XXXIII Marató de Barcelona. 6 de març de 2011
- Aquest tema està buit.
-
AutorEntrades
-
7 de març de 2011 a les 11:05 #3016
ArnauParticipantEn acabar la marató de la Costa Daurada i durant el viatge de tornada a casa, em truca el Carles i em diu que hem d’anar a Barcelona a baixar de les 3 hores. Ja hi som! Sense temps per assaborir el bon gust que em va deixar la Costa Daurada, el meu cap ja comença a barrinar la manera de preparar una nova marató, però amb el difícil objectiu de fer-ho amb menys de 3 hores.
Ens donem el mes de desembre com una època de transició, sense fer res específic i amb l’únic objectiu d’acumular kms, per entrar al mes de Gener amb suficient rodatge a les cames per assimilar 8 setmanes d’entrenaments durs. Planifiquem les curses que farem, sobretot les mitges maratons, i decidim que Sitges, Terrassa i Gavà seran les escollides, amb especial èmfasi en aquesta última que serà la que ens dirà on ens trobem i quins han de ser els nostres autèntics objectius per a Barcelona.
Van passant els dies i les sensacions cada vegada són millors. Surten unes sèries molt bones i les primeres tirades llargues acaben amb sensacions immillorables. Sembla que la cosa funciona però cal veure-ho reflectit en una cursa. Amb aquesta idea ens plantem a Gavà i fem una gran mitja marató. Pràcticament tots fem marca personal en aquesta distància i la moral ens puja fins als núvols. Jo personalment, fins aquell moment, no veia massa clar si atacaria les tres hores en marató, però en acabar vaig decidir que almenys ho havia d’intentar. I així va ser…
Diumenge ens col•loquem al calaix de les 3 hores. Hem d’intentar anar en grup i d’aquesta manera fer passar els kms més ràpids i sobretot sentir-te arropat pels teus companys. Sortim una bona colla de gent de Lleida amb el mateix objectiu: Carles, Flo, Joan, Paco, Josep, Cèsar, Rosa, Pico… Els primers kms anem junts però de seguida el grup es trenca i cadascú tira al ritme que més li convé. Finalment ens quedem en Carles i jo, al nostre aire i seguint més o menys la estratègia escollida (amb un ritme una mica per sota del previst).
Pràcticament sense adonar-nos, ens plantem a la mitja marató i ens surt un minut més del temps que volíem fer. És cert que hem anat més lents del previst però també que si som capaços de mantenir el ritme podrem aconseguir-ho. El Carles no ho veu gaire clar i decideix augmentar el ritme per intentar recuperar uns segons que, de cara al final, podem venir molt bé. El segueixo durant un km i quan el meu gps em marca que el darrer km ha sortit a 4’/km, em freno. Queda molta cursa per davant i ja se sap que la marató comença al 32. Deixo marxar el Carles i tinc uns moments de feblesa perquè tinc dubtes de poder seguir amb aquest repte tot sol.
De lluny veig al Pep, el nostre gran elMuro i decideixo contactar amb ell. Em fa molta il•lusió trobar-me altra vegada en una marató amb aquest super classe, però de seguida em diu que no es troba amb les cames suficientment valentes per anar a per les 3 hores. Llàstima! Però llavors m’adono que em trobo bé i decideixo augmentar una mica el ritme i passar a 4’10”/km.
No n’estic gaire segur, però diria que és cap al km 28 aprox. quan veig de lluny tres globus vermells a l’aire. Això és la llebre de les 3 hores xaval! Però tinc la sensació que és massa lluny i que serà difícil contactar amb ella. Pensem, pensem…Queda molta cursa per fer i la part més dura està per arribar, no puc plantejar-me un canvi de ritme brusc per arribar fins a la llebre, seria un suïcidi i ho podria pagar al final, però puc provar d’augmentar 2-3 segons el ritme per intentar contactar i deixar que em porti fins a la meta. La teoria és fàcil i si vull aconseguir el meu objectiu no tinc més remei que fer-ho. A partir de llavors la meva cursa es converteix en una mena d’obsessió per “caçar” la llebre. Tinc molts kms per davant per fer-ho i si ho faig estic convençut que em sortirà un gran temps.
