#20871
Avatar
Luigi
Participant

D’entrada no sé ni per on començar. Tot ha estat tan ràpid i tan efímer que sembla com un somni. Un somni molt agradable i del qual m’ha quedat una sensació de serenitat, que ara mateix encara estic vivint i que desitjaria que romangués amb mi per sempre. Perquè la decisió de córrer a Empúries -la decisió definitiva-, la vaig prendre dissabte a la tarda, dues hores abans de tancar inscripcions. Aquella tarda em va envair un rampell existencial barrejat amb una certa dosi d’intuició, i no és que la cursa en sí fos trascendent -ja va per la setena edició i n’hi haurà més-, sinó que es tractava de la meva situació com a corredor, com a amant de les curses de fons. Tants dies i tantes sortides amb males sensacions, tants problemes amb les plantilles i la seva adaptació que ja m’havia convençut de deixar-ho estar per un temps. Quan aquesta activitat tan estimada passa a ser una obligació i tots els entrenaments tenen un denominador comú de color fosc, no té cap sentit continuar barallant-se voluntàriament. Potser tinc poca paciència i molta tendència al tremendisme, el cert és que ara ja no ho sé, però quan dissabte vaig escoltar les sirenes de la distància mítica alguna cosa dins meu es va bellugar i vaig decidir no deixar escapar aquell tren. Possiblement n’hi hauria d’altres malgrat que, ai las! qui-ho-sap i culs inquiets que som, vaig decidir pujar amb la locomotora gairebé en marxa.

El mateix diumenge de bon matí ja veia que hi hauria moltes més probabilitats de que tot sortís malament que no realment bé. Ni preparació, ni mentalització, ni encara menys bon moment físic. Ara bé, un dels ingredients, la motivació i sobretot la il.lusió les tenia a punt. Tot plegat aquest gran prefaci ve donat perquè Empúries, la marató d’Empúries, no és una cursa fàcil. Ni públic, ni recorregut pla, ni el temps meteorològic hi sol acompanyar… és ben bé una cursa on destaca allò de la “solitud del corredor de fons” tan repetit però a la vegada tan difícil de trobar. I vés per on, a mi aquest aspecte és el que més em fascina d’Empúries. Si vols demostrar alguna cosa, no tens cap més remei que demostrar-te-la a tu mateix allà al mig; si vols sentir-te corredor aquí és on ho sentiràs; si vols trobar alguna cosa no la busquis, allà se’t donarà… i amb aquesta fe cega començo a córrer en un marc incomparable i també, punt important, recolzat per la família i envoltat d’amics.

Els primers kms són de tanteig. Vaig molt a poc a poc, encara no sé ben bé què hi faig novament a l’Escala i vaig pensant que tard o d’hora plegaré. No és que siguin uns pensaments negatius, simplement és la constatació d’un fet que s’ha anat repetint les últimes setmanes i avui no hauria de ser diferent. Per altra banda, em sento bé com a participant a una prova de tant renom i a la vegada tinc el temor no estigui pecant d’arrogància i falta de respecte. Si més no, alguna cosa sé i és que la marató més tard o més d’hora col.loca a cadascú al seu lloc. El que hagi d’arribar ja arribarà…

El pas pel passeig i per dins del poble em torna a constatar què maca és aquesta costa i quins paisatges tan meravellosos tenim la sort de contemplar amb un pitrall posat. Xerro breus instants amb l’Anna, addicta a aquesta marató i corredora sense fi. Sense anar gaire lluny va fer el Mapoma la setmana passada. Després li toca el torn a en Rafa d’Igualada, bon paio amb el que vam fer 6 hores junts a Calella. Tots anem fent el nostre camí, ara junts ara separats. De bon principi m’hidrato tot el possible, la calor avui serà un factor important doncs personalment em fa patir molt. Sento com la musculatura es va escalfant i en aquest sentit, tots els senyals fisiològics són correctes. Miro el rellotge i no tinc ganes de fer el càlcul per km: per a què? si només he vingut a acabar! Atrapo en Kaiser i en Julià, tot i que compartim únicament uns metres. Aviat la cursa s’endureix, ens quedem sols amb els nostres esbufecs -malament si ja són patiments!- i travessem una zona totalment desangelada. Al davant veig en Dennis, el mateix Dennis Teuling de les curses de muntanya que sempre vesteix igual a les curses. No és que em vingui gaire de gust xerrar, tot i així em fa gràcia veure’l a una marató pura-i-dura. De fet, és la seva primera! Porta un catxarret que diu que anem a 5.20/km. Al principi tenim conversa, diguem-ne diàleg, de mica en mica vaig xerrant més estona jo i al final és un monòleg personal… la loquacitat no té futur en una marató! Mentrestant arriba a la mateixa alçada en Carles que va en bici i em promet que tornarà (que no ho farà, ehem!). Segueix una estona llarga de silenci, els del terç ja han acabat i nosaltres entrem definitivament al món de la “solitud del corredor de fons”.

