Aprofitant que de moment soc l’únic que escriurà aquí la crònica d’aquesta marató he escrit un "rollo patatero" super llarg.
Em servirà per rememorar i compartir sensacions, i per arxivar-les per al futur. També em servirà per veure si aprenc a escriure una mica.

Història d’una marató improvisada.
No la vaig preparar, simplement sortia a córrer i darrerament feia entrenaments cada cop més llargs, sense planificació i sense un objectiu concret, només sortir i passar-m’ho bé corrent.
No he fet sèries llargues, no he fet tirades llargues, tan sols un dia de 25 kms, un de 23, la Mitja de Lleida i setmanes de 60 o 70 kms
Poca cosa per preparar la marató, pero em sentia més fort que quan vaig fer la primera i fa dos mesos que li donava voltes a fer la segona avans de l’estiu.

Perquè he volgut fer aquesta marató?
Busco una raó i no la trobo.
No sé ben bé els motius, però passo de fer un exercici de psicoanàlisi amateur.
Al final sempre hi ha una raó, pero potser no importa gaire.

Avant-cursa
Em vaig inscriure fora de termini. De fet ni tan sols em vaig inscriure, vaig fer una consulta per saber si em podia apuntar fora de termini i em van incloure a la llista. 😯
Au, ja està fet!

Viatjo tot sol. Arribo a Vitoria el dissabte, en tren. Hi ha una bona quantitat d’hotels a poca distancia de l’estació, el meu està només a 10 minuts xino-xano.
La sortida i l’arribada de la cursa també és molt a prop de l’estació, al centre de la ciutat.
El servei de dutxes en canvi cau una mica lluny, a Mendizorrotza, a uns 15 minutets de l’arribada de la cursa. Decideixo, com molta gent, que em dutxaré a l’hotel i ho pacto avans d’agafar habitació. A tots els corredors que estem al nostre hotel tenen previst que ens deixaran la sala de l’spa amb dutxes, que hi ha a la 4a planta.
Dissabte a la tarda, despres d’una migdiadeta vaig anar a recollir el dorsal i el xip tot fent una pasejada per la ciutat.
Plovia una mica i calia anar tapat, pero s’estava bé.
De tornada em trobo uns asturians que també faran la cursa i anem plegats a fer una ullada a la zona de la sortida. Faig el camí invers des de la sortida fins a l’hotel, per no tenir dubtes l’endemà, i em retiro a descansar. Austeritat total, ni gresca ni pintxos. Només he vingut a córrer, sense més.
Avans de sopar ja he preparat tot l’equipament, les sabatilles, el dorsal a la samarreta, els mitjons llargs i unes malles vermelles que m’han dit que et fan volar. 😉

Em costa relaxar-me, em tombo a mirar la tele i rebo una trucada. Són el bru, el madjoker i el crit des de Berga que entre bromes em dessitgen sort i em possen al dia dels seus avatars. Jo també els dessitjo sort i els recomano prudència. No sé què dir-lis però m’ha alegrat molt la seva trucada.

El dia D
He dormit una mica inquiet. M’he despertat un parell de vegades i he mirat el rellotge. El tercer cop que em desperto són encara tres quarts de 7, però decideixo aixecar-me.
Estic descansat perquè gairebé no he fet res més que descansat des de que he arribat.
El primer que faig és mirar per la finestra.
El cel és núvol però no plou i el terra està gairebé sec.
Rebo un missatge de suport al mòbil. No tinc el número en memória de manera que pot ser de qualsevol company del Km 0. M’agrada i em fa content.
Quan surto de l’habitació em trobo amb altres corredors.
Vaig trotant amb tres gallegs fins a la sortida. Estic escalfant avans de fer la marató! Com els bons! 😮
Més aviat ho faig per no tenir fred perquè he deixat tot l’equipatge a l’hotel i vaig en màniga curta.
Dos dels meus companys circunstancials porten també el Garmin Forerunner 305 i s’han de possar una canellera perque no els faci mal al canell. M’alegra saber que no soc l’únic amb aquest problema.
Els gps no troben els satelits. M’en vaig a fer un tomb a veure si separant-me una mica dels edificis els localitza. No ens possem nerviosos…
No sé si els localitza o no, pero ja és l’hora i vaig cap a la sortida.
Em situo bastant al davant, no sé perquè tant al davant, hi havia lloc i allà estic, envoltat de corredors espectants i músculs en tensió.
Paraules de benvinguda i entrevistes a l’Abel Antón –que correrà la cursa popular de 10.400 m– i al "prota" de l’esdeveniment, el Martin Fiz –que finalment quedarà segon amb 2:28:07– que ens diu algo així com que anem a patir molt, pero que gaudim del patiment… Coi! Quina gràcia!

