#4163
Avatar
marta
Participant

La meva primera marató va ser inesperada!

Crec que va ser l’últim any que es va fer de Mataró a Barcelona.

Un divendres vaig entrar en una botiga Airtel i em vaig trobar un paper que posava "clients d’Airtel inscripció gratuita a la Marató de Barcelona".

Era aquell mateix diumenge i sense cap entrenament específic per a fer la marató, era evident que no la podia acabar, el que feia era mitges i ja em semblaven llargues! Però perquè no anar-hi i si em cansava als 25 o als 30 parar, agafar el cotxe escombra i hauria fet com un entrenament.

Dit i fet, dissabte a a buscar el dorsal a Barcelona, deixar el cotxe i amb tren cap a Mataró a dormir. Al matí no saps que esmorzar per una marató però vaig menjar el mateix a altres dies de curses.

Vaig començar poc a poc i vam tenir un temps molt bo, mig núbol, que tapava el sol fort, una mica de brisa i un circuit molt maco, o almenys a mi em va agradar molt.

Encara recordo la gent que m’animava, fins i tot em vaig emocionar i no em caliar arribar al final, aquells ànims em van fer caure la llàgrima.

Tothom parlava del mur dels 30, jo no el vaig trobar, tot al contrari, em trovava més fresca que una rosa. Això em va fer pensar que tenia força suficient per acabar.

Però al arribar a les rambles vaig veure que una persona que va creuar el carrer anava més ràpid que jo corrent, no m’havia adonat que ja no podia més, sols tenia la il·lusió d’arribar. En veure aixó em vaig posar a caminar. Finalment una estoneta de córrer i l’arribada, casi vaig fer 5 hores.

Crec que va ser el dia més feliç de la meva vida atlètica.

Com que no estava preparada per fer-ho no tenia cap objectiu, ni tan sols acabar, era veure com reaccionava el meu cos i ho va fer molt bé ja que el dimats ja no tenia agulletes.

A dia d’avui, això no ho faria!

Salut i kms

Marta