#32576
Hache
Hache
Participant

Quan un es proposa un repte i pensa complir-lo, s’han de donar dos condicionants, que per una banda sigui alguna cosa especial, i per altra que tinguis possibilitats reals d’aconseguir-lo. És per això, que coincidint amb els meus 42 anys, vaig decidir fer els 42 km’s de la Marató en quatre ocasions, un objectiu assumible però a la vegada complicat per a un paio que no està especialment dotat per les curses de fons i que a més a més no gaudeix massa amb l’exigent preparació que requereix.

Tot va començar al març, a Barcelona, el lloc del meu debut al 2008, i on casi a la primera de canvi tinc que renunciar al repte. Una sobrecàrrega muscular poc abans va fer perillar la meva participació, però gràcies a les mans del Redman vaig poder ser a la línia de sortida, i tot i patint moltíssim, la vaig poder acabar, molt tocat, això sí.

La segona era un mes després, a Madrid, una Marató temuda per la seva duresa i les pujades i baixades constants, però vet aquí, que, sense cap pressió, em va sortir una Marató molt maca, vaig gaudir moltíssim i vaig acabar content, eufòric.

Després per sort, tocava descansar una mica, però com aquell que diu, a començaments d’agost ja estava començant a preparar una altra, la nocturna de Bilbao a l’octubre. Amb aquesta tenia la intenció d’anar a buscar els anhelats 3h30, però les especials condicions d’una Marató de nit, em van fer descartar l’objectiu. Malgrat tot, la experiència va ser molt positiva.

I per acabar-ho em tocava Castelló al mes de desembre, una Marató de la que havia sentit meravelles de la primera edició, i la veritat em venia molt de gust de fer.

Arribem dissabte, i carreguem hidrats “per un tubo” amb un dinar a base de paella i un sopar amb pasta. Durant el dia tinc la sort de trobar alguns companys de Km’0 i d’anar canviar impressions tant maratonianes com futboleras.

A la nit, després de “prometérmelas muy felices”, el Barça torna a guanyar, la veritat és que aquests paios motivats, son molt bons, i alguns (malauradament), ens estem acostumant a sortir derrotats, malgrat tot “derrota fácil de digerir”.

