Per què la marató?

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #1798
    Crit
    Crit
    Membre

    Bon vespre,

    Per què vau fer la primera marató? Per què el desig d’un dia ser maratonians?

    Tots ho volem ser? Ho veieu molt i molt lluny? I els que ja ho sou, ho vèieu molt lluny abans de plantejar-vos-ho?

    Influències de companys? Un desig de quan éreu petits?

    N’heu fet mai cap? Quantes en porteu?

    Au, prou de preguntes, necessitava obrir el fil després de llegir les cròniques.

    Salut

    #4124
    Avatar
    bru
    Participant

    Si, si…alguna influència vaig tenir….eeeeh crit 🙄

    #4128
    Avatar
    bodi
    Participant

    Però ara no et sap gens de greu…ehhhh!!!! :D

    Ahir ja em va caure la 28ena.

    Ens veurem…a EMPURIES!!!!!!!!!! :D

    Salut.

    #4163
    Avatar
    marta
    Participant

    La meva primera marató va ser inesperada!

    Crec que va ser l’últim any que es va fer de Mataró a Barcelona.

    Un divendres vaig entrar en una botiga Airtel i em vaig trobar un paper que posava "clients d’Airtel inscripció gratuita a la Marató de Barcelona".

    Era aquell mateix diumenge i sense cap entrenament específic per a fer la marató, era evident que no la podia acabar, el que feia era mitges i ja em semblaven llargues! Però perquè no anar-hi i si em cansava als 25 o als 30 parar, agafar el cotxe escombra i hauria fet com un entrenament.

    Dit i fet, dissabte a a buscar el dorsal a Barcelona, deixar el cotxe i amb tren cap a Mataró a dormir. Al matí no saps que esmorzar per una marató però vaig menjar el mateix a altres dies de curses.

    Vaig començar poc a poc i vam tenir un temps molt bo, mig núbol, que tapava el sol fort, una mica de brisa i un circuit molt maco, o almenys a mi em va agradar molt.

    Encara recordo la gent que m’animava, fins i tot em vaig emocionar i no em caliar arribar al final, aquells ànims em van fer caure la llàgrima.

    Tothom parlava del mur dels 30, jo no el vaig trobar, tot al contrari, em trovava més fresca que una rosa. Això em va fer pensar que tenia força suficient per acabar.

    Però al arribar a les rambles vaig veure que una persona que va creuar el carrer anava més ràpid que jo corrent, no m’havia adonat que ja no podia més, sols tenia la il·lusió d’arribar. En veure aixó em vaig posar a caminar. Finalment una estoneta de córrer i l’arribada, casi vaig fer 5 hores.

    Crec que va ser el dia més feliç de la meva vida atlètica.

    Com que no estava preparada per fer-ho no tenia cap objectiu, ni tan sols acabar, era veure com reaccionava el meu cos i ho va fer molt bé ja que el dimats ja no tenia agulletes.

    A dia d’avui, això no ho faria!

    Salut i kms

    Marta

    #4181
    Crit
    Crit
    Membre

    A pams,

    Coincidències maques, Marta, jo també vaig debutar en aquella marató, amb sortida a Mataró. 😆

    Per què? La marató sempre m’ha fet respecte, potser aquella veueta per casa que em deia que els maratonians eren persones madures, com gent d’altra pasta. De ben petit sabia que un dia la faria, no la veia com a cosa impossible, no he dutbat mai de la capacitat de patir per aconseguir quelcom.

    Devia tocar els 20 anys, no la vaig preparar gaire, potser havia fet alguna mitja, però poca cosa. Un divendres vaig decidir que el diumenge faria els 40 km de Banyoles, xino-xano, amb 3.30 per tot terreny i ben sol els vaig fer. Llavors vaig anar uns quants diumenges de l’Estartit a la Gola, per la sorra, intentant aguantar 2 h per la sorra.

