#3729
Avatar
albertbo
Participant

El primer record que tinc del córrer és d’una cursa popular que devia organitzar l’ajuntament d’aleshores a Barcelona, i em veig a mi mateix amb una samarreta de mànega curta i color butà enmig del carrer Aragó, donant saltirons. No sé quin any devia ser, encara devia fer B.U.P.
Per què ? Mireu, de les moltes coses irracionals que he fet a la vida, aquesta n’és una. Però quan comences ja estàs perdut.
Sí he de dir que mon germà gran m’inspirà. Ja sabeu com són aquestes coses: el petit s’hi sol fixar molt, en el gran. Ell va marxar de casa a fer la seva vida, però a mi l’afecció em va quedar.

Del que més content estic és de portar 18 maratons i d’haver baixat un cop de 3.30. També d’haver fet algunes curses d’ultrafons, i una de 100 kms., l’any 95. Crec que era quan estava millor: vivia sol, al meu aire, entrenava bé, també jugava els dissabtes a futbito, l’edat era ideal…

Sóc un corredor molt normalet, sempre ho he estat. El córrer és important per a mi, però no és tota la meva vida. He estat temporades de no fer res (repeteixo: res), temporades d’anar fent, i temporades com ara, de voler anar a per totes.

Encara no he corregut la marató de la meva vida. És la prova mítica, la pedra de toc. En tinc records molt bonics de moltes, i molt penosos d’altres, absoluts desastres.
Quan m’he plantejat i he seguit algun pla d’entrenament, amb la seva correcta dieta associada, el descans necessari, etc., he notat clares millores en resultats, però el cert és que acostumo a portar una vida, diguem-ne, un pèl desordenada.
Però res no fa que perdi ni un bri d’amor per aquest esport.
Només el fet de cordar-me les sabatilles, instants abans de sortir a córrer, ja presagia tot allò bo que m’espera.

Des de fa uns anys sóc el principal culpable de la Marxa Noguerenca.

Ei!, deixem-ho aquí. Per un paio com jo, a qui li costa tant parlar de sí mateix, no crec que estigui malament, com a presentació.

Vinga, qui és el següent ?