Al meu aire

  • This topic is empty.
  • Autor
    Entrades
  • #4510
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    I qui no està una mica sonat avui en dia Sed? Què seria de la vida sense alguna de les seves encisadores bogeries? Avui, contextualitzant la frase, podríem dir: "qui estigui lliure d’alguna o altra manifestació de bogeria que tiri la primera pedra".

    Cadascú a la seva bola, només hi ha una diferència sustancial entre els sonats: els que són perillosos per la resta o per si mateixos i els que no en són per ningú (afortunadament la majoria).

    Tots els malalts de Kms en coneixem la teràpia, posar-nos la roba adequada, les sabatilles i pista. Per molts anys!!!

    Una abraçada a tots.

    #4568
    Avatar
    homedferro
    Membre

    Hola nois!

    aprofito el fil "al meu aire" per exposar una conversa que ja fa temps que mantinc amb altres companys sorpresos que surti a entrenar (gràcies LAST MINUTE ! ) amb gent d’un nivell superior.

    He de confessar que el primer cop que vaig quedar a traves del fòrum, tenia el cor una mica encongit, que coi havia de fer jo, un tio del vagó de cua, amb monstres predotats de fisiologia destinada per córrer? Com gosava jo, ridícul i imperceptible mundà, intentar rodar al costat de monstres menja-quilòmetres?

    Era un diumenge al dematí i vaig pensar que els acompanyaria el tram de la Mitjana i que ja estaria bé. La sorpresa va ser que es van deixar acompanyar fins Albatàrrec! I em van fer sentir molt bé. Tot i que sabia que els feia anar a ritme més baix del que ells haguessin anat, varem anar fent camí junts tota una hora sencera! Per mi va ser fantàstic i també l’espenta que necessitava per acabar de decidir-me i afrontar els entrenaments previs a la Marató.

    Després d’aquell primer Last Minute, n’han vingut molts altres, amb molta i diversa gent, i el que puc copsar, es que amb tots els qui he anat sortit ha passat exactament el mateix. Tothom s’amotlla! Tot i ser un esport eminentment individual, és l’esport on he trobar més companyerisme, per dir-ho d’alguna manera. I creieu-me, he jugat a molts esports, tant individuals com d’equip, i en diferents nivells. Però això què he viscut amb el Last Minute, el poder rodar, xerrar, entrenar, millorar, viure, és fantàstic.

    Escric aquestes ratlles per animar a tots aquells que, com feia jo mateix, dubten de sortir amb aquests monstres del asfalt que parlen de sub3, de sub1’30 o de sub40 quan altres parlem d’acabar, per tots aquells que pensen, com jo pensava erròniament, que no es pot córrer amb aquestes bèsties inhumanes. El millor que es pot fer per corroborar-ho, es provar-ho! Pregunteu-ho a tots aquells que ho hem anat fent, crec que tots direm el mateix. Jo ja friso per divendres a les 18:00 i retrobar-me amb un grup i travessar la ciutat en busca de res…

    Córrer sol, està bé, córrer amb grup és l’hòstia!

    #4579
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Molt ben aprofitat el fil homedferro, és la pregunta o incertesa que es pot fer a vegades la gent que encara no s’ha integrat a aquest esport. És evident que el córrer és bàsicament individual, però dona per molt, i una d’aquestes coses és entrenar plegats sense cap tipus de problema gent de diferents nivells.

    Això és molt senzill d’explicar, per alt -primer havia escrit molt alt, però ja que parlem de populars ho deixarem en alt- que sigui el nivell d’un corredor no pot entrenar cada dia amb la màxima exigència i després de dies de molta intensitat rodar és una forma més de recuperar-se.

    Si algú creu que la seva presència pot arribar a incomodar el grup d’entrenament s’equivoca. Així que no tingueu un respecte per l’experiència o registres dels companys que no us deixi participar, tingueu-lo per compartir i gaudir de l’entrenament en companyia i fer-lo diferent.
    Tranquils, els màquina ja sortiran l’endemà a estripar-ho tot i cremar l’energia que els sobra.

    També entenc que quan s’escriu al last minute i s’ofereix lloc i hora de trobada és per amotllar-se a qui hi vulgui participar. Ànims!!!!

