes o golfistes, que guanyen molt més i se sacrifiquen menys, sempre surten nets.
A la vista de l’ultima operació contra el tràfic de substàncies il·legals (notícia), sembla evident que el doping també és present a l’esport popular. Jo crec que molt més del que ens podem arribar a imaginar. Per què? Sempre ho he dit, perquè és molt fàcil aconseguir tota mena de porqueries.
Mireu què fa aquesta gent:
http://www.anabolandia.com/foro-culturismo/quimica/
[url]http://foros.hispavista.com/bodybuilding___culturismo/665/828450/m/vendo-epo-%28aranesp-y-neorecormon%29/
[/url]Si ja en els profesionals em sembla malament, que uns esportistes populars o amateurs es prenguin aquestes “merdes” per millorar uns minuts la seva marca em sembla lamentable. A tots ens agrada millorar, però no a qualsevol preu.
Capítol apart lo dels “musculitos”, “mucho músculo y poco cerebro”.
El que no entenc és que si son substàncies il·legals el que s’ofereix en aquests fòrums, perquè no intervé la policia, quan a més a més son tan fàcils de trobar????
Salut + esforç = NO AL DOPING:angry: :angry: :angry:
La diferencia entre popular y amateur, quina és?
I la de amateur i professional?En molts casos el que ets, no és el que voldries ser, crec jo.
El problema, penso, es quan no acceptes la realitat; afloren les frustracions, els egos, l’ autoengany.I si tens el cap amb mobles de todo a 100, caus i la cagues. Ets el millor de la classe, això si. Copiant. De fet, el que copia reconeix a priori que no és el millor, que no es capaç.
Si et fas mal per no res, ets un estúpid.
Penós.
Força vida… neta.
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.