Abans de la mitja tantejo en Dennis i veig que ja respira amb ganes. En el meu cas, ho vaig fent molt lleugerament, però el que em preocupa són els tibials. Bé, vull dir que hi tinc el pensament en ells, doncs de moment no es queixen. Em sembla que fem la mitja en 1h 54min. Poc després en Dennis es queda a un avituallament i per molt que el vull esperar em diu que tiri. Sembla que m’hagin donat corda doncs imperceptiblement començo a augmentar el ritme. Ara ja hi penso en la retrobada amb l’Alina i la Lídia i per moments m’emociono, doncs començo a tenir clar que no abandonaré. Havíem quedat al km.27-28 i efectivament, allà hi són. Tot passa tant ràpid! Bec el gel i l’isotònic, poc després m’esperonen en Crit, la Cris, les “dones” d’en Sime, en fi… en un moment, un carregament emocional molt intens: la marató és viva!

Adelanto l’homedferro i en Petit, però vaig llençat, encara que no massa. Darrera de la xifra màgica del 30 em ve a la ment la frase d’Emil Zatopek. Vaig molt i molt sencer, i tot i que no m’ho acabo de creure, decideixo apretar. Passen deu minuts i gairebé 2 kms. És sensacional, si l’any passat aquí m’embriagava una sensació totalment mística, aquest 2009 m’envaeix una gran serenitat. De totes maneres, la rauxa no s’apodera ni molt menys de la situació, tot de companys caminen a ambdòs cantons i m’adono que potser queda quasi una hora de cursa. El gel pot haver-me donat una seguretat que es podria esvair com un mirall al desert. Redueixo el ritme i retorno a la concentració. Vaig bé, començo a fer càbales de marques, encara que ara la única ambició seria doblar, fet que ja tinc gairebé assegurat. Disfruto molt com a corredor i vaig agraint cada passa.

Per fi arribo al nus del bucle i ara ja només queda tornar. O retornar. Agafo dues ampolletes -tal i com he anat fent quasi tota la cursa-, una pel cap, esquena, braços, cames i peus i una altra per la gola. Només 6 kms. Estic pletòric però ja noto alguna articulació grinyolar. Ha semblat fàcil però en realitat no ho ha sigut pas. Començo a tenir el cap ennuvolat i la repetició dels gestos és massa monòtona com per ser harmoniosa. Adelanto en Vicenç, la Txell, l’IronXevi, en Sixto… poca broma, gent experimentada que passen moments difícils, no val a badar. En Sime ja ho passa realment malament, l’intento animar i que s’enganxi, tot i que no és possible. Em sap greu per tots aquests companys que no han tingut el dia. Potser per contagi, abans del 40 visc un petit instant d’incertesa, que aviat desapareix pensant fermament en l’arribada. Fins i tot al 41 començo a esprintar, ni m’ho esperava jo mateix, més que feliç em noto serè, em domina una gran serenitat. Aleshores apuro intensament l’arribada, agafo la mà de l’Alina i se m’escapa alguna llagrimeta de l’ànima, no sé per què, però no ho puc exterioritzar. Potser és perquè no he patit gens. Potser és perquè he retornat a un món on no hauria de marxar mai. Gràcies a tothom. Gràcies Empúries.