    Una abraçada a tots.

    #4716
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Hi ha una coneguda frase que diu "una retirada a temps és una victòria". És clar, hi ha molta gent que ho pot veure com una simple excusa, i qui es veu forçat en l’àmbit que sigui a dir-la com una màxima a la que aferrar-se.

    Segurament, com quasi totes les coses, no és ni blanc ni negre del tot, i els matisos li acaben de donar un sentit o altre. Una de les moltes grans diferències que hi ha entre els corredors d’èlit i els populars és l’ús que es fa del dret de retirar-se d’una cursa. Els primers tenen poques oportunitats d’exigir-se el màxim en les proves que participen, viuen d’això i només són quatre privilegiats els que tenen dret a compensacions substancioses per classificació o per marca. Així, en un moment donat, quan se’ls escapen les expectatives d’assolir alguna fita important, molts opten per plegar veles i tornar-se’n cap a casa. El millor per ells és reservar-se i una futura victòria els compensarà amb escreix en prestigi i diners d’aquesta decepció. No cal dir que és força comprensible.

    Els corredors populars hi solem deixar el fetge abans de retirar-nos d’una prova. Potser hem hagut de demanar dies de festa a la feina, hem fet un viatge orientat a poder disputar la cursa i ens hem gastat uns diners per ser allà el dia x a l’hora h. I ni tot això és el més important, hem gastat moltes energies i il-lusions en la preparació d’aquella cursa.

    I alguna vegada, el destí ens juga la mala passada de plantejar-nos la decisió de retirar-nos, parlo sempre de que sigui una opció i no una necessitat -si és aquesta darrera ja no hi ha de que parlar-. També és cert que potser en aquell moment no s’és prou clarivident per analitzar tots els pros i contres. I no sé si és una victòria, però sí que és bo estalviar-se un patiment innecessari. El cos no és pas una màquina, i per les circumstàncies que sigui hi ha dies que no respon ni de lluny com voldríem. Quan això passa és bo que el sapiguem mimar i dir-li: "gràcies company, has fet el que has pogut, ja n’hi haurà més de curses".

    Una abraçada a tots.

    #4793
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Com a casa -terres de Ponent- tenim un grapat de curses, totes encantadores, cadascuna amb la seva particularitat, vaig a fer l’exercici de valorar-les segons el meu punt de vista. No cal dir, que depén de les exigències de cada persona, pot generar opinions de disconformitat i un cert punt de polèmica. També és bo exercir el dret d’expressar-se lliurement.

    També parteixo de l’avantatge que les tinc a totes en gran estima, perquè sempre he valorat l’esforç d’un grup d’entusiastes de posar a la nostra disposició un circuit on nosaltres podem anar a gaudir de l’activitat que tant ens agrada. I pràcticament no hi a circuit que em desagradi, ni aquí ni enlloc, a cadascun li pots treure el suc segons les circumstàncies. Tots són per gaudir-los.

    Només valoraré les que hagi pogut córrer. Els últims 9 anys em toca treballar un parell o tres de caps de setmana al mes. Això i alguns problemes físics m’han impedit participar en més d’una. Per tant, l’absència d’alguna prova serà per no haver-la pogut disputar, no perquè no em mereixi el mateix valor que totes les altres. Tampoc qüestionaré aspectes d’organització, tots igual de respectables. Només serà la sensació que em produeix inscriure-m’hi i el feeling que m’aporta la prova.

    Per ordre en el calendari:

    Cursa de l’Oli, Les Borges Blanques, 9
    Mitja Marató de Balaguer, 8,5
    Mitja Marató de Lleida, 7
    Pujada a Sant Perede Ponts, 8,5 (amb l’esperança de que la tornin a fer)
    Quart de Marató i Mitja Marató de Tàrrega, 9
    Cursa d’Almacelles, 8
    Cursa d’Ossera (muntanya), 8
    Cursa d’Arbeca, 7,5
    Cursa de Cervera, 7
    Cursa de Térmens, 8,5
    Solsona-Riner-Solsona, 8,5
    Cursa del Torró (Agramunt), 7,5
    Mitja Marató de Mollerussa, 8,5
    Pujada a La Seu Vella -actual-, 7; circuit tradicional, 8,5
    Cursa de l’Indiot (Mollerussa), 8
    Sant Silvestre, 7

    Una abraçada a tots.

