Els metges alarmen sobre el perill de la marató

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #1862

    Pucurull
    Participant

    He penjat el mateix assumpte en el fòrum amic corredors.cat però per si de cas no el seguiu o no l’heu vist, el duplico en aquest del km0 Ponent per si voleu parlar-ne.
    :)

    Avui, La Vanguardia duu un article que dóna molt de si.

    En la secció d’esports del diari, el periodista Sergio Heredia, un bon atleta, coneixedor del món maratonià, s’endinsa amb els perills que comporta la marató i la necessitat de fer-se proves d’esforç sovint, basant-se amb l’opinió dels metges: un alemany i dos catalans, reconeguts tots tres com autèntiques autoritats amb la matèria.

    No sé si el que diuen uns i altres suscitarà polèmica. En tot cas, val la pena llegir l’article en qüestió per l’interès que té per tots nosaltres.

    Atletisme
    Els riscos de les proves de llarg alè. Cors asfixiats
    ,

    Metges catalans debaten sobre la mort de dos maratonians a Alemanya

    Dos atletes van morir fa nou dies durant la marató del Ruhr, a Alemanya. Van ser víctimes d’una aturada cardíaca, risc que corren molts maratonians. Un tercer es va desmaiar, tot i que va salvar la vida: el van reanimar els metges. La notícia ha revifat debats en el col·lectiu científic. Especialistes alemanys han carregat contra tots: contra els organitzadors de proves esportives i contra els practicants.

    "Els majors de 35 anys o els debutants no haurien de participar en aquestes activitats si abans no s’han sotmès a un examen cardíac", ha dit Wilfried Kindermann, responsable mèdic de les seleccions olímpiques alemanyes.

    Episodis com aquest abunden en els últims temps. El Great North Run de Newcastle, una mitja marató, es va cobrar cinc vides al novembre del 2005. A l’abril, els organitzadors de la marató de Rotterdam, amb 10.000 corredors, van interrompre la carrera mitja hora després que el guanyador hagués creuat la meta. Eren les dues de la tarda, el termòmetre registrava 30 graus, encara havia 6.000 persones en carrera i molts es desplomaven sobre l’asfalt. La marató del Ruhr, a Alemanya, recorregut dur que afronta un parell de turons, contava amb 20.000 participants. Una de les víctimes sumava 46 anys. L’altra, 67.

    Especialistes catalans s’han dut les mans al cap. Opinen que l’assumpte de les maratons s’ha popularitzat, i que això ha restat valor a la prova, un repte que supera les possibilitats humanes. "Aquestes cites multitudinàries em fan por", diu el doctor Daniel Brotons, president de la Societat Catalana de Medicina Esportiva. "Molts corren perquè encara són joves o perquè abans han fet alguna mitja marató. Amb això no n’hi ha prou".

    "Maratons com París, Londres o Barcelona registren milers d’inscrits", afirma el doctor Ricard Serra Grima, cardiòleg amb 30 anys d’experiència. "La gent veu que el veí corre una marató, i llavors tots es creuen preparats per fer-la. Si ho fa aquest, com no vaig a fer-la jo?´, es pregunten. Molts són corredors grans. O ex atletes els hàbits de vida dels quals s’han modificat: ara fumen o tenen el colesterol alt o pateixen hipertensió. Són subjectes en situació de risc. Confien amb excés en el seu passat, o es creuen immortals. Van a les maratons sense haver revisat les seves condicions. Encara que el nombre de víctimes és mínim, qualsevol maratonià es posa en perill".

    Nombroses proves exigeixen ja un certificat mèdic, requisit indispensable per a la inscripció de l’atleta. La mesura, poc habitual a Espanya, prolifera a França o Estats Units. Des d’un punt de vista ètic, l’exigència és irreprotxable. Des d’un punt de vista pràctic, molts participants se la salten a la torera. "Mentre l’esportista federat està emparat per la seva federació, el popular recorre al metge de confiança perquè li empleni un certificat sense més, sense passar cap prova", diu el doctor Brotons. "És com anar amb cotxe sense el cinturó o com anar amb moto sense el casc", diu el doctor Serra Grima.

    Qualsevol esportista hauria de passar una prova d’esforç bianual. "Anual, si se superen els 35 anys – diu el doctor Brotons-. L’esportista hauria de conèixer el seu cor: què fa a les 60 pulsacions, o a les 160, si no hi ha arritmies ni isquemies…".