    I d’aquí a Bcn. En tinc bon record, el patiment no m’ha quedat, només recordo la filera de cotxes seguint la costa, parats i mirant-nos sense cap més remei. El record d’acostar-me a ciutat, el pas de meta amb 3.32 (em sembla) i el tren de tornada a mataró.

    Ara ha passat molt de temps, uns deu anys encara no, en vaig anar fent alguna de tant en tant, i fa uns quatre anys que l’enamoramenta ha anat creixent, ara faré la 15a, a Empúries, la més maca, per mi.

    N’he patit moltes, la que em va costar més va ser la de Donosti de fa uns anys, a la mitja no m’aguantava dret, arran d’estadi, vaig trigar 2 h i 30 en fer la segona meitat. N’estic content, perquè a la meitat de cursa em vaig parlar de tu a tu, i vaig decidir que l’acabaria, vaig demanar una màniga llarga i cap a la guerra. Records… disculpeu.

    Uf la marató, té molt d’encant, ens despulla de mala manera i això m’agrada. La preparació també és maca, és molt llarga, moltes estones per un mateix, per escoltar-se. Les preparacions llargues penso que són les més justes, qui la fa la paga, això va així, qui traspassa la ratlla de l’equilibri perd. Jo també he perdut moltes vegades, és un desengany molt fort, però d’aquests se n’aprèn o se n’hauria d’aprendre.

    UIiiii, i ho deixo aquí, ja ho matarem una altra estona, en parlaríem hores d’aquest tema.

    Salut

    #4262
    Avatar
    albertbo
    Participant

    Per mi córrer la marató va ser una cosa del tot natural, no gaire pensada, gens planificada.
    L’any 87 va ser l’inici d’una llarga i estreta relació amb el fons, quan vaig començar a anar setmana sí i setmana també a curses d’arreu. Fins llavors només ho havia fet de forma esporàdica, i em sembla que no entrenava gairebé mai.
    Al setembre vaig córrer la primera Mitja, a Sabadell, també com una cosa natural, després d’haver anat a curses de 10 i de 15 kms.
    Els sis mesos següents vaig fer una dotzena de Mitges, algunes curses de menor distància, i també algunes Marxes llarguetes (la que més, la de La Bisbal, de 28 kms.).
    M’he sorprès a mi mateix, en repassar aquells temps, veient l’atapeïda agenda de cap de setmana que menava, però és que solia tenir vàries opcions a triar, relativament a prop de casa, cada setmana.
    Heus ací que el març del 88 hi ha la Marató de Barcelona, i jo que m’hi apunto, amb 23 anys, com us deia com una cosa natural, modestament encuriosit, volent veure què hi ha més enllà del que ja conec.
    Sense pors hi anava i sense pors la vaig fer, sabent, però, que la distància no era qualsevol cosa.
    El circuit era ben diferent de l’actual, però també era tota urbana. No recordo massa bé on era la sortida (la Pça. de Sants, potser ? Han canviat tantes vegades…), però sí que s’havia de pujar el carrer Muntaner fins a dalt de tot i que l’arribada no era a l’Estadi Olímpic, que encara estava per remodelar, però també s’havia de fer la monstruosa pujada a Montjuïc, on hi havia l’arribada.
    També recordo que vaig fer les 4 hores justes i alguns segons, però realment això m’importava més aviat poc.
    Vaig copsar com en pot ser de diferent l’ambient que envolta una cursa, i la pròpia cursa en sí, tot i tractar-se només de fer més distància.
    Han passat bastants anys, i he corregut altres maratons ben diverses. No he tingut mai pressa per afegir-ne al "curriculum". Màxim n’he fet tres, un any, i ara aniré a per la 19ª, menys d’una per any, des de la primera.
    Seguint amb allò de la naturalitat, també vaig explorar una miqueta l’ultrafons, però després d’haver satisfet aquest cuquet amb uns 100 kms., unes 6 hores, unes 12 hores, etc., ara per ara el repte personal és preparar una marató en condicions.
    L’encís d’un viatge pot estar tant en el viatge en sí com en els preparatius.
    La marató és un gran viatge a l’entorn de tu mateix i al teu interior més profund.

