#14040
Avatar
Luigi
Participant

La marató.

Així de senzill.

És una paraula que en la ment de tots els corredors i moltes més persones va associada a una pluralitat de pensaments, reflexions, records i experiències. Pot evocar satisfacció, expectació, desavinença, respecte, glòria, èpica, estimació… Una prova tan carregada simbòlicament de significació que quan arriba el moment personal d’enfrontar-se novament, la imaginació comença a treballar incansablement.

Aquesta vegada però, la ment no ha tingut gaire temps per construir-se imaginaris. M’he inscrit pocs dies abans de la fi del termini. Tot i que des de feia un any molt i molt endins guardava un raconet per aquest dia i aquesta cursa en concret, tal i com porto la temporada, afegir ara una marató d’asfalt més aviat fregava la temeritat. I per complicar una mica més les coses, he estat malalt tota la setmana i a més a més, i molt a desgrat meu, hauria d’estrenar sabatilles el mateix dia de la marató. Però vés per on, i no sé si per qüestions de fe en mi mateix o d’il.lusió per la cursa, he tingut la intuició de que tot acabaria bé. I així ha estat.

Dissabte a la tarda anem amb la família fins a l’Escala a fer el tastet d’anxoves amb pa amb tomàquet i vi. I també a recollir el pitrall. El tracte més que correcte i l’ambient parsimoniòs eclipsen el preludi a la distància mitificada. Ens retrobem amb amics amb els que hem compartit aventures, configurant en conjunt una simfonia ben melodiosa. Possiblement no sigui la màgia de la distància, sinó la màgia de la Marató d’Empúries, que ho fa tot especial i entranyable.

El diumenge al dematí es repeteix la logística comuna a les últimes setmanes. Però avui tinc ganes de córrer. Vull dir que tinc ganes de fer una tirada llarga sense cap pressió, sense objectius, deixar-me endur per les cames i trobar-me a mi mateix en algun moment o altre. O potser no. Tant se val. No cercar res, que és la millor manera de trobar alguna cosa…

També hi ha detalls no tan espirituals. M’agradaria estar al voltant de les 4 hores, la família m’acompanya i s’esperen –ells obligats sempre a estar atents al rellotge…- i al cap de set dies en tinc una altra de marató, més aviat serà assenyat no fer gaires experiments i sortir conservador.

Les ruines d’Empúries –al meu parer- constitueixen un marc incomparable per l’inici de la marató. Els pins s’ajeuen en direcció al sol, el cel ho domina tot i més enllà, el mar i la platja amb els primers rajos del dia presenten unes tonalitats fantasioses, molt càlides. Sembla fins i tot, que en algun moment pugui aparèixer a l’horitzó un vaixell grec, impulsat per la força humana. De fet, el que veiem és una barca de pescadors, fent les seves últimes feines. Una imatge esplèndida que, malauradament, aviat també formarà part de la història.

080504030qf0.jpg

Ara tot es limita a seguir la comitiva romana per dins de les ruines, un aspecte singular per part de la organització. Uns minuts abans queden les retrobades, les fotos de grup i els últims detalls. No amago un cert pessigolleig. En bodi m’explica que avui fa la trenta-tresena, jo no goso articular paraula, estic a l’expectativa.

Aviat ja som en marxa, engego el crono –avui novament em farà molt poc servei- i circulem pel camí forestal, a tocar del mar. És una sortida molt maca, però una mica estreta, hi ha gent que adelanta fent sobtats canvis i s’ha d’anar molt despert, com les arribades a l’esprint del Tour. Em passen en bru i en crit, cercant la seva pressa, el pobre bodi, que avui tant sí com no haurà d’intentar els 3h30min, tot sigui dit, molt ben escortat. Què n’estem de tocats del bolet!

