#4294
Avatar
homedferro
Membre

Fa més de vint anys, una parella de Barcelona, amics dels meus pares, van explicar en una dinar, com ell, sense preparació prèvia ni res de res, i responent a una crida popular que es va fer de cara a Barcelona ’92, es va apuntar a la Marató de Barcelona i la va finalitzar en unes cinc hores. “És el meu heroi” vaig pensar.
El meu següent contacte amb l’atletisme va tenir lloc uns 15 anys després… quan vaig passar a ingressar en el club dels atletes populars forçat per un físic més aviat rodó..

En poc temps i menys preparació vam fer la primera cursa, La Pujada a la Seu Vella i sense massa temps i encara menys preparació si cap, car la tirada més llarga que havia fet van ésser 8 quilòmetres, vaig fer la Mitja Marató de Balaguer. I va ser en acabar aquesta carrera, que el meu cap va pensar per primer cop: “com et deus de sentir en acabar una Marató?”

L’any 2005 va ser el primer que vaig prendre consciència real de preparar i intentar fer una Marató. Però el meu cos es va encarregar de fer-me’n desdir. Unes molèsties a la canya de la cama dreta i una manca de continuïtat en els entrenaments van fer que desistís a última hora.
L’any 2006 vaig reempendre amb voluntat l’objectiu d’intentar la Marató. Aquest cop, va estar el meu cap el que em va convèncer que no estava pas preparat per un repte d’aquesta envergadura, i ja sigui per dates en que es celebraven les curses, ja sigui per pors o massa respecte a la distància, a mesura que s’acostaven el dies per la cursa, s’allunyaven les motivacions necessàries per tal empresa.
Finalment l’any 2007 el vaig començar formalitzant l’inscripció per la Marató de Barcelona, pas imprescindible si es vol fer la cursa…. i poc o molt he anat seguint un pla de preparació específic per finalitzar una marató en quatre hores (Bé, per ser realista i honest, la part en que parlava de sèries me la vaig saltar a la torera desprès de fer la primera i única sessió…). Després de 12 setmanes d’entrenament vaig acabar la Marató de Barcelona en 4 hores.

La cursa va anar bé, de fet molt bé fins al quilòmetre 38, lloc on vaig trobar un “ent” que ja m’havien explicat que voltava per les curses… Les sensacions impossibles de descriure en paraules en fer els últims metres paguen amb escreix els patiments dels 4 quilòmetres anteriors. I són aquestes mateixes sensacions les que fan que, vuit dies després de la cursa, miri els calendaris i pensi a veure si Madrid o Sant Sebastià quadren per dates amb el meu calendari, i hi puc anar. Anar-hi sabent que patiré, que em costarà, que m’hauré de tornar a esforçar al límit, i serrar dents; i tot per retrobar aquella sensació dels 195 metres anteriors a la línia d’arribada…