    #4294
    Avatar
    homedferro
    Membre

    Fa més de vint anys, una parella de Barcelona, amics dels meus pares, van explicar en una dinar, com ell, sense preparació prèvia ni res de res, i responent a una crida popular que es va fer de cara a Barcelona ’92, es va apuntar a la Marató de Barcelona i la va finalitzar en unes cinc hores. “És el meu heroi” vaig pensar.
    El meu següent contacte amb l’atletisme va tenir lloc uns 15 anys després… quan vaig passar a ingressar en el club dels atletes populars forçat per un físic més aviat rodó..

    En poc temps i menys preparació vam fer la primera cursa, La Pujada a la Seu Vella i sense massa temps i encara menys preparació si cap, car la tirada més llarga que havia fet van ésser 8 quilòmetres, vaig fer la Mitja Marató de Balaguer. I va ser en acabar aquesta carrera, que el meu cap va pensar per primer cop: “com et deus de sentir en acabar una Marató?”

    L’any 2005 va ser el primer que vaig prendre consciència real de preparar i intentar fer una Marató. Però el meu cos es va encarregar de fer-me’n desdir. Unes molèsties a la canya de la cama dreta i una manca de continuïtat en els entrenaments van fer que desistís a última hora.
    L’any 2006 vaig reempendre amb voluntat l’objectiu d’intentar la Marató. Aquest cop, va estar el meu cap el que em va convèncer que no estava pas preparat per un repte d’aquesta envergadura, i ja sigui per dates en que es celebraven les curses, ja sigui per pors o massa respecte a la distància, a mesura que s’acostaven el dies per la cursa, s’allunyaven les motivacions necessàries per tal empresa.
    Finalment l’any 2007 el vaig començar formalitzant l’inscripció per la Marató de Barcelona, pas imprescindible si es vol fer la cursa…. i poc o molt he anat seguint un pla de preparació específic per finalitzar una marató en quatre hores (Bé, per ser realista i honest, la part en que parlava de sèries me la vaig saltar a la torera desprès de fer la primera i única sessió…). Després de 12 setmanes d’entrenament vaig acabar la Marató de Barcelona en 4 hores.

    La cursa va anar bé, de fet molt bé fins al quilòmetre 38, lloc on vaig trobar un “ent” que ja m’havien explicat que voltava per les curses… Les sensacions impossibles de descriure en paraules en fer els últims metres paguen amb escreix els patiments dels 4 quilòmetres anteriors. I són aquestes mateixes sensacions les que fan que, vuit dies després de la cursa, miri els calendaris i pensi a veure si Madrid o Sant Sebastià quadren per dates amb el meu calendari, i hi puc anar. Anar-hi sabent que patiré, que em costarà, que m’hauré de tornar a esforçar al límit, i serrar dents; i tot per retrobar aquella sensació dels 195 metres anteriors a la línia d’arribada…

    #4320
    Avatar
    Karri
    Participant

    La meva primera cursa va ser la de Poble Nou a Barcelona fa 2 anys i mig. Poc després vaig correr la cursa de Lloret (10km) on també es corria la mitja. Quan vaig acabar la cursa de 10 i estava esgotat vaig pensar : tots aquests encara correran 11km més! I els que fan una marató?!? Per a mi eren éssers d’un altre planeta… i em vaig dir un dia has de córrer una marató. I ho veia lluny, com una gran fita a aconseguir.

