Tranqui Buff i merci per les teves paraules…

Vaig haver de renunciar a la VAll del Congost aquest any per problemes de calendari, no ho podia fer tot. L’any passat la vaig disfrutar molt i vaig ser dels primers a inscriure’m, però després em vaig adonar que no hi podia anar…

Tinc altres reptes que em condicionen el calendari, però ja tinc reserva d’allotjament amb 11 targarins que em venen a donar suport i inscripció per Zegama… no hi faltaré, i dins el que pugui (fins després del 3 de juny no faré gaire muntanya) provaré d’acabar-la i disfrutar-la!!!!

Com tu dius, no me’n penediré i no ho oblidaré!!!

Doncs sí…
Em va tocar i com em van dir els grans mestres, no ho podia desaprofitar. Em planto a Zegama havent fet 3 dies de muntanya des de l’octubre, la bici el nadar i el córrer asfalt m’ho havien pres tot… objectiu acabar i que no em tallessin i no gastar-me molt ni fer-me mal que tinc Salou en dues setmanes.

Així doncs, divendres amb 11 amics més i casa rural llogada, ens plantem a Lazkao, al costat de Zegama.

Dissabte cap a Donosti, plovent tot el dia, i plovent estarà l’endemà també. Els de la meva colla són molt bona gent, però els hi va la marxa… i crec que es van acabar tots els pinxos, xacolís i cerveses i gintònics de Donosti… quina taja… ells clar :cheer: .

Jo, a la tarda els abandono i amb un amic anem a Zegama. Recollim dorsal i ens presentem a la sala de la xarrada, que serà un vídeo. Primer parlen les personalitats, després l’alcaldessa fa una reverència a Kilian quasi declarant-lo fill honorífic i per últim destaquen la gran qualitat d’èlit que hi ha aquesta edició. Després parlen del recorregut, ens deixen clar els llocs fotuts i sobretot constaten que serà una edició molt dura, que està pitjor que mai pel fang i que “no todo el mundo terminará dentro del horario”… alentador!!!
Pica-pica, foto amb Kilian i marxem.

Dubto amb la roba que em posaré com faig sempre. Al final, tot i que sé que farà fred, tèrmica de màniga curta, samarreta retallada de braços, el paravent obligatori, pantalonets, gorra per la pluja i 2 gels, i a fer el que pugui.

A les 08:00 ja sóc allà amb 2 dels 12 que anàvem, però a poc van arribant els altres, quina cara de ressaca que fan i quina moral que em vinguin a desitjar sort, quina sort que tinc . Escalfo i veig Kilian encaputxat com el dia anteior escalfant sol, passo per allà i no em puc estar de desitjar-li sort, ell fa el mateix.
Em despedeixo dels meus amics que em criden donant ànims, quin sorollot. Passo el control de material i em poso dins la gàbia. Veig a Tòfol Castanyer, Tom Owens, Xavi Espinya i el guanyador de la Transvulcània Dakota Jones… els deixo posar davant que sinó els fotria massa canya :laugh: :laugh: passa també Kilian i tot preparat. Música i sortida, primer un tomb pel poble, xoco la mà als meus amics i comencem a pujar.

Són 3 kms drets drets, es disparen les pulsacions, però vaig trobant el meu ritme… passo gent. I entrem al a guerra, al fang, quan us dic fang no és xip xap, és XOP XOP… trams on has d’agafar herba perquè sinó tires endarrera i no pots pujar. Va picant amunt i trobem gent que ens anima, com gairebé a tota la cursa… corro i camino, vaig fent… corriolets, vigilo les baixades, el fang és descomunal i arribo al km7 i torno a trobar els meus amics que em criden fort, no m’ho esperava aquí.

Segueixo, em sento bé, va plovent. Vaig mirant el crono quan passo el primer control i habituallament per controlar els temps de tall, i arribem a la primera gran pujada de l’Aratz, molt i molt dret. Mans als genolls, no trepitjar fang sinó herba és l’objectiu i anar pujant un corriolet on de tant en tant em de passar pedres ajudant-nos de les mans… dura i dura força estona, anem trobant falsos plans, però torna a picar amunt. Sé que és 700m en 1,5kms… fouf…

I aleshores arriba la primera contrarietat. Surtim de l’arbreda i comença a nevar i el vent pica molt fort. Vaig pujant i veiem la cresta a dalt, però sembla que no arribi mai… hi ha gent pels voltants que crida… els flocs de neu són petits, però el vent fa l’efecte i començo a agafar molt fred. Arribo dalt, habituallament i control i no m’encanto i començo a baixar, però veig que m’he de posar el paravent. Ho intento, però tinc les mans petrificades i no aconsegueixo descordar-lo. Quan ho puc fer, el vent m’impedeix posar-me’l, no encerto les mànigues i quasi em marxa volant… perdo tranquilament 6 ó 7 minuts en tot això i quan per fi me’l puc posar, no puc cordar la cremallera pq no tinc tacte.

Començo a baixar, i està molt i molt enfangat, rellisca molt i caic algun cop, sense fer-me mal, el parar m’ha matat i estic una mica out. Vaig baixant i poc a poc puc anar accelerant, no controlo massa, tinc la cara gelada i les mans també… arribo a la Cueva de San Adrián crec que es diu, molta gent animant, quina moral amb la que cau. Allà vaig més ràpid del que em pensava, ens havien dit que estava molt fotut el terra i és cert, però la roca em dóna més confiança que el fang i vaig fent.