Així, amb la ment posada en el globus, segueixo corrent. El gps em va donant els parcials de cada km i veig que em mantinc en els 4’10”-4’12”/km. Crec que tinc el ritme i només em fa patir la resposta del meu cos a partir del km 35-37. A més a més, em cau un gel mentre en retiro un del cinturo i no m’he pogut menjar la barreta energètica. Ho acabaré pagant? Em vindrà una davallada física?
Em planto al km 35, passo per l’arc de triomf i sento que em trobo be. Però per dintre em vaig dient que no puc baixar la guàrdia, ara comença lo bo, ara comença la autèntica marató. Tinc la llebre a uns 200 metres i portem ritmes molt semblants. Decideixo que no aniré a per ella, seguiré fent la meva cursa, no vull canviar el ritme, tinc por de pagar-ho.
El km 37 esdevé molt especial per a mi. De lluny escolto una campana, és en Cargol animant com un posseït. Quina il•lusió em fa veure a l’home que no ha repetit mai cap marató i que porta ja la escandalosa xifra de 18. Em veu de lluny i m’anima molt i les seves paraules ressonen a la meva ment. “Vas molt bé, tens la llebre davant. Avui és el dia Arnau!” Clar que si Cargol, avui ha de ser el dia ! Va ser el moment en què em vaig adonar que ho faria, n’estava convençut, fins i tot em sorprenia tant optimisme. Tota la prudència que havia tingut fins al moment m’havia anat molt bé per encarar els darrers 5 kms.
Però no vull caure en la trampa de la marató, ja que un error a aquestes alçades de la cursa podria tenir nefastes conseqüències. Continuo al meu ritme, uns segons més ràpids que el de la llebre. Veig que cada vegada és mes a prop…
Al km 39 contacto amb en Flo, de lluny veig que no va be. Te al seu costat al Miquel Àngel, que ha saltat per acompanyar-lo els darrers kms. Li dic que s’enganxi a mi, però em diu que no. Em sap molt greu i m’entristeix, però sé que no em puc quedar al seu costat, aquest dia no. Abans de començar la marató varem deixar molt clar que cadascú havia de fer la seva cursa. Així que continuo al meu ritme, perseguint la refotuda llebre.
De lluny veig que toca girar cap a l’esquerra. Això deu ser el famós carrer Sepúlveda! En entrar-hi només soc capaç de veure que puja i que és molt llarg. Mals pensaments, però ara això no toca. A per la llebre! Ara sí, canvio una mica més el ritme, a veure si al final resultarà que no l’agafaràs…Quasi bé al final del carrer contacto amb les tres llebres. Em quedo al•lucinat en veure que un dels globus està lligat en un cotxet que porta una criatura. Aquest paio ha corregut una marató amb un cotxet i baixarà de les 3 hores ??? Però com pot ser això???
Decideixo que és el moment d’avançar les llebres, ara sí. Encara em queda una mica de força per canviar el ritme i, avanç de fer el darrer gir a l’esquerra per encarar la darrera recta, deixo enrere els tres globus.
Miro el rellotge i sé que ho aconseguiré. Però de cop, què veig al fons? Una camiseta llampant de Km0 a pocs segons meus? És el Carles!!! El tinc uns quants metres per davant. Increïble, ho aconseguirem! No afluixo gens, tanco els punys amb força i crido molt fort. Això ja està, soc sub3.
Vaig a buscar al Carles, aixequem els braços en senyal de victòria i ens fonem en una gran abraçada, després en venen moltes més. Per a mi aquesta és la imatge de la marató i serà una rècord inesborrable.
Vull agrair a tots els companys d’entrenaments la seva companyia, molt especialment al Carles, Joan, Molins, Juanjo i Paco. Hem compartit moltes hores d’entrenaments, sèries, tirades llargues…La seva companyia no te preu i estic segur que sense ells no hauria estat possible. Gràcies companys, sou els millors!!!
Per anar acabant, agrair també totes les mostres de suport que he rebut abans de la cursa i les felicitacions posteriors. Aprofito també per donar l’enhorabona a tots els debutants, als que repetiu, els que heu fet marca i als que no. Posar-se a la sortida d’una marató és un èxit i acabar-la un regal. Enhorabona a tots i totes!!!