    I vet aquí que ja tinc la primera al sac i encara m’emociono ara quan recordo l’arribada…en aquells moments vaig recordar-me a mi mateix dient-me : Algun dia correràs una marató…

    #4648
    Avatar
    XaviPapell
    Participant

    A mi em van enredar en aikxó del córrer, em van dir que com empre havía fet esport que podia acabar una cursa de 13,6 kms sense cap problema. Em van ensenyar el primer km que era plá pero no em van dir que els 12,6 restants eran de pujada.
    Desde llavors no he deixat de fer curses, la gent em deia com es que ha fet 9 Matagalls-Montserra i no t’atreveixes a fer una marató???
    Em feia por, fins que un dia em vaig aixecar, faltava 6 setmanes per la marató de BCN i vaig dir: "aquesta la faig" i si si, 4h26′ i mai a la meva vida oblidaré el moment en que creuava el km 42,195.
    Despres de 13 anys correns y moltíssimes curses va caure la meva primera i ultima marató :D

    #4671
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Fa tant de temps que ja no me’n recordo, sembla que ho hagi fet tota la vida. La primera la vaig córrer el 91 a Barcelona. N’he fet vàries de les que sortien a Mataró i és el circuit de la de Barcelona que més m’agradava. Passar els pobles del Maresme era força emocionant, al costat del mar, encara que la zona de polígons entre Badalona i Sant Adrià sempre es feia una mica pesada, però l’arribada a l’estadi, malgrat haver de pujar Montjuic era fantàstica.

    Ja portava uns quants anys compaginant el bàsquet amb l’atletisme de fons popular i com ha dit algun company abans és l’evolució pròpia d’anar-se introduint en aquest mundillo. El anar cada dia una mica més fins buscar aquesta xifra màgica dels 42.195, amb tot l’encís que comporta. La marató es gaudeix i pateix normalment entre 3 o 4 hores, un espai de temps relativament curt, mitja -o menys- jornada laboral, el que dura un bon dinar amb la sobretaula i tertúlia…. Passa que la fa especial el temps que comporta preparar-la, pensar-hi mentre passen els dies i es posa el motor a punt. La marató en sí és la culminació d’un llarg ritual.

    Té també d’especial que per molt acurada que hagi estat la preparació no tens mai la garantia de que et surti prou bé, al llindar sempre dels nostres límits, sobretot quan estem cegats a la recerca d’una marca. A més a més, he pogut constatar que la cultura que en tenim aquí està molt influenciada pel valor dels registres i fa molt de respecte. Poca gent la corre simplement pel plaer de córrer-la. Abans veies molts europeus que venien a Barcelona i era la seva tercera o quarta de la temporada.

    Així s’explica que no pugués tirar endavant la marató de Vic, encantadora -jo la vaig córrer dos cops-, la d’Empúries tingui una participació curteta, tant debò vagi a més. Si veiem els corredors que participen a les proves atlètiques al nostre país setmana darrera setmana no hauria de ser problema consolidar un parell o tres maratons.

    Des del 91, entre problemes físics i un calendari laboral difícil -em toca treballar molts caps de setmana- he tingut una certa discontinuitat. Sempre havia considerat la de Barcelona la meva preferida. La última crec que al 2004 la millor crítica la vaig llegir a l’Sport "feta per no molestar els ciutadans, i gens pensada pels corredors", just a la fusta. És cert que no he pogut tastar la nova, diuen que ho ha millorat molt. Tot i que hi tinc 7 participacions, si ara me’n fessin triar una per no perdre’m mai jo agafaria Donostia sense pensar-m’ho dues vegades.

    En aquests anys he tingut l’oportunitat de lluitar per una marca, estavellar-me al mur i viure l’eufòria de bons resultats, encara que jo era massa exigent en els seu moment i recordo les emprenyades aquelles dels 5 minuts següents, després d’haver-ho deixat tot a l’asfalt. De totes en guardes algun record en especial, i les xapes que tens als prestatges són per nosaltres més preuades que qualsevol joia. No tenen cap valor fora dels nostres sentiments, però jo crec que no les canviaria per res.

