#32539
Avatar
flo
Participant

Castelló forever

Diumenge va ser la culminació d’un cap de setmana genial en una terra desconeguda on hi hem descobert petits racons més que recomanables, a més d’una ciutat lliurada a una cursa amb una organització excel·lent.

Més de 3 mesos d’entrenaments (i tot el que portem al darrera, que tot suma) a la línia de sortida d’una nova marató per poder dir, ara sí, que a la setena ha esta la vençuda: per fi ha caigut el perseguit sub3h.

Així és, més o menys, com va anar el tema.

La idea era agafar el grup de les 3h i anar-hi fins al final. Vaig localitzar les llebres a la sortida i no vaig perdre-les de vista en cap moment. Al principi em vaig despenjar del grup perquè era molt nombrós, però no hi vaig perdre mai la referència.

Tot i haver ‘canviat l’aigua de les olives’ just abans de sortir, al quilòmetre 7 noto que la bufeta torna a estar plena. Després de pensar si parar o no, i on, al quilòmetre 8, aprofitant el pas pel costat d’un parc i que anàvem de baixada, faig el ‘pipi-stop’. El fet de ser baixada era important perquè sabia que havia de tornar al grup de les llebres, i fer-ho així em va permetre no gastar molta energia per aconseguir-ho.

Per mi les llebre van estar molt bé. Alguns del nombrós grup les xiulaven perquè deien que anaven massa ràpid. Jo, callat, pensava per mi ‘que pesats, doncs que es depengin i llestos’. Personalment crec que van saber regular molt bé, accelerant en algunes parts amb terreny favorable i afluixant una mica en trams de pujada.

Al quilòmetre vint-i-escaig veig al JMolins que marxa del grup. ‘Que valent’, vaig pensar, ‘aquest tio està fet d’una altra pasta’. A Barcelona jo vaig fer el mateix i crec que la vaig cagar. Aquesta vegada tenia molt clar que no em mouria del grup fins al final.

Els quilòmetre van anar caient. De tant en tant ens creuàvem amb companys i les salutacions i els ànims anaven i venien amb cor i ànima.

A partir del 32 vaig començar a estar molt concentrat. Començava aquella part desconeguda on el cos pot dir prou en qualsevol moment. Em vaig plantejar anar quilòmetre a quilòmetre, amb l’únic condicionant de no despenjar-me del cada vegada més petit grup de les 3h. Alguns a partir del 35 van començar a marxar. Jo no. Les llebres en aquest darrer tram van estar esplèndides. Només feien que animar-nos, recomanar-nos que respiréssim bé, que si volíem marxar ho féssim poc a poc, amb petits canvis de ritmes i recuperant. Parlant molt i tranquil·litzant al personal. Molt maco tot plegat.

Vam arribar al 39. I el mur que no venia. I aleshores vaig dir que sí, que ara marxava jo. Dit i fet, poc a poc, vaig anar tirant davant del grup de les 3 hores, obrint un petit forat (tot just 1 minut al final), però aleshores ho vaig veure: arribaria per sota de les 3 hores.

Cap al quilòmetre 41 apago el rellotge. No vull saber res de temps, ni de ritmes, ni de distàncies. Vull assaborir cada metre, cada pas. Vull mirar al públic, vull aplaudir.

Els darrers 200 metres no els explico, crec que les imatges valen més que cap paraula: http://www.corriendovoy.com/video.php?id=484&video=34310

Les dedicatòries: a la família, perquè tots sabem que correm perquè ells o elles ens recolzen. A l’Albert, l’amata i l’Home de negre, perquè hem patit junts un pla d’entrenament exigent (gran cursa companys!) . Al Jordi L., la ment pensant, el ‘coach’ a l’ombra. A km0 Ponent, un gran invent on he après moltes coses d’aquest món de l’atletisme popular. A companys de Km0 i d’altres clubs, que tinc en ment però que no nomenaré per si me’n deixo algun.

Tot plegat, una meravella.