    #4825
    Hache
    Hache
    Participant

    segarrenc

    Molt interesant la teva valoració de les curses de Ponent, és una bona guia per als que ens hem iniciat fa poc a participar. A més a més veig que, o ets molt generós a les teves puntuacions, o veritablement tenim un gran nivell a Ponent. Jo, de moment, a les que he participat, Pujada a la Seu, Sant Silvestre, Cursa de l’oli i Mitja de Balaguer, estic bastant d’acord amb tú, també vaig participar als 10 km de Vilanova de la Barca i per a mi també és de 8,5 (molt recomanable). Espero participar a moltes curses més, a veure si coincidim en les sensacions. Per cert, la de Cervera que has puntuat amb un 7, no l’organitzes tú o el teu club?????
    No siguis modest i puja una mica la nota 😆 😆 😆 ¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡

    Ens veieeemmm.

    #4827
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Hache, si que formo part de l’organització de Cervera, i és la única en la que no he estat sincer del tot, en les altres al 100%. Com deia al missatge anterior, tinc totes les curses en gran estima i sempre em quedo amb el vas mig ple a l’hora de valorar-les, no amb el mig buit. I darrera totes hi ha molta feina, passa que a vegades, per les circumstàncies que sigui, la feina de l’organització no queda reflectida en el desenvolupament de la cursa. I a vegades, com qualsevol tasca humana, també hi ha errors. Però en el meu entendre, sempre serà millor que algú tingui la voluntat de treballar per oferir-me’n una, amb les seves limitacions, a que no n’hi hagi.

    Pel que fa a la de Cervera, tenia dos opcions, no valorar-la per no ser del tot objectiu, és del tot normal que sigui la que m’estimi més, o considerar-la com totes les altres. En aquest cas em sembla el més correcte donar-li la nota mínima que he concedit, no sóc ningú jo per posar-la per sobre la tasca de molta altra gent que els seus esforços fa en les seves.

    Tampoc es tracta de jutjar-ne una o altra, és més aviat una manera de pronunciar-se, en favor de totes. I tots tenim, pels motius que sigui, un feeling més especial en unes curses que altres. No ens ha de fer por manifestar-nos.

    Una abraçada a tots.

    #4925
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Què bonic és veure com els companys van assolint els seus objectius en el transcurs de la temporada. Seran comptats els corredors que no hagin experimentat alguna vegada la voracitat d’estripar marques i lluitar cada dia per millorar els registres. Segurament és la principal motivació per tots els que s’inicien a participar amb regularitat a les curses.

    És una època en la que a cada cursa tens el cuquet a la panxa abans de disputar-la, una mena de responsabilitat per complir aquells objectius pels que corres quatre, cinc, i en algun cas més, dies a la setmana. Plantejaments i replantejaments segons els resultats, moments d’eufòria, una autoestima pels núvols i el desig de que a cada dia li arribi el moment de posar-se les sabatilles.

    Després ve una etapa de consolidació i s’arriba a un espai on el que costa és mantenir els registres, ni parlar-ne ja de superar-los. Tots arribem a uns límits marcats per la pròpia naturalesa de cadascú, la capacitat d’assumir l’entrenament que li podem donar al cos, i sobretot la dedicació que hi podem tenir. Hem arribat al nostre espai, on si les coses van bé, s’hi passa una llarga temporada compartint i competint amb altres corredors les posicions de la nostra franja.

    Com tot a la vida, la lluita pels registres té una caducitat, el meu mestre de llatí ben bé deia allò de tempus fugit, més tard o més aviat ens anirem endarrerint d’aquella zona tant coneguda i apreciada. Contratemps físics, menys possibilitats d’entrenar….ens hi aniran allunyant. Al principi lluitarem per recuperar aquell espai, i en alguna cursa brillant, un autèntic cant de cigne, tornarem a assaborir aquella franja de temps tant familiar.

