Marató de Donosti 2011
- Aquest tema està buit.
-
Entrades
-
Bones gent,
24 hores desprès de la marató us en vaig a fer cinc cèntims del que va ser per a mi. Es podria resumir en poques paraules, algunes de les quals serien orgàsmic, espectacular, increible, bestial, … I és que de l’objectiu que partia a la realitat el salt va ser enorme
La meva idea era sortir a ritme de 3:30 o així , per intentar baixar de 3:40 i, sent optimista, arribar a fer al voltant de 3:35. Però la grandesa d’aquesta prova és que tires la moneda i el dia et pot sortir cara o et pot sortir creu, i uns dies l’home del mazo et destrossarà i altres en canvi li diràs a la cara “avui no!” i triomfaràs.
Així que em vaig plantar a la linia de sortida amb tot obert. Els deures d’entrenament fets, el constipat de la darrera setmana passat, el test de Gavela perfecte i el cap despejat. Em vaig colocar davant la llebre de 3:30 per no anar amb el mogollón i a començar…
Surto sense GPS, així que correré per sensacions. El que em demani el cos, que contava que seria el ritme de 5′ el km. Però vet aquí que van passant els kms i el cos em demana 4:45 – 4:50. Vaig veient que vaig fent una bosseta de marge. Passo els 10k amb 48, o sigui que tinc 2′ de bossa ja. Segueixo, segueixo i la mitja la passo per sota d’1:40. La bossa ja passa els 5′. En aquest moment m’acollono, aguantaré fins al final o em fotré la òstia del segle? Però el cos ho té molt clar, em provo d’ajuntar amb alguns grups i em noto lent i que no vaig còmode. I a més… la glòria és pels valents
!Així que seguim i la bossa va augmentant. Quan arribo al 32 la bossa té el seu màxim de 7 minuts i mig. Estic que no m’ho crec… I arriba el 33 i em ve una petita defallida. Ja hi som! penso, camino l’avituallament del 33 (a l’entrada de la part més lletja de la marató, un polígon que hi ha) per beure líquid tranquil i em forço a trotar lentament. De seguida reviscolo i puc tornar córrer perfectament.
Els km del 34 al 36 passen perfecte, he tornat a enganxar el ritme. El tio del mazo avui no m’agafa
. Al 36 veig que encara tinc una bossa de 6′, o sigui que puc acabar a 6’/km i estar en 3:30. No m’ho crec, estic flipant en colors i dolby surround. Però segueixo amb pensaments conservadors, això no està fet ni molt menys. Arribo a la Concha i la gent et porta entre crits d’ànims. Vaig bé. 37, 38,… vaig bé. Al 39 noto que ja estic bastant petat i quan veig el cartell del 40 paro i camino 20 metres. Ho tinc a tocar, però estic destrossat. Em mentalitzo i de seguida hi torno. Aquests 2 km se’m fan eterns, la gent crida i anima, estic a la vora d’Anoeta ja… vaig corrent molt lent però això està fet. Veig a les animadores a l’entrada de l’estadi (la meva dona i ma cunyada, enorrrmes!! això són acompanyants!) i entro a fer la volta d’honor. Estic tant petat que no em surt ni plorar, però estic en un núvol. Passo la meta i la sensació de triomf és impressionant. Entro en 1:27:15, molt per sobre de les meves expectatives. Orgasme. :woohoo:No voldria acabar sense donar les gràcies a tots els que han estat aquests mesos aguantant-me i patint-me. I tampoc sense dir-vos a tots què, si no heu fet mai la marató a Donosti, la proveu a fer. L’ambient és esplèndid i la ciutat i la gent és fantàstica!!
Salut!!!
Bones, companys.
Se’m fa una mica costa amunt fer aquesta crònica, perquè suposa tornar a recordar fil per randa una experiència, que per mi ha estat molt desagradable, i perquè no dir-ho, terrible.