    Algunes anàlisis tenen molt temps de vigència: Polar, marca finlandesa pionera en l’ús del pulsòmetre, ja ha complert 30 anys. A un preu d’entre 60 i 100 euros, la prova d’esforç consisteix en una carrera a ritme creixent sobre la cinta rodant, amb un pulsòmetre i una màscara d’oxigen que recullen les variables orgàniques del corredor: el resultat ofereix un historial clínic, una exploració de repòs, una exploració de l’aparell pulmonar, la composició corporal (si hi ha sobrecàrrega) i les variables cardiovasculars.

    "I sobretot – diu Serra Grima-, suposa un repàs a l’estil de vida. Qui vagi al metge rebrà consells: no fumi, controli el sucre, ull amb el colesterol i amb la pressió… I en alguns casos, també sabrà que s’està entrenant amb excés, altra conseqüència de la cultura de l’esforç".

    Sergio Heredia – Barcelona – 22/05/2007.

    Pucu
    (per la transcripció)

    #6059

    homedferro
    Membre

    Benvolgut Mestre Pucurull,

    ja hauria de ser cultural, el fet de revisar-se la salut habitualment, perquè altrament ens troben en situacions com la que descriu l’article.
    De vegades treballo en una clínica, i ara ja m’ha deixat de sorprendre la d’ingressos que hi ha de la següent tipologia:

    – No ho entenc, estàvem jugant el torneig de veterans tant tranquil•lament i de cop i volta, s’ha dut la ma al pit i ha caigut rodó al terra…

    I no cal fer una Marató, una mitja o l’ascens a l’Everest. Només cal un sobreesforç en un mal moment.
    No hi ha ningú que estigui exempt del risc, però n’hi ha molts que l’obvien.
    Allò que diuen els castellans de "no tener por haber tenido, no hay nada perdido", en el cas de la forma física i l’estat de salut, no es pas veritat.

    #6060

    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Sense voler polemitzar amb el col-lectiu mèdic tampoc crec que s’hagi de fer alarma social. Estic d’acord en que només que es pugui evitar la mort d’una persona tots els esforços ja valen la pena, però no que la popularització de la marató l’hagi desvaloritzat, tot el contrari. Perquè entenc que la gran majoria de persones que es posen darrera la línia de sortida n’han fet una preparació mínima, i fins i tot, una manera de viure, basada en el treball per assolir la preparació física òptima. Sempre hi pot haver la persona inconscient que sense cap mena de preparació s’hi presenti, però precisament el respecte a la distància i la llegenda de la prova fan desistir aquests agosarats.

    Es parlava de la poca cultura maratoniana que hi ha aquí, la que difícilment ens fa fer més de dos o tres proves -en general- durant l’any, i que la gent quan hi va, penso que ho fa amb aquesta preparació mínima. N’ignoro les estadístiques, però no em consta -per sort- que s’hagin donat fets luctuosos a les curses catalanes en molt de temps. Si no recordo malament, a Granollers fa algunes temporades.

    Precaució i preparació, sempre; alarma, mai. Si que una activitat de lleure que ens aporta tot el que ens aporta com l’atletisme de fons popular hauria d’estar exempta de riscos, però el risc és inherent a la mateixa vida, i sobretot manera de viure. És molt més perillós sortir a la carretera, s’esfondren habitatges i passen mil desgràcies que avui, malauradament s’emporten vides. Comparativament, i reitero desconéixer les xifres, quants dels corredors habituals hem tingut algun ensurt?

    A vegades els mateixos metges ens donen informacions contradictòries, del saludable que és la pràctica de l’esport i els perills que comporta. Una cosa lligada a l’altra. Crec que no s’ha de dramatitzar, perquè entre altres coses, es crea una alarma, especialment en la gent que no practica o no comprén aquest esport i si és gent que ens estima pateix més del compte i si els som indiferents engrandeix la llegenda de sonats que portem al damunt. I personalment, a la balança hi pesa molt més tot el que m’enriqueix el fet de preparar i participar a les maratons que no pas els riscos que em pugui portar. Tampoc vull viure en una bombolla!!!

    Una abraçada a tots.

    Una abraçada a tots

S'està mostrant 3 entrades - de la 1 a la 3 (d'un total de 3)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.