    Però al més petit entrebanc se’ns escaparà definitivament, la lluita pel registres i les marques és temporal, com la mateixa bellesa i totes les coses que ens apreciem. Passa que quan aquestes circumstàncies es donin, córrer i participar a les curses ens haurà aportat tantes i tantes coses que ja ens haurà enganxat per sempre.

    Una abraçada a tots.

    #5172
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Per afrontar les curses i el desenvolupament de les mateixes hi ha una circumstància que t’aporta el plus de més que fa que en puguis treure el rendiment pel que estàs capacitat en aquell moment. Quan parlem els amics n’hi diem tenir el cap net, que és més òbviament que haver-se rentat els cabells.

    Cert que tots tenim unes expectatives i que moltes vegades amb l’entrenament i l’estat de forma del moment som capaços de fer una previsió molt acurada de quin pot ser el registre al final de la cursa.

    Tenir el cap net no és només la concentració a l’hora d’escollir el ritme, el grup adequat, saber llegir la cursa, la motivació. Tot això és prou important. Però ho és tant o més saber encaixar les circumstàncies adverses que ens hi puguem trobar. Revertir qualsevol dada que ens arribi al pc i ens pugui aportar dubte o neguit, a vegades mala estrugança. Saber relativitzar aquestes circumstàncies sense que la motivació i concentració de la que parlàvem se’n vegin ressentits.

    D’exemples n’hi ha molts: aquella punxadeta que sentim a vegades, i molts cops no és indicatiu tampoc de cap lesió. No vol dir que no l’haguem d’escoltar, però tranquil-litat, potser no n’hi haurà cap més, si podem córrer sense problemes no n’esperem una altra enlloc de pensar que ja estem fregits. Aquell moment en que ens passa un grup o algun company del que pensem que nosaltres hauríem de ser davant, potser el seu moment de forma és més bo, potser adopta una estratègia agressiva de cursa que pagarà més tard. És un error baixar la guàrdia per alguna sorpresa del recorregut, encara que no ens agradi, per avorrit, dur…, ja som allà i per assolir l’arribada no hi ha altre remei.

    Tots ens hem trobat a les curses circumstàncies d’aquestes o moltes altres, i les seguirem trobant, com més net tinguem el cap més aviat resoldrem les incidències que puguin aportar una negativitat no desitjada durant el desenvolupament de la cursa.

    Una abraçada a tots.

    #5174
    Avatar
    lagartija
    Participant

    Caram Segarrenc!, havies pensant mai dedicar-te seriosament a aixó d’escriure? Jo, personalment, espero les teves "cròniques" impacient… Puc veure sempre la llumeta al final del camí…

    Una abraçada.

    #5179
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Celebro que t’agradin els comentaris lagartija, hi són per compartir una mica del que m’ha aportat viure aquest mundillo tant apassionant i enriquidor molt de temps. L’altre dia remenant els meus desordenats papers em va aparéixer el diploma de la primera cursa de fons que vaig fer, 18 km el maig del 83. Així que l’any que ve faré una festa!!!

    Cet que ho vaig compaginar uns anys amb el bàsquet i feia poques curses, i algun altre he estat bastant inactiu, però és clar, amb tant de temps n’han passat de curses i curses. No en se pas més que ningú, però ja m’he trobat tot el que em podia trobar. Ara ho gaudeixo d’una altra manera, tinc una certa experiència, i si algú se’n pot aprofitar una mica, encantat de la vida.

    Una abraçada a tots.

    #5385
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Sembla que les properes setmanes, començant per aquesta, tindrem l’oportunitat de gaudir d’unes quantes curses i mesurar una mica com estem de forces. Us parlaré d’unes quantes circumtàncies de cursa que es solen donar, podríem dir que són premises que no es compleixen sempre, però quasi.

    Si l’entrenament i l’estat de forma generen unes expectatives de fer bona marca i la participació és molt nombrosa, no val a badar a la sortida. No ens podem estar fent la tertúlia al darrera i després de la sortida anar saltejant companys com un esperitat, fer canvis de ritme i quedar-se en algun embús, tornar a fer canvis de ritme i fer una despesa d’energies important fins que trobem el nostre espai. Per sort, aquesta circumstància no es dona a cap de les curses de Lleida, així que tranquils.

