Dolomites Skyrace 2011
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Cap de setmana Exprés. Sortida de Lleida a les 6 del matí del dissabte, embarcament a les 8’15 amb Ryanair a l’aeroport de BCN. Arribada a Bérgamo, trasllat en bus des de la terminal fins al punt on lloguem la furgoneta i emprenen els vuit animosos passatgers, ruta per l’autostrada italiana camí de Canazei (Trentino-Alto Adigio). Un recorregut de 3 hores es converteix en un interminable de sis hores i mitja, la proximitat de la populosa Milà, embussa de forma desesperant l’autopista. Enllaunadets a la furgoneta, per fi, arribem al nostre destí, un espai idíl·lic i encisador, en mig dels núvols aconseguim veure els retalls en l’horitzó de les singulars muntanyes de les Dolomites, declarats per l’Unesco Patrimoni de la Humanitat.
Aparquem la furgo i sense passar per l’Hotel anem al Briefing. L’organització ha previst un recorregut alternatiu a l’original, donat que s’espera mal temps per l’endemà, i no està clar que es pugui ascendir al cim del Piz Boe de 3152 m. Al recollir el pitrall, ens regalen amb la inscripció unes sabatilles de muntanya La Esportiva, almenys hem amortitzat un dels dos trajectes de l’avió.
Sopar pantagruèlic, el festival de la pasta va ser immoderat i al matí següent me’n recordaria de l’excés de carbohidrats. No va deixar de ploure en tota la nit. Diumenge apareix tapat i amb plugim. L’organització endarrereix dos cops la sortida prevista a les 8’30, poder no hagués fet falta llevar-nos a les sis per esmorzar. No tant sols han suspès el primer itinerari, sinó que l’alternatiu previst ha quedat també inutilitzat, en ple mes de juliol ha nevat copiosament i de valent a partir de 1800 m. Un tercer recorregut, improvisat al llarg de la matinada, ens portarà per les pistes d’esquí i camins amples, a suportar fang apegalós, pluja, nevades i rufa que s’anirà alternant durant els vint-i-tres quilometres i mig de la cursa.
[img size=350]http://juanjogarra.files.wordpress.com/2011/07/49814_53497.jpg?w=510&h=367[/img]
Ambient magnífic a la línia de sortida, molta expectació i espectadors animosos. Dubtes de darrera hora, sortir amb el xubasquero posat i sufocar-te de calor a mitja pujada, o sense xubasquero i acabar hipotèrmic en algun coll mal orientat? Xubasquero a la cintura. Inici de cursa: Una gotellada ens acompanya al nostre pas trotador, alhora donem una pinzellada més de color als carrers del poble, malgrat no cal, els geranis a les finestres fan un goig esplèndid. De seguit un pendent pronunciat ens porta a les pistes d’esquí (que a l’hivern arriben al mateix llogaret), a poc a poc als 700 participants els va ficant a lloc la pròpia pujada, i la fila s’estira irremissiblement. Uns pontets de fusta salven la carretera que fa ziga-zaga i porta estació d’esquí amunt. Conforme anem progressant en alçada, la pluja es transforma en aiguaneu, i aquesta posteriorment en neu en ple mes de juliol. En el punt més alt de la cursa devem estar a prop dels zero graus, els colls sempre tenen la funesta mania de donar-nos la benvinguda amb una molesta rufada que fa tremolar al més avesat.
El paisatge es alpí per antonomàsia, els avets dibuixen una atractiva i omnipresent imatge dels Alps, catifes d’herba s’intercalen al nostre voltant. Alguna isolada cabana de fusta anem deixant al nostre darrera. Tant sols manca a la cita tant bucòlica, la Heidi, el Pedro i la Niebla!
Després d’ascendir 940 m de desnivell, la primera baixada es realitza enmig de la nevada per un sender despullat, les cames no acaben de respondre, el fred ha deixat els muscles un tant adormits. A la mitat de la baixada, un avituallament ens proporciona te i beguda calenta, el públic enmig del torb segueix animant. Ara, la nostra correguda ensopega amb un corriol enmig d’un bosc profund i fosc, a on cada cop que aixequem les sabatilles es pot escoltar un nyioc, nyioc, provocat per l’adherència del fang. No saps si es pitjor lliscar de cul a terra pel sender de fang o per l’herba xopa.
[img size=350]http://juanjogarra.files.wordpress.com/2011/07/49878_83017.jpg?w=510&h=350[/img]
Un últim pujador de gairebé 600 metres per pista ampla ens treu del bosc i ens porta fins al cap d’un remuntador de la pista d’esquí. Imaginem un paisatge sublim, però la realitat es una boira que ens envolta i delimita la profunditat de camp. A partir d’ací set quilòmetres de frenètica baixada, especialment agradable pels adeptes a l’atletisme ens porten fins a Canazei, entrant al poble per la continuació d’una pista d’esquí, com si emuléssim la nostra arribada amb tables enmig de l’hivern.
A la meta ens trobem amb l’agradable sorpresa de la victòria de la nostra companya d’atrafegat viatge, la Mireia Miró. Es una crak! Particularment, penso que va ser una llàstima no poder córrer per l’itinerari previst inicialment, l’ascens espectacular fins al cim del Piz Boe de 3152 m i amb un recorregut molt tècnic el primer terç de la baixada (hi havia una corda fixa de 200m). El canvi de ruta, va beneficiar molt als participants més avesats a l’atletisme. Malgrat tot, vàrem gaudir d’un “passeig” iniciàtic espectacular al voltant dels Alps. Tots els participants ens vàrem curtir enmig de la borrascada alpina en calça curta.
A la tornada fins a l’aeroport vàrem compartir viatge amb un altra atleta de la cursa, la Núria, germana de la Marta Domínguez. Animar-vos als KM’O l’any vinent a participar d’una trobada esportiva d’alt nivell, una excusa com un altra per conèixer un paratge únic, malgrat tenir que transitar per les autopistes italianes …
Juanjo http://juanjogarra.wordpress.com/
Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.