    Bé, em sembla que m’estic enrotllant una mica, ho deixaré per un altre dia. Una abraçada a tots.

    #5018
    Avatar
    Pucurull
    Participant

    Interessants preguntes.

    Us confesso que parlar de les meves curses em produeix cert rubor. Sempre penso – i no és falsa modèstia (no faig mai cap crònica de cap carrera) – que no ha d’interessar a gaire gent els patiments d’un ultraveterà. Però el plantejament que fa en crit i tenint en compte que soc un nouvingut a una web on em sembla que gairebé tots us coneixeu força, el que expliqui pot servir també per a que em conegueu…i de passada em serveix a mi per rememorar unes vivències de fa temps. Molt temps.
    :)

    Per què vau fer la primera marató? Per què el desig d’un dia ser maratonians?

    La primera marató la vaig fer l’any 1980 a Barcelona. Com sol passar a tothom, en conservo un gran record. Influït, segurament, per la literatura sobre la prova, en acabar em sentia un heroi: haver pogut córrer una marató quan un any i mig abans havia tingut d’anar al metge perquè pesava 13 quilos de més, tenia taquicàrdies, no dormia a les nits.. i en definitiva, l’estrès de la feina i el sedentarisme m’havia convertit en un candidat a estirar la pota abans d’hora. La fi, com alguns coetanis en circumstàncies semblants. O al menys era el que pensava llavors.
    :(

    Poder, doncs, finalitzar una marató (el temps, 4 hores i 24 minuts, era el de menys), després d’haver decidit vuit mesos abans canviar els hàbits de vida (vaig començar a l’agost del 79 un pla per iniciar-me amb la pràctica del córrer que va resultar fantàstic), i després d’haver d’afrontar la por que tenia a la sortida (les meves filles i la meva dona s’havien acomiadat de mi a la sortida amb llàgrimes als ulls, suposant que me’n anava a les croades) , per tot plegat, finalitzar-la va ser com arribar a un paradís.
    :D

    Influències de companys? Un desig de quan éreu petits?

    Cap influència. Els meus companys eren, més o menys, sedentaris com jo, o més. Ho demostra el fet de que a més d’un, pel proselitisme que ens envaeix als que ens quedem enganxats amb la bogeria aquesta del córrer, li vaig donar fotocopia del pla per començar a córrer, i, tot i que algun ho va provar, ho van deixar de seguida. Un d’ells amb fractura de turmell i tot.
    :)

    De petit jugava a bàsquet (ironies de la vida perquè no vaig arribar ni a metro setanta) i quan ens entrenàvem, el que menys m’agradava era córrer.

    N’heu fet mai cap? Quantes en porteu?

    Si, n’he fet unes quantes: n’he començat 40, i n’he acabat 35.

    Si ha servit per donar-me a conèixer una mica, ja estic content
    :)

    Pucu

    #5021
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    No pateixis per enrollar-te Pucurull, tot el que hi puguis posar a ben segur que serà interessant, perquè com en molts altres camps de la vida aquí també podem aprendre molt els uns dels altres. I segurament aquí escriu gent amb moltes maratons a les cames, però molts altres que no, i ho llegeix companys que tot just estan començant i des de l’experiència segur que podrem animar-los, engrescar-los una mica més i donar-los algun consell si s’escau.

    Una abraçada a tots.

    #5563
    Avatar
    Álvaro
    Participant

    Companys,

    Ara em toca mi, fa 5 dies que sóc maratonià, ja puc dir la meva.

    Mai no havia fet esport seriosament, algun partidet de futbol amb els amics, un partit de tenis, d’esquaix o una estoneta de bàsquet, disciplines totes en les que sóc un “manta”, l’habilitat no és el meu fort.