I per últim, dedico aquesta marató als meus pares, la Carme i el Julià, perquè sempre hi són, sempre, no fallen mai.
Salut i kms
7 de març de 2011 a les 14:35 #29989
KIMIParticipantSe de tres Km0 que estaran contents de trobarse
a les fotos de El Mundo Deportivo,es.7 de març de 2011 a les 15:56 #29990
MireiaParticipantRedman, m’has fet posar els pelets de punta!!
Sou fantàstics, tant com a corredors que com a persones!!
Enhorabona a tots els que vau participar i vau disfrutar d’un dia tan important!
7 de març de 2011 a les 18:10 #29991
JordiParticipantENHORABONA ARNAU gran cronica de una SUPER CURSA.Me n’alegro molt del teu sub-3
7 de març de 2011 a les 19:14 #29993
LuigiParticipantM’afegeixo també a les felicitacions, quina crònica més maca i quina cursa tan ben parida Arnau!!! Me n’alegro!!!
7 de març de 2011 a les 19:37 #29996
PititParticipantEnorme Arnau… ja ho tens, moltes felicitats, a tu i a tots els que hi vau ser!!
7 de març de 2011 a les 20:35 #29999
amataParticipantArnau, re ‘una macchina del cazzo, te lo meriti e sono molto contento per te.
És que ja m’estic començant a preparar per anar a Roma… .

Apa!!!
7 de març de 2011 a les 20:58 #30002
floParticipantRedman, gran temps, gran crònica. Però sobretot, bona gent. Ets molt GRAN!!
:laugh:7 de març de 2011 a les 21:17 #30003
PICOParticipanteihhhhhhhhhh
Arnau, ja et vaig dir que ho tenies a les cames, tens una progresió imparable aprofita-la.
salut forza i kms.
8 de març de 2011 a les 7:47 #30008
cargolParticipantEnhorabona Sub 3h Redman t’ho mereixes i m’alegro de haver pogut contribuit, encara que ne més sigui durant uns segons al teu éxit, i a la resta també felicitacions.
Vaig gaudir molt de veure passar tants i tants km 0 i atletes de Lleida sense parar.
Us recomano seguir una marató des de l’altra cantó, es emotiu poder animar als que coneixes i inclús em va saludar gent que no sabía que corría i que conec. Veritablement una bona experiència. M’agafaven ganes de tornar-la a correr, potser quan arrivi a la 25 …
Salut i milles.
Abel8 de març de 2011 a les 9:03 #30010
kepasanengParticipantA continuació teniu la meva crònica de Barcelona, que va ser per mi la segona marató que feia, i la segona vegada també a BCN.
Si això fos una sèrie o una película sortiria al principi un logo de “15 días antes” ara mateix. 15 dies abans la vida era rosa. L’entrenament es notava i tot rutllava perfectament. El monitor que em va preparar les 10 setmanes s’havia apuntat i m’acompanyaria al meu ritme i mon germà també estava inscrit i debutaria aquell dia. Així que estava preparat i estaria acompanyat.
7 dies abans les coses es comencen a girar :S … jo agafo un encostipat que em durarà tota la setmana i el monitor se’m trenca lligaments del genoll esquiant. Molta mala sort per ell!! I jo torno a correr sol. Pregunto a diversos km0 però cap sembla que em quadri al meu ritme.
Així que arriba el diumenge. L’encostipat ha baixat… vale, això fora. Anem cap a Maria Cristina i ens separem amb mon germà. Ell queda amb gent del gimnàs que aniran al seu ritme i jo vaig cap a la font màgica on ens retrobarem. Allà pregunto per si algú a última hora s’ho repensa i puc afegir-me a algun grup, sembla que serà que no. Desprès de la foto espero, mon germà no arriba, m’estic pixant, no arriba… al final vaig cap al calaix perquè no queda temps, llavors arriba. Em cago una mica en ell mentalment però verbalment li desitjo molta sort.