El tret de sortida és fluixet, fluixet. Un petardet de no res. Per ser vascos m’esperaba una canonada de nasos.
Comença la cursa

La cursa
Surto ràpid, massa ràpid. Pero em trobo de conya!
Som poc més d’un miler de corredors entre les dues curses, i ens podem moure amb comoditat. Als populars els han situat al darrera. Poques topades i ambient agradable.
A la poca estona me n’adono que estic darrera d’un grupet que busquen anar a 5 i em relaxo. Si apreten decideixo deixar-los anar i seguir comode, al meu aire.
L’anecdota dels primers quilómetres és el globus de 3:30, el més perseguit de totes les maratons, que no troba al seu propietari. Primer un membre de l’organització el subjecta esperant que algú l’agafi. Passem tots de llarg i jo penso que si vaig davant del globus de 3:30 segur que vaig massa depresa. A la poca estona passa un motorista amb el globus preguntant mentre avança corredors: el guia de 3:30? el guia de 3:30?
Catxondeo general: se ha dormido! Le da miedo! Si me pagas bien ya lo llevo yo! i coses per l’estil.

Miro el meu pulsometre i estic entre 155 i 160 pulsacions. Mantindré aquest ritme cardiac durant la primera meitat de cursa sense problemes.
Segueixo anant massa ràpid.

Al pas pel km 3 el gps em marca uns 300 metres de més. Aquest error s’anirà incrementant fins a meta on el meu gps diu que he fet 42.810 metres, 615 més. De manera que tots els meus temps de referència seràn aproximats.

Des del km 5 aproximadament vaig acompanyat d’un corredor de Pamplona que s’estrena en la distància. Hi ha també un veterà de Vitoria i un altre corredor de blau amb els qui fem una mica de grup. El veterà va al seu aire pero es manté en la nostra orbita. Porta a la seva filla al costat, en bicicleta, donant-li asistència durant tota la cursa. No és un d’aquest ciclistes empudegadors que estan tota l’estona al mig, tot el contrari, segurament no és el primer cop que ho fa i sap on possar-se i ens dona ànims a tots. Els altres dos corredors m’acompanyen però em fa la sensació que segueixen el meu ritme, quan jo apreto ells segueixen amb mi, quan afluixo també (no saben el que fan pobres!).
Els primers quilómetres es corren pel centre, el km 1 el km 5 i el km 12 són gairebé al mateix punt.

Segons el meu crono passo pel Km 10 per sota de 50′. Vaig ràpid

Fa una mica de vent pero no molesta gaire, potser al principi de la cursa pero no fa calor, fins i tot tinc fresca als braços alguna estona.

A partir del 13 s’inicia una volta llarga, enorme, i la cursa ja s’ha estirat molt, pocs grups i poca proximitat entre corredors, almenys per la reraguarda.
Al llarg del recorregut hi ha quatre punts on uns corredors van i altres tornen. Aixo em serveix de referència perque puc veure el globus de 3:30 i el de 3:45. Al km 16 estic equidistant entre tots dos i procuro mantenir-me. Segueixo anant massa ràpid i sé que ho pagaré. De totes maneres sé que amb la poca preparació que porto els darrers quilómetres em costaran molt (millor no pensar i a gaudir del que vaig trobant)

Al voltant del km 19 noto que el terra és molt dur. Soc un corredor de 79 quilos i tinc la sensació que les sabatilles no amortigüen tant com caldria.
Aquest de les sabatilles és un altre tema que encara tinc per resoldre.