Vaig fent fins que arribo a S. Spiritu, és km 20, arribo a l’habituallament i hi ha molta gent animant a la pujada a l’Aizkorri i sento els meus amics que estan uns 50m més amunt, esperant per quan passi pujant. Bec i tiro cap a dalt, xoco la seva mà mentre em criden i miro el crono, he passat amb 35′ de marge tot i la gran parada pel paravent a Aratz, prou bé.
Deixo els meus amics i enfilo amunt… la gran pujada… molta gent cridant… fa algun fals pla, però és dret, va fent curves, però no para de pujar… passo a gent recordo i vaig bé…

Fins que a mitja pujada m’adono que no he menjat gairebé res des del km7… em falta gasolina, ho noto. Hauré d’habituallar-me bé, però m’hauré d’esperar a dalt d’Aizkorri. Segueixo pujant, es fa etern tot i que no pujo lent… cada cop anem sortint més del bosquet i es veu la cresta empedrada i molta gent a dalt. Comença a nevar de nou i el vent accelera… fins i tot hi ha boira, collons quin dia!! :blink: :blink:

Vaig pujant amb gent cridant als voltants fins arribar a dalt de tot, allà paro i m’habituallo bé, menjo i bec . Sé que ara ve el pitjor per mi, el tramat tècnic entre Aizkorri i Aitxuri… empedrat i moll per la carena. Em dic “va Roger, per això has vingut” i tiro.

Però allà és fotut, vaig lent, deixo passar gent, no tinc seguretat. Està tant moll… i fa tant aire. Em cau una petita volva de neu a l’ull… si és que… :blink: :blink: Es baixa uns 100m per la cresta per pujar-ne 200 després… però es fa etern, i a més, és difícil a collons. No es pot córrer ni quasi caminar ràpid…
Baixo i agraeixo tornar a pujar fins a coronar per fi. Hi ha dos bascos allà que sols fan el control a dalt, els dos allà cridant i ben alegres amb l’infern de temps que fa… quins collons!!

I ara ve la segona contrarietat… la baixada aquesta era molt molt molt fotuda. Hi havia una corda i tot per baixar, tot absolutament xop i amb aigua baixant i vent bufant i molta pendent, la corda crema a les mans… un mal rato, us ho asseguro jo. Kilian devia volar, però jo tardo lo meu a arribar a un planet amb herba que es veu i que sembla que mai arribi, em semblen hores…
Baixant veig un noi que l’estan atenent els de la Creu roja i li posen una manta tèrmica… collons que bé.

Però per fi estic allà i per fi puc tornar a córrer després de com a mínim 1h sense haver-ho fet. Vaig fent, m’adono que tinc gasolina i les cames em tiren, conec un altre català i anem fent. Habituallament i corriol altre cop, herbes, pedres i un fanguissar increïble… collllooooooooooonsssssssssssss!!!! Caic… però m’aixeco i segueixo.

I arribem al darrer coll, Andraitz… són uns 300m de desnivell però amb tot d’herba, patina i costa pujar. Vaig fent, conec un home que em diu que la baixada és molt fotuda, de collons penso. Dsprés d’una bona estona coronem la tartera i baixem, al ppi fàcil, però després el fang es multiplica per infinit i la sensació d’inseguretat també… i allà caic i pico amb la cara a terra. No em faig res, m’espanto un segon, però res… ara sí, ja vaig de camuflatge :woohoo: :cheer: :laugh: El fang arriba fins a sota el genoll, la bota queda absolutament coberta, és increïble, un “pastizal” que deien ells el dia abans a la xarrada. Baixo lent fins que es converteix en corriolet i puc trotar almenys.

Control. El primer que pregunto és a quant vaig del tall… em diu que 1:15, que no pateixi que ja no em tallaran. Som al km33. Doncs veient això, paro 10′ em netejo bé la cara i pregunto si ha guanyat Kilian, cosa que em confirmen, la meva sort li ha anat bé

Vaig baixant, es pot córrer, però sempre mirant on poses els peus, sempre és corriol empedrat amb rierol pel mig, fa hores que vaig xop de dalt a baix.
No m’apreto, ja he fet la feina… paro al darrer habituallament i els dic que si l’any vinent no posen més fang no torno, que no n’he tingut prou. Un home em diu que és l’any que en recorda més, havia marcat ell el recorregut els darrers dies :blink: :blink:

Vaig sentint i veient Zegama poc a poc més a prop, surto de l’arbreda i per fi trepitjo asfalt, no us podeu imaginar quin gustet fer-ho i no haver de controlar on trepitges. Baixo fent esses i em trec el paravent, n’estic tip.
A baix arribo i m’espera un dels meus amics amb la senyera i tots els altres amb 3 ó 4 pancartes felicitan-me estant tots cridant, quina rebuda.

Kilian, avui t’he guanyat, ningú et rebrà així!!!
:cheer: :laugh:

Al final 06:30… he anat a Zegama, però no he competit Zegama en cap moment. Tinc la sensació que sense haver parat i tant sols apretant-me una mica més hauria baixat tranquilament 40′, però tenia el cap massa pensant en Salou.

La cursa, potser no ho he destacat, però té un ambient increïble, molta molta molta gent animant tot i el dia de merda que va fer.
I és molt tècnica, tots fem curses de muntanya que tenen trossets tècnics, aquesta en té uns 38 :blink: :silly:

Una més de camí cap a Salou!!

Pitit

Bueno, no sé si odissea, però ni els darrers dies ni el de la cursa va fer un dia fantàstic precisament…