Vaig al calaix. L’accès ja està molt xungo. He de saltar la valla. Estic sense escalfar i al caure trepitjo malament. Fantàstic, amb dolor i sense pixar. A sobre aterro davant d’un paio QUE ESTÀ FUMANT!! :blink: :blink: Quins collons! A punt de fer 42km i el tio allà fent pulmons!!
Sortida. Al meu ritme. L’objectiu és fer 3:40, i per això vull sortir a 5:00 – 5:10 i veure què tal a partir del km30. La sortida bé, em trobo perfecte. Res de mal, tot rutlla. Passen els kms i quadro molts a 5:00, algun per sota i tot sense adonar-me’n. Tot molt còmode.
Arribo cap al 18 i les cames s’em carreguen. No pot ser. No tant aviat. Segueixo mirant de no pensar. Passo la mitja en 1:48. Perfecte, el temps que tenia marcat aprox. Però els bessons protesten. Em torno a repetir que no pot ser, que he fet multitud de rodatges superiors i les cames no estaven així.
Segueixo, baixo de Bac de Roda, Calatrava. He de parar, la bufeta ha aguantat prou. Paro i pixo. Sembla mentida lo que es redueix… (els nois segur que m’enteneu). Arribo a fòrum, odio aquest tros. Enganxo amunt a poc a poc, mirant de no pensar en el mal però la ment em va traint. Passo l’albertbo a la vora. CRACK!!! Segueixo, arribo a Agbar. Quanta gent! Venga, m’animo.
Baixo diagonal i arribo. Al 30. Les cames m’exploten. No puc parar. Estic baixant a 5:20 – 5:30 però ja m’està bé. Agafo aigua, tinc molta calor. Me la bec tota i encara tinc set. Fins al 35 no torno a tenir. I aquí peto. Busco fins i tot alguna ampolla pel terra. En veig una… i l’agafa el tio que tinc al davant. Argh!!! Al 32 la ment ja no pot més, massa estona, massa coses. Estiro i camino un minut. Segueixo mantenint ritme.
Al 34 veig al monitor lesionat i algunes amigues. Em veuen la cara i em criden que tiri. Vinga, vinga. Però poc més endavant he de tornar a estirar. Estic sofrint molt i el cap no ajuda gens. Passo Arc de Triomf. Bec tota l’aigua que puc i més. Hi ha moltíssima gent. Se que ara ve un tros bonic així que reviscolo una mica. Plaça Catalunya, m’anima el cargol (sóc Héctor no Albert!), plaça St. Jaume, les Rambles, Colón.. fins aquí he seguit a 5:30 però ara baixo una mica i tot. Les cames no responen ja però queda poc. Al 39 m’avancen els que anaven amb mon germà! Què bèsties! Han tirat bé i estan pletòrics. Miro de seguir-los i trec forces d’on no tinc. A l’avituallament del 40 els passo i tot, però de seguida he d’afluixar i a Sepúlveda (aka Sepultura) em tornen a passar. Però ja m’és igual, només vull arribar.
Arribo a dalt, curva dreta, curva esquerra. L’any passat aquí gairebé ploro. Aquest any només vull passar la línia de meta. No tinc ni sensació d’alegria. El cap no em deixa ni disfrutar-ho. Per fi, passo meta. Estic rebentat. Em trobo al company Hache. Ens felicitem, però de seguida em marejo. Em veu la cara pàlida. No estic bé, però he arribat. M’assec i estic estona recuperant.
Al final 3:50:17, lluny de les 3:40 a les que aspirava però rebaixant en 16′ de la primera marató de l’any passat. Així que MMP però un patiment extrem. Crec que algo d’insolació o deshidratació he passat, o si més no m’ho ha semblat.
Ara, dos dies desprès, valoro molt més la marca. Tant se val si no he fet la marca que volia. Ja n’hi haurà més. Ara a disfrutar i relaxar. Ara el cap em deixa estar content i aviat em demanarà altres reptes.
8 de març de 2011 a les 10:24 #30011
HacheParticipantHe volgut penjar la foto de la pàgina web del Mundo Deportivo del Redman i el Coro i no me n’he sortit. És la viva imatge de la felicitat. MOLTÍSSIMES FELICITATS. Ja sou d’élit, i felicitats també a tots els que van/vam anar, això JA ÉS UN TRIOMF!!!