Em trobo molt bé fins al km 21. Passo la mitja en 1h 47′ 59" (temps oficial) Un ritme mig per sota dels 5′ 10"
Aquí la cursa ensenya les seves dents i m’adono que tindré que defensar-me davant la béstia amb tot el que tinc.
A partir de la mitja el recorregut es torna més aborrit, amb rectes quilométriques que recorren zones perifériques de la ciutat fins abocar a un polígon encara més ensopit.

Segueixo gaudint de la cursa fins al km 25. Em sento fort i capaç de mantenir el ritme, pero sé que vaig massa ràpid i que al final ho pagaré (millor no pensar i… crec que aixó ja ho he dit avans)
Segueixo treballant com fa temps que no ho faig. La cursa ho demana, la distancia ho exigeix, el recorregut cómode però amb pujades i baixades suaus i prolongades demana un treball constant, no adormir-se a les pujades i no accelerar-se molt a les baixades, pero tampoc puc deixar d’aprofitar-les. Com es pot controlar aixó? No tinc ni idea. Aixó suposo que ho deu de donar l’experiència i jo no en tinc gaire, aquesta és només la meva desena cursa i la segona marató.

Els avituallaments són perfectes, abundants, ben ditribuïts, amb voluntaris molt atents.
El primer, al km 5, m’ho he saltat, fa fresca i encara no tinc sed. La resta els faig tots, malgrat que tampoc tinc sed. Em fa l’efecte que podria fer tota la cursa sense beure ni un sol glop, pero no seria bona idea.
Només prenc aigua, com a mínim mitja ampolla a cada punt i em senta bé.
Vaig practicar de beure mentre corro a la Mitja de Lleida i m’ha sortit de conya! 😆
Buido una mica l’ampolla, vaig fent glopets curts al llarg de 100 o 150 metres i em desenpallego de l’ampolla (les dues primeres les intento ficar en una paperera, la primera fallo, la segona encerto, pero ja no ho torno a provar perque hi ha poques papereres públiques i perdo el ritme quan ho faig)
No perdo ni un segon als avituallaments. Cada cop que passem per un em quedo sol al davant del grupet, fins i tot el veterà perd uns segons i després poc a poc em tornen a agafar.

El treball d’aquest darrers quilómetres els noto sobretot a les cames i a les articulacions dels peus. Deu ser el meu punt més feble perque els peus sempre són el primer que em fa mal.
El ritme d’aquests 10 quilómetres ha estat per sota dels 5′ 15". Estic satisfet, he corregut els millors 30 quilómetres de la meva vida. Llástima que encara falten 12.195 metres.
Vaig ràpid, pero ja no tant.

A l’avituallament del km 30 perdo de vista al meu acompanyant silenciós de Pamplona.

A aquestes alçades de cursa, entre el 30 i el 35, algú s’ha entretingut en allargar els quilómetres.
Cada vegada són meeeeés llaaaaaargs.
El 31 no arriba mai, el 32 encara tardarà una estona, no porto ni mig, el 33… espera, que encara no hem passat pel 32.
He afluixat el ritme i miro el Garmin cada mig minut. Les pulsacions estan una mica més altes, amb màxims de 166, i mantinc un ritme de 5′ 20" aproximadament. Pero ja no vaig bé.

Arribo al 35 amb orgull, a Donosti vaig haver de parar avans del 34.
Firmo un contracte personal que diu que no tinc que parar, malgrat que el temps sigui discret. Les negociacions al meu cervell són dures i finalment afegeixo una clausula amb lletra petita que diu, "de moment".
Tres quilómetres enormes, a una mitja de 5′ 30". Faig càlculs. Tant de bó pugui mantenir-me així fins al final, pero… estic petat!
Al 37 em creuo amb el company de Pamplona que va un parell de minuts enrera. Ens saludem amb el braç. M’animo. No el conec de res pero em sabria malament que haguès abandonat.
M’avança el globus de 3:45. Intento seguir-lo pero no puc. Pocs metres desprès d’avançar-me el seu grup es desintegra. El globero mira enrera i no troba resposta, ningú el segueix (ara és ell qui va massa ràpid)