Sortim a la carretera que entra al casc antic de l’Escala i el grup s’estira. Donem la volta a tota la zona de les restes gregues i retornem al punt de partida, on la gent que s’hi congrega ens pot tornar a animar. De nou a la carretera, a mesura que anem pujant, el paisatge es va obrint i a la banda esquerra se’ns regala una impressionant vista de la badia de Roses, així com de les properes petites platges amb dunes. Redueixo i gaudeixo uns segons d’aquest paisatge, els colors a aquestes hores són efímers i subtils. Per altra banda, també és cert que em costa respirar, sinònim del fort refredat que he patit aquests dies. De totes maneres, vaig fent suaument, per sensacions.

El petit tram pel casc antic és força distret, amb el color blanc predominant, i en un moment som al passeig. Tot just han obert les parades del mercat i bastants ens miren encuriosits, altres no prenen cap atenció i els que menys animen, sobretot si hi ha algun corredor local. Cadascú va agafant posicions i ja s’escolten els típics comentaris sobre minuts per km i estats de forma. Jo segueixo intentant agafar un ritme, que la respiració es normalitzi i la gola no em quedi obstruida…

Passem el km.10 en 50 i poc. M’emporto una bona sorpresa, en teoria hauria d’haver marcat 57 per fer les teòriques 4 hores. O sigui, vaig camí de les 3h30. Però en queden 32 km! En un instant, decideixo aleshores canviar d’estratègia: ara ja corro bé, respiro amb normalitat i les sensacions són… normals. Continuaré així!

Em passa pel costat l’Enriccb i el crido. Amb ell hem coincidit insospitadament a diverses proves i avui ja n’és una altra. Ell fa el terç i té ganes de xerrar. Jo tot just estic acabant de decidir si plegar alguna vela o “a galeras a remar”. Com no podia ser d’una altra manera, parlem de curses de muntanya i així el passeig es fa molt més agradable. Amb les seves senzilles paraules m’acaba de convèncer de seguir al mateix ritme i al trencant on ens despedim, on et quedes sol i imperceptiblement l’espai s’eixampla entre corredor i corredor, la cursa es transforma i adquireix –o se’m presenta- com una metàfora del conegut quadre de Caspar David Friedrich “Dona davant la posta

ocaso1vs8.jpg

Ben bé era el que cercava: el desconegut, l’infinit, la fusió amb la distància, o sia, el plaer de córrer per córrer, en un espai de soledat compartida. Em sento afortunat.

Tinc un moment d’esguard pel rellotge, allà a mitja cursa: 1h 45min 38s. Així, només es tracta de dosificar l’esforç si es vol repetir els dígits. Quant més temps passi, major l’esforç. Prenem camí d’Albons. Tot amb senzillesa.

Vaig fent, ara al costat dels cotxes, ara un corredor et passa, ara el passes tu, un avituallament, un seguit de conos a l’asfalt, una cua de cotxes, uns conductors incívics pitant, uns xipresos, unes mans que piquen, un somriure com a resposta… Tot va fent, sense esforç, fluidament. M’inunda una sensació d’alegria i satisfacció, tot està sortint sense entrebancs. Arribem al km.25, ja espero la rebuda i per fi els veig, l’Alina em passa l’ampolleta i el gel, altres fan fotos i et dediquen algunes paraules, que arriben molt endins. Aleshores, després de la emoció, de nou de bracet amb la soledat, curiosament m’adono que m’he desconcentrat i noto les cames un xic més pesades.

Tot seguit visc uns minuts d’una certa manca d’harmonia. Recordo allò del mur, mentre els pensaments es succeeixen ràpidament. No puc dir que hagi estat un tràngol, però tampoc ha estat senzill. Simplement, sento haver patit un desgast i ara la gambada ja haurà de ser controlada. Ho supero amb dignitat i em motiva el fet. Estic al km.30 i la carretera apareix esquitxada aquí i allà de corredors en moviment, cadascú en el seu món. Intueixo que el temps que porto ja no respecta la progressió aritmètica, però no em molesto en consultar el rellotge ni en fer càlculs. Tot i el cansament -doncs ara ja estic cansat- encara m’hi veig amb cor d’apretar els últims kms si fos necessari. Són els deliris de la ment, que amb l’esforç acumulat li costa copsar la realitat.