Kepasaneng em vas deixar preocupat quan et vaig perdre de vista, però veig que has recuperat força bé.
Molt bones les cròniques;)
8 de març de 2011 a les 10:37 #30013
ElmuroParticipantEra la novena vegada que venia a córrer la marató de Barcelona, la primera va ser al 1993, des de llavors totes les coses han canviat molt.
El 1992 corrent el Marato de Paris el nombre de corredors que participaven era al voltant de 14.000 Que enveja vaig pensar!.
Diumenge estava en línia de sortida ,quan anunciaven la participació de prop de 13.000 participants, ja no tenia enveja de cap.
Feia temps que no vivia un ambient semblant a casa.
La meva carrera no té cap punt interessant, la marato la vaig viure com un espectador en un lloc privilegiat que era corrent, ja que al pas del km 21 vaig veure que el repte de sub-3 fins i tot estant en el temps no era el seu moment.
El primer a saludar va ser Flo que marxava cap a les 3h decidit (no va ser el seu moment, però el té a les cames).Pico que cursa més intel ligent, he coincidit en dues maratons amb ell i en les dues ha corregut de manual.
Redman, que alegria, que elogis em dedica, em alegre molt veure-ho decidit a per la marca, era el dia i la ciudad.
Cargol que oportú hi estava per afrontar amb una càrrega de ànims els últims km.
Steven engrandint mes la seva carrera atlètica.
Rosa Espach la meva companya d’entrenament, tot la por i incerteses d’aquestes setmanes resoltes amb un marato de luxe.
Amado Hernandez que gran atleta i persona.
A la meva companya Isabel a la qual em busca entre els 13.000 corredors i jo entre els milers de persones que van estar animant aquest gran marató que vaig poder viure.
Al final la estadística em diu que vaig acabar en 3h 04m 09s que va ser el que va durar aquest intercanvi de sentiments, esforç, alegria, patiment i goig.8 de març de 2011 a les 13:15 #30014
PICOParticipanteihhhhhhhhhhhhhhhhhhh
primer de tot, felicitats a tots els km0 que van acabar que ja es prou.
pd: gracies pep per lo de marato de manual.
alla va la meva reflexió:
la meva cursa va ser de menys a mes, disfrutant dels companys de l´ ambient i de cada km. no vaig patir en exces tot va sortir com esperava, tot i que vaig tindre que fer una parada tecnica per pixar al km 17 i vaig perdre gairebe 1 minut 15 segons aprox. vaig poguer recuperar-lo sortosament.
per lo demes penso que en una marato la prudencia es la guanyadora. una marato et fica al puesto. es una mica com la vida a vegades injusta pero la majoria de cops es justa.
ja son dos cops que he fet sub 3 i la veritat l´esforç paga la pena, encara que no estic disposat a fer-ho més d´un cop cada dos anys com a molt. es un entrenament molt dur que se ha de dosificar ja que el cos et dicta uns limits que has de sapiguer interpretar.
no os canso més,
salut forza i kms.
8 de març de 2011 a les 17:19 #29998
PucurullParticipant.
(Crònica importada del tema on estava, que no li corresponia)He corregut. He gaudit. He patit. He tingut fred. He tingut calor. No he notat la “soledat del corredor”. He anat ben acompanyat. He vist més gent que mai animant. M’han fet fotos. He vist un cec que corria. M’han saludat pel meu nom al dorsal. He saludat un munt de coneguts i desconeguts. He xocat la ma estesa de molts nens i nenes en passar. He vist un amic de les terres de Ponent animant-nos amb una guitarra elèctrica a prop del Fòrum. He sofert. He pensat que patir era el lògic. He vist el meu net tocant un tambor. M’he emocionat en l’avituallament de la Catedral i a l’arribada. He fet 4h47. He acabat la meva quaranta-dosena marató. M’han abraçat. He abraçat. M’han penjat una medalla. He gaudit. He patit. L’any que ve hi torno.
Pucurull
-
AutorEntrades
El fòrum ‘Cròniques (tancat)’ s'ha tancat a temes i respostes noves.