    A partir dels 30 sortia a córrer de tant en tant, molt esporàdic i amb llargues temporades sense fer res, però quan estava “en forma” aguantava fins a 10 km 😳 . Vaig fer la San Silvestre Vallecana un parell de vegades amb l’única pretensió d’acabar. Això de córrer m’agradava, però encara no sabia com l’havia de donar forma. En aquell moment la marató era un mite per mi, sí que hi pensava, però la veia absolutament allunyada de les meves possibilitats, quelcom com anar a la lluna. Ja de petit em cridava l’atenció, sempre m’han agradat les grans històries mítiques de l’esport, coneixia la llegenda de Fil•lípides, havia vist fotos i pel•lícules de Bikila (Quants nens de 12 o 13 anys coneixen aquests personatjes?). Però tot plegat era un mite per mi.

    La clau de tot està en internet (no hem parlat prou d’això). No sé com, l’any 2004, fregant els 40 :? , torno a inscriure’m a la San Silvestre Vallecana (Quants milers de madrilenys no ens hem dedicat a córrer gràcies en aquesta cursa?). Ara ja es feia tot per internet i començo a trobar molta informació, plans d’entrenament, classificacions, taules, test de Cooper, ritmes cardíacs, calendaris de curses… Això era el que em faltava! Faig un pla en 8 setmanes per fer 50 minuts, que veig que es una marca decent per un que comença de zero. Aconseguir aquella marca va ser el tret de sortida de tot el que ha vingut després. Des de llavors que em considero un corredor (lent, però corredor 😉 )

    En aquell moment, a la vista de tota la informació que havia trobat per internet i veient els efectes que tenia seguir un pla d’entrenament, vaig ser conscient de que la marató ja no era un mite, era una cosa al meu abast. I la idea de provar aquesta distància es va instal•lar molt discretament, però molt fermament arrelada, en un raconet del meu cervell. Només havia d’esperar el moment adequat.

    Mentre, em dedicava a llegir totes les cròniques que trobava per internet d’atletes populars que corrien maratons. Se n’aprèn molt i molt i molt, dels seus èxits i dels seus errors.

    Dos anys i mig després he fet la marató de Madrid (MAPOMA), ja la tinc al sac (i ben lligada :D ). Però contràriament al que he llegit a tantes cròniques, no he experimentat aquell allau de sentiments que sembla que és tan freqüent. No sento res d’especial per haver fet la marató, ni vaig sentir res d’especial mentre la feia, ni quan vaig arribar a la meta, tret d’un esgotament i un patiment físic com mai no havia sentit a la meva vida.

    Estic molt satisfet, molt i molt satisfet, perquè entronco amb Fil•lípes, Bikila, MAPOMA… formo part d’allò que fa quatre dies era un mite, m’ho dic cada dia “Ei, has acabat una marató, TU l’has acabat”. Sóc un heroi a la meva família (i a la família política també 😈 ).

    I estic molt satisfet perquè crec que he sabut portar a terme el repte amb molt de seny: he valorat les meves possibilitats, he fet els entrenaments adients, m’he marcat una marca objectiu al meu abast, he fixat un bon ritme de cursa i he donat la cara quan tocava patir com un gos.

    Vaig arribar tan buit a meta que no em quedaven emocions. Però estic molt content i molt satisfet.

    #5564
    Avatar
    albertbo
    Participant

    És clar que sí, alvarfanyez, estàs molt content i molt satisfet. Això no t’ho treu ningú, i saps que ningú més que tu sap tan bé com tu quant t’ha costat arribar on ets ara.
    Si és que correm per això, cony ❗ , per sentir-nos bé.
    La marató és la cursa de curses, i la mateixa vida és una llarga cursa de fons, de manera que córrer la marató no és més que el reflex d’una realitat a vegades molt més dura.

    #5568
    Avatar
    rivendel
    Participant

    Us llegeixo amb molta atenció, encara no m’he estrenat en marató, li tinc tant de respecte i por!
    Llegir la teva experiència MARTA es molt motivant. Gracies!

S'està mostrant 15 entrades - de la 1 a la 15 (d'un total de 23)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.