A cada avitullament consumeixo l’aigua glopet a glopet. No vull agafar un vas d’isotònic per no perdre la tècnica de cursa. Aleshores noto que estic escurçant la gambada. Les cames m’han començat a fer mal i serà qüestió d’esforçar-se de veritat. L’encreuament amb els corredors que ja tornen és agraït, però les seves cares anuncien el patiment que m’espera. El sol comença a caure a plom. És la marató, amic meu.

Inexplicablement els kms es fan més llargs i qualsevol mostra de suport es converteix en una empenta. Hi ha gent que ja camina i grups que es desintegren. Com el format per en bodi, crit, bru i la 3a. Visc en directe el seu esmicolament, mala senyal. La 3a continua, acompanyada per en Pau. En bodi camina i quan passo pel seu costat mecànicament, escolto: “Mira’l, fresc com una rosa!”, però no és així, economitzo paraules i només faig un gest. Com m’agradaria recolzar-lo! Però no tinc gaire marge de maniobra. Començo a viure en directe el meu propi defalliment, jaja, és sensacional. Em sembla però, que no és tan patètic, simplement l’esforç és molt més gran. Aleshores em proposo arribar al grupet taronja, el de la 3a i en Pau.

Definitivament, arribem a la fi de l’anada per la carretera i ara ja sí retornem cap a l’Escala, cap a l’arribada. Comença el compte enrera. El grupet perseguit no em porta ni 100 m, inclús a l’ultim encreuament en Pau em convida a afegir-m’hi. Paulatinament em costa més i més mantenir el ritme, la davallada és més que apreciable. No és un problema de cansament físic, és un mal a la planta dels peus considerable i un mal generalitzat a les cames. Aquest últim és del tot normal, ja el conec, però una mica més específicament, noto els isquios sobrecarregats. Ara entenc l’escurçament de la gambada.

El cop anímic esdevé quan de no se sap on, apareix en massa i comença a tibar del grupet. I jo més enrera sense llebre. De mica en mica se m’escapen. Faig un gran esforç, el mal es multiplica i el patiment sobrepassa els pensaments més estimuladors. Estic perdent la batalla, però no la guerra. Els deixo marxar –és un eufemisme- i redueixo, arribaré de totes maneres amb una gran satisfacció. El taronja de les seves samarretes es va difuminant a l’horitzó.

La sobrecàrrega no ha desaparegut, m’estic uns minuts apretant les dents i per fi m’aturo a caminar. km.38-39. Sembla mentida, però és així. Sempre he trobat impropi el fet de caminar a una marató d’asfalt, crec que li resta essència al repte. Estic enrabiat, però què li farem, cal ser pràctic i guardar per un altre dia. Que no sigui que per guanyar un parell de minuts m’hipotequi les properes tres setmanes, amb dos reptes importants. Tossut com una mula, continuo amb la tempesta mental i torno a trotar, tinc forces però cada impacte i cada aixecament del peu em fan molt mal. Camino novament, ja sense prejudicis.

km.40. Adopto una tècnica una mica diferent, troto i ja es veu la fi de la cursa. Augmenta el nombre de gent que anima, entrem a la zona urbanitzada i enganyo el patiment amb aquesta distracció. Al camí forestal he d’anar amb compte amb els domingueros poc curosos. Últims metres, llenço la gorra i m’agafa de la mà l’Alina, enmig d’una cridòria vivificadora. Entrem tots dos junts. Quina emoció. Ja torno a ser maratonià! 3h 39min 15s

M’envaeix una gran satisfacció i la gent em felicita. També aprofito per felicitar a altres companys. Al final ha fet calor, menys de la que esperàvem, però s’ha fet dur. Començo a pensar en la marató del proper cap de setmana, cal recuperar-se aviat. Massatge, hidratació, bany al mar, dutxa, etc. Voldria quedar-me a animar, però no pot ser, cal dinar i tornar a casa. La vida pot ser una cursa, però a diferents ritmes. Ara toca descansar.