Pucurull ha escrit:

Bones,

Suposo que el senyor Pep Riera té raó pel fet que el furbol no és un esport sino un negoci i un espectacle que mou molts diners. La rivalitat mal entesa fa comprar molts diaris esportius i disposar als clubs de millions d’euros per gestionar.
En l’esport de veritat la gent comparteix el patiment i s’alegra dels bons resultats ja siguin una marca o haver disfrutat de la rivalitat ben entesa durant una prova. Que hi ha res millor que encaixar la mà al rival desprès d’haver fet un sprint final a muerte i sense importar gaire si s’ha entrat per davant o per darrera.

Salut

Tocant el tema, el madrid sempre ha de donar la nota, aquest any volien un triplet i a la primera de canvi els guanya l’alcorcon, encara busquen l’excusa de que el cristiano ronaldo estava lesionat, una excusa de perdedors.

L’any passat el madrid també la va liar en les tres competicions.
1- Perdent contra la real unión de Irún a la copa del rey.
2- Esperant el “chorreo” del liverpool 4-0.
3- Ficant balles a la cibeles el día del 2-6.

Em sembla que la culpa del madrid no són ni els jugadors ni l’entrenador, em sembla que tota la culpa la tenen els diaris, el AS y el Marca.

Pero desde el meu punt de vista……

VISCA L’ALCORCÓN (amb respecte o sense)

I m’agradaría trobar una samarreta d’aquelles del “terremoto en Alcorcón”

Com a merengue de pro, i “sin que sirva de precedente” , m’afegeixo a la felicitació i a la cura d’humiltat (per no dir vergonya) que hauriem de sentir els aficionats, però sobretot “el ser superior” que es pensa que tot es pot aconseguir amb diners, i uns jugadors que no deixen de ser uns milionaris “malcriats”. És l’eterna història de David i Goliat, del peix petit que es menja al gran, és la demostració que per jugar bé al futbol no fa falta tenir sous milionaris, conduir ferraris, portar tot el cos tatuat o arracades de brillants. Com va dir el geni “Futbol és futbol” ni més ni menys.

Parafrasejant a CR9 només em queda dir; 1, 2, 3;

HALA ALCORCÓN!!!!!

Ps. Albertbo, Arctos, de bon rotllo eh!, no intenteu entendre-ho, si no ets un apassionat d’aquest esport/espectacle, no es pot arribar mai a entendre’ns, és el mateix que ens passa als que correm, algú que no sigui del “gremi” ens enten?????

Una abraçada a tots,

Jose H

Es que l’ Hache acabarà sent el culpable de que respecti a algun merengue….

Sovint he fet broma amb el Hache per això. De bon, molt bon rollo. Que ja es el que plantegeu, som esportistes, ens agrada la suor, per dir-ho clar. Crec que es pot fer broma, si respectes al que tens davant.

Però… i si tens davant teu a un personatge que t’ ha fet llegir una samarreta amb una inscripció gegant amb rotulador “X, cabrón, saluda al campeón” i tu ets del X? Que fas si el dimarts està al teu costat mirant el partit? Patint, suant, i recordes la samarreta? No es fàcil reprimir algun riure, la rialla a la cara, el comentari amb els del altre costat…
Sense dir res. Ho vaig viure aquest dimarts.

I en canvi, tens un amic merengue que t’ ha respectat, i… no, no es lo mismo. Jo no ho puc fer.

Fa uns anys el Bernabeu va acabar aplaudint el Barça del Ronaldinho. Als estadis anglesos – i es curiós perquè es el país dels suporters- no es estrany que l’ equip rival acabi aplaudit. Això es l’ esport, el fair play
El comentari humiliant, la prepotència, el ¿plaer? de fer mal, només ens degrada. Si es en conya, sana, d’ acord; si es per fer mal, hi ha algun tipus de desequilibri

Ara, si només fas que tornar la pilota, de recordar al que li agrada ficar el dit al ull que ell ara es la víctima que t’ ha fet ser a tu, ja no ho tinc tant clar. Podria ser que ja no es parlés d’ esport i si de sentiments més bàsics. No puc dir que es de justícia, però crec que la llei del Talión habitualment s’ imposa a la del ojo por ojo.

En tot cas, una perspectiva, la meva teoria de la venjança divina.
Ingredients:
Una xifra impensable “invertida” en un o uns quants jugadors – considerant que les habituals ja son aberrants -.
Apareix un equip on poden tenir problemes per pagar la nòmina habitual i fa fer als mediatics un espectacle dantesc.

Omples un gran estadi perquè la venjança es servirà calenta i amb premeditació.

I… un fracàs. Ridicul.

Deu ha fet justícia. L’ esport segueix sent esport. Un component d’ art, de sort, de motivació, de cansament, de por… segueix existint.

Si tot es talonari, guanyarà un equip de l’ emir de Qatar i ja està

No entenc com els diaris marquen quin ha de ser el resultat. No entenc perquè s’ han establert que ara l’ èxit d’ una temporada ha de ser “El triplete”. Es absurd, del tot. Si marques una fita que es impossible, només fas mal al que la te com a repte. Buscar el triplete crec que es pura frustració, enveja i, sobre tot, absurd.

Per als cules, es molt d’ agrair el plantejament “editorial” del Marca, As i d’ altres que val a dir, crec molt vinculats a la Brunete mediatica. Només fa mal al que ells diuen estimar. I d’ altres, riuen.
No puc riure al costat del Hache si li dol. I si estic al costat del subjecte aquell que humilia als demés, la cosa es diferent.

El títol de “Real” es una concessió que la corona feia – o fa, no ho se- als equips que ho demanaven, en funció de mèrits i demés.
Durant la República, es va suprimir “Real” del nom i escuts – normalment dibuixats amb corona- de tots el que havia concedit Alfonso XIII. El Barça no va fer mai la petició, tot i que algun cop va aparèixer en crèdits de televisió –en blanc i negre, ja fa temps- Real Futbol Club Barcelona. Ui, el Laporta…

Visca l’ esport, la salut i el riure