Fa uns quants quilómetres que porto un veterà pegat darrera meu.
Al voltant del 39 m’aturo, no puc més, faig un gest amb la ma per a que m’avanci. Ho fa i s’allunya uns metres.
Penso que no puc fer ni un pas més, pero ho penso caminant.
Al cap i a la fi 39 quilómetres seguits són un nou rècord personal.
Faig uns 30 o 40 metres caminant i pensant que potser no arribo, que potser ho he de deixar aquí.
Tiro de repertori anti-muro: primer de tot tornem a córrer, a veure què passa. Uff, horrible!
Segon, pensaments positius: segur que pots!
Tercer, donar-me ànims: som-hi!
Quart, busco referències: miro les pulsacions, han baixat a 145 en pocs segons. Estic fet un xaval! Però un xaval molt cansat.
Quina petada més béstia!
Torno a parar gairebé al 41. Camino pocs metres i tornem-hi.
La mare que em va parir! Quin parell de c…… que em va donar! (pensaments extranys)
Torno a parar, no he avançat ni 500 metres.
M’acotxo, apoyo les mans sobre els meus genolls i trobo unes malles vermelles a les meves cames, 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆 😆
Som una colla de sonats, pero uns sonats fantàstics!

Només falta un quilómetre i el penso fer com sigui.
Ara entenc perfectament el significat d’apretar les dents.
Torno a còrrer, afluixo el ritme per no parar i torno a accelerar.
Un municipal em diu que passat el pont només faltem 400 metres.
Penso que cada cantonada està a 400 metres.
Concentració i crits. Vaig esbufegant, harg, harg, harg, com un tenista quan colpeja la pilota. Potser és una mica ridícul però m’ajuda. M’ha passat en altres curses, em surt de dins.
Arribo a un carrer peatonal i sé que al girar la cantonada hi ha la meta.
Giro i trobo una recta amb gent a banda i banda cridant. Són una autèntica recompensa.
Una senyora que em diu: vamos valiente que eres un valiente! Tinc ganes de girar-me i dir-li: un inconsciente señora! Lo que soy es un inconsciente!
Diuen el meu nom per megafonia i el meu temps, unes 3 hores i 44 minuts (3:44:18-3:44:02 temps oficial)
Em recordo del consell del cargol i aixeco els braços per a que es pugui veure el número de dorsal a la foto.
Tanco els punys, tinc i mantinc els braços aixecats perque ho vull celebrar d’alguna manera.
Quina cursa més béstia!

Arribo a la plaça on hi ha els serveis i bec i menjo una mica. Un ambient post-cursa extraordinari. Vec a l’Abel Antón fent-se fotos amb els corredors i al Martin Fiz que també ronda per allà.
Busco un lloc per seure una estona i inicio el camí de tornada a l’hotel que ara està llunyíssim.

Conclusions
1-Una marató és una marató, amb tot el que aixó implica. No és bona idea fer-la sense haver-la preparat específicament perque pot ser molt frustrant.

2-Anava massa ràpid. Si algú es pensava que soc un tio super calculador i conservador anava un pel equivocat. Tot i que amb l’entrenament que portava potser hauria petat al 38 o al 39 igualment.

3-Cal ser prudent i marcar-se petits objectius (torno a semblar conservador). Per mi acabar-la i millorar el temps de la marató anterior era suficient, pero ha anat d’un pel.

4-M’agrada córrer. He gaudit del primers 30 kms al moment. La resta els he patit de mala manera pero en certa mesura els he gaudit un instant desprès. Cada petita fita és un plaer que gaudeixes mentre estas patint per aconseguir la següent i per aixó costa adonar-se. També per aixó al final, quan arribem a meta, ens sentim tan satisfets.

5-Aquesta marató és recomanable al 100%. Cal fer-la alguna vegada. Potser no és la millor marató per fer marca personal, per aixó hi ha molta més gent a Donosti, pero està força bé. Per fer un campionat, com en aquesta ocasió en que es celebrava el campionat de veterans, és ideal.

6-Tinc que reforçar les meves articulacions i perdre una miqueteta de pes avans d’encarar-me a distancies tan llargues.

7-No estava sol.

.