#3811
Crit
Crit
Membre

Doncs si és cita obligada… No me’n puc estar de copiar-vos una crònica que guardo amb molt d’amor. En maratons, les que més pateixes, més bé les recordes.

Edició 2005

Feia dies que tenia les coses clares, convençut de tot i amb ganes de menjar-me el món, les forces, l’entrenament, tot estava a lloc. Només faltava córrer.

Plou i fa fred, + 4-5 C, i el vent emprenya si no t’amagues. Veig la llebre sub 3 seguida d’un immens ramat de bestiar. M’hi afegeixo i en mica en mica m’envolto de coneguts, en Jordi42, en dgarriga. El ritme és correcte, 4.10-15-20 en funció del tram i la llargada del quilòmetre. No em sento gaire bé, però passen els quilòmetres i em vaig posant a to, corro fàcil. Hi ha nervis, els carrils són estrets, som molts i cada dos per tres algú es menja un con, cauen com mosques.

Volíem anar un pèl més ràpid però no és dia. Fa vent, plou, fred, llampega, trona… cap a dins del grup, em sento ciclista. És maco de veure, penso que si la cosa surt faré una crònica èpica, perquè el grup fumeja, sí, treu fum pel contrast de temperatures! Això sí és una vagoneta!! I quan veiem llampegar, diria que fem com els ramats d’ovelles, ens ajuntem una mica més si encara és possible.

Passem la mitja uns segons per sota 1 h. 30 m, justet de temps per sub.3, penso. Però cada vegada vaig més fàcil. Passen els quilòmetres i ens anem acostant al km 30. Em tornen les pors, sempre he petat en aquest quilòmetre. No sé si faig bé, si és fugir o no, però decideixo jugar amb el cap, faig un viatge mental, repasso moments feliços de la meua vida, especialment moments càlids per distreure’m de la fred. Ho aconsegueixo de mala manera, m’impressiono a mi mateix, em desperto al km. 35!!! És just on volia, on havia previst el canvi, estava convençut de deixar el grup sub 3 i tirar endavant. Ho havíem comentat amb en Jordi42, fer-ho abans seria perillós pel vent.

La cursa, però, va llençada. Es trenca tot, i anem guanyant posicions, cursa lliure! Al km. 38 encara sóc a lloc, estic conveçut d’aconseguir-ho, ara sí començo a patir. Al 39 començo a veure que alguna cosa no va. He intentat explicar-ho, però és una cosa diferent, que no havia sentit mai.

Sento com els peus piquen de manera extranya, com si tingués les cames de fusta, com si portés esclops. Un ‘clac, clac’ que no entenc, violent que es transmet dels peus fins al coll. L’impacte de cada passa m’arriba al cap. Només em fan mal els abductors (la part de davant de la cuixa), els sento molt i molt durs. És un infern, un infern fred, però no m’aturo, tampoc no sóc massa conscient del què faig, corro automàticament rascant els 5’/km. Veig que en Jordi42 no va gaire millor, el tinc a tocar. Em comença a passar gent, veig que en Danili ho aconseguirà, sí senyor. Veig l’estadi, però vaig al límit. Km. 41 i no puc pensar en cap canvi, volto Anoeta i a 25 metres hi ha un rellotge, em diu: 3h 00m 11seg (no ho oblidaré mai. Però no puc més, hòstia!! Sóc a la porta de l’Estadi, al costat del km. 42 (amb 11seg sobre 3 hores!!!). M’aturo. No m’aguanto dret, no sé caminar, un de l’organització em veu i ve corrents i m’aguanta dret, no sé moure les cames.

Ara s’apaga això, penso. Ara s’apaga tot i et despertes no sé on. Tinc molta por. Faig dos passes i trec el cap dins l’Estadi. Sento com em criden, faig caminant la rampa d’entrada, equilibrista tot jo. Troto molt i molt poc, estic convençut de caure. Vaig fent, em passa en Massaguer, el saludo. Troto una mica més i passo la meta, el que devia ser la meta. 3h 05.18. Cinc minuts per fer uns 300 metres, no ho oblidaré mai, i mai és mai.

M’assec, la dona em veu, salta la valla i m’abraça. ‘Estic molt malament’, li dic. Les cuixes em rebenten, tinc fred. Es treu la jaqueta i me la posa, un suc? Sí, sí. Una galeta? Sí, sí. Em torna el cap, benvingut crit, que li dic. O ens movem o ens congelem, en crit i jo acordem moure’ns i la Cris s’avé a acompanyar-nos. Cinc minuts al velòdrom, m’escalfo i torno a ser jo. Però les cuixes… això no és normal.

Dutxat, abrigat, tret de la dececpció i les cuixes estic molt bé. Acordem amb en Bodi i en Bru (bé, les rescpectives acorden, els hem cedit tot poder de decisió per el que resta de dia) de dinar plegats ja de tornada de cap a casa. Dinar entrentingut. A fora, neva i neva i neva…

Salut