    Un cop llençada la cursa sempre és important trobar un grup que marxi ajustat al ritme que nosaltres volem portar, o un pelet més. Però només un pelet, perquè si intentem mantenir-nos en un grup que a priori només ens treu uns pocs metres cada km i nosaltres hem de forçar una mica la màquina, després d’uns pocs kms ens haurà fos. A les curses de 10 km no és un problema massa gran, aviat arribem, ni que sigui treient un pam de llengua, a la mitja marató o distàncies superiors és una autèntica putada, quan passa això podem estar als voltants de l’equador de la prova i enlloc de disfrutar el nostre cos només ens envia SOS.

    Durant el transcurs de la prova hi ha moviments que la fan més dinàmica, ens passen corredors, en passem nosaltres, compartim kms… quan arribem còmodes de ritme, velocitat de creuer, a altres corredors als quals veiem que els anem menjant terreny sense esforçar-nos massa, sempre n’hi ha algun que ens sorprén fent un canvi i s’allunya uns metres, normalment pocs i en no massa temps el tornem a agafar. Potser farà una altra estrebada, tant se val, és difícil que en faci més de dues, màxim 3, està condemnat a quedar-se endarrera. Tot són maneres de córrer, cadascú escull la seva.

    De la mateixa manera si algun company ens és referència als últims kms i l’esforç que hem de fer es màxim per reduir cada metre i només aconseguim retallar molt poquet amb gran exigència i entrega, segurament quan l’igualem en aquells darrers metres de la prova si se’n dona compte i té ganes de disputar la posició tindrà un canvi al que no podrem respondre. Tant se val si quedem davant o darrera, ens haurà ajudat a esforçar-nos i tenir un millor registre.

    Si busquem millorar registres no en tindrem prou amb entrenar bé, a la cursa haurem d’apretar les dents, i potser ens faran mal les cames, i el patiment ens demanarà afluixar, però les millores vindran segons la capacitat que tinguem d’entregar-nos a fons. Progressar sense despentinar-se aquí no existeix. Cadascú sabrà trobar si li compensa prou apretar tant o no. Moltes vegades la capacitat de sacrifici és determinant per obtenir resultats. Entre moltes altres coses, perquè tothom es pot fer el corredor a mida que vol, és així de gratificant aquest esport, ja en seguirem parlant.

    Una abraçada a tots.

    #5699
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Fa uns minuts el Tau acaba de caure a Atenes a les semifinals de l’Eurolliga amb el Panathinaikos. Podia passar, els grecs juguen de local, són un equipàs i l’Obradovic li ha guanyat la partida al Maljkovic, amén dels arbitratges en clau europea si calia per rematar. Però és la tercera Final Four on cau el Tau. Em comença a recordar massa a una altra generació basquetbolística, la d’Epi, Solozábal, Jiménez, Norris, Sibilio, Montero que durant els 90 possiblement practicaven el millor bàsquet d’Europa però queien a la Final Four. Segurament el Tau és un dels millors equips europeus d’aquesta dècada, però sense corona. Jugadors com Scola, Prigioni, Vidal o Splitter que són els que porten més anys, per la seva qualitat individual, però per com executen el bàsquet col-lectiu mereixerien ser campions d’Europa. Hi haurà una altra ocasió? És aviat per dir-ho però quan es perden tantes oportunitats, algun dia deixaran d’arribar-hi, sobretot per l’extrema dificultat que comporta i la competència que hi ha. Aquest any només havien perdut dos partits en tota l’Eurolliga.

    No puc negar que els més de 15 de practicant del bàsquet pesen i estic una mica disgustat, m’hagués agradat veure els alavesos aixecar la copa -quina festassa s’haguessin trobat el bodi, cargol i sed per allà!!!!-
    Però hi ha equips que la història els ha reservat el paper de perdedors, perquè aquesta no recorda brillants temporades i joc espectacular, recorda qui es va fer amb els títols. En aquest món competitiu en que vivim és així, una mica trist?, potser.