I el diumenge Marató, després d’un matinador esmorzar en família i de canviar impressions amb algun company, em col•loco al calaix de sub 4h, buscava al cargol, però suposo que ell està en un calaix millor, estic tranquil, sense cap pressió, i fins i tot feliç. Vull córrer, anar lo més ràpid possible, però sobretot vull gaudir, vull sentir la Marató…….. I comencem a córrer, com sempre al començament bon ambient al “pelotó”, bromes, alegria, és el millor moment de la cursa amb les forces intactes. Al poc de començar em trobo amb la caragolet, amb aquell córrer elegant que la caracteritza, la trobo radiant, feliç, plena de moral, penso que serà el seu dia (no m’equivocaré), i malgrat que compartim una agradable estona junts, la seva prudència la fa afluixar, i jo sense casi adonar-me acabo marxant. “Ja m’agafarà”, vaig pensar (tampoc em vaig equivocar). M’ho passo bé, molt bé, ens trobem cares conegudes, que sempre ajuden, a la simpàtica Su amb la seva campana, als agradables Julià i senyora (llàstima de les baixes finals dels seus fills:( ), la senyora de l’Aureli (que em disculpin les senyores però no sé el nom), i l’incombustible Aureli i el seu etern somriure desbordant bon rollo, la veritat és que té mèrit lo d’aquest home!!!. I sobretot els meus incondicionals, aquesta magnífica família que tinc que sempre m’acompanya, i que realment crec que no mereixo. Els km’s van passant, hi ha força ambient als carrers, malgrat que he de reconèixer que em toca una mica els co_ons tenir al darrera un paio disfressat de “Papa Noel”, al que tothom anima i anomena, al començament fa gràcia, però al final m’atipa una mica, en un moment donat m’avança però es queda lo suficientment a prop per a continuar sentint a tothom dir “Mira Papa Noel”, “Me cago en Papa Noel, Rodolfo el reno y en los camellos de los reyes magos…”, que voleu que us digui, m’agrada renegar……..
Els km’s van caient sense adonar-me, no miro el crono en cap moment fins arribar a la Mitja, poc més d’1:45h. pensava que anava més de pressa però tant me fa, fins arribar al 30 com a mínim no el vull tornar a mirar. El recorregut, deixant de banda un polígon camí d’El Grau, és força entretingut, la gent anima moltíssim, i curiosament, no trobo tant plana a Castelló de la Plana, potser és percepció meva però sense que hi hagi cap pujada ni baixada pronunciada, sempre em fa l’efecte que puja lleugerament. Ens anem creuant amb els “kilometrozeraires” per diferents indrets i veig que tots van mooooolt forts i perseguint el seus objectius de manera eficaç. Em sorprèn la col•locació de l’Home de Negre davant la llebre de sub 3h30, però anant amb tota una eminència com el cargol està en bones mans. També em sorprèn gratament la organització de la Marató, per portar només dues edicions funciona tot a la perfecció, avituallaments constants i abundants, aigua, isotònica, gels, animació, una organització de 10. Mentrestant jo continuo gaudint, cada metre, cada instant, cada pas, agraint a tots i a totes el seu suport. “El muro” no arriba com a tal, però si el cansament i la baixada de ritme, no miro el crono als 30, ja ho miraré als 35 penso, però tampoc ho faig, arribant a aquest punt m’emociono, és el moment en el que saps que si no et ve cap lesió acabaràs la Marató, trobo a la família a banda i banda i coincideix un punt tipus “Tourmalet” en el que la gent fa un passadís estret i anima incansablement, tinc la llagrimeta a prop, de veritat que sempre m’ha sorprès que gent que no et coneix de res t’animi amb aquesta energia, et cridi pel teu nom, i a sobre…… havia perdut de vista al Papa Noel (mai m’ha caigut simpàtic aquest personatge:P ), què més volia. Malgrat tot els km’s ja es feien pesats i el meu ritme era ja molt “cansino”, quan a prop del 40 m’agafa la caragolet amb un parell de companys, feia estona que ho esperava, sabia que la tenia a prop, van a un ritme “infernal” per a mi, però ara sí, miro el crono i veig que fins i tot puc fer un bon temps. M’intento enganxar al mini-grup i ho aconsegueixo, fins i tot em poso a tirar i tot, trobar-me a la Teresa era el plus de motivació que em feia falta per donar una mica més, ja estàvem a prop de la llarguíssima i bonica recta d’arribada al Parc Ribalta, quan a poc més de 500 m. d’arribar m’amenaça una rampa al bessó, “ara no coi, que ja ho tinc”……., afluixo un pelet el ritme, el bessó torna a avisar, però ja tant me fa, ja he arribat, JA HO TINC!! PROBA ACONSEGUIDA!!! LA QUARTA DE L’ANY!!! i amb un temps més que acceptable per a mi. Busco a la Teresa a l’arribada, ens fem una abraçada, està feliç com un anís, jo me n’alegro moltíssim per ella, s’ho mereix!!! A la zona d’avituallament tinc també l’ocasió de saludar i felicitar alguns dels cracks de km’0, al Jordi Codony que fa la mateixa cara que si hagués estat passejant pel carrer major, al cargol, a l’eufòric Home de Negre (quin debut company!!!!), en general tots molt contents i satisfets….. COM JO!!!!;)

Doncs per la meva part, això és tot, però no vull acabar aquesta extensa crònica sense agrair al meu mini-club de fans el seu suport incondicional, tant a les Maratons con a les preparacions, gràcies per entendre les meves absències, per suportar el meu mal geni, per ser tant comprensius i per estar sempre al meu costat, gràcies de veritat Anna, Miquel i Andreu. Gràcies també a les meves cunyades que m’han acompanyat sempre que han pogut Núria, Tere, gracies especials per a tu, t’has convertit en una peça imprescindible en aquesta família, ens dones un equilibri i una energia especial, encara que em fa molta ràbia que hi siguis ja que si tot hagués anat com havia d’anar, no hauries de ser aquí, però t’ho agraeixo de tot cor.

I ara………………………… A POR LA DÉCIMA!!!! Com el Madriz:dry: , això sí, espero que la del Madriz vingui abans, perquè per a mi s’han acabat les Maratons fins a la tardor de l’any que ve. Quina serà???? València, Donosti, alguna altra???……. Ja ho pensaré…… ara que tinc temps….

Una abraçada a tots,

Jose H