Després de fer la meva primera marató a Barcelona al març i acabar-la amb una felicitat màxima, ja tenia ganes de fer la següent, així que em vaig apuntar a la de Donosti molt poc després. Vaig entrenar.la amb unes ganes increibles, vaig superar una osteopatia de pubis i mil contractures a l’esquena a un mes i mig de fer-la…en fi, vaig ficar tot i més el que estava en la meva ma perquè tot fos perfecte. Tot ho era diumenge: sol, 6 graus, em trobava perfecte amb els nervis normals abans de començar…
El meu objetiu era apropar-me a les 3.45′. Sóc una persona molt cabal i prudent i crec que era un objectiu del tot asumible. Volia anar amb la llebre de 3.45′ i veure com anava tot.
La cursa comença. Em fico darrera de la llebre a uns quant metres per evitar les aglomeracions i començo a córrer. Ningú parla. Un noi fa una petita broma però no riu ningú.:dry: Em sento bé. Vaig comprobant que, malgrat que mantinc la distància amb la llebre els kms. surtem molt irregulars: 5.07, 4.55, 5.10…cap a 5.20′ que és el hauria de ser. Com vaig molt còmode, em quedo. Vaig agafant aigua a cada avituallament i bec. Em vaig trobant als companys en els trams d’anada i tornada i ens animem (kepasaneng va com un tiro:blink: ). Cap al km. 23 m’ajunto amb un home de 61 anys amb el que començo a parlar. És la 90ª marató que corre:ohmy: :ohmy: :ohmy: Vol fer 3.45′ però diu que estem anant per sobre del ritme i que potser ho pagarem després. Ufff, sentir això no em va agradar. Li dic que no. Com vaig una mica més lleuger, el deixo enrerra.
Km. 26. Començo a sentir que algo no funciona bé. No sé què és. Km. 28 començo a patir. Em fan molt mal les cames. Em trobo amb la meva dona i la meva cunyada i els faig un gest de que no vaig bé. Al km. 30 comença el meu calvari. Em fan un mal les cames que no ho puc aguantar. Estiro. No puc estirar massa perquè veig que se m’enramparan les cames. Continuo corrent i al cap d’1 km, tinc que caminar. El mal és insoportable. Des d’aquest punt fins l’arribada només vaig poder córrer 2 km seguits (separats). Vaig caminant i corro molt a poc a poc. Em desespero. Vull plorar. Se’m fa un nus a la gola que no em deixa respirar. Paro i paro. Al km. 36 arriba un company del gimnàs i em diu que arribarem junts. Li dic que no puc, sense res més. Que tiri. Tothom m’anima, la Creu Roja em pregunta si estic bé, però no puc. Vull arribar i marxar cap a casa. Vull plorar de ràbia, però ni això.
Al km. 41 m’agafa la llebre de les 4.00′. Em diu que m’enganxi, m’anima i trec tot l’orgull que tinc i ho faig, encara que a 600 m. de la meta tinc que caminar 5 segons, em recupero i arribo amb ella. 3.59.26′.
No vull celebrar res. No vull córrer més. Quin patiment. A la merda el córrer per sempre més, penso.
Ja més tard, amb els ànims dels companys, de la meva família i en fred, valoro el que ha passat. Com llegeixo per aquí, “m’ha guanyat o dominat la marató”. Però avui penso que “per aquí”, que ja la guanyaré jo algun dia. La respecto i molt, i més ara, però ja passarem comptes. “Sr. de Mazo”, ja ens coneixem i bé, però no em rendiré :angry:
Només em pregunto què va fallar, què vaig fer malament…
Malgrat això, la gent és increible (com anima), l’organització perfecta i per buscar un “però”, la samarreta és molt cutre, de cotó, i lletja.
Des d’aquí i un altre cop, no puc deixar de felicitar a l’Héctor. Increible. Fantàstic. Una béstia.
Salut companys.És ben curiós viure en només dues cròniques la cara i la creu de la Marató, un kepasaneng, eufòric, orgàsmic (segons les seves pròpies paraules), i un MALUAL derrotat, però amb ganes de venjança.
És la grandesa i la misèria de la Marató, que com bé ha definit el kepasaneng, per molt bon entrenament que portis, al final “ tires la moneda i el dia et pot sortir cara o et pot sortir creu, i uns dies l’home del mazo et destrossarà i altres en canvi li diràs a la cara “avui no!” i triomfaràs”, doncs al final tot és tan fàcil i tan complicat com això.