    Vull acabar d’enllaçar això comentant el que suposa la pressió per a molts esportistes a l’hora de guanyar, autèntics esportistes d’èlit i campions després de milers d’hores d’entrenament i batalles són vençuts per la pròpia pressió i quan només haurien de fer el que fan sempre, jugar com juguen sempre, són ombres dels que coneixem.

    Abans deixeu-me passar per la NBA. Acabat el partit del Tau, vaig fent zàping i passo de teledeporte a sportmania, i carai!!! agafo els últims minuts del Golden State Warriors- Dallas Mavericks, aquesta nit he vist fins a la mitja part, crec que ha acabat en taules, havia començat a les 4:30 i m’estava sobant. Així ho he deixat. Dallas, primer classificat de la conferència oest, amb un equip de luxe Nowitzki, Howard, Terry i un sisè home com Stackhouse, potser li falta un pivot, però equipàs, millor rècord de la lliga i sisè millor de la història contra les cordes amb un equip que ha tingut 25 victòries menys a la lliga regular. Al primer quart es lesiona Baron Davis, sens dubte la figura de Golden State, i els avantatges de més de 10 punts es van perdent. Torna a la pista mig coix, i tot i que fa jugades de mèrit se’l veu minvat. Quan el son em pot penso que Dallas, jugant horrorosament i empatant sabrà vèncer a la segona part. Ara després del partit del Tau veig els últims 4 minuts, avantatge de 20 punts de Golden State. És la primera vegada al millor de 7 partits que el 8è elimina al 1r. A vegades al món de l’esport es repeteix la història de David i Goliath. No m’ho negareu, és un dels molts encants que té.

    Dallas ja va perdre la final de l’any passat contra Miami, amb Wade i quatre iaios més: O’Neal -el més aprofitable-, Mourning, Posey, Walker i Payton. No cal dir que Dallas era superfavorit, sobretot després de véncer San Antonio en un 7è partit dramàtic on tan Duncan com Ginobili van poder anotar la cistella e la victòria (per què no ho vau fer???).

    Venen dies durs per Dallas i el Tau, més que res perquè porten unes dinàmiques que els fan perdedors en les lluites més importants en les que prenen part. I això pesa com una llosa a les espatlles d’aquests fantàstics esportistes. Les podran revertir? En el cas del Tau, m’agradaria força (jo sóc culé al 100%, però esportista), en el cas de Dallas, tant me fa (se’m veu el llautó?).

    Els esports d’equip són molt diferents dels individuals. És cert que en aquests darrers no depens d’una cistella d’un company o d’un adversari per poder-te pujar al cel o baixar a l’infern, una pilota perduda, una mala defensa…. La mentalitat amb que s’afronten també és molt diferent. És clar que en aquests últims un s’ho cuina i s’ho menja, però la història n’està farcida també de grans esportistes condemnats a la derrota malgrat ser favorits per marca, estat de forma… A vegades la pròpia competició pot més que l’empenta de qualsevol rival. Com a casos recents tenim el lleonés Manolo Martínez, que tret d’algun títol menor, sempre favorit en qualsevol competició de prestigi no hi ha manera que en dongui una. Sembla que l’Higuero s’ha tret una mica la son de les orelles, però encara li falta una gran victòria.

    Disculpeu que avui m’hagi deixat endur per la vessant basquetbolística, però no només d’atletisme viu l’home. Ah!!! i la temporada que ve una lligueta privada km0 al Supermanager.

    Una abraçada a tots.

    #5707
    Avatar
    bru
    Participant

    Ieeeeps,

    segarrenc, es un plaer llegir-te, m’enganxo als teus escrits com una mala cosa… adquireixo més cultura esportiva i a més, actualitat amb resultats, no és pot demanar més 😉

    Gracies company

    #5721
    Avatar
    segarrenc
    Participant

    Salut companys,

    Ostres bru, gràcies pel complit, paga la pena anar escribint ratlles. Si algun dia algú té problemes d’insomni o necessita tertúlies llargues per omplir temps, només m’ha de buscar per parlar d’esports 😉

    Una abraçada a tots.

S'està mostrant 15 entrades - de la 16 a la 30 (d'un total de 122)

Heu d'iniciar sessió per repondre a aquest tema.