Bé, després de tota aquesta filosofia barata que em caracteritza, només puc que felicitar als dos;
kepasaneng, he estat seguint les teves curses i els teus entrenaments, i tenia clar que tenies el 3h30’ a l’abast, però ho has superat i tot. FELICITATS AMB MAJÚSCULES!!!.
MALUAL, per sort o per desgràcia (marca la segona opció), tot maratonià de pro, s’ha trobat algun dia amb la sensació que tens avui, però amb el pas dels dies valoraràs més el que has fet, que és tenir-ho tot a favor per deixar-ho i abandonar i tenir tots els collons d’acabar (ho podia dir més fi, però no em dona la gana), no t’equivoquis, encara que et sentis derrotat, TÚ TAMBÉ HAS GUANYAT, I TAMBÉ AMB MAJÚSCULES!!!
Una abraçada companys,
Jose H
Pd. (…… i a sis punts del Barça, que més volem 👿 :whistle: :evil:…..)Enhorabona companys donostiarres.
A Euskadi viuen les curses i saben el que es animar de debó.
Cara i creu, com la mateixa marató. Pots estar molt ben entrenat però aquell día alguna cosa pot fallar.
Cada marató es un mon i hi han molts mons.
A per el próxim.
Salut i milles.
AbelHola companys i amics Hèctor i Roberto, que avui us he de dir pel vostre nom i no pel nick, per a mi és més proper. Quan parles a una persona pel seu nom el parles des del respecte, i de vegades des de l’admiració. Avui us mereixeu les dos coses.
Què són els èxits? Què són els fracassos? Podríem fer molta i molta filosofia “barata”, “popular” i “atlètica”. Està en el millorar MMP? Arribar quan tot està en contra? Superar lesions? Trobar sentit en el patiment? Creure en la cultura de l’esforç? ……. Potser és tot això alhora i cada una per separat.
Jo encara no se el que es pot arribar a sentir en una Marató, però deixeu-me que amb “respecte” recordi sempre les vostres cròniques i els vostres sentiments.
MOLTES i MOLTES FELICITATS AL DOS, QUE COLLONS !!!!!(com diu hache), que si algú és capaç de dir que en cada una d’aquestes dos cròniques no hi ha una part d’èxit….que vingui i m’ho digui, que en parlarem hores i hores.
De veritat, no se com tornar-ho a dir. ENHORABONA !!!!
Ah, i a refer-se de tot, que hi ha gent que va al darrere vostre i heu de continuar al davant, eh?
Una abraçadeta als dos i A LES VOSTRES DONES, Que també és un èxit seu.
Moltes felicitats a tots !!!
Una marató sempre és un petit (o gran) misteri. Pot sortir molt bé o força malament al marge dels teus objectius.
MALUAL, la teva no és una mala marató. Segur que et valdrà per agafar experiència i la propera vegada,
controlaràs millor la situació.Arribar al Km 42, ja és un éxit !!!
Hola Km0’s.
Cara i creu…
Experiències per gaudir, sofrir…i la majoria de les vegades per treure’n alguna que altra profitosa reflexió personal…
ENHORABONA a tots dos i gràcies per explicar-ho.
Salutacions.
Enhorabona a tots dos.
Malual és la 2 ª marató que corres, després de tots els problemes que has tingut, és formidable l’haver finalitzat un marató i més en el temps que ho has fet.
Algun dia amb més temps ja et explicaré com van ser les meves primeres maratons :unsure: :unsure:
Salu2!.Bon dia, companys.
De veritat que llegir els vostres comentaris em dona uns ànims increibles. Us estic de tot cor agraït.
Que gent amb la vostra experiència (o menys, però grans persones…eh?, Carles) relativitzi el succeït, ho tracti com algo “normal”, et diguis que has tingut èxit, que has guanyat i esperi que continuis igual, no té preu.
Si a les 24 hores d’acabar ja ho tenia mig clar, ara més que mai: a per una altra, què coi :laugh: :laugh: :laugh:
Així que, lliçó apresa i a continuar. Ja tindré ocasió d’escriure una crònica més positiva, segur.
Gràciiiiiieeeeeeessssss!!!!!.
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.